Neix la literatura del Vampirisme (1749)

Dom Augustin Calmet (1672-1757) publica Dissertation sur les apparitions des esprits et sur les vampires et revenants, una raríssima edició d'aquest home que era un erudit benedictí francès.

Les seves obres foren de tema molt divers i una de les més destacables és el Dictionaire historique, critique, chronologique, géographique et littéral de la Bible, en quatre volums, publicada a París el 1720. Però en el llibre primer esmentat dedica tot un seguit de pàgines als Vampirs d'Hongria i dels països dels voltants... «En aquesta època (el segle XVIII), un altre drama s'ha estat produint al llarg d'una seixantena d'anys a Hongria, Moravia, Silèsia i Polònia; es parla d'homes que moriren mesos o anys enrere i que caminen i parlen novament i persegueixen homes i animals, van pels poblets, xuclen la sang dels seus parents fins que aquests es posen malalts o moren, i no existeix més que un mitjà per a l'alliberament del poble de tan perillós assot: Els cadàvers han de ser exhumats, empalats en una estaca i decapitats i llavors cal arrabassar el seu cor o cremar el seu cos. Aquests espectres són anomenats vampirs...». La paraula vampir, de l'alemany, són grans ratapinyades que poden midar fins a 75 centímetres d'envergadura i que es nodreixen amb fruites, insectes i, ocasionalment, xuclen la sang de l'home i dels animals adormits. Al mateix temps, la creença popular del cadàver que surt de la tomba i xucla la sang dels vius es troba a molts indrets d'Europa. Familiarment, aquest mot s'aplica també a la persona que s'enriqueix amb el treball d'altri. Però són aquests monstres nocturns eixits dels cementiris que han atret l'atenció dels escriptors, i dels quals, el més conegut és el Comte Dràcula, de Bram Stocker. Igualment tocaren el tema Lawrence Durrell, Sheridan Le Fanu, Theophile Gautier, Edgar Allan Poe, Simon Raven, Guy de Maupassant, E. F. Benson, Sir Arthur Conan Doyle, Robert Bloch, Nicolai Gogol, E. C. Tubb, Luigi Capuana, Ray Bradbury... i algun altre. És curiós que la 'ratapinyada' en general no gaudeixi de grans simpaties entre les cultures del nord mentre que aquí, a la Mediterrània, i concretament a Mallorca, és símbol de bon auguri, motiu pel qual, el rei Jaume I la posava en els seus escuts d'armes. És clar que aquí no hi ha ratapinyades 'vampirs' com a altres indrets com Sud-Amèrica, per exemple. Bram Stocker, quan en els acabaments del segle XIX, va concebre i escriure Dràcula, la seva fantasia aconseguí molt més del que s'havia proposat i creà un món d'éssers misteriosos que realitzaren el miracle de fer estremir els lectors primer i els espectadors de cinema anys després. Estremir a causa de la fondària imaginativa i literària de la seva fantasmagòrica narració i que féu dubtar tothom de si realment existeix el 'vampir' que sobreviu a través dels segles i s'alimenta amb aquesta substància vital que és la sang humana.

Miquel Ferrà i Martorell, Diari de Balears, 17-02-2000

Ressenya del 'Tractat sobre els vampirs' de Calmet

Calmet va ser un erudit en temes bíblics, que va dedicar vint-i-tres volums als seus comentaris a bíblics, estant imbuït de l’esperit de la Il•lustració, fou un típic representant del racionalisme del XVIII que dubtava de tot i tot ho sotmetia a la Raó. Calmet es va proposar acabar amb la superstició i per a això es va arreplegar de totes les armes que l’intel·lecte pot oferir. El tema era difícil perquè hi havia literatura científica i s’havien escrit informes oficials a petició de l’emperador sobre aquest revinguts. De 1749 és la primera edició de l’obra que s’anomenava Dissertació.
Dos anys després va completar l’obra editada en dos toms, el segon és el dedicat als vampirs. Es tracta del primer tractat sobre el tema. Sense Calmet, segurament no s’hagueren escrit 'Dràcula' ni el seu antecedent 'El vampir' de Pollidori ni 'Carmilla' de Le Fanu. En 63 capítols el bon clergue s’empra a fons perquè no ens quedi cap dubte sobre la inexistència dels vampirs si bé la seva lectura apassionant és més aviat un fracàs científic i un triomf literari de primera magnitud.
La prosa d’un tractat científic no té la frescor, la claredat, la gràcia de l’escriptura de Calmet. Estem davant d’un text d’imaginació, de fantasia on els fets es narren amb versemblança total i que pretén ser científic. Podem ser un llaurador de l’Est d’Europa que assisteix aterrit a la mort del seu bestiar i dels seus fills, que s’acosta ple de paüra a la tomba pudenta on el vampir descansa, han d’apartar la terra i clavar-li una estaca o tallar-li el cap i cremar-lo. Pot ser un dels habitants de l’illa de Míkonos on es va estendre una fatal epidèmia de vampirisme entre 1700 i 1702 que va despoblar l’illa.
L’argumentació és molt completa i no sols sobre els vampirs. Calmet es planteja tots els casos possibles i recorre a la documentació antiga i contemporània sobre el tema; per exemple, a Anglaterra, segons refereix Guillem de Malmesbury, un home difunt es va aparèixer a la seva dona i als seus familiars durant tres nits, els molestava i aquets feien sorolls per a espantar-lo. El bisbe de Lincoln va reunir al seu consell que es va mostrar partidari de cremar-lo; al bisbe li va semblar una crueltat i va preferir dictar una cèdula d’absolució que va ser dipositada sobre el seu cos i d’esta manera tot va tornar a l’orde; la casuística del religiós arriba a plantejar-se si es pot absoldre un pecador després de mort.
Un altre cas és el d’un mort que s’apareixia i demanava que el cremessin perquè en cas contrari no podria descansar. Deu joves fornits es van oferir a tallar el cadàver en trossos; quan anaven a cremar-lo van decidir traure-li cor per a evitar que, com en el poema de Lucà, els mags pogueren fer de les seves, així, es van cremar les restes i tots van descansar. El cas de Catalina, al Perú, una noia de setze anys que va morir en greu pecat per haver comés sacrilegis. La pudor que desprenia el seu cos va obligar a traure-la de la casa el més aviat possible. Es van produir diversos fenòmens que van atemorir als presents: un cavall es va encabritar, es va escoltar l’udol d’un llop, es van trencar teules, una criada va rebre un cop en l’esquena i, als pocs dies, va aparèixer Catalina levitant i trencant atifells de la cuina. El relat va quedar obert i no s’indica quines mesures es van prendre.
Els vampirs no moren i la possibilitat d’escapar d’aquest destí és d’un atractiu insuperable; d’altra banda, la transgressió de les normes morals és també d’un atractiu enorme; en definitiva, Calmet va voler negar i va confirmar, va excitar, va obrir camins a un món apassionant.

