dimecres, 19 de desembre del 2007

Una nota sobre etimologia procedent de la viquipèdia catalana (18 de desembre de 2007)

El terme ''vampir'' no apareix en català en un diccionari fins l'any 1864, en la segona edició del 'Diccionari de la llengua catalana (1), per influència sobretot espanyola. En aquests cas havia arribat procedent del francès i abans de l'alemany. Després de 1718 el tractat de Pau de Passarowitz algunes part de Sèrbia passaren a ser controlades per l'Imperi austrohongarès. Els oficials militars encarregats d'administrar els territoris recentment conquerits notaren que els habitants de la zona practicaven l'exhumació i "execució de vampirs". Aquests informes realitzats entre 1725 i 1732 que incloïen el terme ''vampir'' van rebre un amplia publicitat (2).
Existeixen moltes teories per a explicar l'origen de la paraula, però l’únic que sabem segur és que va arribar del serbocroat вампир/vampir (3) (4) (5) (6) o de l'hongarès vámpír (7) (8) (9).
Notes
(1) Jordi Ardanuy. Magia Póstuma dentro y fuera de Espanya. Barcelona, Luna Negra, 1994, p. 93, isbn 84-87404-40-8.
(2) Paul Barber. Vampires, Burial and Death: Folklore and Reality. Nova York: Yale University Press, 1988, p. 5, isbn=0-300-04126-8
(3) “Vampire”. Merriam-Webster Online Dictionary. http://www.merriamwebster.com/dictionary/vampire (data d’accés 18 de desembre de 2007)
(4) Trésor de la Langue. http://atilf.atilf.fr/dendien/scripts/fast.exe?mot=vampire (data d’accés 18 de desembre de 2007)
(5) A. Dauzat. Dictionnaire étymologique. París: Librairie Larousse, 1938
(6) Peter Weibel. Phantom Painting - Reading Reed: Painting between Autopsy and Autoscopy. David Reed's Vampire Study Center, http://thegalleriesatmoore.org/publications/vampirestudy/weiben12.shtm (data d’accés 18 de desembre de 2007)
(7) The Concise Oxford Dictionary of Current English, 1955.
(8) Online Etymology Dictionary. http://www.etymonline.com/index.php?l=v (data d’accés 18 de desembre de 2007)
(9) Joan Corominas i Vigneaux. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curials Edicions, 1980

divendres, 30 de novembre del 2007

Una mica d’història

El vampir és una criatura quimèrica, ni morta i no viva que, seguint diversos folklores i supersticions populars, surt de la tomba per xuclar la sang dels éssers vius per tal de treure’n la força vital. La llegenda dels vampirs té els seus orígens de tradicions mitològiques antigues i es troben éssers llegendaris dotats de característiques dels vampirs en totes les menes de cultures a través del món.
El vampir va ser popularitzat al començament del segle XVIII i va emergir més específicament a Europa oriental, particularment als Balcans. En aquesta tradició folklòrica, els vampirs eren descrit com aparicions en mortalla que, visitant el seu estimat, causaven mort i desolació al veïnatge. A la mateixa època, el benedictí francès Augustin Calmet, el descriu com una "aparició en cos", distingint-se així de les aparicions immaterials (fantasmes o esperits).
La història del vampir comença molt aviat, però trobarà la seva plenitud en els segles XVII i XVIII, quan els testimonis de vampirs es fan més nombrosos.A la Grècia antiga, les ombres del regne de l’Hades són llamineres de la sang de les víctimes (Homèr, Odissea, X, 520-540, «Circé»). Els Antics temien el vagareig sobre la Terra si no eren enterrats per la seva família o els seus amics ja que el descans definitiu venia de la incineració, el que explica el mite de Polinices, Aristeu, Plató i Demòcrit sostenien que la l’ànima pot romandre amb els morts privats de sepultura. Les ànimes desgraciades i errants es deixen atreure llavors per l’olor de la sang. Un es pot referir a Pòrfiri de Tir (Dels sacrificis, cap. II "Del vertader culte"). Els endevins se servien llavors d'aquestes ànimes per endevinar els secrets i tresors. Tenint coneixement de la seva presència, els homes van buscar mitjans per apaivagar-les o oposar-s’hi. A Creta, segons Pausànies, s’enfonsava al cap de certs morts un clau. Ovidi també parlarà dels vampirs. Teòcrit anota també les empuses (espectres multiformes de la nit que poden convertir-se en monstres innominables o en criatures de somni, també anomenades dimonis del sud).
A l'
Imperi romà, existia la llei "Jus Pontificum" segons la qual els cossos no havien de ser deixats sense sepultura. De més, les tombes eren protegides contra els lladres i enemics. Les violacions eren considerades com sacrilegi i eren castigades amb la mort. També es troba la Làmia, una vampiresa necròfaga, reina dels súcubs que devora els fetus i que espanta els nens a la nit (Horaci, Art poètica, 340). De la Làmia vénen les làmies, més necròfagues que vampirs: lascives, onejants, serpentines, àvides de luxúria i de mort, als peus de cavall i als ulls de drac. Atreien els homes per devorar-los i s’assemblen als súcubs. Es parla també de les striges, dimonis femelles amb ales, així designats a causa dels seus crits aguts, i les empuses, dimonis als peus d’ase que atacaven els viatgers perduts.
Al
segle XII, els vampirs estaven considerats ser tan nombrós a Anglaterra que eren cremats per calmar la passió popular. Jean-Christophe Herenberg cita d'altra banda dos casos en 1337 i 1347: els presumptes culpables de vampirisme van ser empalats i cremats. Igualment, al segle XIV, les epidèmies de pesta són l'ocasió per a la població (sobretot a Europa de l'Est) d'un verdader frenesí antivampir. El segle XVI, apareix la primera gran figura que s’ha relacionat amb el vampirisme : la comtessa hongaresa Erzsébet Báthory. A Moràvia, el bisbe d'Olmütz (Olomouc actualment), davant la multiplicació de les queixes dels pobletans de la regió, va crear comissions de recerca. El primer cas de vampirisme atribuït a una persona concreta i estudiat en detall fou el de Michael Casparek, l’any 1718. El seu cas va ser objecte d'una enquesta oficial, al seu petit poble de Liptov a Hongria. Desgraciadament, molt poques dades han pogut arribar fins a nosaltres. La paraula «vampir» apareix per primera vegada el 1725, quan una report presenta l'exhumació del llavors recentment mort Peter Plogojowitz, un pagès serbi, que roman fins avui com el cas més cèlebre de vampir històric del món, després del d'Arnold Paole, soldat i pagès també serbi, el 1726, origen de dues epidèmies de «vampirisme » la segona de les quals, el Gener de 1731, va ser objecte d'una report detallat pel metge militar Johann Flückinger. Aquest text, generalment conegut sota el títol de Visum et Repertum (constatar i descobrir), va ser abundament divulgat i traduït per Dom Calmet, i va fer probablement fluir encara més la tinta que el cas Plogojowitz. Abans, es parlava de «vampyr». Un altre cas de vampirisme és aquell de Johannes Cuntius de Silèsia. Això no obstant, els personatge més carismàtic i sofisticat dels vampirs procedeixen de la literatura. Els vampirs moderns van aparèixer amb la publicació el 1819 del llibre El vampir (The vampyre) de John Polidori del qual, l’heroi va ser inspirat en la figura de Lord Byron, del qual Polidori era el metge personal. El llibre va guanyar un gran èxit però és l’obra que Bram Stoker va escriure el 1897, Dràcula, que continua sent la quinta essència del gènere, establint una imatge del vampir tan popular actualment a les obres de ficció, fins i tot encara que estigui allunyat dels seus avantpassats folklòrics dels quals no conserva més que alguna característica original, com en el cas d’Stephen King o Anna Rice.

dimecres, 21 de novembre del 2007

Mor el descendent legal de Dràcula

Berlín-. Ottomar Rodolphe Vlad Dràcula Príncep de Kretzulesco, considerat "descendent" del mas conegut vampir del món, ha mort a Alemanya als 67 anys d'edat víctima d'un tumor cerebral, sumit en la pobresa després de perdre el palau en què residia als afores de BerlínForner de professió i posteriorment propietari d'una botiga d'antiguitats, Ottomar Berbig, que era el seu antic nom, es va convertir en 1990 en familiar del llegendari Comte Dràcula en ser adoptat per la princesa romanesa Ekaterina Olympia Kretzulesco.
L'anciana, centenària llavors i sense descendència directa, temia morir sense donar continuïtat a una línia familiar directa de Vlad Tepes, conegut també com Vlad l'Empalador, el noble romanès i malson dels invasors turcs que va morir en 1447 i la figura del qual es va fer famosa gràcies al personatge de Bram Stoker.
La premsa alemanya revela avui que el Dràcula de Brandenburg va morir a la matinada de diumenge passat en un modest pis de la localitat de Königs Wusterhausen, al sud-est de Berlín, en els braços de la seva jove esposa, amb la que va tenir un fill baró el passat any que podrà continuar la nissaga familiar.
Fins fa poc, Ottomar Rodolphe Vlad Dràcula Príncep Kretzulesco va residir al palau de Schenkendorf, una mansió de 50.000 metres quadrats i 46 habitacions, que va convertir al centre de les seves excèntriques activitats socials.
Entre elles destacaven les seves benèfiques "festes de xupladors de sang", amb les que fomentava els donatius de líquid vital per a les clíniques i hospitals de la regió.
Va saltar a la fama en tot el país l'any 2002 quan, per a protestar contra la reforma comunal de Brandenburg i l'amenaça d'expropiació del seu palau, va declarar la independència simbòlica del Principat de Dràcula als terrenys de la seva propietat immobiliària.
Mentre el Príncep de Kretzulesco va dir estar disposat a lluitar "fins a abocar l'última gota la meua sang", el seu rival polític de llavors i ministre de l'Interior de Brandenburg, Jörg Schlöndorf, va declarar oferir-li la seva artèria, "encara que crec que es deixarà les dents si tracta de mossegar-la", va advertir.
Un any després es va presentar com a candidat del Partit Liberal (FDP) per a les eleccions municipals i comunals i va aconseguir un mandat en la circumscripció de Dahme-Spreewald.
En aqueixa funció "fou sempre molt irònic en totes les discussions. Amb això va demostrar que la política no ha de ser presa sempre absolutament seriosament", recorda el també polític liberal Raimund Tomczak en declaracions que recull avui el rotatiu "Der Tagesspiegel".
Tomczak subratlla que la malaltia li va robar les seves últimes forces, al mateix temps que se li van acabar els fons per a mantenir el palau de Schenkendorf, que serà subhastat pròximament.
El correligionari del "vampir alemany" espera que part dels diners de la subhasta serveixi per a garantir l'educació del seu fill, batejat com son pare amb el nom d'Ottomar Rodolphe Vlad Dràcula Príncep de Kretzulesco i al que el seu mare i família anomenen simplement Otti.
Agència EFE

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Vampirs a l’Afganistan?

