dimecres, 21 de juliol del 2010

Vampirs entre nosaltres

Després del breu i gloriós episodi dels fills de les flors a la dècada dels seixanta, la joventut, com a penedits si haguera sucumbit a l’allò bonic i al bon rotllo del concert a Woodstock, va caure en els cuiros negres, cabells rapats i males cares dels punks. Després de dues dècades d’indefinició, ara els agraden els vampirs: joves i guapos, a poder ser. Res del vell hongarès boig Bela Lugosi que em va aterrir durant la meua infància.
Per què en les societats avançades del segle XXI, configurades segons els principis racionals i científics del segle de les Llums, apareix aquesta moda fosca, negra i hemofílica del Regne de les Ombres que són les novel•les i pel•lícules de vampirs?
Els taoistes, com qui açò escriu, que considerem la naturalesa humana com dual, formada per mescles variables de yang i yin, és a dir, llum i foscor, podem pensar que la mimada, asèptica i pacífica joventut de fins del segle XX necessita compensar la inofensiva blancor de les seves vides amb certes dosis d’horror, sang i fetge (vegis Hannibal Lecter).
Però ja no valen les capes tamborinades i els fracs de Bela Lugosi que es converteixen en ales de vampir, ara necessiten un vampir amb aspecte de Tom Cruise que condueix pel Golden Gate de San Francisco als sons de Simpathy for the devil de Mike Jagger i, encara més recentment, les mel·líflues entregues de Crepuscle, els ben plantats vampirs de la qual s’han tornat vegetarians, mengen pizza i es mosseguen entre si molt poc o quasi res, el mínim per a no desentonar ni decebre a la parròquia.
A què vénen aquestes fantasmades a l’Edat de la Raó doblegada per l’Era Atòmica en plena esplendor de la ciència racionalista? No ho explica el marxisme, per descomptat, ni Derrida ni Deleuze; per a entendre-ho cal recórrer a la Biologia i inclús a la Mitologia.
Carl Gustav Jung, el psicoanalista més penetrant i erudit del segle XX, va escriure després de la Guerra Mundial un assaig titulat El mite dels platets voladors on explicava les suposades aparicions d’ovnis com el desig de la Segona Vinguda, promesa en les tradicions cristianes. Davant del terror de la bomba atòmica, després d’hidrogen, encara més devastadora, les gents miren als cels esperant que quelcom, un deus ex machina com en el teatre grec, baixi a solucionar els problemes en què s’ha embrancat la humanitat. Quelcom semblant passa ara amb la moda dels vampirs: és un fenomen compensatori.
Jung va postular que a més de l’ego, l’Id i el superego de Freud, existien en el subconscient col•lectiu de la humanitat certs arquetips, com "l’ombra", que arreplega les pulsions negatives, fosques, transgressores del més asèptic empleat de banca o del més gosat i bohemi dels pintors o poetes maleïts. I "l’ombra", representada en una carta del tarot, seria Dràcula.
El vampir és un vell conegut perquè ja apareixen en la tradició clàssica, en la Lilith dels jueus, transsumpte tenebrós d’Eva, en els papirs de les piràmides i al llarg de l’Edat Mitjana per a ser formalitzat per la Modernitat en el Vampir de Polidori, el metge pesat que es va portar Byron a l’exiliar-se a Itàlia i després en el clàssic de Bram Stoker, que li dóna la seva forma canònica. Prim, fosforescent, sensual.
La millor antologia en castellà sobre el tema és El vampiro editada per Acantilado. En el seguici d’Hecate, ens diu Jacobo Siruela en el pròleg, està Empusa, l’equivalent romà del qual és Làmia. Inclús les primeres sirenes, anomenades així per aparèixer amb Siri, estrella zenital de la canícula estiuenca, eren harpies devoradores d’homes..
El vampir és un ser de rostre prim, d’una pal·lidesa fosforescent, llavis sensuals que encobreixen aguts ullals la mossegada dels quals té poders anestèsics, ungles llargues i orelles punxegudes. Però la seva característica principal és la immortalitat. És el que no mor, viu de nit en el seu propi cos alimentat de sang humana.
El vampir és el revers tenebrós de l’alquimista: ambdós busquen la immortalitat i a vegades l’aconsegueixen però per camins tan diferents com la nit i el dia. És com si l’alquimista cansat de fracassar en la seva cerca de l’elixir de llarga vida es resignarà a substituir-ho per la sang i per la vida nocturna.
Sembla que s’ha tancat un cicle d’ahir a avui entre El vampir de Polidori, que es va inspirar en Lord Byron, i el jove actor bellíssim que ho representa a Crepúscule. La fascinació de Byron era tal que Schopenhauer va escriure: "Estàvem passejant per la platja del Lido, Alina i jo, quan va passar Lord Byron a cavall. L’increïble bellesa de la seva persona, la mirada penetrant i voluptuosa que va llançar a Alina, el visible efecte que aquesta mirada va produir en la meva jove amiga em van fer comprendre que la traïció estava ja potencialment assegurada. Al matí següent vaig creure prudent buscar refugi a Pàdua".
El vampir modern que comença amb Byron es deforma en el Nosferatu de Murnau i el Lugosi dels anys trenta, per a tornar ara a la seva forma de bell tenebrós. Millor així. Ho necessitem sigui com sigui, per a recordar una part imprescindible de la psique humana. 

