100 anys de la mort d'Stoker: exposició a La Corunya

La fundació Luis Seoane va inaugurar ahir a La Corunya, una exposició que reivindica el llegat de Bram Stoker. Sota el títol Drácula, un monstro sen reflexo. Cen anos sen Bram Stoker (1847-1912) -Drácula, un monstre sense reflex. Cent anys sense Bram Stoker (1847-1912)-, la mostra reuneix una una relativament àmplia col·lecció de documents i edicions originals, entre els que hi ha una primera edició de Dràcula. Aquest volum, publicat a Londres el 1897 pel segell Archibald Constable & Co, pertany a la col·lecció de l'escriptor Luis Alberto de Cuenca. Una altra de les joies de la mostra és la col·lecció de tretze gravats de Goya, pertanyents a les sèries Capritxos, Els desastres de la guerra i Els disbarats. Les tretze peces tenen en comú la presència de ratpenats voleiant entre els monstres produïts «pel somni de la raó del segle XVIII». Tres textos donen a l'exposició una connexió amb la regió gallega: El vampir, de Pardo Bazán; Un ull de vidre, de Castelao; i Un clar del bosc, de Wenceslao Fernández Flórez. També s'exhibeix la carta XX pare Feijoo, un gallec que va comentar la cèlebre Tractat sobre les aparicions dels esperits i sobre els vampirs de Calmet. Paral·lelament es presenta la bibliografia que va utilitzar Stoker per documentar durant els set anys que va trigar a escriure Dràcula. L'exposició, comissariada per Jesús Egido i Eduardo Riestra, es completa amb pòsters cinematogràfics sobre Dràcula i els vampirs i pot ser visitada fins el 7 d'octubre. 

Font: Cercle-V

Centenari de la mort de Bram Stoker

  

 Avui es compleixen 100 ans de la mort de Stoker

La nit és freda, opaca, tenebrosa. Més encara en la miserable i pestilent pensió de un carreró sense nom en la qual un vell irlandès, presa d'un pànic indescriptible, profereix amb veu dement i excitada una misteriosa paraula, assenyalant amb mà tremolosa el racó més fosc de l'habitació: " Strigoi, strigoi! ". Uns instants més tard, l'infeliç és mort. Quan els policies van al immund forat per emportar-se el cos inert, descobreixen la identitat de l'hoste en el llardós llibre de registre: Bram Stoker.

Bram Stoker tenia 64 anys quan va deixar aquest món. Va morir arruïnat i malalt, retorçant-se de dolor mentre patia suposadament al·lucinacions de la criatura que ell mateix havia creat quinze anys enrere, a la qual assenyalava aterrit al crit de "strigoi", que en romanès significa bruixa , esperit maligne. O vampir. Però mentre que la qüestió de la sífilis no està gens clara, la història de les al·lucinacions és totalment falsa. Es tracta d'una llegenda apareguda als anys 70 tal i com ha demostrat l’investigador Jordi Ardanuy.

Ara bé, l’existència de Stoker no havia estat fàcil, ja de nin, postrat en un llit a causa d'una salut precària durant els seus set primers anys de vida, dedicava les hores a estudiar i a escoltar històries de fantasmes. Això no obstant, va cursar els seus estudis al prestigiós Trinity College de Dublín, on es va sentir atret per la creació literària, primer amb modestes obres de teatre i crítiques i poc després amb relats de terror i misteri que publicava a la revista Shamrock. Més tard es va traslladar a Londres. Allí va conèixer al cèlebre actor shakespearià Henry Irving.

Va treballar durant anys per a ell com a representant amb força abnegació. A la mort de l’egòlatra actor, el 1905, el fidel servidor va ser absolutament oblidat al seu llaminer testament.

L’any  1897 l'editorial Archibald Constable and Company va publicar el seu immortal Dràcula, novel·la que va assentar les bases del vampir literari modern. Encara que el protagonista pren el nom  de la figura del sagnant príncep romanès Vlad l'Empalador, en realitat van ser molt diverses les influències que Stoker va reflectir en el seu personatge, des del propi Henry Irving,, passant per llibres d'ocultisme, llegendes ancestrals de la llunyana Transilvània, o les històries d'espectres que la seva mare li va relatar de nen.

Sebastià Alzamora: 'Crim de sang' és un thriller "amb elements gòtics i fantàstics"

La novel·la parteix dels crims "dels maristes a mans dels anarquistes" a l'inici de la Guerra Civil i hi situa un assassí que afirma ser un vampir.

Crim de sang és "un thriller que recrea un episodi històric dels inicis de la Guerra Civil a Barcelona, les matances de religiosos a mans dels anarquistes", ha explicat Sebastià Alzamora. El punt de partida de la novel·la, que publicarà Proa la primavera que ve, van ser les converses de l'ordre dels Maristes amb els anarcosindicalistes per negociar una possible sortida cap a França a canvi del pagament de 200.000 francs francesos. Però es va produir una traïció i el desenllaç final va ser sagnant.

En aquest context de guerra i massacres religioses, Alzamora hi situa un altre crim, el d'un nen petit mort en circumstàncies estranyes, que despertarà l'atenció del protagonista, un comissari de policia. El lector desconeix la identitat de l'assassí del nen, però sap que és algú que "afirma reiteradament que és un vampir", explica Alzamora. I, a més de la trama d'investigació del crim per part del policia, un jutge enigmàtic i un metge forense, Alzamora hi introdueix "elements gòtics i fantàstics" seguint l'estela d'autors com Perucho, Poe o Henry James, amb la idea de "recrear les atmosferes pròpies de la novel·la gòtica vuitcentista".

Per al seu autor, la novel·la guanyadora "parla sobre el mal, però també de com la força de la vida s'acaba imposant al mal" i encara que la qüestió política s'esmenta, no és la principal, i, en canvi, sí que té una especial rellevància el tema religiós pels personatges, així com la crisi de fe. Alzamora insinua també en el text que alguns càrrecs de la Generalitat republicana estaven al corrent de les transaccions que maquinaven religiosos i anarquistes. Per exemple, la història del bisbe Irurita és 'ficcionada' també en el llibre, admet Alzamora, qui parteix de la hipòtesi que "no va ser assassinat i des del principi es parla que ha estat retingut i reclòs en un convent de monges de clausura que els dirigents anarquistes tenen segrestat".

EFE/ Jordi Ardanuy

Anne Rice: Els meus vampirs són seriosos, no com els de 'Crepuscle'

A l'escriptora sud Anne Rice no li agrada el clan Cullen, ni la resta dels personatges de la història creada per la seva menys experimentada col•lega Stephenie Meyer en la saga Crepuscle. A la seva pàgina de Facebook, l'autora de Cròniques vampíriques, una de les quals, Entrevista amb el vampir va ser portada al cinema per Brad Pitt, Tom Cruise i Antonio Banderes en 1994, diu que els seus personatges xucladors de sang "senten molt "veure com els seus suposats germans" brillen al sol ", al•ludint a la vida d'Ed Cullen (Robert Pattinson) i la seva família a plena llum del dia, cosa que normalment no podien fer els vampirs fins que Meyer va trencar la regla.
"Lestat i Louie (els dos principals personatges de les seves obres) se senten tristos en veure a aquests vampirs que brillen al sol", va escriure l'escriptora, els llibres de la qual han venut a tot el món 100 milions d'exemplars. I va afegir sobre els seus propis vampirs, comparant-los amb els Vulturi: "Ells mai atacarien a immortals que van triar emprar l'eternitat anant a un institut un any rere l'altre en una petita ciutat, de la mateixa manera que tampoc atacarien a minusvàlids o retardats mentals. Els meus vampirs són seriosos. I per això poden ser misericordiosos".
No és la primera vegada que l'autora de "Lestat el vampir" i "La reina dels condemnats" es fica amb Stephenie Meyer i la seva saga crepuscular. Fa dos anys va dir que les novel•les de l'escriptora de Connecticut, 32 anys més jove que ella, estaven escrites "per a lectors de 12 anys" i que els quatre llibres sobre Bella Swan, Ed Cullen i Jacob Black "no sempre tenen sentit".
En aquesta ocasió, els seus comentaris van ser ràpidament contestats per altres usuaris de la xarxa social. Com que es tracta dels seus propis seguidors, molts d'ells donen suport les seves comparacions literàries, però mentre que alguns pensen que la saga Crepuscle, la penúltima entrega de la qual, s'estrena aquest mes, és la pitjor franquícia de xucladors de sang, altres diuen que Entrevista amb el vampir tampoc va ser per a res una obra mestra del cinema. Alguns comentaris ataquen Rice suggerint que actua per gelosia, "quan la seva popularitat s'està començant a apagar".
La mateixa escriptora, després de més de 2000 entrades sobre les seves reflexions sobre els vampirs de la jove col•lega, diu que no s'ha de dramatitzar sobre comentaris fets amb sentit de l'humor. De moment, Stephenie Meyer, que amb menys obres publicades ja l'ha superat en vendes, no ha respost als atacs de la seva compatriota.

Agències

La saga literària de vampirs de Guillermo del Toro

Encara que els seus cintes ocupen un lloc privilegiat en el cinema fantàstic i de terror, no son legió el que saben que Guillermo del Toro ha explotat una altra veta: la d'escriptor, faceta que va fer oficial el 2009 amb la publicació de Nocturna.

La novel•la, realitzada en col•laboració amb Chuck Hogan, forma part de la trilogia La Foscor (La oscuridad), el tema central de la qual és l'existència d'un virus que transforma a les persones en vampirs.

La història gira entorn de Sardu, que propaga una infecció amb l'objectiu de convertir els humans en éssers "xucla sang". El metge Eph Goodweather, el professor Abraham Setrakian i els seus aliats, l’han de perseguir per evitar contagis.

"Gràcies al horrorífic pla de Sardu, una guerra entre els vampirs del Vell i el Nou Món esclata, amb cada clan competint pel control. Al centre del conflicte està un llibre, un antic text que narra la història dels vampirs i els seus més foscos secrets ", anuncia Harper Collins, segell editorial del cineasta mexicà als EUA.

La saga literària està conformada també per Obscura (Oscura) –no traduïda al català–, llançada mundialment l'any passat. A diferència del primer lliurament, aquest segon volum va obtenir resultats poc favorables, ja que alguns seguidors afirmen que la història decau..