En un article publicat ahir per Tim King en el Salem-News.com es reprodueix les suposades explicacions sobre vampirs afganesos en aquell país asiàtic.
Segons un soldat americà, els vampirs aterren a la gent, en certes parts de l’Afganistan, fins i tot més que els talibans. Els vampirs venen de nit i hi ha gent que desapareix, especialment entre la canalla. Per a protegir-se, tiren els animals fora quan creuen que hi ha un vampir rondant les seves llars. De totes maneres, hom està perdut si el vampir escull una víctima, i només pot romandre acompanyat d’altres persones i pregar.
Els vampirs portarien centenars d’anys en aquell país, però seria un fet desconegut pels occidentals.
Un altre soldat hauria assenyalat que els vampirs afganesos viuen a l’interior del desert, semblen persones normals, però són força alts i molts d’ells dones.
L’autor de l’article, que ha estat reporter en aquell país, acaba assenyalant que mai ha escoltat res sobre el tema a la gent nativa.
vampirs@yahoogroupes.fr

dijous, 18 d’octubre del 2007

El castell de Bram, el segon immoble més car del món

No té un parc d'atraccions com Neverland, el ranxo de Michael Jackson. Tampoc un teatre amb capacitat per a diversos milers de persones com Skywalker, la casa de camp de George Lucas. Ni tan sols una cascada com la mansió que es va fer construir Hugh Hefner, propietari i fundador de Playboy. Malgrat això, el castell de Bran, lligat a la llegenda de Dràcula i situat al centre de Romania, és actualment el segon immoble més car posat a la venda, segons la revista Forbes.
L'amo del castell és Dominic d'Habsburg, fill de la princesa Ileana de Romania, que va recuperar la propietat l'any passat després de ser confiscada pel règim comunista el 1948. Només en demana 60 milions d'euros, però la publicació nord-americana l'ha valorat en 140 milions de dòlars (98,5 milions d'euros) pels ingressos que proporciona: un milió d'euros anuals gràcies al mig milió de persones que viatgen fins al comtat de Brasov atretes pel nom de Dràcula. I això que el príncep Vlad l'Empalador --que va inspirar l'escriptor Bran Stocker-- no va viure al castell, només hi va passar unes quantes nits al segle XV.

MUSEU FINS AL 2009
Construït per cavallers teutònics durant el segle XIII, adquirit per colons alemanys a finals del XV i regalat a la reina Maria --mare d'Ileana-- el 1918, la propietat --que haurà de conservar la funció de museu fins al 2009-- consta d'un edifici amb 56 habitacions, tres pavellons, un terreny de 7.000 metres quadrats i una col.lecció d'art del segle XIV.
¿I qui ocupa el primer lloc de la llista de Forbes? Una mansió a Beverly Hills, valorada en 116 milions d'euros, que va pertànyer al magnat de la premsa William Randolph Hearst.

dijous, 13 de setembre del 2007

'Gossos vampir i 'vampirs arna, espècies rares d'animals que atemoreixen a la població

Els primers són descrits sense pèl, de color blau i amb dos allargats claus amb què xuclen la sang d'altres animals. Els segons també viuen de sang, però humana.
Els gossos han assassinat a un centenar de pollastres, gallines i més d'una desena de gats en Cuero, Texes (EU)
Phylis Canion, propietària d'una de les granges afectades assegura que "només apareixen de nit. Són allargats com els gossos de caça. Ataquen sempre de la mateixa forma: clavant els seus claus al coll dels aterrits animals. Les bèsties mortes apareixen sempre sense una gota de sang i amb dos orificis al coll".
Segons els pobladors, els gossos de Dràcula, com els han batejat, semblen personatges d'una pel·lícula de terror.
D'on van eixir?
Ningú sap d'on van sortir, l'única cosa cert és que s'han multiplicat ràpidament.
Des de la setmana passada un grup de científics analitza el cos d'un d'aquests estranys gossos, que va aparèixer mort prop d'un ranxo en Cuero, Texes.
"He vist tot tipus d'animals, però res es compara amb aquestes bèsties que s'alimenten de sang d'animals vius.
Són veritablement horripilants. Han de ser producte de la mutació d'un animal salvatge", assenyala el veterinari Travis Schaar, qui examina el ADN del misteriós gos blau.
Mentre avancen els estudis, els pobladors de Cuero ampliaran les mesures de seguretat per a protegir els animals i es resguardaran en els seus habitatges des de ben d'hora per a evitar trobar-se cara a cara amb el diabòlic gos blau.

Vampirs arna
Els gossos vampir no són l'únic espècimen estrany. Des de juny, una plaga de petits i misteriosos vampirs, amb aparença d'arnes, es van prendre els carrers de Lapònia (Finlàndia).
Les estranyes criatures van trobar en el calorós clima que assota per aquests dies als països nòrdics, l'hàbitat ideal per a establir-se. Poc se sap dels nous visitants.
Segons un equip d'investigadors del museu d'Història Natural d'Hèlsinki, l'estranya raça d'arnes satisfà la seva gana amb sang humana. "El mos del vampir causa picor i irritació de la pell durant diverses hores", comenten els experts.
D'acord amb les informacions, aquest exemplar, conegut com Calyptra thalictri, va ser descobert per primera vegada l'any 2000 a Finlàndia, on actualment hi ha una immensa població.

Traduït de www.eltiempo.com

diumenge, 26 d’agost del 2007

Perú: de vampiresa a santa

La seva tomba va resistir el terratrèmol. El lloc on reposen les restes de Sara Hellen, coneguda com la 'dona vampir, s'ha convertit en una espècie de santuari per als damnificats, els que acudeixen al cementiri de Pisco per a resar-li i demanar-li que calme la fúria de la naturalesa.
Té molts 'fidels' que asseguren que ella és la 'santa de l'amor i li atribueixen miracles.La tomba de la misteriosa dona, que va viure en el segle XIX i va ser assassinada pels seus veïns en 1893, es troba en el nínxol 'C' del pavelló 'sant Albert' i es manté intacta després del terratrèmol, tot i que el 30% del Cementiri General de Pisco va ser destruït. L'illa de nínxols on està Sarah Hellen ni tan sols presenta esquerdes, encara que tot el cementiri està caient a trossos amb cada rèplica. Segons els treballadors del panteó, al costat de la dona que va nàixer a Anglaterra jauen cadàvers que daten dels anys 1910 i 1920."Saretah és miraculosa, m'ha salvat de la mort i a la meva família també, per això vinc a agrair-li i demanar-li que curi a tots els ferits. Ella és una santeta", va expressar Carlos García, poblador afectat pel sisme.Els habitants de Pisco arriben tots els dies a la tomba de la 'dona vampir amb estampetes, flors i cartells que diuen: 'gràcies, Sarah, per salvar el meu fillet.
 
La llegenda
Sarah Hellen va nàixer a Anglaterra i, segons la llegenda, els seus veïns deien que practicava la bruixeria i màgia negra. Fins i tot la relacionaven amb l'adoració a Satanàs i al Comte Dràcula. Ella es va posar greu quan el seu espòs, un marí anglès, va ancorar en Pisco. Els seus veïns britànics van aprofitar el seu mal per a matar-la. En la seva terrible agonia va jurar tornar del més enllà, cent anys després de la seva mort, per a cobrar venjança. Per temor, els seus familiars van enviar el seu cadàver amb vaixell a Pisco, on estava el seu espòs, i allí la van sepultar. L'abril de 1993, alguns habitants de Pisco van assenyalar que per les nits, en els voltants del cementiri, apareixia una dona rossa i en bata blanca que seduïa als homes per a portar-se'ls amb enganys i xuclar-los la sang. Segons la llegenda, el 9 de juny de 1993, Sarah Hellen havia de ressuscitar per a complir la seva amenaça. El cementiri va ser envaït per periodistes nacionals i estrangers, bruixots, xamans i curiosos, però no va passar res. Ara té fins a 'fidels' que li atribueixen sorprenents miracles i asseguren que ella és la 'santa de l'amor, per la qual cosa acudeixen al panteó per a encendre-li espelmes i resar-li.

