dimarts, 27 d’abril del 2010

L’erupció del Tambora va provocar el fred estiu en què es van escriure 'Frankenstein' i 'El vampir'

Va ocórrer abans de que existís la consciència planetària o la preocupació pel canvi climàtic. 1816 ha passat als annals d’Europa com l’any sense estiu, pel fet que en l’altra punta del món, a Indonèsia, va esclatar el volcà Tambora. Els efectes: un estiu amb un temps de gossos i pluges abundants. Els que llavors estiuejaven ho van resoldre com van poder. Un grup d’amics, reunits en una vil·la de Suïssa, van matar el tedi inventant històries de por. D’aquell repte intel·lectual va nàixer 'Frankenstein',de Mary Shelley, i El vampir, de John Polidori.
Sumbawa és una illa indonèsia que mesura 280 quilòmetres de cap a cap. Al nord està el volcà Tambora. Entre el 10 i l’11 d’abril de 1815, la caldera va explotar amb una virulència espantosa. Abans de l’episodi, la muntanya s’alçava 4.330 metres sobre el mar; després, 2.850. En 24 hores es va generar un núvol de cendres que va tapar el sol dos dies i que es va expandir per mig milió de quilòmetres a la redona. Va haver-hi tsunamis (curiosament, hui l’illa és el paradís dels del que fan surf per les seves onades), van morir desenes de milers de persones i es van arruïnar les collites; en l’illa i una altra propera es van registrar milers de defuncions per fam. Les postes i eixides de sol van adquirir tonalitats purpúries.
Aquest efectes es van prolongar fins a 1816, i se’l va conèixer com l’any sense estiu per les baixes temperatures i les constants precipitacions. Per als europeus, el clima no era el problema principal, sinó com organitzar-se després de les guerres napoleòniques. Però als que estiuejaven se’ls va espatllar la festa. Per exemple, als inquilins de Vil·la Deodati, en Ginebra. Al juny van coincidir allí el poeta Lord Byron i el seu amant Claire Clarement; el també poeta Percy Bysshe Shelley i la seva esposa, Mary Wollstonecraft; i el metge personal del noble, John Polidori. La nit del dia 16 estaven en el casalot sense poder posar un peu fora perquè estava caient una pluja torrencial. I a Byron se li va ocórrer una forma de matar el temps que estava alterat per un volcà indonesi: els va llegir històries alemanyes de fantasmes. Després, va proposar als seus companys escriure la narració més terrorífica possible.
La collita va ser fructífera. D’aquella nit retallada per la tempestat van nàixer criatures que han transcendit al temps. Mary, que ha passat a la llibres de literatura amb el cognom del seu marit, Shelley, va inventar a Frankenstein; el monstre tornat a la vida.
I Polidori va donar vida a un relat que es va anomenar 'El vampir'. Per cert, Polidori i Byron no s’engolien i el noble el menyspreava. Va tindre malament final, quasi tant com el protagonista del seu conte: es va suïcidar ingerint àcid prússic. Va ser un home desgraciat, a què tant Byron com Mary Shelley anomenaven "el pobret Polidori".
1816 va ser l’any sense estiu i el mal temps va fer aguditzar l’enginy. El pintor Turner ho va reflectir en algunes de les seves obres, i el mateix Byron li va dedicar un poema a tan estranya climatologia:
Vaig tenir un somni, que no va ser un somni / El sol s’havia extingit i les estrelles / vagaven a fosques a l’espai etern / Sense llum i sense rumb, la gelada terra / oscil•lava cega i negra en el cel sense lluna / Va arribar l’alba i se’n va anar / I va arribar novament, sense portar el dia / I l’home va oblidar les seves passions / en l’abisme de la desolació.
Amb semblant temps, no és estrany que els fills d’aquell estiu marcat per un volcà indonesi foren 'Frankenstein' i 'El vampir'.

La Vanguardia, Santiago Tarín

divendres, 23 d’abril del 2010

Els vricolacs o vricolaques grecs

El vricolac anomenat de vegades Vorvolac, és un tipus de no-mort grec comparable al vampir eslau.Le paraula Vrykolakas prové d'una paraula d'origen eslau, el vrkolak o vlkolak, en búlgar, vukodlak, que significa «llop» i «dlaka», que significa "pell". El terme defineix l’homellop. Aparentment, els conceptes d’home-llop i vampir s'han barrejat. A Bulgària, el terme designa avui un vârkolak com un vampir que té l'aspecte d'un llop. El contagi lingüístic també ha afectat el romanès.
Tradicionalment, els grecs pensaven que una persona es podia transformar en vricolaques després de la mort en resposta a un estil de vida sacríleg o a l'origen de la mort, una excomunió, el suïcidi, una inhumació en un terreny no consagrat, o el fet de menjar carn de xai que hauria estat ferida per un llop o un espectre. Alguns grecs pensaven fins i tot que un espectre es podria fer un vampir poderós després d'haver estat mort i conservaria aspecte del llop, els ganxos, el pelatge, i els ulls de la fera que posseïa abans.
Els vricolaques tenen les mateixes característiques que els vampirs dels Balkans. Se’ls troba ensangonats, però en la tradició popular grega, la criatura s’alimenta sobretot de la por i dels malsons que infligeix a les seves víctimes. El vricolac ofega les seves víctimes al llit o les escanya asseient-se sobre elles com ho fan els súcubes i els íncubs o els vampirs del folklore búlgar. Actua com un espectre causant epidèmies com la pesta, per exemple, i el pànic en les comunitats. El vricolac pica a les portes de les cases, crida pel nom als residents, però ha de ser convidat a entrar per poder cometre les seves malifetes. Si no rep cap resposta la primera vegada, deixarà els habitants en pau. Si algú respon a la porta, aquesta persona morirà alguns dies més tard pels atacs molts cops indefinits del monstre; i es fa a són volta un vricolac. Existeix una superstició a Grècia que explica que no s’ha de respondre a un desconegut mentre no hagi picat a la porta.
Per acabar amb aquests monstres, s'ha de destruir el seu cos. Això no es pot fer més que el dissabte, és l'únic dia en què el Vricolac descansa a la seva tomba. Cal empalar-lo, decapitar-lo, desmembrar-lo i finalment cremar-lo. Amb la destrucció, les ànimes de les seves víctimes queden alliberades.

