dimarts, 24 de març del 2009

Romania renuncia a Dràcula com a icona per apromocionar el turisme

La llegenda és mítica, cèlebre, gloriosa. Si el mite del comte Dràcula fos americà fa temps que comptaria amb un circuit turístic i un parc d'atraccions on a un li podrien xuclar la sang. Però els romanesos no volen sentir parlar de la llegenda, ni del sanguinari comte, ni dels seus empalaments, tot i els intentes de fer-hi el parc temàtic..El rebuig arriba a un punt en què el Govern de Romania ha desestimat que el mite de Dràcula es converteixi en la marca del país per promocionar el turisme, perquè pels romanesos no té cap valor simbòlic i els sembla una cosa tètrica i més aviat denigrant.
Desestimada la possibilitat de promocionar Romania a través del comte Dràcula, el Ministeri de Turisme romanès ha convocat un concurs d'idees entre empreses publicitàries de tot el món per promocionar el turisme. Descartada la llegenda, els experts s'han posat a cavil.lar en missatges sobre els majestuosos tres braços del delta del Danubi, els impertorbables monestirs moldaus, les cases senyorials de Bucarest i els balnearis del mar Negre.
Sigui com sigui, la imatge de Romania, Transsilvània especialment, està lligada al comte Dràcula. Cada any visiten Romania uns nou milions d'estrangers. A l'igual que els britànics i espanyols, els catalanòfons se senten molt atrets per el tema de Dràcula.

dissabte, 21 de març del 2009

ALS JÓVENS ELS AGRADA LA SANG?