Extret de http://fossars.blogspot.com citant Premsa peruana i imatge de Juan Carlos Guzmán Negrini.

dijous, 16 d’agost del 2007

Una història de vampirs desplaça a Harry Potter en la llista de vendes dels EUA

Una història de vampirs protagonitzada per adolescents ha acabat amb el regnat del lliurament final de la saga literària d'Harry Potter en les llistes de vendes dels EUA, on el llibre de Joanne K. Rowling ocupa avui la segona posició. De mags a vampirs, aquest sembla haver estat el canvi de gust entre els nord-americans, que esta setmana han decidit deixar les aventures de màgia en Hogwarts per les de sang i claus que ofereix el llibre Eclipse, de l'escriptora nord-americana Stephanie Meyer. Després de tres setmanes com el més venut en la immensa majoria de llibreries del país, Harry Potter and the Deathly Hallows ha cedit terreny davant d'aquest altre llibre d'aventures dedicat al públic juvenil, que ocupa la primera posició en la llista que elabora el diari USA Today. En la seva primera setmana, Eclipse (Little, Brown) ha aconseguit vendre quasi 250 mil còpies en tot el país, una xifra molt allunyada dels 11.5 milions d'exemplars que va col·locar l'esperat llibre d'Harry Potter en els set dies que van seguir a la seva publicació el 21 de juliol. La saga creada per Meyer, qui mai abans s'havia alçat amb la primera posició en les llistes de vendes del país, conta les aventures d'una adolescent que s'enamora d'un vampir, en llibres que mesclen fantasia i amor, encara que no retrata escenes de sexe ni drogues. "Sembla que en aquest gènere hi ha un buit per a novel·les en què els joves no consumeixin drogues o mantinguin relacions sexuals", va assegurar Meyer a l'USA Today. Meyer, una mare de família d'Arizona i que va publicar els anteriors lliuraments de la saga en els 2005 (Twilight) i el 2006 (Blue Moon), va dir que mai va imaginar que es convertiria en escriptora quan va començar a escriure el primer llibre de vampirs que va idear després de somiar una nit amb una noia que parlava amb un atractiu vampir. Les històries de Meyer, que anteriorment van arribar a ocupar els llocs 39 i 31 en les llistes de vendes, solen agradar més a les noies que als nois, segons l'escriptora. Va admetre, a més, que tots els seus personatges, "fins i tot els vampirs, tenen pensaments religiosos, encara que no es pot dir que les novel·les siguin religioses".

Allan Ball aposta pels vampirs

Alan Ball, que després de triomfar al cine amb la pel·lícula American beauty (amb la qual va guanyar un Oscar) i sorprendre en el seu debut a la petita pantalla amb l'original i premiada sèrie Six Feet Under (43 guardons i 115 nominacions), torna a la càrrega amb True blood (Sang vertadera), una producció televisiva que s'emetrà la temporada que ve a la cadena nord-americana HBO. El nou projecte d'Alan Ball narra la vida d'uns vampirs que s'alimenten de sang sintètica importada del Japó i que viuen completament integrats amb els éssers humans en una petita ciutat de Louisiana (EUA).
L'actriu canadenca Anna Paquin (protagonista de la trilogia de X-Men, de Darkness i guanyadora d'un Oscar pel seu treball a la pel·lícula The piano) encapçalarà el repartiment de True blood, en la qual interpretarà una innocent cambrera que té poders: pot llegir la ment de la gent. La noia s'enamorarà perdudament d'un atractiu vampir, portat a la pantalla per Stephen Moyer, un actor britànic molt bregat en sèries de televisió. Brook Kerr i Lorin McCraley - artistes també amb molta experiència a la petita pantalla- tindran també un paper en la nova producció de Ball.
True blood està basada en la saga de llibres escrits des de l'any 2001 per Charlaine Harris, i tindrà importants "dosis d'humor", segons han explicat diverses fonts de la cadena HBO citades a la publicació Variety.
Segons Alan Ball, l'escriptora Charlaine Harris "ha creat un món divertit que, al mateix temps, fa por". "Vaig comprar els seus llibres motivat per un impuls i no vaig poder deixar de llegir-los", ha afegit.
Per escriure els guions de True blood, Ball ha comptat amb la col·laboració de Brian Buckner, productor i guionista de comèdies com Spin City, la històrica Friends i la posterior Joey.
El directiu de la HBO Carolyn Strauss va mostrar la seva "absoluta satisfacció" per tornar a comptar amb Ball, que l'any 2005 va firmar un contracte de dos anys amb la cadena.

dijous, 2 d’agost del 2007

"Dràcula", la novel·la

La novel·la, publicada al maig 1897 (Westminster, Archibald Constable and Company), desplega erudició sobre vampirisme. El vampir ha aconseguit la no mort, més que la immortalitat, ja que està condemnat a viure quasi com un espectre.
El terme vampir és eslau, prové del serbi "vampir" i del rus "upir". No existeix en romanès una paraula per a designar el vampir. Alguns tradueixen el terme romanès "strogoi" com a vampir, però aquest mot es refereix a una bruixa o espectre, no a un vampir. Alguns diuen que "nosferatu" és la paraula romanesa per a vampir, però en realitat prové del grec "nosophoro", que significa "portador del mal". La veritat és que els vampirs ni tan sols provenen de Transsilvània, vénen principalment d'Hongria, Sèrbia, Moràvia i els països eslaus.
El vampir és conegut “en tots els llocs en què ha existit l'home”, li fa dir Stoker al seu personatge, el doctor Van Helsing, metge expert en “malalties fosques”. “Ha seguit el rastre del berserker islandès, de l'hun, engendrat pel diable; de l'eslau, el saxó, el magiar”.
En les primeres pàgines de la seva novel·la, Stoker insinua la seducció horrorosa del vampir. En un castell decadent, rodejat d'un paisatge hivernal i solitari, un home cultivat, aristocràtic i que provocar temor acaba de franquejar l'entrada a un jovençà anglès amb la frase clau: “Entri vostè lliurement i per la seva pròpia voluntat”. El comte Dràcula no reflecteix la seva imatge en els miralls; i és que la superstició deia que el vampir havia perdut la seva ànima (les antigues cultures relacionen la imatge reflectida amb l'esperit). Dràcula és perillós, repugnant i veladamentment sensual. Aviat es veurà que conviu amb espectres. Però estos espectres són voluptuoses figures femenines. Aquesta imatge del vampir no és un invent de Stoker, s'havia desenrotllat àmpliament amb anterioritat, des de la publicació del relat “El Vampir” de Polidori en 1816, fins a la publicació de “La bona Lady Ducayne” en el 1896, un any abans de la publicació de “Dràcula”. El vampir havia pres diversos noms, Lord Ruthven, Lord Seymour, Sir Francis Varney, i havia tingut molt d'èxit en tot Europa en espectacles de circ, obres de teatre, melodrames, òperes, novel·les, contes i fulletons.
Per mitjà de diaris personals dels principals personatges i cartes que estos s'intercanvien, Stoker desenvolupa una història en què es revela la desmesurada ambició de poder de Dràcula, qui es trasllada a Londres i mou exèrcits de rates, boira, llops, rates penades i tempestats per a aconseguir el seu objectiu.
Stoker coneixia els detalls de la superstició i refereix els poders del vampir (capacitat d'alterar el clima, d'aconseguir obediència de sers repulsius, com les rates, mosques, aranyes i els rates penades, però també dels llops i les guilles), força sobrehumana, possibilitat de convertir-se en animal o boira. El vampir fuig de la llum diürna, que el debilita però no el destrueix, pot moure's en el migdia durant un escàs període de temps (el comte Dràcula en la novel·la apareix a plena llum del dia buscant a Mina Harker); dorm sobre terra portada del seu lloc natal, en l'interior d'un taüt; beu sang humana (el seu únic aliment) i converteix en vampirs a les persones a qui assesta la seva mossegada fatídica. Se'l pot mantenir controlat amb crucifixos, rastos d'all, hòsties i aigua beneita, però perquè mori realment s'ha de clavar una estaca en el seu cor, decapitar-lo o ferir-lo amb una bala de plata.
El “Dràcula” de Stoker té tots els elements dels vampirs que el van precedir, més algunes característiques preses de l'home llop, la història del qual havia sigut publicada poc abans.

Text traduït de: http://www.espacioblog.com/arrazola67/categoria/la-novela

divendres, 29 de juny del 2007

La venda del castell de Bran, un cubebron inacabable

L'arxiduc Dominic Habsburg i la seva família han contractat a la firma privada 'Baytree Capital Associates' per a posar una vegada més a la venda el Castillo de Bran, popularment conegut com el castell de Dràcula, i les propietats dels seus voltants en la regió transsilvana de Romania.
El castell va ser construït originàriament com una fortalesa en 1377 i fou entregat a la família reial romanesa en 1920. Es va convertir en una propietat de l'Estat en 1947 i va ser transformat en museu en 1957.
El Govern de Romania va tornar la propietat a la família Habsburg en 2006, 58 anys després d'haver sigut confiscat pel règim comunista.
En aquest moment, Habsburg va convindre amb el Ministeri de Cultura que el castell es quedaria com a museu durant almenys tres anys i que només podria ser venut a l'estat romanés. Però a finals del 2006 els amos del castell van mostrar el seu desig de vendre'l de totes les maneres.
El comtat de Brasov es va mostrar molt interessat a recuperar la propietat de l'important monument i poder gestionar-lo, però la quantitat de 60 milions d'euros els va parèixer desorbitada i, mentre estudiaven la possibilitat d'exercir el dret de compra els amos van decidir posar-lo en mans privades, és a dir, en les de qualsevol que estigués disposat a pagar el que demanaven.
Finalment, al gener d'enguany, els Habsburg van arribar a un acord amb les autoritats de Brasov perquè l'estat es fera amb la propietat i la gestió del mateix.

