Bibliografia sobre vampirs de Jordi Ardanuy

Hem comptabilitzat 53 treballs sobre vampirs de Jordi Ardanuy fins el 31 de desembre de 2010, sense comptar el que són meres traduccions que ja citarem en una futura entrada. La major part d'ells són en català, encara que 14 són espanyols i 2 en anglès. 10 treballs els ha signat en col·laboració i 43 en solitari.

Aquesta bibliografia l'hem confeccionat amb informació d'Internet i dels nostres arxius. 

El Dr. Ardanuy és titulat en física, antropologia i informació i documentació.

No crec que hi hagi cap dubte sobre el fet que és la màxima autoritat en el tema dels vampirs des de la perspectiva de la història, les creences i el folklore als Països Catalans.

• Martí Flò; Valentín Ferran; Jordi Ardanuy. Vampiros : magia póstuma dentro y fuera de España. Barcelona, Luna Negra (1994).
• Jordi Ardanuy. “Los revinientes de Nueva Inglaterra”. Abrasión,1 (abril 1998), p. 16-21.
• Jordi Ardanuy. “Apuntes sobre filmografia española”. Abrasión, 1 (abril 1998), p. 25-29.
• Jordi Ardanuy. “Bibliografía sobre vampiros en España”. Abrasión, 1 (abril 1998), p. 30-33.
• Jordi Ardanuy. “Breve memoria sobre el primer Congreso Mundial sobre Drácula (1995)”. Abrasión, 2 (juliol 1998), p. 13-14.
• Jordi Ardanuy. “El Simposium de 1996”. Abrasión , núm. 2 (juliol 1998), p. 15.
• Jordi Ardanuy. “Bibliografía sobre vampiros en España (II) ”. Abrasión, 2 (juliol 1998), p. 22-33.
• Jordi Ardanuy. “También en Donostia”. Abrasión, 3 (octubre 1998), p. 25.
• Jordi Ardanuy. “Ciclo de cine de vampiros en la Filmoteca de Cataluña”. Abrasión, 3 (octubre 1998), p. 26.
• Jordi Ardanuy. “Otros eventos del centenario”. Abrasión, 3 (octubre 1998), p. 27.
• Jordi Ardanuy; Lluïsa Romero. “Visum et Repertum”. El caso de Arnod Paole”. Abrasión, 4 (octubre 1999), p. 6-25.
• Jordi Ardanuy “Los “jóvenes vampiros” de Kentuky: jugando al asesinato”. Abrasión, 4 (octubre 1999), p. 26-35.
• Jordi Ardanuy; Lluïsa Romero. “The Journey of the Damned Coffin”. Journal of Dracula Studies, 5 (2003).
• Jordi Ardanuy. “Sobre la supervivència del vampirisme a Sèrbia”. L'Upir, 1 (juliol-setembre de 2004), p. 1- 4.
• Jordi Ardanuy. “Les fonts bibliogràfiques de Dràcula”. Temes sobre vampirs, 1 (Novembre de 2004).
• Jordi Ardanuy “Vampirs a la Gran Bretanya”. L'Upir, 3 (gener-març de 2005), p. 17-27.
• Jordi Ardanuy. “Montague Summers”. L'Upir 4 (abril-juny de 2005), p. 31-32.
• Jordi Ardanuy. “El capítol canadenc de la Transylvanian Society of Dracula celebra 10 anys d'existència”. L'Upir, 4 (abril-juny de 2005), p. 37.
• Jordi Ardanuy. “Més atacs vampírics a Anglaterra”. L'Upir, 4 (abril-juny de 2005), p. 38.
• Jordi Ardanuy “El cas de Peter Plogojovitz (1725)”. L'Upir, 5 (juliol-setembre de 2005), p. 41-46.
• Jordi Ardanuy “Retorn a Highgate”.  L'Upir, 6 (octubre-desembre de 2005), p. 53-81.
• Jordi Ardanuy; Martí Flò; Valentín Ferran. “El caso del vampiro de Borox y la historia del ataúd maldito”. www.ceev.net (2006).
• Jordi Ardanuy; Lluïsa Romero. “The Journey of the Damned Coffin. An update version”. www.ceev.net (2006).
• Jordi Ardanuy “Sobre el què és un vampir: el cas de Torolf de la saga islandesa Eyrbyggja”. L'Upir,  7 (gener-març de 2006), p. 85-88.
• Jordi Ardanuy. “Notícies sobre la novel·la Dràcula”. L'Upir,  7 (gener-març de 2006), p. 91-92.
• Jordi Ardanuy. “Jure Grando, el vampir de Kringa”. L'Upir, 8 (abril-juny de 2006), p. 109-115.