Per a la crítica, Guillermo recupera la figura vampírica que es creia perduda en el món de la literatura, argumentant que actualment predominen històries on aquests éssers són bons, s'enamoren, no consumeixen sang humana i fins són vegetarians.

Amb dos volums publicats, del Toro i Hogan exposen que els vampirs tornen a ser monstres brutals i malvats, obsessionats amb la sang humana, desitjosos d'apoderar-se tant de la humanitat com del món i cruels amb les seves víctimes.

Influenciada per diversos escriptors, Foscor pren com a referència al Dràcula de Bela Lugosi i fins i tot al Vlad de Carlos Fuentes, amb la capacitat de transporta el seu comportament medieval a l'època actual.

Una dada curiosa d'aquestes històries és llegir com diversos escenaris del món contemporani van ser transformats per a benefici dels personatges, com és el cas de les desaparegudes Torres Bessones, convertides en nius de vampirs.

Aquesta no és la primera vegada que el cineasta mexicà mostra interès pel vampirisme, ja que en múltiples ocasions s'ha confessat fanàtic d'aquest gènere, col•leccionant al pas dels anys textos antics i contemporanis sobre aquestes mítiques criatures.

La novel•la que ha de tancar el cicle es dirà Eterna.

Basat en un text de Ricardo Pérez Yarza a Filmeweb

Abraham Lincoln, 'caçavampirs'

Benjamin Walker serà el protagonista d'una pel·lícula produïda per Tim Burton en què el president dels Estats Units lluita contra els no-morts.

Benjamin Walker, un jove actor de Broadway sense gaire currículum, interpretarà el setzè president dels Estats Units, Abraham Lincoln, en la pel·lícula que estan preparant els estudis Fox, en què Lincoln lluita contra els vampirs durant la guerra civil.

La pel·lícula adapta una novel·la de Seth Graham-Smith, Abraham Lincoln: Vampire Hunter, una reconstrucció fantàstica del personatge i el període històric escrita en forma epistolar que segueix el personatge al llarg de 50 anys de la seva vida.

La pel·lícula estarà dirigida per Timur Bekmambetov, el director de Wanted (2008), i produïda per Tim Burton. La seva estrena està prevista pel 2012.

Ara

Neix la literatura del Vampirisme (1749)

Dom Augustin Calmet (1672-1757) publica Dissertation sur les apparitions des esprits et sur les vampires et revenants, una raríssima edició d'aquest home que era un erudit benedictí francès.

Les seves obres foren de tema molt divers i una de les més destacables és el Dictionaire historique, critique, chronologique, géographique et littéral de la Bible, en quatre volums, publicada a París el 1720. Però en el llibre primer esmentat dedica tot un seguit de pàgines als Vampirs d'Hongria i dels països dels voltants... «En aquesta època (el segle XVIII), un altre drama s'ha estat produint al llarg d'una seixantena d'anys a Hongria, Moravia, Silèsia i Polònia; es parla d'homes que moriren mesos o anys enrere i que caminen i parlen novament i persegueixen homes i animals, van pels poblets, xuclen la sang dels seus parents fins que aquests es posen malalts o moren, i no existeix més que un mitjà per a l'alliberament del poble de tan perillós assot: Els cadàvers han de ser exhumats, empalats en una estaca i decapitats i llavors cal arrabassar el seu cor o cremar el seu cos. Aquests espectres són anomenats vampirs...». La paraula vampir, de l'alemany, són grans ratapinyades que poden midar fins a 75 centímetres d'envergadura i que es nodreixen amb fruites, insectes i, ocasionalment, xuclen la sang de l'home i dels animals adormits. Al mateix temps, la creença popular del cadàver que surt de la tomba i xucla la sang dels vius es troba a molts indrets d'Europa. Familiarment, aquest mot s'aplica també a la persona que s'enriqueix amb el treball d'altri. Però són aquests monstres nocturns eixits dels cementiris que han atret l'atenció dels escriptors, i dels quals, el més conegut és el Comte Dràcula, de Bram Stocker. Igualment tocaren el tema Lawrence Durrell, Sheridan Le Fanu, Theophile Gautier, Edgar Allan Poe, Simon Raven, Guy de Maupassant, E. F. Benson, Sir Arthur Conan Doyle, Robert Bloch, Nicolai Gogol, E. C. Tubb, Luigi Capuana, Ray Bradbury... i algun altre. És curiós que la 'ratapinyada' en general no gaudeixi de grans simpaties entre les cultures del nord mentre que aquí, a la Mediterrània, i concretament a Mallorca, és símbol de bon auguri, motiu pel qual, el rei Jaume I la posava en els seus escuts d'armes. És clar que aquí no hi ha ratapinyades 'vampirs' com a altres indrets com Sud-Amèrica, per exemple. Bram Stocker, quan en els acabaments del segle XIX, va concebre i escriure Dràcula, la seva fantasia aconseguí molt més del que s'havia proposat i creà un món d'éssers misteriosos que realitzaren el miracle de fer estremir els lectors primer i els espectadors de cinema anys després. Estremir a causa de la fondària imaginativa i literària de la seva fantasmagòrica narració i que féu dubtar tothom de si realment existeix el 'vampir' que sobreviu a través dels segles i s'alimenta amb aquesta substància vital que és la sang humana.

Miquel Ferrà i Martorell, Diari de Balears, 17-02-2000

Bromera edita la primera novel·la d'una sèrie de vampirs ambientada a Virgínia

El primer volum d'uns sèrie de novel·les ambientades a Virgínia, centra l'acció sobre la localitat fictícia de Fell's, on viuen Damon i Stefan Salvatore, dos germans vampirs que tot i la centenària vida que els uneix, ben poc tenen a veure l'un amb l'altre. Elena, una jove de 17 anys amb un futur social prometedor, completa aquest triangle amorós mortífer.

Despertar, diaris de vampirs, ha estat escrit per L.J. Smith, una escriptora de gran volada als Estats Units d'Amèrica i, els seus llibres, s'han situat freqüentment entre les llistes de més venuts, segons el New York Times.

Aquesta sèrie, publicada als anys 90, està considerada tot un referent d ela literatura vampírica i ha inspirat històries posteriors.

Fins i tot té una adaptació televisiva que desperta passions i la TV3 ha emès la primera temporada de la sèrie sota el títol Diaris de vampirs, que ara té la seua reposició al canal juvenil 3XL.

Ausiàs Bermell, Avui

Sobre la novel·la de Seth Grahame-Smith

El president que creia en els vampirs

Resulta que Abraham Lincoln creia en els vampirs. El president llibertador d'esclaus i vencedor de la guerra civil americana estava convençut de l'existència dels no-morts xucla-sang. Als Estats Units s'ha publicat una novel·la titulada Vampire Hunter, que es refereix a aquest assumpte i que segurament aviat apareixerà al nostre país.

Tot es basa en un diari juvenil del president Lincoln, en què va escriure que els vampirs van matar el seu avi patern i també la seva mare. Tal era el seu convenciment que es va convertir en un autèntic expert en aquesta matèria. En la novel·la, que ha escrit Seth Grahame-Smith, Lincoln es converteix en un ultraviolent caçador de vampirs.

El dia 3 de desembre de l'any 1863, Abraham Lincoln escriuria: «No puc parlar de les coses que he vist, ni hi ha consol per al patiment que he experimentat. Si parlés, aquesta nació s'enfonsaria en la bogeria o pensaria que el seu president és un malalt mental. Temo que la veritat ha de quedar en el paper i la tinta, amagada i oblidada fins que cada home que cito s'hagi convertit en cendres».

Inquietant, ¿no?

No cal dir que hi haurà versió cinematogràfica de l'obra. Tim Burton vol produir la pel·lícula sobre el president caçavampirs.

Hi ha un moment especialment metafòric a la novel·la de Grahame-Smith en què el president Lincoln assisteix a la seva primera subhasta d'esclaus. Resulta que un grup de compradors són vampirs que, a baix preu, s'asseguren la seva dosi de sang. Seguint l'argument novel·lesc, Lincoln decideix lluitar a partir d'aquell moment i amb totes les seves forces contra l'esclavisme. La raça blanca vampírica succionant parasitàriament la sang dels negres subjugats.

Xavier Sardà, El Periódico de Catalunya, 31 d'octubre de 2010

Vampirs entre nosaltres

Després del breu i gloriós episodi dels fills de les flors a la dècada dels seixanta, la joventut, com a penedits si haguera sucumbit a l’allò bonic i al bon rotllo del concert a Woodstock, va caure en els cuiros negres, cabells rapats i males cares dels punks. Després de dues dècades d’indefinició, ara els agraden els vampirs: joves i guapos, a poder ser. Res del vell hongarès boig Bela Lugosi que em va aterrir durant la meua infància.

Per què en les societats avançades del segle XXI, configurades segons els principis racionals i científics del segle de les Llums, apareix aquesta moda fosca, negra i hemofílica del Regne de les Ombres que són les novel•les i pel•lícules de vampirs?

Els taoistes, com qui açò escriu, que considerem la naturalesa humana com dual, formada per mescles variables de yang i yin, és a dir, llum i foscor, podem pensar que la mimada, asèptica i pacífica joventut de fins del segle XX necessita compensar la inofensiva blancor de les seves vides amb certes dosis d’horror, sang i fetge (vegis Hannibal Lecter).

Però ja no valen les capes tamborinades i els fracs de Bela Lugosi que es converteixen en ales de vampir, ara necessiten un vampir amb aspecte de Tom Cruise que condueix pel Golden Gate de San Francisco als sons de Simpathy for the devil de Mike Jagger i, encara més recentment, les mel·líflues entregues de Crepuscle, els ben plantats vampirs de la qual s’han tornat vegetarians, mengen pizza i es mosseguen entre si molt poc o quasi res, el mínim per a no desentonar ni decebre a la parròquia.

A què vénen aquestes fantasmades a l’Edat de la Raó doblegada per l’Era Atòmica en plena esplendor de la ciència racionalista? No ho explica el marxisme, per descomptat, ni Derrida ni Deleuze; per a entendre-ho cal recórrer a la Biologia i inclús a la Mitologia.