Abramovich compra el castell
Però, tan sols dos setmanes després que s'anunciés aquest acord, els mitjans de comunicació es van fer eco d'una nova notícia sobre la història interminable de la compra i venda del domicili de Dràcula.
Romà Abramovich, amo de l'equip anglés de futbol Chelsea, va decidir comprar el castell i unir-lo així a la seva col·lecció de propietats.
Sembla que, el multimilionari rus, havia arribat a un acord amb els propietaris per a adquirir el llegendari castell per eixos 50 milions d'euros, una xifra a què les autoritats de Brasov van advertir que no podrien arribar de cap manera.
En aquest moment es va perdre la pista del 'culebron' sobre la venda de la fortalesa, fins ara, quan es torna a posar a la venda, una vegada més, sense saber que va passar amb l'oferta d'Abramovich.
"Exigents amb el comprador"
Castell de Bran "Volen vendre com més prompte millor tot el projecte, però són exigents sobre el comprador", va declarar el president de Batré (empresa que s'encarregarà de la seva venda), Michael Gardner.
"Si bé estan disposats que algú construeixi un lloc de vacances que conservi al castell (...) no estan disposats a acceptar sang gotejant d'espases. Això no es convertirà en una terra de vampirs", va agregar.
Encara que Gardner no va voler dir per quant es vendria la propietat, sospita que la xifra en euros tindria nou dígits. L'executiu espera que la venda comenci en uns 60 dies.
El castell i els edificis auxiliars abracen 8,9 hectàrees, però se'ls podrien afegir altres terrenys. La propietat es troba a uns 20 minuts de distància de l'aeroport internacional que actualment es construeix en la zona i està prop de la zona d'esquí de Brasov.
Beatriz Quintero, dels Informatius de Tele 5

diumenge, 10 de juny del 2007

Quatre notes de Salvador Sainz sobre el comte Estruc en català

El passat 30 de maig Salvador Sainz va publicar unes notes sobre la suposada llegenda del Comte Estruc en català, similar a el que ha explicat en altres llocs en castellà. A més hi barreja qüestions sobre Arnalli Estrucionis, un dels tants que duien el nom d'Estruc a l'època.

Està disponible el text a: condeestruch.blogspot.com/2007/05/catal.html

Mes informació sobre el tema a vampbloc

dijous, 31 de maig del 2007

Breu història dels vampirs

En ple segle de les llums, el gran filòsof Voltaire no podia explicar la raó per la qual encara es creia en vampirs, i al trobar-nos en els albors del segle XXI nosaltres podríem pensar que les paraules del filòsof segueixen tenint validesa.
Si bé el vampir és un personatge fictici, alimentat per la literatura i la indústria cinematogràfica, tampoc és estrany veure que es segueix investigant el tema d'una forma seriosa, apareixent nous estudis i publicacions.
El tema dels vampirs resulta molt atractiu a molta gent, potser per ser un mort vivent que es dedica a alimentar-se amb la sang d'altres mortals (primer entre la familia i després a qui se li trobi per davant), o perquè unifica dos elements que sempre han despertat el misteri i el simbolisme en l'home: El culte a la sang i la immortalitat.
Des de temps distants l'home ha tingut per sagrats tres fluids humans: la llet Materna, el semen i la sang. La sang com a energia vital, va haver de considerar-se com a sacra des que el primer home va trepitjar la terra, quan en aquells llunyans temps es comprovava que passava quan es perdia gran quantitat d'ella i va haver d'associar el dolor amb la perduda de la mateixa.
Per a diverses religions i creences aquest fluid tènia un caràcter especial, citant com a exemple la mateixa sang de Jesucrist que atorga la vida eterna; el concepte de Sang blava lligat a la noblesa; la puresa de a sang de Jueus i els milers de ritus pagans on es bevia aquest preat líquid per diverses raons.
A Amèrica alguns pobles menjaven la carn i bevien la seva sang dels seus enemics o parents, a fi de posseir i adquirir les qualitats que tenia el difunt en vida.
L'eternitat, ser immortal ha estat fins avui un dels majors anhels i misteris del ser humà, trobar la font de l'eterna joventut, retardar l'envelliment, qui no ha pensat i somiat en això.
Aquest somni d'aconseguir la immortalitat va lligat amb la por a la mort, no perquè pogués ser quelcom dolorós, sinó més que res per aquell temor al que es desconeix i a la disgregació. Com a exemple només hem de recordar a la cultura egípcia amb el seu afany de transcendir en el temps, la seva creació de mòmies i tècniques funeràries han intentat salvar aquests misteri.

Làmies i Strigoi

Des de l'antiguitat hem trobat el vampir formant part del panteó demoníac, en cultures com la Xina, Malàisia, Hispània, l'Índia, el Japó, Amèrica, entre altres llocs, però és exactament en els pobles eslaus en l'est europeu on adquireix el seu nom i gran part de la seva imatge característica.
En ple segle de les llums regions com Silèsia, Moldàvia, Rússia, Transsilvània, Valàquia, Àustria, o Hongria, van sofrir epidèmies de vampirisme, que es sumaven a la ignorància, el folklore i les llegendes populars que seguien formant part de la realitat familiar.
Cal donar-li especial importància també a la quantitat de malalties i pestes que van assolar eixos anys (porfíries, ràbia, ...). Ja no eren les “Làmies” de la cultura Grecollatina sinó que esta vegada els “Strigoi” assolaven les els poblats, saciant la seva fam amb sang fresca.
Sobre el terme “Vampir” podríem dir que ha sigut objecte de múltiples estudis. Alguns el relacionen amb les paraules “ Vopyr ” o “ Upyr ” (*) , pertanyent a la llengua eslava. Altres diuen que ve de “ upir ”, “ upior ”, “ upyr ” de l'eslau meridional i aquests del turc “ ubre” que significaria “Bruixa”, cosa que sembla totalment infundada.
Una altra versió més occidental ens porta a la paraula sèrbia “beamiup” o al lituà “wempti” que significaria quelcom com “beure” derivant a la paraula “vampir”, associant-se a termes com el “vopyr” rus o el “dhampir” albanés.
Autors americans i anglesos es limiten a extraure'l de la paraula sèrbia “vampir”, sent esta una de les posicions que més apareixen en llibres del tema. Però aquesta paraula és moderna en llurs diccionaris.
L'origen, imatge i personalitat és molt variada segons la zona geogràfica, generalment se'ls reconeix com a sers semblants als humans que van ser nascuts amb algun defecte físic, van ser excomunicats, van tenir una mort violenta o es van suïcidar.
La cinematografia els presenta com a persones lànguides i de pell extremadament blanca, freda, mal alè, ungles llargíssimes així també els seus ullals esmolats i punxeguts. Per a desfer-se d'ells s'empraven tècniques de les més variades, les quals es diferenciaven un poc segons la regió: Clavar-los el sudari en el taüt, deixar llavors en el mateix o tapar la mandíbula amb una rajola o pedra eren algunes, també podien ser eliminats amb el foc, tallant-los el cap o travessant el seu cor (injectat en sang) amb una estaca de fusta (i no qualsevol). També es parla de les bales de plata, encara que açò esta mas lligat amb el mite de l'home llop que vindria sent un parent pròxim.

Tractats i Literatura Fantàstica
Al mig d'una Europa consternada pel vampirisme, el següent pas del mite era la literatura, i en aquest sentit van donar a llum una sèrie d'interessants tractats sobre el tema.
Entre aquest textos destaquem el “Visum et Repertum”(1731), que era una investigació sobre un cas conegut de vampirisme que afectava a una persona anomenada Arnold Paole, llaurador que després de morir va ser acusat de vampirisme. També podem citar el tractat “De Masticatione Mortuorum in Tumulis Líber” publicat en Leipzig l'any 1728 per Michael Ranft i el “Dissertatio Physica de Cadaveribus Sanguisugis" de Johann Estoc (1732). Però el més conegut és el “Traité sud els apparitons dónes esprits, et sud els Vampires, ou els revenants d'Hongrie, de Moravie, etc.”, escrit pel clergue el senyor Agustín Calmet (1672-1757). Aquests monjo benedictí en una obra curiosa i de dos volums presenta una varietat de casos de vampirisme i aparicions.
El mateix text fa que Voltaire s'indigni i dediqui un capítol sencer en el seu “Diccionari Filosòfic”, mentre Rosseau fustiga la creença en vampirs enviant una carta a París.
La seva arribada a la literatura fantàstica és el resultat d'una rica barreja de tots aquests ingredients ja citats i el talent dels seus exponents.
Sense l'aportació de Calmet, les llegendes populars, els ritus i supersticions no podria haver sigut concebudes obres tals com: “Dràcula”, “Carmilla”, “Varney”, “Lestat”, “Clarimonda”, “La nóvia de Corint”, “La Tomba de Sarah”, “Ligeia” o “El Vampir” de John William Polidori. Aquests últim conte marca el punt de partida de la narrativa de vampirs i ve a ser el pare del Vampir aristocràtic tal com el tenim conceptualitzat en la nostra ment.
L'aparició del vampir en altres manifestacions artístiques com el teatre, el còmic, el cine passant per els moviments gòtics, entre altres van anar modificant i adaptant la imatge del vampir segons la interpretació dels seus autors, independent si s'ajustaven a la idea original.