Luis Racionero. La Vanguardia

divendres, 9 de juliol del 2010

Els personatges gòtics que abans es van concebre com grotescos, avui són considerats atractius

1.- Estètica grotesca

Els trets genuïnament sobrenaturals del vampir apareixen en la destacada pel·lícula alemanya Nosferatu (1922), dirigida per Friedrich Wilhelm Murnau, en la que es mostra al Comte Orlok, un terrorífic vampir inhumà amb trets de rosegador, crani rasurat, orelles punxegudes, mans com a garfis i caminar rígids que sembra la mort al seu pas i porta la pesta a la ciutat de Bremen.
El personatge va ser interpretat per Max Shrek, qui li va donar aquest toc monstruós i terrorífic que es va allunyar per complet del llibre de Bram Stoker i es va convertir en un clàssic del cine expressionista alemany. 


2.- Naix un mite

La concepció grotesca va canviar notablement en 1931 amb el film de Tod Browning, Dràcula, en el que es va seleccionar com a protagonista a qui per a molts representa el rostre de l’etern vampir: Bela Lugosi (el qual ja havia interpretat a aquest personatge en la versió teatral), que transformarà el seu paper en un aristòcrata amb modals seductors i elegants, dotat amb una mirada hipnotitzadora.
Amb esta producció va començar a relacionar-se al vampir amb la sexualitat, vincle que ha perdurat fins als nostres dies. L’atractiu de Lugosi, a més de la seva mirada penetrant i boca sinistra, va ser l’elegància del seu posat i el seu quasi inintel·ligible accent anglès que van convertir l’actor hongarès en el perfecte comte de Transsilvània.


3.- Romanticisme ombriu

La versió que en 1992 va presentar Francis Ford Coppola de Dràcula, va mostrar a un vampir, interpretat per Gary Oldman, més romàntic que monstruós, ja que després de perdre a la seva estimada de forma tràgica, s’enamorara perdudament de Mina Harker, amb la que viu una profunda història d’amor.
Oldman ens mostra diverses facetes del comte en el film: el monstre assassí, l’ancià expert i el dandi romàntic; hi ha qui diu que la caracterització de l’actor va estar tan ben feta, que va ser capaç d’enamorar i espantar al mateix temps, donant-li un toc misteriós a la seva interpretació.


4.- Jóvens i atractius

Va ser en 1994 quan la figura en qüestió va arribar a altres nivells amb el film Entrevista amb el vampir, basat en la novel·la homònima d’Anne Rice, en la que van actuar tres dels galants més cotitzats de Hollywood: Tom Cruise, Brad Pitt i Antonio Banderas, els que van plasmar fidelment l’aire turmentat i sensual d’estos sers.

