Els vricolacs o vricolaques grecs

El vricolac anomenat de vegades Vorvolac, és un tipus de no-mort grec comparable al vampir eslau.Le paraula Vrykolakas prové d'una paraula d'origen eslau, el vrkolak o vlkolak, en búlgar, vukodlak, que significa «llop» i «dlaka», que significa "pell". El terme defineix l’homellop. Aparentment, els conceptes d’home-llop i vampir s'han barrejat. A Bulgària, el terme designa avui un vârkolak com un vampir que té l'aspecte d'un llop. El contagi lingüístic també ha afectat el romanès.

Tradicionalment, els grecs pensaven que una persona es podia transformar en vricolaques després de la mort en resposta a un estil de vida sacríleg o a l'origen de la mort, una excomunió, el suïcidi, una inhumació en un terreny no consagrat, o el fet de menjar carn de xai que hauria estat ferida per un llop o un espectre. Alguns grecs pensaven fins i tot que un espectre es podria fer un vampir poderós després d'haver estat mort i conservaria aspecte del llop, els ganxos, el pelatge, i els ulls de la fera que posseïa abans.

Els vricolaques tenen les mateixes característiques que els vampirs dels Balkans. Se’ls troba ensangonats, però en la tradició popular grega, la criatura s’alimenta sobretot de la por i dels malsons que infligeix a les seves víctimes. El vricolac ofega les seves víctimes al llit o les escanya asseient-se sobre elles com ho fan els súcubes i els íncubs o els vampirs del folklore búlgar. Actua com un espectre causant epidèmies com la pesta, per exemple, i el pànic en les comunitats. El vricolac pica a les portes de les cases, crida pel nom als residents, però ha de ser convidat a entrar per poder cometre les seves malifetes. Si no rep cap resposta la primera vegada, deixarà els habitants en pau. Si algú respon a la porta, aquesta persona morirà alguns dies més tard pels atacs molts cops indefinits del monstre; i es fa a són volta un vricolac. Existeix una superstició a Grècia que explica que no s’ha de respondre a un desconegut mentre no hagi picat a la porta.

Per acabar amb aquests monstres, s'ha de destruir el seu cos. Això no es pot fer més que el dissabte, és l'únic dia en què el Vricolac descansa a la seva tomba. Cal empalar-lo, decapitar-lo, desmembrar-lo i finalment cremar-lo. Amb la destrucció, les ànimes de les seves víctimes queden alliberades.

Una nota sobre etimologia procedent de la viquipèdia catalana (18 de desembre de 2007)

El terme ''vampir'' no apareix en català en un diccionari fins l'any 1864, en la segona edició del 'Diccionari de la llengua catalana (1), per influència sobretot espanyola. En aquests cas havia arribat procedent del francès i abans de l'alemany. Després de 1718 el tractat de Pau de Passarowitz algunes part de Sèrbia passaren a ser controlades per l'Imperi austrohongarès. Els oficials militars encarregats d'administrar els territoris recentment conquerits notaren que els habitants de la zona practicaven l'exhumació i "execució de vampirs". Aquests informes realitzats entre 1725 i 1732 que incloïen el terme ''vampir'' van rebre un amplia publicitat (2).
Existeixen moltes teories per a explicar l'origen de la paraula, però l’únic que sabem segur és que va arribar del serbocroat вампир/vampir (3) (4) (5) (6) o de l'hongarès vámpír (7) (8) (9).

Notes

(1) Jordi Ardanuy. Magia Póstuma dentro y fuera de Espanya. Barcelona, Luna Negra, 1994, p. 93, isbn 84-87404-40-8.

(2) Paul Barber. Vampires, Burial and Death: Folklore and Reality. Nova York: Yale University Press, 1988, p. 5, isbn=0-300-04126-8

(3) “Vampire”. Merriam-Webster Online Dictionary. http://www.merriamwebster.com/dictionary/vampire (data d’accés 18 de desembre de 2007)

(4) Trésor de la Langue. http://atilf.atilf.fr/dendien/scripts/fast.exe?mot=vampire (data d’accés 18 de desembre de 2007)

(5) A. Dauzat. Dictionnaire étymologique. París: Librairie Larousse, 1938

(6) Peter Weibel. Phantom Painting - Reading Reed: Painting between Autopsy and Autoscopy. David Reed's Vampire Study Center, http://thegalleriesatmoore.org/publications/vampirestudy/weiben12.shtm (data d’accés 18 de desembre de 2007)

(7) The Concise Oxford Dictionary of Current English, 1955.

(8) Online Etymology Dictionary. http://www.etymonline.com/index.php?l=v (data d’accés 18 de desembre de 2007)

(9) Joan Corominas i Vigneaux. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curials Edicions, 1980

Una mica d’història

El vampir és una criatura quimèrica, ni morta i no viva que, seguint diversos folklores i supersticions populars, surt de la tomba per xuclar la sang dels éssers vius per tal de treure’n la força vital. La llegenda dels vampirs té els seus orígens de tradicions mitològiques antigues i es troben éssers llegendaris dotats de característiques dels vampirs en totes les menes de cultures a través del món.
El vampir va ser popularitzat al començament del segle XVIII i va emergir més específicament a Europa oriental, particularment als Balcans. En aquesta tradició folklòrica, els vampirs eren descrit com aparicions en mortalla que, visitant el seu estimat, causaven mort i desolació al veïnatge. A la mateixa època, el benedictí francès Augustin Calmet, el descriu com una "aparició en cos", distingint-se així de les aparicions immaterials (fantasmes o esperits).