Fonts
- Jordi Ardanuy i altres autors. "Vampiros: magia póstuma dentro y fuera de España". Barcelona, Luna Negra, 1994.
- Emili Olcina Introducció a
"El Llit sota la tomba. Antologia de la narrativa de vampirs de Goethe a Scott Fitzgerald, 1797-1927". Barcelona, Laertes, 2003.

dissabte, 19 de maig del 2007

El vampir segons Terence Fisher

El vampir en el cinema: una aproximació
Quan el personatge del vampir va arribar a la pantalla arrossegava ja una llarga tradició en el folklore i la literatura; el cine va reprendre eixes constants i les va emprar, forjant al temps altres pròpies.
Tant en la novel·la Dràcula (Dracula, 1897), de Bram Stoker, com en Carmila (Carmilla, 1872), de J. Sheridan LeFanu, les seves criatures eren capaces de passejar a plena llum, si bé amb les seves facultats sobrenaturals minvades.
És molt possible que el concepte del vampir destruït per acció de la llum solar provingués de la versió fílmica que, de la primera, va efectuar el director Friedrich Wilhelm Murnau en Nosferatu, el vampir (Nosferatu, eine Symphonie dónes Grauens, 1922).
En aquesta pel·lícula referencial, el realitzador alemany va crear una obra amb una diversitat de perspectives. El vampir de Murnau és una criatura innegablement sobrenatural, un ser del més enllà la identitat del qual no és negada; però, al temps, suposa una metàfora, una abstracció del mal, una representació de tot el fosc del ser humà.
D’aquí que, al final, el ser de les ombres fóra destruït per mitjà de la llum. Una metàfora tan diàfana va ser presa literalment i va suposar un dels fonaments a partir dels quals, a partir d'aquí, el cinema de vampirs es va edificar.
D'altra banda, la iconografia del vampir de Murnau, com és ben sabut, oferia una aparença repulsiva, animalesca, com una representació més d'eixa part fosca, bestial, del propi ser humà, una visualització d'aquell mal implícit.
Quan en 1931 Tod Browning va oferir la seva pròpia perspectiva de la història en la seva versió de Dràcula (Dracula) (1), la tònica era molt diferent. El film es basava més en l'obra teatral que adaptava el llibre de Stoker que la pròpia novel·la, i proposava el protagonisme de Bela Lugosi, ja present en la versió escènica.
En aquesta ocasió, el Comte era un ser notable i distant, d'escassa ferocitat, quasi tímid en les seves manifestacions animals. Una pel·lícula molt llastrada per la censura de l'època i per la trivialització que havia sigut objecte en l'escenari.
En els anys subsegüents, el model lugosià s'imposaria en el posterior cine vampíric. La Universal oferirà un rebrot al Comte en Són of Dracula [tv/dvd: El fill de Dràcula, 1943], qui exhibirà un port semblant al pare (2); el díptic La zíngara i els monstres (House of Frankenstein, 1944) i La mansió de Dràcula (House of Dracula, 1945), ambdós d'Erle C. Kenton, mostren a John Carradine com la creació de Stoker, de nou elegant, refinat, si bé exposant una miqueta més de ferocitat que Lugosi. El propi Lugosi adjudicaria uns modals inequívocament draculians -segons versió pròpia- al Comte Tesla de Return of the Vampire (1943), de Lew Landers (3) .
Molt significatiu, en tot cas, és el film mexicà El vampir (El vampiro, 1957), de Fernando Méndez (4). La pel·lícula, és innegable, segueix els motlles de Lugosi per a caracteritzar el vampir, atorgant-li aquella antiga soca que destil·la. No obstant, determinats fonaments iconogràfics el fan precursor del Dràcula de l'Hammer, exposant plans de resolució quasi exacta als que proposaria Terence Fisher als pocs mesos. Així, tenim el vampir, dempeus en el pati de la hisenda, observant de manera fixa la finestra després de la qual dorm la seva víctima, i a la que farà moure's per mitjà dels seus poders hipnoticotelepàtics; i, en especial, Méndez inclou un primer pla dels ulls mesmèrics i iracunds del vampir, idèntic al què farà famós a l'Hammer.
L’any 1957 Terence Fisher dirigeix La maledicció de Frankenstein (The Curse of Frankenstein) i l'enorme èxit de públic -oblidem-nos de la salvatge crítica del moment, que té no pocs descendents avui en dia- el conduirà a la seva pròpia visió de la novel·la de Bram Stoker.