La fórmula de l'èxit: relats que mesclen el sobrenatural, l'amor, quelcom de transgressió i, segons el cas, d'acció. La indústria de l'entreteniment troba en els adolescents un terreny abonat per a injectar sang nova al vell subgènere de vampirs Encara que coste imaginar-ho, va haver-hi un temps en què Dràcula també va ser jove. Com ho són les legions de seguidors adolescents i preadolescents de pel·lícules, sèries de televisió, novel·les, còmics i inclús jocs de rol que han sorgit en les últimes dos dècades i que tenen, almenys en aparença, als vampirs com a protagonistes. Dos dècades o més de vampirisme per a adolescents que amb la publicació del llibre Crepuscle - i la seua posterior versió per a la gran pantalla, estrenada amb gran èxit de taquilla a la tardor passat- han arribat en els últims temps al seu zenit. És cert que la producció de cinema i literatura de terror per a jóvens ve de lluny, però ara els bevedors de sang estan guanyant decididament terreny als assassins psicòpates. Quina és la raó? Als adolescents els agrada la sang?
La següent escena - amb algunes variacions en el guió- està succeint en moltes llars del Regne Unit i els Estats Units. Un grup de xiquetes, que eixe dia dormen juntes a casa d'una d'elles, s'allunyen de la vista dels pares de l'amfitriona. Recorren la casa fins a trobar una habitació que tinga un espill gran en una de les parets. Apaguen les llums i encenen els ciris d'un canelobre.
En silenci i tremolant de por, se situen en cercle prop de l'espill. Comencen a girar al voltant de si mateixes. Quan han donat ja algunes voltes, comencen a pronunciar un nom en murmuris: "Bloody Mary" (Mary la Sagnant).
Cada vegada que la volta les porta a mirar l'espill, augmenta el volum de la invocació. Al final, la seua crida es convertix en un crit: "Bloody Mary!, BLOODY MARY!, ¡¡BLOODY MARY!!!". El terror les invadix, perquè saben que quan pronuncien eixe nom tretze vegades en l'espill apareixerà… Este ritual, molt estés en el món anglosaxó, ha sigut objecte d'estudi per part d'antropòlegs i altres estudiosos del comportament humà. Les xiquetes preadolescents - que solen ser les que més ho practiquen- creuen que seguint-ho apareixerà en l'espill un rostre ensanguinat que els farà disfrutar d'una experiència esglaiadora.
Les investigacions sobre este aborronador joc se centren a vegades en l'aspecte històric: com una reina com Maria Tudor, que va ajusticiar a centenars de persones per motius religiosos, acaba convertida en "Bloody Mary". Altres vegades, l'estudiós es deté a parlar del simbolisme dels ciris o els espills com a portes d'entrada al més enllà. Però, curiosament, pocs treballs analitzen la part més paradoxal d'este ritual: l'atractiu morbós que la sang pot exercir inclús en la infància… serà perquè els seus autors tenen por de convertir-se en víctimes d'eixa seducció, com li ocorre a la investigadora Helen Lyle, protagonista de la pel·lícula Candyman?
El tabú de la sang és un dels més arrelats en el ser humà. La prohibició cultural del seu contacte té, inclús, un correlat físic: moltes persones es desmaien al veure.
Però - potser precisament per eixa dificultat que tenim per a tractar-la amb normalitat- des d'antic s'ha usat com a símbol de força i persuasió. Es coneixen ritus i pactes de sang en moltes cultures de l'antiguitat i hi ha gran quantitat de religions que demanen als seus fidels que beguen el fluid vital dels seus déus.
Al llarg de la història, molts mites han usat esta capacitat de seducció dels sers ensanguinats. Des dels que narren històries de l'home llop rural fins als quals estudien a l'assassí en sèrie més urbà, tot el conta-contes creen - a vegades sense adonar-se, altres de forma voluntària- personatges de llegenda que tenen un factor comú: la seua proximitat amb el líquid roig.
Però potser el ser irreal que millor partit ha sabut traure d'este erotisme siga el vampir. Des que Bram Stoker va convertir el grosser buscador de vísceres de les llegendes balcàniques en un elegant no mort, milions de persones han fet aparèixer vampirs en els seus somnis amorosos. Va fer falta un lleuger toc romàntic per a transformar una criatura de malson en un personatge atractiu. Perquè el substrat estava ací: ni més ni menys que l'atractiu de la sang.
El líquid vital atrau pel mateix que ho fa qualsevol aspecte de la nostra experiència sobre el qual recau un tabú. En un principi, ens crida l'atenció per simple curiositat. No és casualitat que el joc de "Bloody Mary" es practique més sovint entre els nou i els dotze anys. Eixa és l'època vital que molts psicòlegs denominen "edat de Robinson". En este període els xiquets busquen satisfer la seua necessitat d'emocions a través d'experiències estranyes. És habitual veure jugar en la foscor, exposar-se a sers vius que temen o representar papers de malvats. Són formes segures d'obtindre plaer alliberant al mateix temps l'ansietat que els produïxen els seus pors ancestrals. I, sobretot: és una forma d'acostar-se a allò que els crida l'atenció precisament pel seu halo de prohibició.
Després, a mesura que anem creixent, la curiositat es transforma en atractiu eròtic. L'adolescència és l'època en què aquells que estan en mons prohibits es convertixen en objecte de desig.
L'erotisme adolescent necessita desconeixement i indefinició. Les seues sensacions es basen en la incertesa cognitiva. En eixa edat, és millor no estar segurs de res sobre l'altra persona: així és més fàcil omplir els buits amb qualitats mítiques. La inseguretat és essencial en eixe tipus de passió: l'altra persona és una desconeguda cada instant. Hi ha zones fosques d'eixe individu que atrauen però que no se sap el que contenen. La seua pertinença a altres mons (el dels bevedors de sang és un exemple d'això) és quelcom que ho convertix en cridaner, en fascinant. I ja se sap: l'atractiu d'una persona en eixa edat es basa en el seu caràcter únic, especial. Si algú aconseguix parèixer distint, farà créixer de forma notable el seu poder de seducció.
En totes les èpoques hi ha hagut una gran quantitat de jóvens fascinats pels personatges sanguinaris. Els romanços de cecs amb crims cruents narrats de forma detallada eren seguits en l'edat mitjana per multitud d'adolescents. L'èxit de la sanguinària narrativa de terror gòtic (El castell d'Otranto, Melmoth l'errabund, El monjo…) a finals del segle XVIII va ser en gran part degut al seu calat entre la joventut. En els últims anys, fenòmens com el de la sèrie televisiva Buffy Caçavampirs, las pel·lícules Des del Crepuscle fins a clarejar, Underworld o Jóvens ocults,o les sèries literàries del tipus de les d'Anne Rice - amb les seues Cròniques Vampíriques encapçalades amb Entrevista amb el vampir- o la recent Crepuscle de l'escriptora Stephenie Meyer demostren que l'atractiu de la sang en eixes edats seguix - i de quina manera- vigent.
Probablement el tabú de la sang romanga vigent mentres el ser humà no transforme radicalment la seua fisiologia. Mentres açò siga així, els jóvens de tot el món s'acostaran al fluid roig a la cerca de noves experiències. Posar un peu en altres mons forma part d'eixa malaltia a què anomenem joventut, que, per sort - o per desgràcia-, es cura amb el temps. I és quelcom sa sempre que es mantinga l'altre peu posat fermament en este món.