Carl Gustav Jung, el psicoanalista més penetrant i erudit del segle XX, va escriure després de la Guerra Mundial un assaig titulat El mite dels platets voladors on explicava les suposades aparicions d’ovnis com el desig de la Segona Vinguda, promesa en les tradicions cristianes. Davant del terror de la bomba atòmica, després d’hidrogen, encara més devastadora, les gents miren als cels esperant que quelcom, un deus ex machina com en el teatre grec, baixi a solucionar els problemes en què s’ha embrancat la humanitat. Quelcom semblant passa ara amb la moda dels vampirs: és un fenomen compensatori.

Jung va postular que a més de l’ego, l’Id i el superego de Freud, existien en el subconscient col•lectiu de la humanitat certs arquetips, com "l’ombra", que arreplega les pulsions negatives, fosques, transgressores del més asèptic empleat de banca o del més gosat i bohemi dels pintors o poetes maleïts. I "l’ombra", representada en una carta del tarot, seria Dràcula.

El vampir és un vell conegut perquè ja apareixen en la tradició clàssica, en la Lilith dels jueus, transsumpte tenebrós d’Eva, en els papirs de les piràmides i al llarg de l’Edat Mitjana per a ser formalitzat per la Modernitat en el Vampir de Polidori, el metge pesat que es va portar Byron a l’exiliar-se a Itàlia i després en el clàssic de Bram Stoker, que li dóna la seva forma canònica. Prim, fosforescent, sensual.

La millor antologia en castellà sobre el tema és El vampiro editada per Acantilado. En el seguici d’Hecate, ens diu Jacobo Siruela en el pròleg, està Empusa, l’equivalent romà del qual és Làmia. Inclús les primeres sirenes, anomenades així per aparèixer amb Siri, estrella zenital de la canícula estiuenca, eren harpies devoradores d’homes..

El vampir és un ser de rostre prim, d’una pal·lidesa fosforescent, llavis sensuals que encobreixen aguts ullals la mossegada dels quals té poders anestèsics, ungles llargues i orelles punxegudes. Però la seva característica principal és la immortalitat. És el que no mor, viu de nit en el seu propi cos alimentat de sang humana.

El vampir és el revers tenebrós de l’alquimista: ambdós busquen la immortalitat i a vegades l’aconsegueixen però per camins tan diferents com la nit i el dia. És com si l’alquimista cansat de fracassar en la seva cerca de l’elixir de llarga vida es resignarà a substituir-ho per la sang i per la vida nocturna.

Sembla que s’ha tancat un cicle d’ahir a avui entre El vampir de Polidori, que es va inspirar en Lord Byron, i el jove actor bellíssim que ho representa a Crepúscule. La fascinació de Byron era tal que Schopenhauer va escriure: "Estàvem passejant per la platja del Lido, Alina i jo, quan va passar Lord Byron a cavall. L’increïble bellesa de la seva persona, la mirada penetrant i voluptuosa que va llançar a Alina, el visible efecte que aquesta mirada va produir en la meva jove amiga em van fer comprendre que la traïció estava ja potencialment assegurada. Al matí següent vaig creure prudent buscar refugi a Pàdua".

El vampir modern que comença amb Byron es deforma en el Nosferatu de Murnau i el Lugosi dels anys trenta, per a tornar ara a la seva forma de bell tenebrós. Millor així. Ho necessitem sigui com sigui, per a recordar una part imprescindible de la psique humana. 

Luis Racionero. La Vanguardia

"Vampirs" a Veneçuela

Més enllà de la moda, el tema sempre ha sigut fascinant per a molts

Abans de l’estrena del Dràcula de Bram Stoker (1931), a Veneçuela no es parlava de vampirs sinó dels fantasmes locals: la Mula travada, la Saiona, la Plorona... Així ho assegura el periodista Oscar Yanes, qui narra una anècdota de temps de Juan Vicente Gómez. "El 1935 el vell ja estava malalt i la gent deia que la policia prenia els xiquets per a traure’ls la sang i portar-li-la a Gómez". També en els anys 30, la premsa va ressenyar que una dona disfressada de captaire extreia el vital fluid dels més xicotets. "La gent contava que als seus fills els faltava sang". Yanes recorda que per aquells anys era comú escoltar: "Ai, com que se l’estan xuplant!", en referència a una dona molt flaca.

I és que els vampirs, sers immortals que s’alimenten de sang humana, han apassionat a productors i consumidors de cultura en tot el món, i Veneçuela no s'escapa.

El 1980 es va estrenar en el teatre La Campiña una versió de Dràcula, protagonitzada per Raúl Amundaray, sota la direcció de José Ignacio Cabrujas. "Vaig veure les pel·lícules i vaig anar a Broadway a veure les propostes de Frank Langella i Raúl Julià", recorda l’actor, qui després faria El retrat de Dorian Grey en la televisió (1985), que prenia trets del primer.

"El meu era un Dràcula aterridor però seductor, de fet no tenia ullals. Feia l’amor amb les dones i prenia la seua sang, era un home galant, elegant, vestit de seda i vestits vaporosos... del personatge de Stoker vaig prendre la seua forma de comportar-se, el seu gest, els seus gestos, la seua cavallerositat, recorda que ell és un comte, el Príncep de les Tenebres", relata Amundaray.

El 1990 el grup Seguretat Nacional edita el tema Vampir (Vampiro), aquell que "sempre està desitjant més... perquè és un vampir vestit de dona". Zapato 3 reeditaria el 1993 l’emblemàtic èxit. Ja havia eixit el 1989 l’apegalós Dràcula Don Juan, d’Alberto K. També dels 80 és aquell gelat homònim que portava fins i tot uns ullals postissos.

Reina de cors (Reina de corazones 1998), de Kiko Olivieri, va ser una telenovel·la de misteri transmesa per RCTV que tenia en la seua trama el personatge de la vampiressa Catalina Monsalve, interpretada per Dad Dàger. "Va ser una experiència divinament estranya, perquè era quelcom vampiresc amb mescla d’esoterisme, amb efectes especials, una cosa sensual, eròtica...", va relatar l’actriu.

Considerant l’espècie de febre que s’ha desencadenat en l’actualitat amb els vampirs, Dad Dàger diu: "Fixa’t que estàvem com a l’avantguarda fa més de deu anys".

L’escriptor Norberto José Oliverar indica que el seu interès pel tema va començar precisament fa una dècada. La seua col·lecció de contes, El misteriós cas d’Agustín Baralt (El misterioso caso de Agustín Baralt, 2000), incloïa en un dels relats al vampir Ramon Pérez Bresner, un personatge real però secundari, que passa a ser el protagonista d’una de les històries centrals que van nodrir després Un vampir a Maracaibo (Un vampiro en Maracaibo, Alfaguara, 2008).

D’acord amb xifres de l’editorial, s’han venut 3 mil exemplars d’este llibre que ja va per la seua segona edició. Oliverar, qui opta per escapar de l’estereotip del vampir clàssic, narra històries ocorregudes en el seu Maracaibo natal. Segons l’autor, Ramon Pérez Bresner és un personatge que apareix en un document del patrimoni històric de la Secretaria de Govern, que data de l’any 1939. En el text s’ordena la seua captura per hipnotitzar i violar dones, abusar de menors, bruixeria i vampirisme.

També narra el cas de Luis Ortega (anomenat en el llibre Zacaries), un assassí que en els anys 70 va atacar més de 20 víctimes a qui assassinava, bevia la seua sang i després sepultava en ritus satànics. I la història d’un grup que segrestava xiquets en els 80, per a prendre el fluid roig.

"El gènere humà té una fascinació per saber què hi ha més enllà de la vida, i el vampir és l’heroi de les nostres pors, ha aconseguit vèncer la mort. El vampir no està sotmès a normes socials, religioses o morals", opina Oliverar.

Per a Oscar Yanes l’interès del públic pels vampirs respon a la por que produïx el més enllà. Mentre que Raúl Amundaray pensa que "la immortalitat ens agrada a tots". A més, agrega el toc seductor, misteriós i fins a fantàstic. Dad Dàger no descarta que hi haja morbo, però creu més aviat que es tracta de donar-li forma a aspectes psicològics de l’ésser humà: "Reencarnar, xuplar l’energia de l’altre... això crida l’atenció".

Ángel Ricardo Gómez , El Universal

L’erupció del Tambora va provocar el fred estiu en què es van escriure 'Frankenstein' i 'El vampir'

Va ocórrer abans de que existís la consciència planetària o la preocupació pel canvi climàtic. 1816 ha passat als annals d’Europa com l’any sense estiu, pel fet que en l’altra punta del món, a Indonèsia, va esclatar el volcà Tambora. Els efectes: un estiu amb un temps de gossos i pluges abundants. Els que llavors estiuejaven ho van resoldre com van poder. Un grup d’amics, reunits en una vil·la de Suïssa, van matar el tedi inventant històries de por. D’aquell repte intel·lectual va nàixer 'Frankenstein',de Mary Shelley, i El vampir, de John Polidori.

Sumbawa és una illa indonèsia que mesura 280 quilòmetres de cap a cap. Al nord està el volcà Tambora. Entre el 10 i l’11 d’abril de 1815, la caldera va explotar amb una virulència espantosa. Abans de l’episodi, la muntanya s’alçava 4.330 metres sobre el mar; després, 2.850. En 24 hores es va generar un núvol de cendres que va tapar el sol dos dies i que es va expandir per mig milió de quilòmetres a la redona. Va haver-hi tsunamis (curiosament, hui l’illa és el paradís dels del que fan surf per les seves onades), van morir desenes de milers de persones i es van arruïnar les collites; en l’illa i una altra propera es van registrar milers de defuncions per fam. Les postes i eixides de sol van adquirir tonalitats purpúries.

Aquest efectes es van prolongar fins a 1816, i se’l va conèixer com l’any sense estiu per les baixes temperatures i les constants precipitacions. Per als europeus, el clima no era el problema principal, sinó com organitzar-se després de les guerres napoleòniques. Però als que estiuejaven se’ls va espatllar la festa. Per exemple, als inquilins de Vil·la Deodati, en Ginebra. Al juny van coincidir allí el poeta Lord Byron i el seu amant Claire Clarement; el també poeta Percy Bysshe Shelley i la seva esposa, Mary Wollstonecraft; i el metge personal del noble, John Polidori. La nit del dia 16 estaven en el casalot sense poder posar un peu fora perquè estava caient una pluja torrencial. I a Byron se li va ocórrer una forma de matar el temps que estava alterat per un volcà indonesi: els va llegir històries alemanyes de fantasmes. Després, va proposar als seus companys escriure la narració més terrorífica possible.