La prova del cavall en el cementiri (Calmet)

Carta d'un home honrat i molt instruït respecte les aparicions

Estimat cosí, desitgeu ser informat del que passa a Hongria amb certes aparicions, que maten molta gent en aquests països d’allà. Jo us en puc parlar sàviament, ja que he estat diversos anys en aquests indrets, i sóc curiós per naturalesa.
He sentit durant la meva vida contar una infinitat d'històries o pretesos fets sobre els esperits i els sortilegis, però de mil, a penes puc tenir fer en una. No es pot ser massa circumspecte sobre aquesta qüestió, sense córrer el risc de ser-ne massa ingenu. Tanmateix hi ha certs fets tan verificats que no es pot dispensar de creure'ls. Quant a les aparicions d'Hongria heus aquí com hi passa la cosa.
Una persona es troba atacada de llangor, perd l'apetit, aprima a cop d'ull, i al final de vuit o deu dies, de vegades quinze, mor sense febre ni cap més símptoma que la magror i la dessecació. Es diu en aquell país que és una aparició (un que retorna) i li xucla la sang. Dels que són atacats d'aquesta malaltia, la majoria creuen veure un espectre blanc que els segueix arreu, com l'ombra fa amb el cos.
Quan érem a la zona dels valacs en el Banat de Temesvar, dos cavallers de la companyia del qual jo era oficial, van morir d'aquesta malaltia i alguns altres, que foren també atacats haguessin mort igualment, si no fos per un caporal de la nostra companyia que va parar la malaltia executant el remei que la gent del país utilitza per això. És molt particular, encara que infal·lible, i mai no l'he llegit en cap ritual. L'heus aquí :
S'escull un noi jove noi en edat a no haver fet mai ús del seu cos, és a dir que es creu que és verge. Es fa pujar a pèl sobre un cavall que mai ha donat senyal de flaquesa i absolutament negre, se’l fa passejar al cementiri i passar sobre totes les fosses; aquella on l'animal es nega a passar, malgrat força cops de fuet que se li concedeixen, és considerada omplerta de vampirs ; s'obre aquesta fossa, i s'hi troba un cadàver tan gras i tan bonic com si fos un home feliçment i tranquil·lament adormit; es talla el coll del cadàver d'un cop de fanga, del qual surt una sang ben bonica i vermella i en quantitat. Es juraria que és un home dels més sans i vius que es degollen. Llavors, s'omple la fossa de nou, i es pot considerar que la malaltia pararà i que tot aquells que n'eren atacats recobrin les seves forces poc a poc, com la gent que eludeix una llarga malaltia i que ha estat extenuada durant força temps.

Augustin Calmet. “Dissertació sobre les aparicions dels esperits”, París 1751.

El cas de Pere Plogojovitz a Kisilova, Sèrbia (1725)

Després doncs que s’exhumés el cadàver, es va trobar que el seu cos no exhalava cap mala olor, que es trobava sencer i com el d’un ésser viu, tret de la punta del nas que semblava una mica pansit i dissecat.
Que els seus cabells i la seva barba estaven crescuts, i que en el lloc de les seves ungles que havien caigut, n'havien sortit de noves; que sota la seva primera pell, que semblava com morta i blanquinosa, semblava sortir-ne una de sana i de color natural, i els seus peus i mans estaven sencers com els d’un home ben viu.
Es van fixar també en la seva boca amb sang molt fresca, i amb la indignació de tot el públic, es va enviar de seguida buscar una estaca ben punxeguda, que van enfonsar al pit del vampir, d’on sortir gran quantitat de sang fresca i vermella, igual com pel nas i la boca.
Després d'allò els pagesos van posar el cos sobre una foguera, i el van reduir a cendres .

Augustin Calmet. “Dissertació sobre les aparicions dels esperits”, París 1751.