Dràcula, versió Fisher
Fisher, en efecte, proposaria la seva versió de Dràcula, si bé ajudat per les aportacions de diversos professionals de la Casa del Terror. De sobra és coneguda la contribució escenogràfica per part de Bernard Robinson, a partir de la qual Fisher desenrotllarà la integració de l'escenari en la trama com un personatge més; així, els amplis salons del castell del Comte, de pesats cortinatges, amb un immens globus de la Terra, uns sòls que exhibeixen símbols que semblen cabalístics -com els que s'albiraven en les missives que llegia Orlock en el Nosferatu de Murnau-; o la mansió on habiten els Holmwood, rodejada de jardins que exhibeixen un fullatge salvatge, com si el lloc es trobés perdut en algun lloc inhòspit i la casa suposés l'única salvaguarda civilitzada entre l'horror que l’envolta.
Jack Asher, per la seva banda, brindaria, a la fi, al cine de vampirs del color que li havia estat negat fins al moment. Un cromatisme contrastat, on entre vestimentes austeres, de tons verds i blaus, ressalta la roja sang que omple la pantalla tot just acabar-se els crèdits, tacant el nom de Dràcula que exhibeix la seva tomba.
Però, fonamentalment, va ser Jimmy Sangster per mitjà del seu reinterpretació escrita de la novel·la de Stoker qui va desenvolupar algunes constants que després serien continuades -i desenvolupades- en posteriors lliuraments..
Sangster va simplificar -que no va trivialitzar- la intricada estructura epistolar-temporal-geogràfica del llibre, fent que l'acció succeís en dos països limítrofs de nomenclatures clarament germàniques -Alemanya i Àustria?-. Al castell de Dràcula, situat a la localitat de Klausenberg -a vegades també pronunciada com Klausenburg- arriba Jonathan Harker, assistent del Dr. Van Helsing, a la finalitat d'acabar amb la nissaga vampírica del Comte, perquè aquests dos no són sinó caçavampirs que coneixen la condició sobrenatural del seu objectiu.
Potser això es va fer, tal com va confessar Sangster, perquè el 1958 tot espectador coneixia a Dràcula i la seva qualitat vampírica, i per tant resultava superflu mantenir una intriga inexistent, però això conferix al film una immediatesa, un ritme viu que no descansa en tot el metratge.
Una altra de les novetats amb finalitat estalviadores introduïdes va ser suprimir la facultat del vampir de transformar-se en rata penada o llop -altres capacitats, com convertir-se en boira, ni són esmentades-. "Fal·làcies", exclama Van Helsing, i després menciona que l'enigmàtic del vampir suscita que la seva existència sigui desconeguda per molts biòlegs.
I d'aquesta manera, tal com va fer escassos anys abans l'escriptor Richard Matheson en la seva magistral novel·la Sóc llegenda (I Am Legend, 1954) (5), es fusiona de mode exemplar la naturalesa sobrenatural del no mort amb una interpretació científica -o semi-científica, com es prefereixi- del mateix, mostrant el vampirisme com una sort de malaltia contagiosa.
Amb tot, una de les constants que Fisher exhibirà després en la seva trilogia vampírica és proposar al Comte com a catalitzador per a derrocar les convencions burgeses imperants en eixa època. Com ja vam dir en una altra ocasió, "no queda clar on es desenvolupa el film, el més segur que en l'Europa central, però els seus creadors són anglesos , i al públic anglès, en primera instància, és a qui va dirigit" (6) , així doncs "el Dràcula de Fisher atacarà a la societat victoriana [...] des dels seus valors més tradicionals: la família, el matrimoni, la puresa i la castedat" (7) . D'esta manera, el Comte venjarà la mort de la seva companya per part de Jonathan Harker acabant amb la promesa d'aquest, Lucy Holmwood, i després atacarà a l'altra fèmina de la casa, Mina Holmwood, esposa d'Arthur.
És curiós com ambdues dones inciten l'intrús a penetrar en els seus dormitoris i escometre aquests actes a esquena dels homes; és a dir, la dona s'allibera i pren la iniciativa en escollir el seu amant. Aquesta idea ja es trobava present en la novel·la de Stoker, d'una manera pusil·lànime, i Fisher la reutilitza, com a reflex d'una moral que segueix imperant en l'Anglaterra dels anys 50.
És significatiu el moment en el qual Mina torna al matí, després de la seva primera nit amb el Comte, pletòrica per primera vegada, enganyant al seu marit, delectant-se somrient, com una adúltera a la fi satisfeta pel seu galant.
Com molt ben menciona Juan M. Corral en el seu llibre sobre l'Hammer (8), el retrat que s’ofereix de les parelles de les dones, Jonathan Harker (John Van Eyssen) i Arthur Holmwood (Michael Gough) resulta pertinaçment avorrit: són el clàssic burgès acomodatici, a l’estil del marit de l'heroïna de Brief Encounter (1945), de David Lligen, i del qual la dona fugirà per a trobar un amant que li aporta major solaç. L'Anglaterra de 1945 i la de 1958 en poc havien variat.
Tot això, amb tot, no tindria major transcendència, excepte idees disperses ocultes en un conjunt, si aquest mateix conjunt no exposès una unitat tan intensa: El magnífic llibret, perfectament embastat, de Sangster - sembla mentida que sigui la mateixa persona que després, a finals dels 60 i inicis dels 70, oferirà aquestes intrigues a l’estil de Les diabòliques tan tramposes-; la plàstica càmera d'Asher; la agraciada cal·ligrafia cinematogràfica de Fisher, servida per mitjà d'elegant el·lipsi -Dràcula tancant la porta de cop abans de convertir a Harker, seguit d’un fusió en el negre, encara que nosaltres ens quedem a la cripta amb ells dos-; la vibrant música de James Bernard, sempre corrent alhora amb les imatges, mai antecedint-les, tampoc arrossegant-se després d'elles...
I, particularment, un repartiment en estat de gràcia que ha passat amb just mereixement a la història del cinema.
Tant Christopher Lee com Peter Cushing encarnaven a Dràcula i Van Helsing, respectivament, per primera vegada, paper que repetirien en diverses ocasions més -particulament Lee-. No obstant, en aquest inicial enfrontament ja es mostren ambdós esplèndids, perfectes en les seves tasques. Les primeres escenes ens ofereixen a Lee com un Dràcula aristocràtic -però sense aquella afectada noblesa de l’antiquat Bela Lugosi-, elegant, inclusivament servicial; després, abruptament, el trobarem en un primer pla antològic, les gola obertes, mostrant esmolats ullals, la barbeta tintada en roig, els ulls injectats de sang; l'aristòcrata, l'home, ha esdevingut en bèstia, el ser humà s'han transmutat en animal, ha mutat en no humà.
L'enèrgica, poderosa personificació de Christopher Lee com el Rei dels Vampirs va desenrotllar una icona cultural que encara avui es segueix manifestant en no poques pel·lícules (9) . Quant a Peter Cushing, després d'haver encarnat al malvat professor Víctor von Frankenstein a les ordres de Fisher, ací es mostra com un personatge de perfil abnegat, enèrgic i intel·ligent, quasi un precedent de què en escassos mesos encarnaria com el detectiu de Baker Street, Sherlock Holmes, també per a Fisher a El gos de Baskerville (The Hound of the Baskervilles, 1959), però conferint-li una idiosincràsia pròpia, romanent fins al present com el millor Doctor Abraham Van Helsing de tots els temps, sobreposant-se a visions tan puerils com l’oferta pel famós Anthony Hopkins en la infidel visió per part de Francis Ford Coppola a 1992. La sobrietat sempre ha estat la millor carta de presentació.
Les núvies de Fisher
Dos anys després, arribaria la seqüela amb Les núvies de Dràcula. Una veu en off ens posa en context, situant-nos en les acaballes del segle XIX, quan el Comte Dràcula ha estat destruït; mes els seus deixebles prossegueixen no-morts, estenent la seva nissaga com una malaltia així com un culte malèfic que persegueix l'eradicació del Cristianisme. Certament, la pel·lícula ofereix una constant al·lusió als ritus religiosos per a acabar amb el vampirisme, motiu pel qual moltes mirades superficials l'han titllat com un pamflet catòlic; emperò, el que subscriu ho interpreta més aviat com un element d'enfrontament escènic, és a dir, la cara i creu d'un dilema, dos forces enfrontades entre si amb un únic fi dramàtic. I en tot cas, encara que ho fos , repercuteix això per a bé o per a mal en qüestions qualitatives?
És curiós com Fisher planteja certa escena com el revers que ja havia ofert en el Dràcula primigeni. En aquella, Jonathan Harker, vagant pel castell, es troba a una noia atrapada que li sol·licita ajuda per a fugir del lloc; aquí, és una xicota la que troba un home misteriós demandant igual assistència. Ella és una professora d'anglés i francés que es dirigeix a una escola propera de jovanetes -com la de Carmila de Le Fanu-; ell és un baró retingut i encadenat al seu castell per la seva pròpia mare, que el considera, literalment, un monstre. Se'ns relatarà que ell era un xicot salvatge i capritxós que, no obstant, va ser animat per la Baronessa a prodigar-se en els seus excessos, i àdhuc va ser partícip en els seus actes cruels i malvats jocs -un s'imagina quelcom molt semblant a allò que escometien Sir Hug a l'inici Del gos de Baskerville o el Marqués Sinistre en La maledicció de l'home llop (The Curse of the Werewolf, 1960)-. No obstant, en un moment donat, el Baró caurà víctima d'un dels seus amics i obtindrà l'estigma del vampir. Ecos d'actes sexuals fora d'allò que s'ha establert repercuteixen al llarg del film, i homosexualitat i incest són insinuats contínuament. A banda d'aquesta subjugació per part d'un amic, la relació entre mare i fill és inequívoca. Ja s'ha fet menció a com la pròpia mare participava en les diversions del Baró. Després, quan aquests ha estat alliberat, exigirà a sa mare que s'aproximi; ella respon negativament, i es gira espantada; però davant d'una nova insistència del vampir, ella no dubtarà ja, i s'aproximarà al seu fill amb cert rictus de delectació en el seu rostre. Més tard, quan Van Helsing es troba amb la dona, esta oculta, avergonyida, els senyals de la seva relació pecaminosa amb el seu fill davant de l'investigador de l’allò sobrenatural, tapant-se el rostre amb un vel per a no delatar els seus ullals. La comparació entre l’acte vampíric i l’acte sexual s'accentua en l'escena en la qual la criada ajuda a la acabada de vampiritzar a eixir de la tomba, encoratjant-la i clamant "empenta, empenta", assistint al naixement del nou ser, per tant, com una comare.
Tot això és narrat per Fisher en una estructura de conte cruel, trist, amb ecos de melodrama i intriga a l'estic de Hitchcosck -l'episodi del robatori de la clau nos remet inequívocament a Encadenats (Notorious, 1946)-, servint-se d'un magistral relat visual on les ombres no oculten, sinó delaten el mal: el servent de la Baronessa, quan contempla en l'entrada de la posada a la suposada pròxima víctima del vampir; la pròpia Baronessa, arribant a la fonda amb equívocs aires amables; el Baró, ocult entre les ombres per a finalment desvelar un rostre teòricament angelical.
L'actor David Peel va ser rebut de molt males maneres per l'aficionat de l'època, després de la majestuositat de Christopher Lee en el títol previ. No obstant, se'ns antulla com una elecció molt adequada: l'aspecte acriaturat de l'actor amb una quarantena d’anys, sumat a les arrugues que voregen els seus ulls, donen molt bé aquesta imatge d'aristòcrata amateur, un personatge avorrit sucumbit a tot tipus d'excessos que van més enllà del permissible... Potser haguera estat un bon Dorian Gray en una hipotètica adaptació de la Hammer...
Al Costat d'aquestes ombres, tenim una il·luminació abrupta, salvatge, infestada de vermells i morats que omplen la pantalla, i fa semblar el film ambientat en un lloc quasi-plaent, al mode d'un conte de fades, com vam dir. D'aquesta manera, Fisher uneix els ambients sòrdids del Dràcula previ amb el to de paràbola moral de la citada Curse of the Werewolf. L'abstracció moral que oferia el Comte de Lee aquí es converteix en un element encara més desestabilitzador i menys abstracte. L'un i l'altre film es transformen en un magistral díptic que esdevenen interdependents, conformant una unitat homogènia. Aviat, el díptic esdevindria en tríptic.