En les tenebres o en el núvols?
Un xicotet percentatge de persones, tal vegada un tres o un quatre per cent, tenen una forma de ser que alguns psicòlegs denominen "personalitat fantasiadora". Són individus sense patologia psiquiàtrica i ben adaptats socialment que, des de la infància, disfruten d'un món de fantasia paral·lel al món real. Quan són xiquets, per exemple, tenen companys de jocs tan reals com els companys de carn i ossos. I un dels moments més emotius de les seues vides és aquell en què descobrixen que els adults són incapaços de veure… Després, durant la joventut, este tret de personalitat s'accentua. Sovint estes persones es convertixen, per un instant, en personatges dels llibres que lligen o pel·lícules que veuen. Deixen de ser elles mateixes i entren en una història que viuen fins al detall: olors, sabors, tactes… En la seua memòria es mescla el fantàstic amb la realitat. El seu autocontrol corporal a l'hora d'entrar en el seu món de fantasia és sorprenent: ritme cardíac, pressió sanguínia i temperatura de la pell responen a allò que viuen en la seua fantasia. Reviuen els records amb una memòria auditiva perfecta; amb les mateixes visions, olors, sons, impressions tàctils i emocions de l'experiència original. En la maduresa, esta propensió a la fantasia roman íntimament en molts individus. En una investigació realitzada amb dones que tenien este tret de personalitat, tretze de les vint interrogades havien tingut alguna vegada els símptomes d'un fals embaràs. I això només era un exemple de la intensitat amb què podien viure sensacions imaginàries. No obstant això, el gaudi d'esta habilitat és difícil d'entendre per als altres. Per això, en adonar-se que són diferents, estes persones deixen de comentar este tipus d'experiències quan arriben a la maduresa. Moltes vegades no compartixen estos "viatges secrets" amb ningú, ni tan sols amb els sers reals més pròxims. Eixa és una de les raons per les quals comencen a oblidar les seues fantasies. En la maduresa, el record depèn més del suport social: moltes vegades ens recordem més del que la gent ens conta que hi ha ocorregut que de la nostra pròpia imatge. Les fantasies, al no ser compartides, són històries difícils de memoritzar. De fet, quan es parla d'este tema, la reacció de moltes persones és d'incredulitat. "Jo no pensava en eixos temes quan era jove", diuen. S'adduïxen altres raons perquè perdem de vista estos mons ficticis. Potser les fantasies complisquen un paper de bestreta del futur: ens ajuden a visualitzar objectius i a saber a on volem anar. A mesura que arriba la maduresa esta funció és menys important: ens centrem més en el present i menys en el futur. A més, una altra funció d'estes fantasies és ajudar-nos a eixir de la rigidesa de plantejaments. I en l'edat adulta, quan veiem la vida des del possible, deixa de ser important l'impossible. Madurar és adaptatiu. Però no hem d'oblidar que, en determinada edat, ens va resultar útil pensar l'irreal per a eixir-nos del rutinari i trencar tabús com el de la sang.