• Jordi Ardanuy; Martí Flò; Valentí Ferran “El fals cas de l’upir de Borox i el seu origen literari”. L'Upir,  9 (juliol-setembre de 2006), p. 117-135.
• Josep Fígols; Jordi Ardanuy. “Tombes saquejades i falsos vampirs: Vaughn i el cementiri de Plain Meetinghouse “. L'Upir,  9 (juliol-setembre de 2006), p. 136-138.
• Jordi Ardanuy “Cinc articles del Washington Post”. L'Upir,  10 (octubre-desembre de 2006), p. 141-155.
• Josep Claramunt; Jordi Ardanuy “D'un escrit de Peter Underwood sobre vampirs i el seu medalló de protecció”. L'Upir,  11, vol 2 (gener-març de 2007), p. 1-24.
• Jordi Ardanuy; Lluïsa Romero “Vampirisme i el xamanisme: Carla Corradi Musi”. L'Upir,  12, vol 2 (abril-juny de 2007), p. 29-30.
• Jordi Ardanuy “El cas del sabater de Silèsia”. L'Upir, 12, vol 2 (abril-juny de 2007), p. 39-43.
• Jordi Ardanuy “Ressenya bibliogràfica: 'Real Cities'“. L'Upir,  12, vol 2 (abril-juny de 2007), p. 45-46.
• Jordi Ardanuy. “El casos de revinguts d’"Un antídot contra l’ateisme"“. L'Upir,  13, vol 2 (juliol-setembre de 2007), p. 49 - 60.
• Jordi Ardanuy. “El retorn de Sarah Ellen”. L'Upir, 13, vol 2 (juliol-setembre de 2007), p. 61 - 73.
• Jordi Ardanuy. “Els vampirs de Medveđa”. L'Upir,  14, vol 2 (octubre - desembre de 2007), p. 77 - 92.
• Jordi Ardanuy. “Els casos de vampirisme citats per Calmet”. L'Upir,  15, vol 2 (gener - març de 2008), p. 93 - 132.
• Jordi Ardanuy. ““L’Upir” d’Aleksandr Afanas'ev recollit a Russian Fairy Tales”. L'Upir,  17, vol 2 (juliol-setembre de 2008), p. 153 - 160.
• Jordi Ardanuy. “Les edicions i traduccions del tractat de vampirisme de Calmet”. L'Upir,  18, vol 2 (octubre - desembre de 2008), p. 161 - 169.
• Jordi Ardanuy. “Troballa d’un esquelet d’un possible “vampir” del segle XVI a Venècia “. L'Upir,  19, vol 3 (gener - març de 2009), p. 1 - 7.
• Jordi Ardanuy. “Els comentaris sobre vampirs de William Ralston Shedden a Russian Folk-Tales”. L'Upir,  19, vol 3 (gener - març de 2009), p. 11 - 20.
• Jordi Ardanuy. Los Vampiros. Pamplona, Laetoli (març 2009).
• Jordi Ardanuy. “El vampir grec modern segons Lawson”. L'Upir,  20, vol 3 (abril - juny de 2009), p.26 - 40.
• Jordi Ardanuy.  “Al otro lado del Crepúsculo. Los vampiros son una creencia arcaica”. Quo (juny de 2009).
• Jordi Ardanuy. “Sobre un nou llibre de David Farrant”. L'Upir,  21, vol 3 (juliol - setembre de 2009), p. 59 - 60.
• Jordi Ardanuy. “Un nou cas de vampir a Sèrbia”. L'Upir,  22, vol 3 (octubre - desembre de 2009), p. 61 - 65.
• Jordi Ardanuy. “Les reflexions de Benito Feijoo sobre les dissertacions de Calmet”. L'Upir,  22, vol 3 (octubre - desembre de 2009), p. 66 - 92.
• Jordi Ardanuy. “Sobre propostes per a explicar el vampirisme com una malaltia”. Temes sobre vampirs, 3 (gener de 2010).
• Jordi Ardanuy. “Draugars i vampirs: sobre un escrit d’Ármann Jakobsson”. L'Upir,  23, vol 3 (gener - març de 2010), p. 93 - 100.
• Jordi Ardanuy. “El cas de Michael Caspareck”. L'Upir, 23, vol 3 (gener - març de 2010), p. 104 - 108.
• Jordi Ardanuy. “No morts a la Gran Bretanya medieval: segles XI i XII”. L'Upir,  24, vol 3 (abril - juny de 2010), p. 109 - 136.
• Lluïsa Romero; Jordi Ardanuy. “El cas de Dorothea Pihsin”. L'Upir,  25, vol 3 (juliol - setembre de 2010), p. 158 - 163.
• Jordi Ardanuy. “"The vampire in Roumania" d'Agnes Murgoci”. L'Upir,  26, vol 3 (desembre de 2010), p. 166 - 167.