El príncep de les tenebres
I a la fi va tornar Dràcula. L'èxit de Les núvies de Dràcula va demostrar que no era precisa la presència del Comte per a aconseguir l'èxit de públic en una cinta de vampirs de l'Hammer; després, amb The Kiss of the Vampire [El petó del vampir, 1962], de Don Sharp -film que reaprofitava idees no utilitzades de Les núvies..., com una invasió final de rates penades- es va comprovar que ni tan sols era precisa la presència de Van Helsing. Quan finalment, doncs, després de molts esbossos, es roda Dràcula, príncep de les tenebres, el caçador de vampirs no sorgeix en la trama, reemplaçat per un ambiciós eclesiàstic, el pare Sandor, encarnat amb convicció i severitat, no exempt d'un matís d'ironia, per l'excel·lent Andrew Keir.
Un pròleg ens posa en situació, mostrant els plans finals del primer film sobre el Comte de l'Hammer; després, sobre la presa de les cendres de Dràcula escampades pel vent, comencen a aparèixer els crèdits. No sabem com després, en el castell, apareix un criat del no-mort, Klove, que abans no havia fet acte de presència, i com pot disposar de les escampades cendres del Comte en un petit cofre, en un dels elements més dèbils del guió. Amb tot, certes errors, d'aquest guió de Jimmy Sangster (encobert sota el pseudònim de John Samson), com és la incommensurable rapidesa amb què la nit succeeix al dia, són emmascarats per la magistral posada en escena de Fisher. L'aparició del Comte es fa esperar ni més ni menys que quaranta-cinc minuts, però això no provoca una dilatació pesada de la trama, ans el contrari, Terence Fisher, com els realitzadors superlatius, gradua la narració amb un tempo impecable, que va creant una atmosfera de tensió gradual: la primera aparició del pare Sandor, fent veure als supersticiosos llauradors que una xicota morta no és víctima del culte del vampir, la presentació dels viatgers anglesos per Transsilvània, dos avorrides parelles als que les normes socials posen barreres inclòs per a divertir-se, en particular la parella conformada per Charles Tingwell i la meravellosa Bàrbara Shelley, qui oferirà la imatge més aclaridora de la dona vampir per part de Fisher: una dona hieràtica, beata i freda, que arreplega pudorosament els seus cabells en un cast flocall; una vegada vampiritzada, donarà regna solta als seus instints reprimits, vestint una vaporosa camisa de dormir, exhibint traços de lascívia fins i tot intentant seduir a la seva cunyada, i amb els cabells, a la fi, caient alliberats sobre els seus sins. Ja a Les núvies de Dràcula Fisher havia ofert aquesta imatge en la dona vampir encarnada per Freda Jackson. Mes no tan sols eixes connotacions sexuals apareixen en la temptativa de seducció a la cunyada, sinó que intentarà fer el mateix amb el germà del seu marit. Després, apareixen dos moments mítics que han merescut amb justícia integrar les antologies; d'una banda, la destrucció de la dona vampir per part dels monjos recordant-nos una violació: la dona pecaminosa no pot prendre les regnes en el joc de seducció, i l'església la posa contundentment en el seu lloc; d'altra banda, la invitació de Dràcula a l'altra xicota a consumar un acte de fel·lació, succionant la sang del vampir que aquests mateix s'ha produït esgarrant el seu pit amb una ungla.
Al costat de tot això, és curiós com Sangster/Sansom recupera un element de la novel·la originària de Bram Stoker que no havia emprat en el primer film, com és el personatge de Rendfield, aquí anomenat, emperò, Ludwig, encarnat amb humor, però no mofa, pel magnífic Thorley Walters. Si bé cap ressaltar, amb tot, un altre personatge ja citat, com és el criat de Dràcula, Klove.
Fins i tot amb la gratuïtat de la seva incorporació en el guió, Fisher fa un excel·lent ús iconogràfic d'ell: La seva primera aparició té lloc entre ombres, i una vegada sorgit d'elles, lluny d'assossegar, resultarà encara més inquietant, amb la seva mirada adusta i la seva postura a manera de voltor carronyer a punt d'atacar. És magistral el pla americà que proposa Fisher del personatge, rodejat per aquell magnífic decorat del castell, reconstruït per a l'ocasió, ja que va ser destruït després del rodatge del primer film.
Dràcula, insòlitament, no deixar anar cap paraula en tota la pel·lícula. Les males llengües assenyalen que va ser degut al fet que l'actor es va negar a pronunciar els diàlegs que per a ell estaven escrits, de tan pèssims que li semblaren; per la seva banda, Juan M. Corral (10) assenyala: «El departament de publicitat de Michael Carreres va idear una trampa propagandista on s'afirmava que si el vampir no parlava era perquè s'havia intentat magnificar el personatge». Sigui com sigui, això confereix, certament, una enorme potència a l'encarnació de Lee, impertèrrit, terrible, grunyint com una animal amb els ulls en roig, abandonant el castell amb la capa ondejant com un immens i paorós rata penada.
Si a Dràcula se'ns escamotejava, precisament, la facultat del vampir de convertir-se en rata penada, en Les núvies... Van Helsing precisarà que alguns no morts sí que detenen eixa facultat de metamorfosi, i Meinster curiosament podrà fer-ho, no així el príncep de les tenebres, que aquí de nou es troba sense esta capacitat. De la mateixa manera, el pare Sandor precisarà que per a destruir al vampir, a més dels mitjans tradicionals i ja coneguts, està «cremar-lo amb una creu» - sens dubte un mode de "justificar" el polèmic final de Les núvies- o ofegar-lo en un curs d'aigua corrent -en la novel·la de Stoker, el Comte no és capaç de creuar, pels seus propis mitjans, zones aquàtiques, i ha de fer ús d’un vaixell-, la qual cosa oferirà un clímax insòlit i atractiu per a aquesta nova obra mestra.
Ja sense el concurs de Terence Fisher en la realització, la resta de la saga de Dràcula per part de l'Hammer descendeix notòriament el seu interès, mes no per això és totalment menyspreable. Potser en una altra ocasió resulti interessant tornar sobre això.

Carlos Díaz Maroto
Article publicat originalment en castellà a Pasadizo.com


Notes:
1 La pel·lícula no va ser estrenada a Espanya en el seu moment. Encara no existint el doblatge per l'època, es va rodar una versió parlada en castellà per als països del nostre idioma, dirigida per George Melford. Amb posterioritat, la pel·lícula de Browning es projectaria en festivals espanyols, s'emetria per televisió, s'editaria en vídeo i finalment, fa escassos anys, es va estrenar en els nostres cine. Tots els comentaris referits a la versió de Browning poden estendre's a la de Melford, a pesar de les seves òbvies discordances.
2 La pel·lícula es titula El fill de Dràcula; en tot cas, al llarg de tot el film no s'aclarirà aquest parentiu, i durant gran part de la cinta el vampir usarà l'apel·latiu d'Alucard (Drácula al revés) per a passar desapercebut. Ben podria ser, per consegüent, el propi Drácula.
3 La pel·lícula és una producció Columbia. Evidentment, la productora no podia fer ús del nom de Drácula al pertànyer els drets a Universal, però l'ús de Lugosi i la caracterització remeten a la creació de Stoker. És molt possible que l'intent fora fer-lo passar pel propi Drácula.
4 A aquest va seguir, el mateix any, El taüt del vampir, per part del mateix realitzador -i intèrpret-.
5 Pla immediat de rodatge per part de l'Hammer, per cert, després frustrat per la censura, i possiblement a dirigir pel propi Fisher.
6 Drácula, de Transsilvània a Hollywood (Edicions Nuer, 1997), escrit per l'autor en col·laboració amb Roberto Cueto.
7 Op. cit.
8 Hammer, la Casa del Terror (Calamar Edicions, 2003).
9 Particularment, els vampirs de Nit de por (Fright Night, 1985), de Tom Holland, o de Drácula 2001 (Dracula 2000, 2000), de Patrick Lussier, tot i el seu aspecte fluix i discotequer. Just és referir també que John Carpenter volia per al seu modèlica Vampirs (Vampires, 1998), a Lee com a líder del culte, però l'elevada edat de l'actor va desaconsellar la seva participació.
10 Hammer, la Casa del Terror (Op. cit.), p. 125.

dissabte, 14 d’abril del 2007

Ressenya del diari “Avui” sobre “L’historiador” d’Elizabeth Kostova

Mossegades de fortuna i glòria
L'escriptora Elizabeth Kostova triomfa a tot el món amb 'L'historiador', una novel·la sobre Dràcula
Matilde V. Alsina
La tradició ens anima a mantenir-nos allunyats de Dràcula. Relacionar-s'hi només porta desgràcies. Tot i que arriscar-se a rebre'n una mossegada pot recompensar-nos amb fortuna i glòria. Si no, que li ho preguntin a Elizabeth Kostova (Connecticut, 1964), a qui tan sinistre company de viatge ha catapultat a l'èxit estratosfèric de la mà de la seva primera novel·la, L'historiador.
Tot va començar durant la infantesa de l'autora, quan el seu pare entretenia un viatge a l'Europa de l'Est amb les terrorífiques històries d'un vampir amb molta retirada a Bela Lugosi. Kostova va reactivar aquest magma primigeni durant una altra excursió, ara amb el marit, en la qual va començar a cavil·lar en la possibilitat que Dràcula -no el de Hollywood, sinó el conegut com Vlad Tepes- encara estigués entre nosaltres. Feia vuit anys que treballava en el llibre quan Dan Brown va publicar El codi Da Vinci. El ressò d'aquest llibre va aplanar el camí a Kostova, que va oferir el manuscrit a subhasta entre diverses editorials i en va rebre la suma de 2 milions de dòlars. Des de juny del 2004, quan va sortir l'edició americana, s'ha convertit en un èxit de vendes. A l'Estat espanyol l'editen Edicions 62 i Umbriel, i des de la seva sortida, a meitats d'octubre, ja porta venuts 25.000 exemplars en català i 156.000 en castellà. Això sense comptar els drets de traducció a 37 llengües més i que Sony va desembutxacar 2 milions de dòlars per a l'adaptació al cinema.
Què té Dràcula que fascina tant? Segons Kostova, "el seu cantó humà, que el diferencia d'altres monstres, el seu caràcter aristocràtic, que el converteix en el més popular dels vampirs, i que és un mite que va molt bé per parlar de la transició entre la vida i la mort". Però l'èxit no ha aturat l'autora nord-americana. Tot i que ha aparcat un parell d'anys la feina com a professora d'escriptura creativa a la Universitat de Michigan, ja s'ha embrancat en una nova novel·la que "també és de gènere històric, però enfocada des d'una perspectiva molt diferent al relat gòtic". "Hi vull investigar com els contemporanis s'enfronten amb el passat".
Vampirs a banda, una de les curiositats de la novel·la és el títol. Davant l'absència de gènere en llengua anglesa, Kostova va deixar que cada editorial decidís si el The Historian original era home o dona. A casa nostra tenim les dues opcions (La historiadora, en castellà, i L'historiador, en català), mentre que a Croàcia s'ha optat pel plural i els italians han solucionat el problema amb El deixeble com a títol. Segons l'autora, que assegura que mentre escrivia no pensava en cap gènere concret , "l'autèntic historiador és el lector, que és qui, al capdavall, encaixa totes les peces".

Ressenya del diari “Avui” sobre la pel·lícula “L’ombra dels vampirs”

Hi ha pel·lícules que compten amb un punt de partida tan brillant i enginyós que cal molt de talent i inventiva perquè el desenvolupament estigui a la mateixa alçada del plantejament. L'ombra del vampir és un dels molts casos en què aquest equilibri no s'aconsegueix plenament i deixa un cert regust d'insatisfacció.
Combinant el cinema de gènere -fantàstic- amb la recreació cinèfila, el realitzador E. Elias Merhige elabora una hipòtesi sobre el rodatge de la magistral Nosferatu, de F.W. Murnau -adaptació soterrada del Dràcula de Bram Stoker i un dels cims de l'expressionisme alemany-, a partir de la teoria que l'actor protagonista -l'enigmàtic Max Schreck- era un veritable vampir a qui el director havia promès la sang de la seva partenaire.
El resultat és un atractiu exercici d'estil que vol reflexionar -com arravatament- sobre la mateixa naturalesa vampírica del cinema, però que, un cop ha ensenyat les cartes, li costa avançar tot i la convincent prestació de Willem Dafoe.

divendres, 13 d’abril del 2007

Breu ressenya de "Les històries naturals"

He trobat una breu ressenya de la novel·la de vampirs de Joan Perucho "Les històries naturals". Diu el següent:

"És una extraordinària novel.la d'aventures contada per un narrador de gran sensibilitat i extensa cultura. Antoni de Montpalau, científic, il·lustrat i liberal, en un viatge apassionat surt a la recerca d'Onofre de Dip, cavaller del rei en Jaume convertit en vampir. L'haurà de perseguir enmig de les guerres de carlins i liberals i haurà de fer servir tota la seva ciència i el seu humanisme. Un llibre ple de poesia, d'ironia, de cultura, amb un interès que no decau del començament a la fi".

http://www.escriptors.cat/autors/peruchoj/publicacions1.html#1




dimarts, 20 de març del 2007

Una història de vampirs de Faulkner al cinema

Una narració sobre vampirs escrita en broma pel premi Nobel de literatura William Faulkner és objecte una producció de 60 milions d’euros a Hollywood. La història titulada «Dreadful Hollow», sobre una comtessa malèfica de l’europa de l’est que ataca a un jove visitant en la seva mansió de l’Anglaterra victoriana.