La collita va ser fructífera. D’aquella nit retallada per la tempestat van nàixer criatures que han transcendit al temps. Mary, que ha passat a la llibres de literatura amb el cognom del seu marit, Shelley, va inventar a Frankenstein; el monstre tornat a la vida.

I Polidori va donar vida a un relat que es va anomenar 'El vampir'. Per cert, Polidori i Byron no s’engolien i el noble el menyspreava. Va tindre malament final, quasi tant com el protagonista del seu conte: es va suïcidar ingerint àcid prússic. Va ser un home desgraciat, a què tant Byron com Mary Shelley anomenaven "el pobret Polidori".

1816 va ser l’any sense estiu i el mal temps va fer aguditzar l’enginy. El pintor Turner ho va reflectir en algunes de les seves obres, i el mateix Byron li va dedicar un poema a tan estranya climatologia:

Vaig tenir un somni, que no va ser un somni / El sol s’havia extingit i les estrelles / vagaven a fosques a l’espai etern / Sense llum i sense rumb, la gelada terra / oscil•lava cega i negra en el cel sense lluna / Va arribar l’alba i se’n va anar / I va arribar novament, sense portar el dia / I l’home va oblidar les seves passions / en l’abisme de la desolació.

Amb semblant temps, no és estrany que els fills d’aquell estiu marcat per un volcà indonesi foren 'Frankenstein' i 'El vampir'.

La Vanguardia, Santiago Tarín

Vampirs exquisits

Encara que des del segle XVII el príncep Vlad —una mescla d’història i llegenda— havia conquistat la ploma de certs escriptors, i alguns contes sobre el personatge començaven a difondre’s per bona part d’Europa, no va ser fins a l’eclosió del romanticisme que el mític vampir va prendre autèntica carta de naturalesa literària. Goethe i Potocki, a més de molts altres poetes de li època, van incloure el vampirisme en les seues novel·les. Però actualment la més recordada de totes elles és “El Vampir”, de Polidori, sense cap dubte a causa que va ser engiponada alhora que el “Frankenstein”, de Mary Shelley, en el transcurs d’unes vacacions que passaven a Suïssa junt amb Lord Byron i Percy B. Shelley.

Este llarg període de gestació del personatge del Vampir guarda una gran similitud amb el del senyor Juan, perquè este també havia aparegut quasi d’incògnit en les cantigues gallegues medievals i va haver d’esperar diversos segles per a ser pres en consideració pels grans escriptors i expandir-se després pels territoris lingüístics de diferents literatures.

La veritat és que el Vampir assentava bé a l’estètica i a la ideologia romàntica, amb el seu gust pel medieval, amb les seues ruïnes prenyades de misteris, amb l’estremiment produït per la confluència del bell i del sublim esglaiador. Però no del tot, perquè el paisatge era connatural a eixe moviment artístic —basta recordar els olis de Friedrich o de Gericault— i el Vampir necessitava espais tancats, avencs sense llum.

Per tal raó, el Vampir va haver d’esperar quasi un altre segle per a trobar el moment adequat en que mostrar-se en tota la seua esplendor literària, quan Bram Stocker li va adjudicar el nom de Drácula en una novel·la d’arquitectura perfecta. Però Stocker no va treballar en el buit, sinó recolzat en un nou moviment pictòric que afonava les seues arrels precisament en el romanticisme, però preferia els interiors neogòtics als paisatges oberts: el Simbolisme. Moreau, Delville, Ensor, Klimt, i Munch, per citar als més rellevants seguidors d’este corrent artístic, havien trobat l’hàbitat perfecte per al monstre de les tenebres.

Afortunadament, els mites literaris no poden tancar-se en si mateixos. El seu propi caràcter de mite obliga els artistes a donar-los nova vida d’acord amb el canvi que porten les vicissituds dels temps. Tal cosa ha ocorregut sempre, i a tots els mites, i com més universals han sigut, més seqüeles han produït.

Una, de gran importància, s’anomena Lestat, nom que hi ha donat Anne Rice al seu propi vampir, quasi un altre segle després que el de Stoker. La immensa saga vampírica d’Anne Rice compta amb dotzenes de novel·les, però només tres mereixen alguna atenció, “Entrevista amb el Vampir”, “La Reina dels Condemnats” i “Lestat el Vampir”. Esta última és una autèntica obra d’art, d’un ritme trepidant i una anàlisi exhaustiva del món actual sota múltiples disfresses.

Per descomptat, el Lestat de Rice es fonamenta en un altre moviment artístic, el postmodernisme, que intenta ser suma i superació de tots els anteriors, manejant a un temps elements romàntics, simbòlics, realistes i de totes les avantguardes. Personalment, no tinc especial sintonia amb el postmodernisme, que em pareix un desori d’idees i sensacions, però sí el convenciment que Lestat donarà molt més que parlar del que ara podem imaginar. Per què? Perquè és un model nou. Enfront del Dràcula d’instints primaris, que s’alimenta per a la supervivència, corroït per la seua pròpia maldat, atroç i deforme, s’alça Lestat. Que li agrada viure en grans palaus, rodejat d’obres d’art, amic de les festes i dels oripells, orgullós de si mateix, bell, aficionat als mossos exquisits.

És precís fer menció, encara que molt succinta, dels cineastes. El “Vampyr” de Dreyer i el “Nosferatu” de Murnau són obres estèticament perfectes, però aporten poc de nou, com no siga una denúncia de la maldat del poder absolut. La “Entrevista amb el Vampir” de Jordà i el “Drácula” de Coppola seguixen el solc de Lestat i Drácula, però es limiten a ser superproduccions sense més afany que l’espectacle. Cas distint és el de Polanski, el del qual “El Ball dels Vampirs” trenca per sempre amb el vampir tradicional. I també el de Herzog, el “ del qual “Nosferatu” mostra els primers signes, tot i que encara molt lleus, d’un vampir sofisticat. Potser la influència d’ambdós en Anne Rice haja sigut més que anecdòtica.

Queda per saber quin tipus de vampir aportarà la literatura en els pròxims cent anys, però és segur que el model continuarà mutant i que, sens dubte, serà sorprenent.

Francisco Chaves Guzmán. La Lanza Digital

Stephen King es llança al còmic i crea un vampir sociòpata

El mercat dels xuclasangs està una mica saturat però encara queda espai i fam per als productes vampírics, encara més si darrere de l’últim, el còmic American Vampire, que Vertigo treu a la venda avui als Estats Units, apareix el nom d’un mestre del terror com Stephen King.

Els que troben tous els vampirs resplendents de la saga Crepúscle possiblement s’entregaran amb passió a les aventures d’un personatge dur com Skinner Sweet, el primer vampir del salvatge oest, que ha creat King. És un paio violent, un sociòpata en tota regla acostumat a viure als marges de la llei i lladre de bancs. L’autor d’El resplandor l’ha fet qualsevol cosa menys típic: la seva energia la treu del sol i entre els seus enemics es compten uns vampirs capitalistes.

King ja havia participat en el món de la historieta ajudant en l’adaptació de les seves Dark Towers, però aquest cop és responsable del guió d’una de les dues parts en què es divideix American Vampire. «Has de ser molt humil», va declarar a The daily beast en la seva única, per ara, entrevista sobre el còmic. «Has d’acceptar consells perquè és una forma de veure’hi i una nova manera d’escriure». Pels seus editors va saber que les bafarades per fer parlar els personatges són cosa del passat.

L’altra part d’American Vampire ha estat escrita per Scott Snyder, estrella en ascens de l’univers del relat curt, i se centra en Pearl Jones, una jove aspirant a estrella que recorre Hollywood i els seus bars secrets buscant una oportunitat als anys 20. Tant en aquesta part com en la de King, l’art és obra del brasiler Rafael Albuquerque, una altra fulgurant figura del còmic, que ha buscat el look Sergio Leone per a la part de King (en color) i angles i composicions que rememoren el cine mut per a la de Snyder (en blanc i negre).

Idoya Noain. El periódico de Catalunya

ANEM A... BUSCAR VAMPIRS

De l’aiguamoll de True blood a les platges "crepusculars". Sense oblidar els castells transsilvans o el Dublín de Bram Stoker.

Noi coneix noia. Noi té 104 anys i s’alimenta de sang. És la típica història de vampirs, però en la trilogia Crepuscle aquests no porten capa i en comptes de viure en castells transsilvans habiten arquitectures modernes del suburbi americà.

Milers de fans estan pelegrinant a les localitzacions dels llibres de Stephanie Meyer i les pel·lícules que han inspirat (la tercera, Eclipsi, s’estrenarà al juny). Fenòmens televisius com True blood o Cròniques vampíriques també alteren el mapa tradicional de caçavampirs, armats amb càmeres de fotos en compte d’estaques.

Ja no tot és Transsilvània en el vampiturisme, però, per molt cool que siguin els "ullalats" de nou encuny, Dràcula continuarà sent Dràcula. Heus ací una ruta per a criatures de la nit de avui i sempre.

01 Stephanie Meyer mai va estar aquí

L’autora de la saga Crepuscle va buscar en Google "el poble més plujós d’Amèrica" i va eixir Forks, Washington. La llar dels seus vampirs, a la península Olympic, havia d’estar sempre ennuvolat. Meyer, com la majoria dels seus 85 milions de lectors, mai havia posat un peu en esta anodina localitat fustera de 3.000 veïns que des de la publicació del primer best seller ha vist com es disparaven els seus visitants un 600%.

La Cambra de Comerç del poble té la furgoneta de Bella aparcada en l’entrada i s’han obert una dotzena de botigues de souvenirs, on es poden comprar des de claus de plàstic fins a l’anell de compromís de la prota. En els restaurants se servix Bellasagna o Bella Burgers; encara que els fans saben que el que cal demanar són raviolis de xampinyons en la trattoria Bella Itàlia (en el pròxim Port Angels), que és el que demana la parella vampir-humana en la seva primera cita.

Els que pitjor porten la marabunta de turistes són els discrets natius americans de la reserva Quileute (que en la saga es converteixen en llop), les terres sagrades de la qual travessen els autobusos d’adolescents.