El vampir és un mort vivent

Xavier Antoine Terrisse ha escrit el llibre [en castellà] Manual del vampir modern  (Saymon). És un llibre que poc dirà als vampiròlegs de bona fusta, però que té cosa si pensem en el baix perfil de la moda vampiro-friendly. Ja ho va dir Voltaire: "De 1730 a 1735 no se sentia parlar de res més que de vampirs". Doncs avui igual.

Durant quatre divendres seguits, vaig anar a Girona a veure a Terrisse. D’això fa ja uns anys. A primera hora de la vesprada, agafava el tren en Arc del Triomf i el viatge, ni curt ni llarg, em permetia ordenar fitxes per a uns llargs articles de paraciència. Buscàvem un cafè prop de la Catedral i després, si ell estava loquaç, em brindava molt del seu saber sobre nosferatus.

Llavors ell estudiava tres coses. Una: l’interès pel mite no creix com a rebuig al desenvolupament tecnològic i científic, sinó que sempre s’ha mantingut alt. Dos: la seva eclosió a Europa Oriental obeeix que en els països cismàtics la putrefacció del cos és una mena d’expiació, mentre que en els catòlics la incorrupció del finat és santa.

Ni què dir que en el llibre aquests temes estan esbossats, però no tractats amb la penetració que Terrisse (sempre d’espigat port, fill d’una família de vinaters) desitjaria. S’enervava Terrisse en veure que llibres com els d’Agustin Calmet, Thyracus de Neusso o el capital Io credi nei vampiri d’Emilio di Rossingoli no tingueren major divulgació.

El tercer tema d’estudi era els orígens bíblics del mite. Hi ha qui creu que el vampir prové de la primera esposa d’Adam: Lilim. Farta de l’Edèn, Lilim fuig al desert de Mesopotàmia, on s’acobla amb Asmodeo (Satan), i enfurit Déu fa perdre cent fills a Lílim, dels que només sobreviu Lílit, pilleta dentat.

Terrisse creia més aviat en la teoria que explica el vampirisme a través de la soledat d’Adam entre que fuig Lilim i arriba Eva. Mentre dorm, i sense incórrer en pecat, el desig fa que tingui un orgasme i la seva llavor es vessi en lloc indegut. S’atribueix a les pol•lucions frustrades, al seu encontre amb un cadàver, la multiplicació dels no-morts.

Voldria saber què pensa Terrisse avui sobre la banalització cinematogràfica i literària que se sotmet l’evitern, sobre la presència ubiqua que assola el mite. La sèrie de tv True Blood, la saga Crepuscle... hi ha quelcom bell i fatal en la mentalitat adolescent subjugada pels vampirs i la seva metàfora sexual, encara que tal explotació juvenil només encobreixi puritanisme o rebel•lia de centre comercial. No és ridícul com la xicota protagonista es pugi a lloms del petimetre xuplador i es llencin a volar? I aqueixos blocs sobre el tema en què en l’edat de l’autor està la xifra 43?

Terrisse no obra amb tanta lleugeresa. La seva generositat és la seva vasta cultura, el seu aprofundiment en aquesta làbil àrea de saber i, per què no dir-ho, la seva col•lecció de ribelles de pisa i metàl•liques amb aspes interiors.