La prova del cavall en el cementiri (Calmet)

Carta d'un home honrat i molt instruït respecte les aparicions

Estimat cosí, desitgeu ser informat del que passa a Hongria amb certes aparicions, que maten molta gent en aquests països d’allà. Jo us en puc parlar sàviament, ja que he estat diversos anys en aquests indrets, i sóc curiós per naturalesa.
He sentit durant la meva vida contar una infinitat d'històries o pretesos fets sobre els esperits i els sortilegis, però de mil, a penes puc tenir fer en una. No es pot ser massa circumspecte sobre aquesta qüestió, sense córrer el risc de ser-ne massa ingenu. Tanmateix hi ha certs fets tan verificats que no es pot dispensar de creure'ls. Quant a les aparicions d'Hongria heus aquí com hi passa la cosa.
Una persona es troba atacada de llangor, perd l'apetit, aprima a cop d'ull, i al final de vuit o deu dies, de vegades quinze, mor sense febre ni cap més símptoma que la magror i la dessecació. Es diu en aquell país que és una aparició (un que retorna) i li xucla la sang. Dels que són atacats d'aquesta malaltia, la majoria creuen veure un espectre blanc que els segueix arreu, com l'ombra fa amb el cos.
Quan érem a la zona dels valacs en el Banat de Temesvar, dos cavallers de la companyia del qual jo era oficial, van morir d'aquesta malaltia i alguns altres, que foren també atacats haguessin mort igualment, si no fos per un caporal de la nostra companyia que va parar la malaltia executant el remei que la gent del país utilitza per això. És molt particular, encara que infal·lible, i mai no l'he llegit en cap ritual. L'heus aquí :
S'escull un noi jove noi en edat a no haver fet mai ús del seu cos, és a dir que es creu que és verge. Es fa pujar a pèl sobre un cavall que mai ha donat senyal de flaquesa i absolutament negre, se’l fa passejar al cementiri i passar sobre totes les fosses; aquella on l'animal es nega a passar, malgrat força cops de fuet que se li concedeixen, és considerada omplerta de vampirs ; s'obre aquesta fossa, i s'hi troba un cadàver tan gras i tan bonic com si fos un home feliçment i tranquil·lament adormit; es talla el coll del cadàver d'un cop de fanga, del qual surt una sang ben bonica i vermella i en quantitat. Es juraria que és un home dels més sans i vius que es degollen. Llavors, s'omple la fossa de nou, i es pot considerar que la malaltia pararà i que tot aquells que n'eren atacats recobrin les seves forces poc a poc, com la gent que eludeix una llarga malaltia i que ha estat extenuada durant força temps.
Augustin Calmet. “Dissertació sobre les aparicions dels esperits”, París 1751.

dimecres, 14 de març del 2007

El cas de Pere Plogojovitz a Kisilova, Sèrbia (1725)

Després doncs que s’exhumés el cadàver, es va trobar que el seu cos no exhalava cap mala olor, que es trobava sencer i com el d’un ésser viu, tret de la punta del nas que semblava una mica pansit i dissecat.
Que els seus cabells i la seva barba estaven crescuts, i que en el lloc de les seves ungles que havien caigut, n'havien sortit de noves; que sota la seva primera pell, que semblava com morta i blanquinosa, semblava sortir-ne una de sana i de color natural, i els seus peus i mans estaven sencers com els d’un home ben viu.
Es van fixar també en la seva boca amb sang molt fresca, i amb la indignació de tot el públic, es va enviar de seguida buscar una estaca ben punxeguda, que van enfonsar al pit del vampir, d’on sortir gran quantitat de sang fresca i vermella, igual com pel nas i la boca.
Després d'allò els pagesos van posar el cos sobre una foguera, i el van reduir a cendres .

Augustin Calmet. “Dissertació sobre les aparicions dels esperits”, París 1751.

dilluns, 12 de març del 2007

Sobre les “Cròniques vampíriques” de l’Anne Rice

Transcric un fragment de la Viquipèdia en espanyol (12 de març de 2007) sobre l’obra de l’Anne Rice que en sembla força encertat.
“La més important recuperació del mite del vampir es va produir a finals del segle passat. Una Escriptora nord-americana anomenada Anne Rice va publicar les Cròniques Vampíriques, una trilogia composta per les novel·les Entrevista amb el Vampir, Lestat el Vampir i la Reina dels Condemnats, que després, donat el seu enorme èxit comercial i cinematogràfic, ha continuat amb seqüeles com Memnoch el diable i Armand el Vampir. Les Cròniques Vampíriques constitueixen l'últim gran èxit d'aquest personatge, que ha demostrat una vegada més estar tan d'actualitat com sempre.
No obstant, els vampirs de les Cròniques són éssers de ficció adaptats al gust pusil·lànime de les societats contemporànies, totalment faltats de la maligna crueltat sense remordiments d'un Vlad Tepes. En les “Cròniques”, els vampirs se'ns mostren com uns ens elitistes, postmoderns i confusos, només una mica pervertits, amb sentiments de culpabilitat i humanitzats, aptes per a tots els públics, submergits en el pensament filosòfic de la Nova Era. No destil·len les gotes de maldat en estat pur que, en totes les cultures i civilitzacions, caracteritzen el Draculae, el Drac, el dimoni."

dimecres, 7 de març del 2007

Intenten perforar el cadàver de Milosevic

Un individu va intentar perforar amb una estaca el cor del cadàver de l'antic president de Sèrbia Slobodan Milosevic. Alguns mitjans l'han vinculat amb caçadors de vampirs.
En una regió amb tantes tradicions mil·lenàries de sang i de llegendes sobre vampirs, com la balcànica no semblen estranyes coses com aquesta. El singular és que el profanador hagi atemptat contra el cadàver de l'antic president serbi, Slodoban Milosevic, en un intent d'assegurar-se que l'esperit maligne de l’antic president no tornarà a la vida.
Això és precisament el que ha portat a alguns mitjans a vincular el profanador amb algun tipus de grup de caçadors de vampirs, segons informa segons informa 20minutos.és citant fonts de l'agència AP Belgrad.
S'ha destacat també el fet curiós que l'autor dels fets, Miroslav Milosevic, tinga el mateix cognom que l’antic dirigent servi, que assegura que ho va fer per a molestar als seguidors, que estaven preparant-se per a celebrar el primer aniversari de la seva mort.
El Partit Socialista de Sèrbia, a qui pertanyia Milosevic, va condemnar l'acte de vandalisme, i va demanar que es castigui a Miroslav per "profanar la tomba d'un gran president i estadista".

Sangoneres

Prevenen la gangrena i restableixen la circulació i la pressió sanguínies.
En el segle XVIII alguns metges recomanaven als seus pacients que mengessin polls. Un cert Lesser afirmava que aquests molestos insectes eren el millor remei per a les malalties hepàtiques i que podien curar la icterícia. La posologia? Nou polls, en una sola presa, abans de les menjars. Podem riure'ns, però avui en dia en els hospitals de més de 30 països s'usen sangoneres, en particular l'espècie Hirudo medicinalis. El seu ús res té a veure amb les famoses ‘sagnies’: aquests animalets prevenen la gangrena, restableixen la circulació i pressió sanguínies i descongestionen els gots extraient la sang sobrant. Això les converteix en uns sers molt útils en cirurgia reparadora i plàstica.
El 1994, científics de la Universitat de Bergen, Noruega, publicaven en la prestigiosa British Medical Journal que estos bavosos animals canviaven el seu procedir alimentari si se els exposava a la cervesa irlandesa Guinness Stout o l'alemanya Hansa Bock, presentant un «comportament erràtic» sobre el braç després de submergir-les tres vegades en les cerveses.
I la Guinness els afectava més. A més d'emborratxar-les, també les exposaven a un braç untat amb all: els pobres bestioletes abandonaven aquest món a les dos hores i mitja. Per raons ètiques, van cancel·lar l'experiment.
Això va portar a un dels autors, Baerheim A. Sandvik, a explorar si l'all és un arma eficaç contra els vampirs. Sota el títol Protegeix l'all contra els vampirs? Un estudi experimental, va publicar els seus resultats en la revista mèdica noruega Tidsskr Nor Laegeforen.
Davant de l'escassetat de dràcules per a l'experiment, l'autor va tirar mà de les seves cosines menors: si es posava davant d'elles una mà neta i una altra untada amb all, preferien la segona. «Aquest estudi indica que l'all possiblement atregui als vampirs. Per a evitar una evolució semblant a la dels Balcans, en Noruega haurien de ser preses en consideració mesures de restricció en l'ús de l'all», concloïa el científic.
Miguel Ángel Sabadell. "20 minutos".