Encara que Meyer va escriure sense veure Forks i les pel·lícules no es van rodar ací, el poble ofereix tours (per uns 20 euros) que es detenen, per exemple, en "la casa on haurien viscut els Cullen" (la més antiga del poble i actualment un pròsper bed & breakfast on, afirman, "es parla Crepuscle").

02 Silenci, es roda 'Crepuscle'

Per a rodar les pel·lícules de la saga Crepuscle, la productora va preferir recrear Forks i els seus voltants en uns quants pobles d’Oregon i en Pòrtland, que també s’han sumat a la crepusclemania. Hi ha un tour de tres dies que recorre localitzacions com el carreró (en el poble de Saint Helens) on Edward salva, una de tantes vegades, a Bella, o les rugoses platges i mil·lenaris boscos que apareixen en la pel·lícula. Les rutes també es detenen en els hotels i restaurants que van atendre a l’equip durant el rodatge per a escoltar de primera mà què menja Robert Pattison per a estar tan magnífic.

Els Cullen, la família vampírica del seu personatge, no habita un sinistre castell d’Europa de l’Est, sinó una moderna casa modular projectada per Jeff Kovel, de Skylab Architecture. L’edifici, situat en el boscós Forest Park de Pòrtland, s’obra al paisatge amb vitrines de sòl al sostre. Actualitzant el concepte plantejat per Lloyd Wright a la Casa de la Cascada, l’arquitectura juga amb les fronteres interior-exterior. A la realitat, la casa pertany a la família de John Hoke, director de disseny en Nike, que la va comprar als dos dies de posar-se en venda. Poc després d’aparèixer en una revista d’arquitectura, Hoke va rebre una telefonada del localitzador de Crepuscle.

El turisme crepuscular també ha arribat a Vancouver i la Columbia Britànica, on es van rodar parts de Lluna nova i Eclipsi. Per haver-hi, hi ha fins a un creuer temàtic que salpa de Seattle a l’agost.

Molt més prop, a Itàlia, els fans poden visitar el poble toscà de Montepulciano, que descansa sobre un tossal rodejat d’una muralla del segle XV. Toi i els seus múltiples atractius històrics, triomfen els tours diaris pels llocs en què Bella i Edward s’enfronten als poderosos Volteri, que vénen sent una mena de reis vampirs.

03 Postpunk en Whitby

Durant segles, les tempestats van fer naufragar vaixells sota els penya-segats de Whitby (York, Regne Unit). Un d’ells, la goleta russa Demeter, carregava en el seu bodega a un monstre. O almenys així ho va narrar Bram Stoker a la novel·la Dràcula, on descriu, tal com estan avui en dia, els 199 esglaons que va enfilar el vampir convertit en gos des del port fins al cementeri. L’anècdota ha convertit aquest encisador poblet de pescadors en meca per als gòtics britànics, que dues vegades a l’any, a l’abril i octubre, celebren el Whitby Gothic Weekend, un sarau de música postpunk i death-rock que faria que el refinat comte es recargolés a l’infern.

04 Vampirs 'minimal

Austeres fileres de blocs de tres pisos al voltant de jardins nevats. Minimalista, fred i opressiu, com l’estil del film sueca Deixa’m entrar, el suburbi d’Estocolm Blackeberg, on se situa l’elegant  pe·lícula de vampirs preadolescents, va ser construït per l’Estat als anys cinquanta. Un dels seus majors atractius (que apareix en la pel·lícula) és l’estació de metro projectada per l’arquitecte brutalista Peter Celsing el 1952.

05 Sobrevisquin a Vlad

En la primavera de 2009, Turisme de Romania va anunciar que Dràcula no seria la marca nacional. "Crec que el país pot ser representat molt millor per moltes altres coses", va dir la ministra, encara que va acceptar que el comte "és conegut en totes parts, i seria una pena que no l'utilitzàrem quan siga convenient". Així que... Dràcula sí, però poc.

A Transsilvània, no obstant això, porten anys explotant el mite per als turistes. En ciutats com Sighisoara o Brasov, les agències de viatges mesclen sense embuts la realitat històrica de Vlad l’Empalador amb la ficció icònica de Hollywood. És hilarant la crònica d’un d’aquets Dractours que Eric Nuzum fa en el seu llibre The dead travel fast (Els morts viatgen ràpid), que per cert arranca amb l’autor tractant de beure’s la seva pròpia sang, vomitant i sentint-se "com un idiota". "Cada vegada que passes un castell en l’autopista, el guia crida, 'Ey turistes, mireu, el castell de Dràcula!', i a ningú li importa, perquè estan de vacacions", narra l’autor.

En la web www.mysteriousjourneys.com hi ha itineraris avalats per la Societat Transsilvana de Dràcula. A www.rumania.es, ofereixen viatges de tres a set dies per tota Transsilvània (de 569 a 1.159 euros). Inclouen coses com participar en la matança d’un vampir, rebre una garlanda d’alls o conèixer un descendent del comte "que sembla lement jove per a la seva edat: 84 anys".

06 Castells de mal rotllo

En la part alta dels Carpats, les ruïnes del castell de Cachtice guarden una història terrible. Allí va viure Elizabeth Báthory a finals del segle XVI, batejada per la llegenda com la Comtessa Sagnant perquè va assassinar a unes 600 xicotes per a banyar-se en la seva sang i mantenir-se bella. La història va inspirar, entre altres, la mítica cinta de Jess Franco Vampirs lesbos. La visita al castell és gratuïta i es pot acompanyar d’una caminada d’uns 45 minuts pel muntanyós paisatge.

En el castell Orava va rodar Murnau moltes de les escenes de Nosferatu. La fortalesa, del XIII encara que reconstruïda en el XVII, pareix enfilar sobre la roca. Conté museus d’història, història natural i etnografia de la zona (costen uns cinc euros). El més demandat són les visites nocturnes, algunes de les quals -les "no tradicionals", segons la web oficial- giren al voltant del mite de Dràcula.

Però el que es considera el castell més bell d’Eslovàquia és el de Bojnice, on se celebra entre maig i abril el Festival Internacional de Monstres i Fantasmes. Acudeixen uns 50.000 turistes i altres tants ens malèfics.

07 Set criolla

Robert "ahhhh!" Pattinson encara estava en bolquers quan les adolescents de fa 15 anys sospiràvem amb Louis (Brad Pitt) i Lestat (Tom Cruise). "Al tornar a Nova Orleans, tan prompte com vaig oldre l’aire, vaig saber que estava a casa. Era dens, quasi dolç", diu Louis a Entrevista amb el vampir. La sensualitat del barri francès va servir la novel·lista Anne Rice, veïna de la ciutat, per a inspirar la seva saga vampírica. No obstant això, la relació de Nova Orleans amb el vodú i els no morts venia de molt abans, de quan es va fundar en 1718 com a colònia francesa, i segueix present en molts ritus pagans. La ciutat, que ofereix multitud de tours terrorífics, compta amb un prestigiós festival de cine especialitzat en el gènere (a l’octubre, aprofitant Halloween).

08 El jove Bram

El petit Abraham, Bram, Stoker era un xiquet malaltís. Va nàixer en 1847 en el número 15 de Marino Crescent, en el suburbi dublinès de Clontarf, i el van batejar en la propera església de Sant Joan Baptista. El nen va passar anys al llit, fins als set. "Era de natural reflexiu, i l’oci d’una llarga malaltia va permetre que els meus pensaments donaren els seus fruits", va escriure l’autor. Potser tant de repòs li fera fantasiejar sobre el son etern, potser el fet de ser el tercer de set germans l’espantés somiar amb monstres solitaris que maten a gent.

Ja curat, Stoker es va convertir en un jove atlètic i va acudir al preciós Trinity College, on va estudiar matemàtiques i filosofia. La universitat, la primera d’Irlanda, fundada el 1592, ofereix visites als seus edificis isabelins i victorians. Graduat amb honors, Stoker va seguir els passos de son pare i es va fer funcionari en el Castell de Dublín, experiència que inspiraria la seva primera novel·la, The duties of clerks of petty sessions in Ireland (Les obligacions dels escrivents en els tribunals de primera instància d’Irlanda).

Per a satisfer el cuquet de l’art escrivia crítiques teatrals en el Dublín Evening Mail. En una d’elles va elogiar l’actor Henry Irving, que el va invitar a sopar a l’elegant hotel Shelbourne (encara allà), on es va forjar la seva llarga amistat. Anys després d’independitzar-se en el número 30 de Kildare Street (on hi ha una placa commemorativa), Bram Stoker va decidir abandonar el seu Dublín natal per a anar-se’n a Londres a treballar amb Irving en el Lyceum Theatre.

Encara que no hi ha un tour pel Dublín de Bram Stoker, els que necessiten guia es poden apuntar al Ghost Bus (autobús fantasmal), en el que s’expliquen els orígens irlandesos de Dràcula.

09 Triangle en el poble

De la mà del creador de Dawson creix, han arribat les Cròniques vampíriques, la nova sensació televisiva entre els adolescents. Narra la lluita entre dos germans vampirs per l’amor d’una jove humana al poblet de Mystic Falls, que en realitat és Covington, Geòrgia. Fundat el1822, la seva arquitectura victoriana ha servit com a teló de fons per a pel·lícules de terror com Jason viu, Divendres 13 o Halloween. No obstant això, Covington és una localitat tranquil·la on la gent peta la xerrada en engronsadores en els porxos i exhibeix la seva amabilitat meridional.

10 Làpides victorianes

Les llegendes urbanes són el folklore de l’edat moderna, i a Londres, a principis dels anys setanta, es va forjar un mite: el vampir del cementeri de Highgate. L’assumpte va començar amb dos investigadors rivals del fets paranormals que van creure veure "quelcom" en el cementeri. Afegeixis al còctel un grup de satanistes dels setanta i adoni’s amb la premsa groga dels tabloides britànics. Tant es va inflar la història que un divendres 13 (de març de 1970), una horda d’espontanis es va plantar en el cementeri per a donar caça al vampir. Aquell mateix any, l’Hammer va rodar en Highgate una de les seves tantes pel·lícules de sèrie B protagonitzades per Christopher Lee: El poder de la sang de Dràcula.