Em va ensenyar alguns d’aquests útils. Mentre un es renta les mans (Terrisse tenia totes les ribelles repartides pel seu pis), les aspes remouen pel fons l’aigua, la qual cosa impedeix que la superfície pugui retornar reflex algún.

L’últim dia que el vaig veure, ens vam acomiadar en el pont de pedra del riu Onyar. I ara té llibre nou. En llegir-lo es nota que ha degut refrenar molta informació o servir-la d’una altra manera, i així i tot el talent aflora. Una mostra: Manual del vampir modern acaba amb un qüestionari de preguntes en què, després de plantejar al lector una situació, se li interroga per a descobrir si té algun tret draculí.

La pregunta 2, per exemple, diu així: "Lletrada exímia, ha obtingut vostè grans èxits en el seu primer any de carrera, proporcionant resultats favorables a l’empresa que la va contractar. Aquesta nit el consell d’administració ha decidit complimentar-la, organitzant un sopar informal en una de les mansions que la companyia té en la zona benestant. És una suau nit de primavera i les estrelles brillen en el cel. Després de la dutxa, entre vostè al seu enorme vestidor i descorre les portes dels armaris. Quina roba tria per a l’ocasió?"

La 9: "Una vesprada d’estiu, després del sol. No té vostè res a fer i s’ocupa de donar unes braçades en la piscina buida. Les palmeres llueixen altes al voltant d’una tanca. El sol segmenta l’aigua en dues peces. Acaba el llarg i ix de l’aigua. Es tomba al sol a eixugar-se sobre l’herba. I deixa lliure la seva imaginació. Permet que flueixi pels plecs de l’estímul sexual, aixecant impactes, escenes, arguments. Com se sent vostè en relació a les profunditats que aconsegueix la seva imaginació?"

M’agrada com resol Terrisse la papereta d’escriure aquest qüestionari. L’autor tria el gust pel tangencial, per l’acció inacabada i pel ritu en un espai plàcid i hipnòtic. I és que, amb prosa vampírica així, fem bé a seguir burlant-nos del tema. La rialla ens serveix per a treure-li ferro. 

Pere Guixà, La Vanguardia. 8 de setembre de 2010

L'editorial La Galera es reinventa amb noves col·leccions i novel·les de vampirs

Amb Iolanda Batallé, anteriorment vinculada a Random House Mondadori, com a nova directora de l'editorial, La Galera estrena una etapa marcada per la creació de noves col·leccions, el redisseny de sèries ja existents i la revaloració dels premis literaris que organitza, entre altres accions. «Redireccionar l'editorial amb la qual vaig aprendre a llegir és un repte difícil i, alhora, preciós», diu Batallé.

Les exigències del mercat han portat a La Galera, fundada el 1963 per Andreu Dòria i renovadora de l'edició infantil i juvenil en català mitjançant històries i il·lustracions de Josep Vallverdú, Sebastià Sorribes, Joaquim Carbó, Pilarín Bayés i Fina Rifà, entre altres autors, a formular una aposta per les novel·les romàntiques amb vampirs, zombis i àngels caiguts. La nova col·lecció que les publicarà s'anomena Lluna Roja i, entre les novetats més imminents, hi ha la traducció al català de llibres de gran èxit internacional com ara Legacy, de Cayla Kluver o Wings, d'Aprilynne Pike.

Amb la reedició constant de part els 1.800 llibres de fons, La Galera preveu la publicació, durant el 2010, de 200 títols juvenils i 80 d'infantils. Entre els llançaments, un llibre de Lluís Gavaldà sobre una cançó dedicada al seu fill, He jugat amb els llops de Gabriel Janer Manila (últim premi Joaquim Ruyra) i Cornèlius i el rebost d'impossibles de Carles Sala (premi Folch i Torres).