La pel·lícula va ser dirigida per Neil Jordan, qui al principi va ser criticat per Anne Rice després que triés a Tom Cruise perquè encarnés a Lestat. “Tom Cruise és un actor molt jove i guapo que no encaixa bé amb el personatge”, va assenyalar llavors l’escriptora, qui posteriorment es va retractar del que s’ha dit al veure finalitzada la pel·lícula i corroborar que la caracterització de l’actor nord-americà s’atenia per complet a la seva obra.


5.- Ídol adolescent

Els seus detractors veuen en Edward Cullen, personatge principal de la saga Crepuscle, interpretat per Robert Pattinson, a un vampir “descafeïnat”, encara que les seves seguidores consideren el contrari; opinen que és el vampir més atractiu que ha existit en el cine. En la pel·lícula la dita asseveració es reflecteix quan Bella, la seva parella, el descriu com un ser insuportablement bell, inclús el personatge caracteritzat per Kristen Stewart diu que Cullen és un Déu.
En diverses escenes Bella menciona la perfecció dels trets físics del seu xicot: pòmuls ixents, una forta mandíbula, nas recte, llavis arrodonits, i fins arriba a comparar-lo amb l’Adonis de la mitologia grega.
Des dels seus inicis el Sèptim Art ha sigut seduït per la imatge del vampir. En l’època del cine mut els dits sers foscos van fer les seues primeres aparicions en films com The vampire (1913) de Robert G Vignola i Nosferatu (1922) de Friedrich Wilhelm Murnau, directors que aferrats a la literatura gòtica van dotar en les seves produccions la figura del vampir amb les més ombrívoles tendències de l’home: l’ànsia de viure i el temor de la mort, la repugnància per la carnalitat, la seducció del mal, la repressió del desig i la rebel•lió contra allò diví, allò humà i el natural, característiques que continuen vigents avui en dia dins del gènere.
No obstant això, amb el pas del temps l’estètica del vampir ha sigut modificada dràsticament, ja que de concebre’s en els seus inicis com un ser repugnant i mal semblant, va esdevenir un personatge madur, seductor i atractiu, fins a arribar als nostres dies convertit en el prototip de bellesa masculina encarnat en el protagonista de la saga d’Eclipsi, Edward Cullen.


Pel·lícules bàsiques de vampirs

Nosferatu (1922)
Dràcula (1931)
El ball dels vampirs (1967)
L’ànsia (1983)
Joves ocults (The Lost Boys 1987)
Dràcula de Bram Stoker (1992)
Cronos (1993)
Entrevista amb el vampir (1994)
Blade (1998)
Eclipsi (2010)


Traducció de www.informador.com.mx

diumenge, 4 de juliol del 2010

Un vampir a Colorado

Si hem de creure una dona d'edat occidental, els vampirs estarien a l'aguait a Grand Valley, a Colorado.
La dona afirma que va veure un vampir al mig d'una carretera sense asfaltar a prop de Fruita, Colorado. Segons va explicar a la policia de l'estat, sobresaltada pel no mort, va maniobrar cap enredera amb el seu 4*4 i es va estavellar en un canal, encara que no va resultar ferida.
La policia estatal diu que el marit de la dona va arribar a l'escenari i se la va endur a casa. El vampir, que no ha estat vist per ningú més, aparentment la va deixar escapar. La policia no sospita de drogues ni alcohol com a factors desencadenats de l'accident.
La notícia la va donar a conèixer el web KDVR el 29 de juny.