Vampirs a banda, el cementeri és una joia victoriana, poblada d’arbres, enfiladisses salvatges i flors silvestres. Entre les seves tombes hi ha capelles estil Tudor, una galeria de nínxols que emula un temple egipci i làpides amb formes al·lucinants. Una és un lleó; una altra, un piano. No sabem si el vampir continua rondant el lloc; els que segur que romanen allí són el dissident rus Litvinenko (a què van enverinar amb poloni), els pares de Charles Dickens o el seu mort més famós: Karl Marx.

11 Claus de Chayanne

Per tota Llatinoamèrica triomfa la minisèrie Gabriel, amor immortal, en la que Chayanne és un vampir convertit a ser immortal fa 300 anys ni més ni menys que pel conquistador Francisco Pizarro, interpretat per José Luis Rodríguez, El Puma. La sèrie transcorre en l’actualitat i ha estat rodada a Miami, Puerto Rico, Roma i Venècia, però inclou flashbacks amb sacerdotesses inques i ritus asteques. De fet, el mite del vampir apareix en la cultura prehispànica abans que Pizarro, amb la forma de monstres com el tlahuelpuchi dels nahuas (que és sibarita i només come xiquets). Molt després, en el segle XX, va aparèixer l’infame xuclacabres.

12 Abans no-mort que senzill

Gavardines de cuiro fins als peus, capes, camises amb regalims, cotilles -amb randes victorianes o de modern vinil-. El vampir urbà té on triar. Pot anar clàssic o contemporani, més o menys recarregat. "Açò està de moda, tot tipus de gent porta roba rotllo vampíric", explica el dependent de la botiga madrilenya J. Canovas Gothic.

Per a lluir el modelet, el millor és dirigir-se a un club gòtic. En la botiga ens recomanen el nou KGB (els dissabtes a Papa Papa). Aquest mateix dia, la sala Wind es converteix en el 666 a ritme de The Cure o Dream Theatre, i la sala Flamingo s’enfosqueix per a convertir-se en el Dark Hole. A Barcelona, DJ Luismi meu i Lady Morte porten l’Undead Dark Club, on la música manté la "essència fosca i terrorífica". En el seu flyer de febrer apareix Vampira, personatge de culte dels anys cinquanta i estrella de Pla 9 de l’espai exterior, on són els extraterrestres els que ressusciten als morts.

Sexe, sang fresca i 'rock and roll

La sèrie True blood (Sang fresca) és molt més rock and roll que Crepuscle. Per a començar, humans i vampirs "ho fan" (molt i amb desenfrenament). La sang de vampir és droga amb què es trafica i els sers de la nit han eixit del taüt i conviuen obertament amb els veïns de la humida i calorosa Luisiana. Algunes localitats emblemàtiques del fictici Bon Temps es poden visitar en pobles com Clinton o Shreveport, on es troba la casa del vampir Bill (que era una plantació) i les mansions antebellum (anteriors a la guerra civil) típiques del Sud. Els llocs més impressionants, no obstant això, són el llac Bistineau i, sobretot, el llac Caddo, que apareix en els magnífics crèdits inicials de la sèrie sobre la sensual cançó Bad things (Cosas dolentes). El llac és un espai protegit i un dels majors boscos de xiprers del món. Hi ha multitud de tours per a explorar els seus sinistres amagatalls. El paisatge és inquietant: el típic baiou meridional, fangós, dens... en el que no cal molta imaginació per a creure en allò paranormal. No obstant això, la major part de la sèrie està rodada a Califòrnia. Per exemple, l’antivampírica Germandat del Sol s’allotja en la moderníssima Sky Rose Chapel de Whittier, una església projectada per l’arquitecte organicista Fay Jones, deixeble avantatjat de Frank Lloyd Wright.

Original de Patricia Gonsálvez a El Viajero

L'editorial La Galera es reinventa amb noves col·leccions i novel·les de vampirs

Amb Iolanda Batallé, anteriorment vinculada a Random House Mondadori, com a nova directora de l'editorial, La Galera estrena una etapa marcada per la creació de noves col·leccions, el redisseny de sèries ja existents i la revaloració dels premis literaris que organitza, entre altres accions. «Redireccionar l'editorial amb la qual vaig aprendre a llegir és un repte difícil i, alhora, preciós», diu Batallé.

Les exigències del mercat han portat a La Galera, fundada el 1963 per Andreu Dòria i renovadora de l'edició infantil i juvenil en català mitjançant històries i il·lustracions de Josep Vallverdú, Sebastià Sorribes, Joaquim Carbó, Pilarín Bayés i Fina Rifà, entre altres autors, a formular una aposta per les novel·les romàntiques amb vampirs, zombis i àngels caiguts. La nova col·lecció que les publicarà s'anomena Lluna Roja i, entre les novetats més imminents, hi ha la traducció al català de llibres de gran èxit internacional com ara Legacy, de Cayla Kluver o Wings, d'Aprilynne Pike.

Amb la reedició constant de part els 1.800 llibres de fons, La Galera preveu la publicació, durant el 2010, de 200 títols juvenils i 80 d'infantils. Entre els llançaments, un llibre de Lluís Gavaldà sobre una cançó dedicada al seu fill, He jugat amb els llops de Gabriel Janer Manila (últim premi Joaquim Ruyra) i Cornèlius i el rebost d'impossibles de Carles Sala (premi Folch i Torres).

El Punt

El retorn dels ullals

La saga ‘Crepuscle’ i telesèries com ‘True blood’ ressusciten el mite del vampir, que sedueix l’home modern perquè uneix l’obsessió per la sexualitat i la por a la mort

Ullals afilats refulgeixen en la foscor. Literatura, cine, sèries de televisió i fins i tot la vestimenta gòtica de certs adolescents han tornat a posar de moda els no morts. La tetralogia Crepuscle, de la nord-americana Ste­phenie Meyer, ja ha venut només a Espanya un total de tres milions d’exemplars, un èxit comercial estimulat en les últimes setmanes per l’estrena de la segona entrega cinematogràfica de la saga, Lluna nova, segons el director editorial d’Alfaguara Infantil i Juvenil, Raúl González. I un llistat exhaustiu de tots els títols que alimenten la febre vampírica. Què és el que està passant? Recorrem a diversos experts per desentranyar les claus d’aquest fenomen.
Jacobo Siruela, editor d’Atalanta i antòleg de la més completa col·lecció de relats decimonònics sobre la matèria publicada fins a la data en castellà, considera que no es tracta d’una moda passatgera o efímera, sinó recurrent: des que va començar a estudiar el mite, fa 20 anys, ha pogut constatar que cada lustre el vampir torna amb una renovada set de sang. En uns termes semblants s’expressa Pere Sureda, director editorial del Grupo Norma, que concedeix un trienni de glòria al boom actual. Potser el revingut atrapat en uns llimbs impossibles entre el taüt i les passions humanes, és incapaç d’abandonar per sempre més l’imaginari cultural de l’home modern. Una llegenda fascinant: la immortalitat.
Des que el doctor John William Polidori va fundar, amb un relat publicat el 1819, la figura romàntica del vampir, culminada amb el Dràcula de Bram Stoker (1897), el mite sedueix al nostre inconscient perquè amalgama dues qüestions principals: l’obsessió per la sexualitat i la por profunda a la mort. «Després de la mossegada –explica Jacobo Siruela–, la víctima passa a ser un no mort, un ésser de la nit condemnat a portar una vida que simbolitza el que està prohibit, allò que la raó i la moral no accepten i condemnen». Encara podria afegir-se un altre element al revival que ens està afectant, almenys pel que fa a literatura juvenil: el vampir se sent com un ésser diferent dels altres i, per tant, «encaixa a la perfecció amb la figura de l’adolescent», en paraules d’Isabel Clúa, investigadora del grup Cos i Textualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
El mite de Dràcula ha anat evolucionant –i no sempre d’una forma lineal– des d’una criatura regida pels instints més animals i el desig, reflex de les pors de la moral victoriana, fins a un ésser més complex, vulnerable, que té ànima, consciència i un pathos de pèrdua irreparable. En les últimes entregues, no obstant, podria fer la sensació que el símbol ha acabat fent un pas enrere: a Crepuscle no hi ha sexe explícit, sinó un amor inconsumable, i tant en aquesta saga com a la sèrie televisiva True Blood (Sang fresca), basada en les novel·les de Charlaine Harris, el fantasma melancòlic ja no desitja alimentar-se de fluids humans, sinó de sang animal i plasma sintètic. Per al psiquiatre Vittorino Andreoli, autor del pròleg a l’última edició anotada a Itàlia de Dràcula (Rizzoli), els canvis són un signe dels temps: «Un cop acabat el freudisme, tenim uns vampirs amb dents de llet, ideals per a aquesta generació de joves sense una forta identitat: mascles ben vestits, pentinats i que senten un instint sexual molt feble».

Contenció sexual
Aquest argument és tan atraient com rebatible. Clúa recorda que la contenció alimentària i sexual a Crepuscle encaixa perfectament amb el perfil ideològic de l’autora i amb el fet que Meyer sigui mormona, una fe que abraça la castedat prèvia al matrimoni. Segons els editors Siruela i Sureda hi segueix havent una forta pulsió sexual en aquestes revisions del mite: sense ella tot l’artifici novel·lesc s’acabaria enfonsant. L’èxit de la literatura vampírica es basa en això: el desig és imprescindible encara que no pugui arribar a consumar-se.
Una altra novetat en aquest ressorgiment és el fet que el lector ha anat desplaçant-se des d’un públic adolescent fins a dones que ronden els 30 anys i a qui agrada consumir novel·les que revisiten uns amors idealitzats i irreals, del tipus de l’obra Romeu i Julieta. I què? La investigadora Clúa alerta del perill de vincular les dones amb les formes marginals de la literatura, «una manera de deslegitimar les unes i les altres i de perpetuar un determinat cànon amb uns valors ideològics associats». Un fenomen global, sens dubte, que no aspira a transgressions literàries.

Olga Merino. El Periódico

El renét de l’autor irlandès Bram Stoker en continua la saga i reprèn la mítica història 25 anys més tard

Vlad l'Empalador, més conegut com Dràcula, torna. Dacre Stoker s'ha basat en les notes deixades pel seu repadrí, l'escriptor irlandès Bram Stoker, per escriure Dràcula el no mort, segona part de la mítica obra, i reprèn la narració de l'original 25 anys després que els protagonistes acabassin amb la vida del famós vampir. "Em cobraré la meva revenja. L'estendré durant segles. El temps és del meu costat", és la inquietant amenaça realitzada per Dràcula abans de morir que recull Stoker per començar la seva novel·la, que serà publicada simultàniament a l'Estat espanyol i al EUA el mes que ve.