El Punt

Jordi 'Caçavampirs'

Doctor i professor de la Universitat de Barcelona, Llicenciat en física i en Informació i Documentació, postgraduat en antropologia, i, en a les seves estones lliures, 'vampiròleg', un terme que sembla no agradar-li gens.
És Jordi Ardanuy, a qui la seva afició en la infància a les pel·lícules de terror de la mítica productora britànica Hammer (la que va consagrar a Christopher Lee i Peter Cushing) el va portar a convertir-se en un dels majors experts en vampirs, uns éssers que després d’uns anys d’ostracisme, han tornat per a convertir-se en protagonistes de 'best sellers' i pel·lícules que arrasen en taquilla.
Un fenomen (el pas del gènere de terror al romàntic) que, a ell, no li estranya: "No ha sigut un canvi sobtat. Els cadàvers que tornaven de la tomba foren destil·lats per la literatura del segle XIX. Després va ser el teatre i sobretot el cinema que van potenciar els aspectes romàntics encara que es van mantenir una mica latents fins a temps relativament recents. En aquest sentit n’és una fita fonamental la pel·lícula de Francis Ford Coppola Dràcula, de Bram Stoker.
L’origen d’aquests éssers, explica Ardanuy, és tan antic com la civilització, ja que el seu rastre es remunta ni més ni menys que a uns 5.000 anys en l’antiga Mesopotàmia i la seva presència és tan ubiqua que els seus antecessors apareixen fins en l’Antic Testament. En cada moment de la Història i en cada societat, el mite ha adquirit trets distints, com correspon als personatges mitològics. Es pot dir inclús que hi ha distints tipus de vampirs segons el context.
"En una societat antiga i tradicional el vampir és un ser l’essència del qual no s’allibera del cos incorrupte i roman lligat a la Terra posant en risc els ritmes naturals i les estacions. A l'Edat Mitjana va perdre la seva corporalitat i es va convertir en fantasma, per a reaparèixer en plena il·lustració com a xuclasang. I després, ja en mans de la literatura i el cine, s’ha anat adaptant als gustos del moment", explica Ardanuy.

El mite del vampir
En la formació del mite dels vampirs hi ha un poc de tot. Des dels malsons nocturns propis de grans sopars i altres trastorns de la son fins al desconeixement del procés de descomposició del cos humà. Com explica Jordi Ardanuy en el seu llibre, antigament es creia que aquest procés era molt ràpid i, després del rigor mortis, el cos anava degradant-se ràpidament. En realitat, tot ocorre de manera molt més lenta i, després del rigor mortis, el cos recupera una certa flexibilitat que els antics consideraven prova inequívoca de que el mort no ho estava tant.
Així, en el segle XVI a Polònia i l’actual Croàcia comencen a aparèixer els primers casos documentats (quan la paraula vampir encara no existia), i d’ací s’estén el mite a la resta d’Europa (sobretot a partir del segle XVIII, gràcies a l’interès de Carles IV pel tema). A Espanya, encara que el fenomen es coneixia abans, cal esperar fins mitjans del segle XIX perquè la paraula "vampir" arribi al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua.
A diferència d’altres mites del terror, els vampirs gaudeixen una salut envejable (a pesar de ser morts) que ja voldrien els quasi oblidats homes llops, monstres de Frankenstein, mòmies i semblants. Segons Ardanuy tot té la seva explicació: "El tema de la immortalitat és molt temptador, especialment en una societat exacerbadament narcisista, cada vegada més individualista i egocèntrica on es valora allò hedònic i el que s’aconsegueix ràpid. El vampir pren el que desitja, quan vol sense que li importi res més. Però també és veritat que com a reacció han sorgit altres models de xuclasangs que lluiten contra natura portats per un sentit del bé més o menys judeocristià". Pel que s’ha vist, hi ha vampirs per a estona.
El llibre, en espanyol, forma part de la col·lecció “Vaya Timo”, una iniciativa de l’editorial navarresa Laetoli i la Societat per a l’Avanç del Pensament Crític l’objectiu de la qual és desmitificar, amb humor i rigor, algunes de les estranyes creences relacionades amb el món del paranormal amb un llenguatge accessible a tot tipus de públic.