Sang elegant
Estem a Belgrad, l'any 1732. Falten més de 150 anys perquè Bram Stoker, amb la seua novel·la Dràcula, popularice la figura del vampir com un personatge fascinador, elegant i amb un gran component eròtic. Ací, a Belgrad, les coses són més dures. S'està desenterrant el cadàver d'un suposat vampir. I esta és la descripció que ens deixa algú que va estar present: "S'inclinava cap a un costat, tenia la pell fresca i rubicunda, les ungles llargues i espantosament torçudes, la boca xorrant sang del banquet de la nit anterior. Van clavar una estaca en el pit del vampir, que va emetre un terrible alarit mentres de la ferida brollava la sang en abundància. Després van cremar el cos, que va quedar reduït a cendres". La idea del vampir és molt antiga i amb el pas del temps ha anat arreplegant elements de diversa procedència. La por de ser soterrat viu o l'existència d'una secta de persones diferents a la resta són, per exemple, part de la tradició de moltes cultures. Però el que més caracteritza a este ser no-viu-i-no-mort és la seua peculiar fisiologia. El seu cos i la seua bioquímica li permet proeses impossibles per a nosaltres. És fàcil pensar que darrere de la llegenda del vampir es troba la dificultat del ser humà per a acceptar la seua esclavitud fisiològica, la seua carnalitat. De fet, la ràbia podria ser l'origen més immediat de la llegenda del vampir. Molts estudis assenyalen que hi ha un gran paregut entre els símptomes del vampirisme i els de la ràbia. La gran epidèmia d'esta malaltia que va assolar Hongria en el segle XVIII va poder ser l'origen de l'eclosió del mite. Les coincidències són moltes: esta patologia s'estén en gran part a causa dels rates penades. Les víctimes mostren sang liquada temps després de la seua mort, per la qual cosa no és res estrany que els suposats vampirs, al ser desenterrats, la segreguen encara per la boca. A més, els malalts no suporten ni els espills, ni la llum, ni l'aigua - per això la malaltia es coneix també com a hidrofòbia-. Quan estan davant d'estos elements temuts, xerriquen les dents i emeten sons estranys. La ràbia, a més, provoca insomni i pot produir episodis d'hipersexualitat. "Perquè la sang és vida", es diu en el Levític. No podem negar que tot el que som prové d'un substrat fisiològic. Però sí que podem - sobretot a certes edats- mitificar el que en el seu origen era la simptomatologia d'una malaltia. I convertim l'aversió física a certs elements en simbolisme del més enllà, l'hipersexualitat elemental en erotisme fascinador i la necessitat de sang sana la transformem en anhel romàntic per una altra persona.
Crepuscle
L'escriptora Stephenie Meyer assegura que va tindre la idea d'escriure Crepuscle durant un somni. I probablement es tracte del somni més rendible de la història, perquè dels llibres que componen la sèrie, encara inconclusa i que va començar a publicar-se en el 2005, s'han venut, segons algunes fonts, més de 17 milions d'exemplars en tot el món. Esta combinació de sang, amor adolescent i recaptació multimilionària, va donar el bot a les sales de cine el passat any. I el resultat va ser encara més contundent: en la primera setmana en cartell, la pel·lícula (imatges inferiors) havia reunit ja un poc més de huitanta milions d'euros. Fins hui, la cinta ha reportat uns ingressos de quasi 300 milions d'euros, i això explica que, a pesar de la crítica - que l'ha qualificat com High School Musical dels vampirs-, ja s'estiga rodant la segona entrega d'esta sèrie, Lluna Nova,que serà estrenada durant este mateix any. La fórmula de la primera entrega? Una mortal de 17 anys i un jove (tot el jove que pot ser un vampir) s'enamoren, i ja se sap que la relació entre una adolescent i un no mort no sempre és fàcil...
Luis Muiño. Psicoterapèuta. ES, Estilos de Vida, núm 27, La Vanguardia, 21 de març de 2009.

divendres, 13 de març del 2009

Trobades les restes d'una 'dona vampir'a Venècia

Un grup d'arqueòlegs i investigadors italians han trobat les restes d'una dona vampir del segle XVI a la petita illa veneciana de Lazzaretto Nuovo, al nord d'Itàlia. L'interès se centra en el crani d'una dona amb un totxo a la boca, cosa que es correspon amb les supersticions de l'època, quan els habitants d'aquesta zona d'Itàlia acostumaven a exorcitzar així els presumptes vampirs. Segons les llegendes populars, la pesta era provocada pls vampirs fque s'alimentaven dels cossos dels altres morts o de les mortalles. Per impedir-ho, els habitants de la zona introduïen un totxo a la boca dels cadàvers sospitosos.

Agències