La història continua

Un quart de segle després, Jonathan Harper és alcohòlic i viu turmentat per la persistent joventut de la seva dona, Mina; l'existència del doctor Van Helsing és tan extravagant que és sospitós d'estar relacionat amb els crims de Jack l'Esbudellador i, com ells, tots els que es van encarregar de donar mort a Dràcula continuen turmentats pels fets que van viure. El fill de Jonathan i Mina, Quincey, que estudia dret en la Sorbona, descobreix per casualitat la història de Dràcula a través d'una representació dirigida pel mateix Bram Stoker, que es converteix així en un personatge més de la novel·la del seu renét.

Després de descobrir els seus pares i amics rere els personatges d'Stoker, Quincey ha d'enfrontar-se, a més, a l'inici d'una sèrie d'assassinats que tenen com a víctimes tots els que van col·laborar en la mort del vampir.

En l'elaboració de Dràcula, el no mort (Roca Editorial), amb l'aprovació dels hereus de l'escriptor irlandès, també ha participat Ian Holt, historiador i guionista especialitzat a la figura del vampir més famós de tots els temps, el qual va afirmar que s'ha esforçat per respectar "la visió gòtica original de Bram". Per als curiosos i amants de la literatura gòtica, dia 5 d'octubre serà a les llibreries.

 EFE/ Diari de Balears

Nocturna i d'altres sobre vampirs

Nocturna és la primera entrega de Trilogia de l'Obscuritat, una sèrie que promet ser per algun temps el nou best seller de vampirs. Escrita per Guillermo del Toro i Chuck Hogan, enllaça amb la millor tradició del gènere. La novel·la recupera els elements més aborronadors de la ficció vampírica i els revitalitza a través d’escenaris contemporanis: un aeroport, les clavegueres de Nova York, sales d’autòpsia i laboratoris tipus CSI, o el buit deixat pel World Trade Center després del 11-S. "Per què aquí?. Els talpons construeixen els seus caus en els troncs morts dels arbres caiguts. La gangrena naix en les ferides. Els seus orígens estan en la tragèdia i el dolor".

'Nocturna. Llibre I de la Trilogia de l’Obscuritat'

Guillermo del Toro i Chuck Hogan. Traducció en català de Nuria Pujol. Suma de Letras Madrid, 2009. 550 pàgines. 22 euros.

Les històries més aterridores de vampirs són aquelles en què el monstre abandona el seu cubiculum a Transsilvània per a irrompre en la vida urbana, connectant amb el món quotidià. Així ocorre també en Deixa’m entrar de John Ajvide (en espanyol a Espasa, 2008). Les trames poden ser de ficció però la por ha de ser real. L’èxit d’alguns dels clàssics del tema, com Salem's Lot de Stephen King, i per descomptat Dràcula de Bram Stoker, es deu en gran manera a la capacitat de reinventar al vampir i situar-lo en el present conegut, mantenint el misteri però sense oblidar la tradició que uneix al monstre amb el lector. Els incondicionals trobaran en Nocturna nombrosos senyals i al·lusions al seu vell amic.

Junt amb alguns dels nous espais de l’horror, pels que transiten els vampirs en la novel·la de Guillermo del Toro, trobem altres coneguts personatges tipus. Abraham Setrakian, homònim de Van Helsing, és un supervivent de l’Holocaust que regenta una casa d’empenyoraments. Des que va veure la Cosa, alimentant-se dels desnonats en les barraques de Treblinka, el seu únic objectiu s’ha convertit a destruir al monstre, que ara reapareix a Manhattan. El vampir recupera el seu aspecte més desagradable, vinculat i comparat amb les atrocitats de la història de la humanitat, junt amb les que qualsevol xuclasang empal·lideix.

La imatge del vampir repulsiu i el tema de la plaga ocupen un lloc central en Nocturna, però ja eren els senyals d’identitat del vampir de Murnau. Nosferatu (1922) amb la seva cara de rata és el pare dels vampirs horribles i també hi ha novetats editorials respecte a ell. Luciano Berriatúa acaba de publicar en espanyol Nosferatu. Un film erótico ocultista-espiritista-metafísico (Divisa 2009), un llibre-DVD, que completa i corregeix, en paraules de l’autor, el que va aportar fa quasi dos dècades en Los provervios chinos de F. W. Murnau. El llibre incideix en la contribució d’Albin Grau i el missatge ocultista, i afegeix nombrós material gràfic, un parell de documentals i la pel·lícula en la seva última restauració.

Sembla que les editorials espanyoles estan disposades a esgotar el nou impuls d’un tema sempre de moda; i així els hispanòfons poden celebrar la reedició castellana del text d’Agustín Calmet Tractat sobre els vampirs (Regne de Cordelia 2009). Seguint la versió publicada en 1751 es tracta d’una referència imprescindible per a entendre el debat que va sorgir en el Segle de les Llums. El llibre de Jordi Ardanuy Los vampiros en la col·lecció Vaya Timo! (Laetoli 2009) també aborda els orígens i contribueix a aclarir algunes de les confusions i malentesos, diferenciant entre els vampirs i els seus predecessors, que sovint són presentats com la mateixa cosa generant no poca confusió.

Finalment, tornant a la narrativa, destacar Baltimore o el valent soldat de plom i el vampir (Suma 2009, només en espanyol), escrita per Christopher Golden i Mike Mignola i amb il·lustracions d’aquest últim. La història se situa en un món arrasat per la plaga on tres personatges reconstrueixen el seu passat en diversos relats de terror, mentre esperen el seu vell amic Baltimore, amb el que s’enfrontaran al monstre.

Hi ha els vampirs més enllà de Crepuscle. Nosferatu, Baltimore o Nocturna ens recorden que junt amb l’atractiu vampir, amb el que es pot prendre cafè o anar d’excursió al camp, continua estant un ésser repugnant, de fètid alè que invita al vòmit i el mon del qual promet no ser gens agradable.

Traducció amb petites adaptacions de l'article de Santiago Lucendo aparegut el 13 de juny de 2009 en el suplement Babelia del diari espanyol El País.

Vampirs, existeixen de veritat?

L’illa de Lazzaretto Vecchio, al sud de Venècia, no és més que una minúscula porció de terra de dos hectàrees que sosté les cases del que va ser un antic hospici per als pelegrins de Terra Santa, un hospital i un dipòsit militar de municions. El llatzaret (que pren el seu nom de l’orde religiós de Sant Llàtzer, que s’ocupava de cuidar els leprosos) era el lloc on els vaixells que venien del Mediterrani i d’Orient descarregaven, abans d’arribar, a qualsevol amb els símptomes de la pesta bubònica, que va assolar Venècia entre els segles XV i XVI i va acabar amb 50.000 persones. Fa tres anys, un grup d’antropòlegs italians va descobrir ací una fossa comuna amb més de 1.500 esquelets. I recentment, el passat març, Matteo Borrini, de la Universitat de Florència, va anunciar un descobriment sensacional: havia desenterrat les restes d’un vampir. Es tractava de l’esquelet d’una dona a qui se li havia desencaixat la mandíbula per culpa d’un tros de rajola que hipotèticament els enterradors, li havien introduït en la boca. Van creure que estaven davant d’un no-mort, un ser capaç d’obrir-se pas a mossos a través del sudari. Esta tècnica és un exorcisme descrit en el folklore. Històricament, es considerava que els cadàvers que mostren sang fresca en la boca i en el nas no havien mort en realitat. I en una època on la pesta es presentava d’improvís en cada racó i en cada casa, en la que les persones queien fulminades d’un dia per a un altre com si estigueren sent triades per una mà capritxosa i mortal, la creença en els vampirs com a transmissors del mal corria quasi més ràpid que les rates i puces infectades pel bacteri pneumònic. Aquests éssers d’ultratomba podien tornar per a mossegar als seus semblants, infectant-los amb el mal, i per això era imperiós bloquejar les seves dents amb un pedrot. "La veritat, vaig tenir sort, no esperava desenterrar un vampir durant les meues excavacions", van ser les paraules de Borrini a National Geographic. Segons Borrini, l’arqueologia no s’havia topat amb un cas semblant, cosa que no es certa, però a vegades bota la sorpresa: les creences i les supersticions deixen en rares ocasions un rastre material que sobreviu al pas dels segles.

Lazzaretto Vecchio va ser un lloc infernal. Els morts per la pesta obligaven els enterradors a reobrir les fosses periòdicament per a tirar els nous cadàvers. Avui, els esquelets apareixen apinyats i mesclats en totes les posicions al llarg d’una rasa de poc més de dos metres i mig d’amplària, enmig d’una terra fosca. Borrini pensa que la baixa formació dels enterradors va reforçar la seva creença en el vampirisme. Al reobrir la fossa exposaven els cossos, que no es descomponien al mateix ritme. Era com una classe d’anatomia de la mort mal compresa. Els diferents graus de putrefacció tiraven singulars diferències entre els cadàvers. En el cas de la dona, potser algú la contemplar tan sols uns dies després de la seva mort mentre tirava altres víctimes; es va persignar, fent el senyal de la creu i tremolant per la maledicció del vampir. Després de la mort, els bacteris que tenim en l’estómac i els intestins queden fora de control i descomponen les vísceres, formant gasos que fan bombolles i líquids que inflen de forma notable el ventre del cadàver. El fluid resultant té color negrós i pot migrar lliurement fins la boca i les fosses nasals. Com resultat, és probable que la dona traspués aquell fluid negre. Algú potser va pensar que havia escapat per a mossegar als seus semblants, tornant de la mort. El mateix líquid pot corroir el lli formant forats, fent la impressió que el vampir s’havia remenat tractant d’eixir de la seva presó de tela a dentades.

Però de quin tipus de vampir estem parlant?