Traducció de l'article de Javier Cabanilles publicat al diari El Mundo el 11 de juliol de 2009

Ressenya del 'Tractat sobre els vampirs' de Calmet

Calmet va ser un erudit en temes bíblics, que va dedicar vint-i-tres volums als seus comentaris a bíblics, estant imbuït de l’esperit de la Il•lustració, fou un típic representant del racionalisme del XVIII que dubtava de tot i tot ho sotmetia a la Raó. Calmet es va proposar acabar amb la superstició i per a això es va arreplegar de totes les armes que l’intel·lecte pot oferir. El tema era difícil perquè hi havia literatura científica i s’havien escrit informes oficials a petició de l’emperador sobre aquest revinguts. De 1749 és la primera edició de l’obra que s’anomenava Dissertació.
Dos anys després va completar l’obra editada en dos toms, el segon és el dedicat als vampirs. Es tracta del primer tractat sobre el tema. Sense Calmet, segurament no s’hagueren escrit 'Dràcula' ni el seu antecedent 'El vampir' de Pollidori ni 'Carmilla' de Le Fanu. En 63 capítols el bon clergue s’empra a fons perquè no ens quedi cap dubte sobre la inexistència dels vampirs si bé la seva lectura apassionant és més aviat un fracàs científic i un triomf literari de primera magnitud.
La prosa d’un tractat científic no té la frescor, la claredat, la gràcia de l’escriptura de Calmet. Estem davant d’un text d’imaginació, de fantasia on els fets es narren amb versemblança total i que pretén ser científic. Podem ser un llaurador de l’Est d’Europa que assisteix aterrit a la mort del seu bestiar i dels seus fills, que s’acosta ple de paüra a la tomba pudenta on el vampir descansa, han d’apartar la terra i clavar-li una estaca o tallar-li el cap i cremar-lo. Pot ser un dels habitants de l’illa de Míkonos on es va estendre una fatal epidèmia de vampirisme entre 1700 i 1702 que va despoblar l’illa.
L’argumentació és molt completa i no sols sobre els vampirs. Calmet es planteja tots els casos possibles i recorre a la documentació antiga i contemporània sobre el tema; per exemple, a Anglaterra, segons refereix Guillem de Malmesbury, un home difunt es va aparèixer a la seva dona i als seus familiars durant tres nits, els molestava i aquets feien sorolls per a espantar-lo. El bisbe de Lincoln va reunir al seu consell que es va mostrar partidari de cremar-lo; al bisbe li va semblar una crueltat i va preferir dictar una cèdula d’absolució que va ser dipositada sobre el seu cos i d’esta manera tot va tornar a l’orde; la casuística del religiós arriba a plantejar-se si es pot absoldre un pecador després de mort.
Un altre cas és el d’un mort que s’apareixia i demanava que el cremessin perquè en cas contrari no podria descansar. Deu joves fornits es van oferir a tallar el cadàver en trossos; quan anaven a cremar-lo van decidir traure-li cor per a evitar que, com en el poema de Lucà, els mags pogueren fer de les seves, així, es van cremar les restes i tots van descansar. El cas de Catalina, al Perú, una noia de setze anys que va morir en greu pecat per haver comés sacrilegis. La pudor que desprenia el seu cos va obligar a traure-la de la casa el més aviat possible. Es van produir diversos fenòmens que van atemorir als presents: un cavall es va encabritar, es va escoltar l’udol d’un llop, es van trencar teules, una criada va rebre un cop en l’esquena i, als pocs dies, va aparèixer Catalina levitant i trencant atifells de la cuina. El relat va quedar obert i no s’indica quines mesures es van prendre.
Els vampirs no moren i la possibilitat d’escapar d’aquest destí és d’un atractiu insuperable; d’altra banda, la transgressió de les normes morals és també d’un atractiu enorme; en definitiva, Calmet va voler negar i va confirmar, va excitar, va obrir camins a un món apassionant.

Breu ressenya de "Les històries naturals"

He trobat una breu ressenya de la novel·la de vampirs de Joan Perucho "Les històries naturals". Diu el següent:

"És una extraordinària novel.la d'aventures contada per un narrador de gran sensibilitat i extensa cultura. Antoni de Montpalau, científic, il·lustrat i liberal, en un viatge apassionat surt a la recerca d'Onofre de Dip, cavaller del rei en Jaume convertit en vampir. L'haurà de perseguir enmig de les guerres de carlins i liberals i haurà de fer servir tota la seva ciència i el seu humanisme. Un llibre ple de poesia, d'ironia, de cultura, amb un interès que no decau del començament a la fi".