Vampirs exquisits

Encara que des del segle XVII el príncep Vlad —una mescla d’història i llegenda— havia conquistat la ploma de certs escriptors, i alguns contes sobre el personatge començaven a difondre’s per bona part d’Europa, no va ser fins a l’eclosió del romanticisme que el mític vampir va prendre autèntica carta de naturalesa literària. Goethe i Potocki, a més de molts altres poetes de li època, van incloure el vampirisme en les seues novel·les. Però actualment la més recordada de totes elles és “El Vampir”, de Polidori, sense cap dubte a causa que va ser engiponada alhora que el “Frankenstein”, de Mary Shelley, en el transcurs d’unes vacacions que passaven a Suïssa junt amb Lord Byron i Percy B. Shelley.
Este llarg període de gestació del personatge del Vampir guarda una gran similitud amb el del senyor Juan, perquè este també havia aparegut quasi d’incògnit en les cantigues gallegues medievals i va haver d’esperar diversos segles per a ser pres en consideració pels grans escriptors i expandir-se després pels territoris lingüístics de diferents literatures.
La veritat és que el Vampir assentava bé a l’estètica i a la ideologia romàntica, amb el seu gust pel medieval, amb les seues ruïnes prenyades de misteris, amb l’estremiment produït per la confluència del bell i del sublim esglaiador. Però no del tot, perquè el paisatge era connatural a eixe moviment artístic —basta recordar els olis de Friedrich o de Gericault— i el Vampir necessitava espais tancats, avencs sense llum.
Per tal raó, el Vampir va haver d’esperar quasi un altre segle per a trobar el moment adequat en que mostrar-se en tota la seua esplendor literària, quan Bram Stocker li va adjudicar el nom de Drácula en una novel·la d’arquitectura perfecta. Però Stocker no va treballar en el buit, sinó recolzat en un nou moviment pictòric que afonava les seues arrels precisament en el romanticisme, però preferia els interiors neogòtics als paisatges oberts: el Simbolisme. Moreau, Delville, Ensor, Klimt, i Munch, per citar als més rellevants seguidors d’este corrent artístic, havien trobat l’hàbitat perfecte per al monstre de les tenebres.
Afortunadament, els mites literaris no poden tancar-se en si mateixos. El seu propi caràcter de mite obliga els artistes a donar-los nova vida d’acord amb el canvi que porten les vicissituds dels temps. Tal cosa ha ocorregut sempre, i a tots els mites, i com més universals han sigut, més seqüeles han produït.
Una, de gran importància, s’anomena Lestat, nom que hi ha donat Anne Rice al seu propi vampir, quasi un altre segle després que el de Stoker. La immensa saga vampírica d’Anne Rice compta amb dotzenes de novel·les, però només tres mereixen alguna atenció, “Entrevista amb el Vampir”, “La Reina dels Condemnats” i “Lestat el Vampir”. Esta última és una autèntica obra d’art, d’un ritme trepidant i una anàlisi exhaustiva del món actual sota múltiples disfresses.
Per descomptat, el Lestat de Rice es fonamenta en un altre moviment artístic, el postmodernisme, que intenta ser suma i superació de tots els anteriors, manejant a un temps elements romàntics, simbòlics, realistes i de totes les avantguardes. Personalment, no tinc especial sintonia amb el postmodernisme, que em pareix un desori d’idees i sensacions, però sí el convenciment que Lestat donarà molt més que parlar del que ara podem imaginar. Per què? Perquè és un model nou. Enfront del Dràcula d’instints primaris, que s’alimenta per a la supervivència, corroït per la seua pròpia maldat, atroç i deforme, s’alça Lestat. Que li agrada viure en grans palaus, rodejat d’obres d’art, amic de les festes i dels oripells, orgullós de si mateix, bell, aficionat als mossos exquisits.
És precís fer menció, encara que molt succinta, dels cineastes. El “Vampyr” de Dreyer i el “Nosferatu” de Murnau són obres estèticament perfectes, però aporten poc de nou, com no siga una denúncia de la maldat del poder absolut. La “Entrevista amb el Vampir” de Jordà i el “Drácula” de Coppola seguixen el solc de Lestat i Drácula, però es limiten a ser superproduccions sense més afany que l’espectacle. Cas distint és el de Polanski, el del qual “El Ball dels Vampirs” trenca per sempre amb el vampir tradicional. I també el de Herzog, el “ del qual “Nosferatu” mostra els primers signes, tot i que encara molt lleus, d’un vampir sofisticat. Potser la influència d’ambdós en Anne Rice haja sigut més que anecdòtica.
Queda per saber quin tipus de vampir aportarà la literatura en els pròxims cent anys, però és segur que el model continuarà mutant i que, sens dubte, serà sorprenent.

Francisco Chaves Guzmán. La Lanza Digital