Notícia cortesia de Jordi Ardanuy per a Cercle V

"Vampirs" a Veneçuela

Més enllà de la moda, el tema sempre ha sigut fascinant per a molts

Abans de l’estrena del Dràcula de Bram Stoker (1931), a Veneçuela no es parlava de vampirs sinó dels fantasmes locals: la Mula travada, la Saiona, la Plorona... Així ho assegura el periodista Oscar Yanes, qui narra una anècdota de temps de Juan Vicente Gómez. "El 1935 el vell ja estava malalt i la gent deia que la policia prenia els xiquets per a traure’ls la sang i portar-li-la a Gómez". També en els anys 30, la premsa va ressenyar que una dona disfressada de captaire extreia el vital fluid dels més xicotets. "La gent contava que als seus fills els faltava sang". Yanes recorda que per aquells anys era comú escoltar: "Ai, com que se l’estan xuplant!", en referència a una dona molt flaca.
I és que els vampirs, sers immortals que s’alimenten de sang humana, han apassionat a productors i consumidors de cultura en tot el món, i Veneçuela no s'escapa.
El 1980 es va estrenar en el teatre La Campiña una versió de Dràcula, protagonitzada per Raúl Amundaray, sota la direcció de José Ignacio Cabrujas. "Vaig veure les pel·lícules i vaig anar a Broadway a veure les propostes de Frank Langella i Raúl Julià", recorda l’actor, qui després faria El retrat de Dorian Grey en la televisió (1985), que prenia trets del primer.
"El meu era un Dràcula aterridor però seductor, de fet no tenia ullals. Feia l’amor amb les dones i prenia la seua sang, era un home galant, elegant, vestit de seda i vestits vaporosos... del personatge de Stoker vaig prendre la seua forma de comportar-se, el seu gest, els seus gestos, la seua cavallerositat, recorda que ell és un comte, el Príncep de les Tenebres", relata Amundaray.
El 1990 el grup Seguretat Nacional edita el tema Vampir (Vampiro), aquell que "sempre està desitjant més... perquè és un vampir vestit de dona". Zapato 3 reeditaria el 1993 l’emblemàtic èxit. Ja havia eixit el 1989 l’apegalós Dràcula Don Juan, d’Alberto K. També dels 80 és aquell gelat homònim que portava fins i tot uns ullals postissos.
Reina de cors (Reina de corazones 1998), de Kiko Olivieri, va ser una telenovel·la de misteri transmesa per RCTV que tenia en la seua trama el personatge de la vampiressa Catalina Monsalve, interpretada per Dad Dàger. "Va ser una experiència divinament estranya, perquè era quelcom vampiresc amb mescla d’esoterisme, amb efectes especials, una cosa sensual, eròtica...", va relatar l’actriu.
Considerant l’espècie de febre que s’ha desencadenat en l’actualitat amb els vampirs, Dad Dàger diu: "Fixa’t que estàvem com a l’avantguarda fa més de deu anys".
L’escriptor Norberto José Oliverar indica que el seu interès pel tema va començar precisament fa una dècada. La seua col·lecció de contes, El misteriós cas d’Agustín Baralt (El misterioso caso de Agustín Baralt, 2000), incloïa en un dels relats al vampir Ramon Pérez Bresner, un personatge real però secundari, que passa a ser el protagonista d’una de les històries centrals que van nodrir després Un vampir a Maracaibo (Un vampiro en Maracaibo, Alfaguara, 2008).
D’acord amb xifres de l’editorial, s’han venut 3 mil exemplars d’este llibre que ja va per la seua segona edició. Oliverar, qui opta per escapar de l’estereotip del vampir clàssic, narra històries ocorregudes en el seu Maracaibo natal. Segons l’autor, Ramon Pérez Bresner és un personatge que apareix en un document del patrimoni històric de la Secretaria de Govern, que data de l’any 1939. En el text s’ordena la seua captura per hipnotitzar i violar dones, abusar de menors, bruixeria i vampirisme.
També narra el cas de Luis Ortega (anomenat en el llibre Zacaries), un assassí que en els anys 70 va atacar més de 20 víctimes a qui assassinava, bevia la seua sang i després sepultava en ritus satànics. I la història d’un grup que segrestava xiquets en els 80, per a prendre el fluid roig.
"El gènere humà té una fascinació per saber què hi ha més enllà de la vida, i el vampir és l’heroi de les nostres pors, ha aconseguit vèncer la mort. El vampir no està sotmès a normes socials, religioses o morals", opina Oliverar.
Per a Oscar Yanes l’interès del públic pels vampirs respon a la por que produïx el més enllà. Mentre que Raúl Amundaray pensa que "la immortalitat ens agrada a tots". A més, agrega el toc seductor, misteriós i fins a fantàstic. Dad Dàger no descarta que hi haja morbo, però creu més aviat que es tracta de donar-li forma a aspectes psicològics de l’ésser humà: "Reencarnar, xuplar l’energia de l’altre... això crida l’atenció".

Ángel Ricardo Gómez , El Universal