http://www.escriptors.cat/autors/peruchoj/publicacions1.html#1

Desig de sang

La mirada del vampir
Vicenç Villatoro
Barcanova. Barcelona, 2006
 

No és Dràcula només. Arreu i des de l'inici dels temps, de les illes gregues a Haití, de Ceilan a Transsilvània, les tradicions populars han parlat de morts vivents que es passegen entre els humans per xuclar-los la vida o per oferir-los l'eternitat. El mite del vampir és universal i etern. De vegades és el símbol del mal. De vegades és la metàfora de la soledat i de la infelicitat: aquell que mata tot el que s'estima. De vegades, el vampir és l'habitant de l'altre món que està, camuflat i ocult, a l'interior del nostre.
L'escriptor i periodista Vicenç Villatoro, autor d'una dotzena de novel·les i guardonat amb els principals premis de la literatura catalana, ens presenta ara un curiós llibre que aplega un conjunt de textos de gèneres diferents, des del poema a l'article científic, passant pel conte, el pamflet polític i el discurs funerari. No es tracta, per tant, d'un llibre de literatura fantàstica, com podria semblar a primera vista, sinó d'un esplèndid recull de mirades sobre el mite del vampir.
Fruit d'una extensa documentació i escrit amb una prosa rica i evocativa, que captura immediatament el lector, La mirada del vampir és una passejada per la devastació i la supervivència, amb la història mundial com a teló de fons. Se'ns barregen els vampirs amb la descoberta d'Amèrica, la Revolució Francesa, les dictadures comunistes i la guerra dels Balcans.
El xuclador de sang esdevé imatge de moltes coses: la destrucció d'allò que s'estima, la immortalitat, l'erudició, la fam de sang aliena... El llibre inclou, fins i tot, un comunicat de premsa de l'Associació de Vampirs de Transsilvània protestant per la proliferació de comèdies de vampirs, ja que, segons ells, l'ús de l'ésser del taüt per tal d'aconseguir efectes còmics fàcils banalitza els grans misteris amb els quals es vincula la seva existència.
Un cop xuclada fins a l'última lletra del llibre, el lector es qüestionarà quina part de l'ésser humà també esdevé un vampir. Aquesta criatura de la nit no només viu amb la condemna de ser insaciable, sinó que posseeix també una psicologia més avançada amb la qual pot inventar sentiments i assumir-los ad hoc en la mesura justa de les pròpies necessitats. Serem tots vampirs en un futur?

Anna Tomàs, "Avui Cultura"

Una ressenya de “Els Malson dels nostres avis”

El diari “Avui” ha publicat una ressenya sobre un llibre de Sebastià Roig, que repassa el gènere fantàstic en els cinemes de Catalunya d’inicis del segle XX.
El llibre passa revista té en compte tant la producció com la recepció i influència d'obres estrangeres de diversos subgèneres: animals monstruosos, vampirs, fantasmes, genis del mal, savis bojos, móns perduts.
El principal corpus del llibre el forma la reproducció i el comentari de les crítiques de cinema aparegudes, en el moment de l'estrena, Però també inclou suggerents connexions entre escriptors com Joaquim Ruyra i Bram Stoker, Edgar Allan Poe i Raimon Casellas o Henry Rider Haggard i Jacint Verdaguer, una entrevista amb el dibuixant Alfons Figueras -incondicional aficionat del gènere- i una gran quantitat d'il·lustracions procedents de la col·lecció del cinèfil i impressor Lluís Benejam.

Un article sobre el fals comte Estruch

La revista espanyola d’ocultisme i Nova era Más Allá ha publicat en el número de gener un breu article de l’escriptor barceloní Miguel Aracil titulat “La esposa del conde-vampiro”, on insisteix en la falsa llegenda del vampir Estruch, aquest cop basant-se suposadament en els estudis de Josep Puig i Cadafalc sobre l’església de Sant Feliu a Girona.

L’article no afegeix absolutament res de nou respecte a les fantasies ja publicades fa anys per Jordi Ardanuy en el llibre en castellà, ara objecte de culte entre els amants del tema, “Vampirs: màgia pòstuma dins i fora d’Espanya” (Flo, Ferran y Ardanuy, Vampiros. Barcelona: La Luna Negra, 1994).