La paraula evoca instantàniament al ser elegant, pàl·lid, de classe alta – romanès o hongarès per a més senyes, si es vol- i amb una capa negra de forro encarnat, llavis fins que oculten uns ullals considerables i capacitat per a convertir-se en rata penada, en aranya i en llop. Cap d’estes característiques ha deixat cap pista en l’esquelet de la dona veneciana. En realitat, el vampir que ha sigut tallat per la història i la llegenda no té res a veure amb el cinematogràfic o el literari. Dràcula? Vlad Dracul o Vlad Tepes va ser un príncep romanès que tenia fama d’empalar als seus enemics, però va ser l’escriptor Bram Stoker va usar el seu nom per a crear al famós comte. I ací va començar un fenomen formidable, imparable, de contaminació mental. L’entreteniment portat per la novel·la de Stoker va mesclar els fets històrics i es va convertir en pseudohistòria. Potser una part del públic admeti que Vlad Tepes no va ser un vampir, sinó un personatge diabòlic i cruel. Però en una guerra, qui no ho és amb els enemics? Tepes, príncep de Valàquia, va mantenir una heroica resistència contra els turcs i l’ombra de l’imperi otomà estenent-se sobre el país. Com reacciona un romanès quan una icona nacional és projectat al món exterior com un monstre? "Els romanesos de més edat s’enutgen prou", explica el professor Daniel Collins, un expert lingüista de llengües eslaves de la Universitat estatal d’Ohio (EUA, al País Setmanal. "Per a comprendre-ho, n’hi ha prou amb calcular quina edat tenien sota el règim de Ceaucescu. Vlad era un heroi nacional i així ho van aprendre en l’escola". L’enuig dels romanesos més vells pot ser gran, però la cosa canvia amb les generacions més joves, amb una mentalitat mercantil, orientada al negoci, opina Collins. "En quant es van donar compte que els turistes amb diners acudien al país atrets per Dràcula, es van apuntar a la idea i la van reforçar".

Paul Barber és un investigador del folklore dels vampirs que ha treballat associat al Museu Fowler d’Història Cultural de la Universitat de Califòrnia. També és autor d’una obra que s’ha convertit en un clàssic, Vampires, burial and death, folklore and reality (Yale University Press, no traduït), un estudi minuciós sobre el fenomen del vampirisme a la llum de l’antropologia forense, el ritual i significat dels soterraments. La indústria de l’entreteniment exerceix una influència tan extraordinària que resulta fàcil identificar la seva empremta. No hi ha més que teclejar Dràcula en Google: més de 13 milions d’entrades, pàgines web de vampiròlegs i fanàtics, rates penades amb fons foscos i sanguinolents i la resta de parafernàlies de la mort. Les organitzacions sobre el fenomen Dràcula també abunden. N’hi ha a desenes: la Societat de Bram Stoker a Dublín, la Societat del Comte Dràcula a Los Angeles o la Societat Occidental de Lucy i els No Morts en Tennessee... Aquets grups, que reclamen connexions històriques amb el vampirisme, estan contaminats per una mitologia purament inventada, indica Barber. "La majoria de la gent ignora que a través de la història europea s’han produït informes extensos i detallats sobre cadàvers que han sigut desenterrats de les seves tombes, declarats vampirs, i assassinats", escriu Barber a la revista Skeptical Enquirer.

El vampir folklòric és molt diferent del que tenim la intenció de. Per a començar, parlem de llauradors, no de gent de la noblesa. No hi ha descripcions que aquests vampirs tinguin llargs ullals esmolats, ni capa, ni que es transformen en animals, ni que visquin en castells. El vampir, de colp perd tot el seu glamour, heretat d’una rica tradició de la literatura victoriana que va traslladar personatges ambiciosos, amb talent i ben educats, als arguments fantàstics. És pobre, no té ni un duro. No vesteix d’etiqueta. Els llauradors del segle XVIII no tenien molts vestits que posar-se. "Els colors predominants eren el blanc i el roig, no el negre", explica Collins. I no sols s’alimenten a mossos. En la tradició eslava, el vampir no sols consumeix sang, sinó qualsevol cosa que un necessita per a viure. "En els Balcans, els vampirs arruïnen les sitges de gra".

En una mirada retrospectiva al passat, fugint del terratrèmol Bram Stoker, aficionats com el britànic Dudley Wright, autor d’un clàssic sobre el tema escrit en 1914, sosté que el vampirisme ja ocupava un espai en les creences dels babilonis sobre el més enllà. Les referències més primerenques es remunten a signes escrits en taules d’argila de Caldea i Assíria. Els romans van admetre la creença que alguns cossos soterrats podrien tornar a la vida per mitjà d’encisos, i per a prevenir tals resurreccions cremaven els cossos; les llegendes gregues, escriu Wright, estan infestades de meravelloses històries de morts que s’alcen de les seves tombes per a alimentar-se de la sang dels joves i bells. I en l’Europa del segle XVIII, el folklore vampíric es va estendre per Àustria, Hongria, Polònia, les illes Britàniques, i, per descomptat, el principat romanès de Valàquia.

Aquest vampir folklòric és molt més desconegut, però no per això menys fascinant. El seu aspecte físic dista molt dels vampirs de les pel·lícules, com la recent Crepuscle, o dels films de terror de la sèrie Underworld. Els vampirs no són bells; això depèn de si ho van ser en vida. I per descomptat, no reflecteixen pal·lidesa en la pell. "El vampir té la cara roja. Hi ha una expressió popular a Sèrbia i en el nord de Polònia que diu 'roig com un vampir', dirigida a les persones que es ruboritzen amb facilitat". "Si llegeixes curosament els relats sobre el desenterrament dels vampirs", explica Collins, "dels cossos que no s’havien descompost, se’ls descriu com de color rogenc". En realitat, el fenomen té una explicació fisiològica. Quan un cos es podreix, l’epidermis comença a desprendre’s, deixant la capa subjacent, la dermis, exposada a l’exterior. Una persona pot pensar que la pell del cadàver s’està regenerant. Però també és cert que, depenent de la posició del cos, els teixits poden saturar-se de sang. Si el cos està prostrat boca per avall, el rostre pot enrogir-se, donant l’aparença d’una cara fosca. És el livor mortis, o la lividesa. Un altre efecte explicat en les observacions és el creixement del pèl i de les ungles, però la veritat és que es tracta d’una impressió visual: al retraure’s la pell, les ungles i la barba pareixen més llargues. Una de les curioses descripcions que suggerixen que un d’estos cadàvers, al ser travessat per una estaca de fusta, crida com si en veritat fos viu, encaixa amb un fet fisiològic sorprenent, encara que poc conegut: a causa de l’acumulació de gasos en l’abdomen, la perforació amb una estaca pot forçar l’aire a passar entre la glotis i les cordes vocals, produint un so singular. Inclús la qüestió del vampir transformant-se en rata penada té una arrel científica. El gran naturalista Carl von Linné va batejar un rata penada gegant d’Amèrica central de fins a 13,5 centímetres d’envergadura com Vampyrum spectrum. Linné va pensar erròniament que xuclava la sang (de les mil espècies classificades, només tres ho fan realment), segurament influït pel folklore popular.

El comportament dels vampirs obri una finestra a la psicologia de l’època victoriana. En les pel·lícules, el comte Dràcula sembla exercir un hipnotisme sobre les seves víctimes que, a la fi, resulta fatal. I per descomptat, també està el sexe. Les tradicions parlen d’històries en què un marit mort torna per a estar amb la seva dona, o que un home que no va ser casat torna de la tomba per a tindre sexe amb joves. Però a diferència del que mostra el cine, la dona no se sent atreta pel vampir; el tem. I curiosament, la sexualitat també està absent en moltes creences, ja que tot ser (dones i ancians) és susceptible de convertir-se en vampir. "Al meu parer, la facultat hipnòtica és un invent de Bram Stoker", diu Collins. "En la seva novel·la Dràcula, Stoker mostra un renovat interès per la ment subconscient, en temps anteriors als de Sigmund Freud, i per això Dràcula practica la hipnosi, igual que el doctor Van Helsing". L’altra raó consisteix en el que un esperava d’una dona jove en l’època victoriana. "Elles mai deixarien que un home entrés en el seu dormitori, ni eixirien amb un desconegut. Per a protegir la seva reputació de bones noies, Stoker havia de fer que Dràcula controlés les seves ments".

El neuròleg espanyol Juan Gómez Alonso, cap del Servei de Neurologia de l’Hospital Xeral de Vigo, va realitzar una tesi doctoral sobre vampirisme, i en la seva investigació va creure trobar curioses similituds entre els vampirs i la ràbia. Per a començar, esta patologia és transmesa per un virus per mitjà de mos, i els animals transmissors, el gos, el llop i la rata penada, apareixen també en la mitologia del vampir. "El virus tendeix a envair la part més primitiva del cervell, coneguda com el sistema límbic", respon aquest expert en un correu electrònic. La ràbia furiosa en una persona produeix un comportament que recorda molt al del vampir, amb "agressivitat primitiva, gana sexual exacerbat, insomni pertinaç, tendència a vagar sense rumb", i la intolerància a determinats estímuls, i olors, espills, aigua i corrents d’aire. Aquest comportament s’ha constatat també en animals malalts de ràbia. Alonso apunta una coincidència cronològica sorprenent. "A principis del segle XVIII Europa va patir una important epidèmia de ràbia que va afectar gossos, llops i altres animals en la zona oriental". A Hongria, per exemple, l’epidèmia va ser més intensa entre 1720 i 1730, quan les principals revistes i gasetes de l’època van arreplegar històries de vampirisme.

Per què els vampirs no han perdut ni una miqueta d’atractiu per al públic? "En la nostra societat, la medicina ha prolongat la vida, i la mort s’ha transformat en quelcom no familiar", conclou Daniel Collins. "La majoria de la gent mor en els hospitals en compte de de les seves llars". La indústria funerària és molt rendible, i els difunts són maquillats per a tindre un aspecte saludable. "El vampir que viu després de la mort desafia allò que s’ha establert, i la societat occidental moderna sempre ha valorat una cosa tal com enderrocar els tabús, trencar amb allò que s’ha prohibit, per la qual cosa la idea de creuar la frontera cap a un territori prohibit és molt atractiva i inspiradora. La línia entre la vida i la mort és el tabú". Els vampirs, en definitiva, desafien aquesta línia impossible, van i tornen, i això els fa irresistibles.

Traducció amb correccions de contingut de l'article de Luis Miguel Ariza aparegut el 23 de maig de 2009 en suplement cultural espanyol El País Semanal .