La història del vampir comença molt aviat, però trobarà la seva plenitud en els segles XVII i XVIII, quan els testimonis de vampirs es fan més nombrosos.A la Grècia antiga, les ombres del regne de l’Hades són llamineres de la sang de les víctimes (Homèr, Odissea, X, 520-540, «Circé»). Els Antics temien el vagareig sobre la Terra si no eren enterrats per la seva família o els seus amics ja que el descans definitiu venia de la incineració, el que explica el mite de Polinices, Aristeu, Plató i Demòcrit sostenien que la l’ànima pot romandre amb els morts privats de sepultura. Les ànimes desgraciades i errants es deixen atreure llavors per l’olor de la sang. Un es pot referir a Pòrfiri de Tir (Dels sacrificis, cap. II "Del vertader culte"). Els endevins se servien llavors d'aquestes ànimes per endevinar els secrets i tresors. Tenint coneixement de la seva presència, els homes van buscar mitjans per apaivagar-les o oposar-s’hi. A Creta, segons Pausànies, s’enfonsava al cap de certs morts un clau. Ovidi també parlarà dels vampirs. Teòcrit anota també les empuses (espectres multiformes de la nit que poden convertir-se en monstres innominables o en criatures de somni, també anomenades dimonis del sud).
A l'Imperi romà, existia la llei "Jus Pontificum" segons la qual els cossos no havien de ser deixats sense sepultura. De més, les tombes eren protegides contra els lladres i enemics. Les violacions eren considerades com sacrilegi i eren castigades amb la mort. També es troba la Làmia, una vampiresa necròfaga, reina dels súcubs que devora els fetus i que espanta els nens a la nit (Horaci, Art poètica, 340). De la Làmia vénen les làmies, més necròfagues que vampirs: lascives, onejants, serpentines, àvides de luxúria i de mort, als peus de cavall i als ulls de drac. Atreien els homes per devorar-los i s’assemblen als súcubs. Es parla també de les striges, dimonis femelles amb ales, així designats a causa dels seus crits aguts, i les empuses, dimonis als peus d’ase que atacaven els viatgers perduts.
Al segle XII, els vampirs estaven considerats ser tan nombrós a Anglaterra que eren cremats per calmar la passió popular. Jean-Christophe Herenberg cita d'altra banda dos casos en 1337 i 1347: els presumptes culpables de vampirisme van ser empalats i cremats. Igualment, al segle XIV, les epidèmies de pesta són l'ocasió per a la població (sobretot a Europa de l'Est) d'un verdader frenesí antivampir. El segle XVI, apareix la primera gran figura que s’ha relacionat amb el vampirisme : la comtessa hongaresa Erzsébet Báthory. A Moràvia, el bisbe d'Olmütz (Olomouc actualment), davant la multiplicació de les queixes dels pobletans de la regió, va crear comissions de recerca. El primer cas de vampirisme atribuït a una persona concreta i estudiat en detall fou el de Michael Casparek, l’any 1718. El seu cas va ser objecte d'una enquesta oficial, al seu petit poble de Liptov a Hongria. Desgraciadament, molt poques dades han pogut arribar fins a nosaltres. La paraula «vampir» apareix per primera vegada el 1725, quan una report presenta l'exhumació del llavors recentment mort Peter Plogojowitz, un pagès serbi, que roman fins avui com el cas més cèlebre de vampir històric del món, després del d'Arnold Paole, soldat i pagès també serbi, el 1726, origen de dues epidèmies de «vampirisme » la segona de les quals, el Gener de 1731, va ser objecte d'una report detallat pel metge militar Johann Flückinger. Aquest text, generalment conegut sota el títol de Visum et Repertum (constatar i descobrir), va ser abundament divulgat i traduït per Dom Calmet, i va fer probablement fluir encara més la tinta que el cas Plogojowitz. Abans, es parlava de «vampyr». Un altre cas de vampirisme és aquell de Johannes Cuntius de Silèsia. Això no obstant, els personatge més carismàtic i sofisticat dels vampirs procedeixen de la literatura. Els vampirs moderns van aparèixer amb la publicació el 1819 del llibre El vampir (The vampyre) de John Polidori del qual, l’heroi va ser inspirat en la figura de Lord Byron, del qual Polidori era el metge personal. El llibre va guanyar un gran èxit però és l’obra que Bram Stoker va escriure el 1897, Dràcula, que continua sent la quinta essència del gènere, establint una imatge del vampir tan popular actualment a les obres de ficció, fins i tot encara que estigui allunyat dels seus avantpassats folklòrics dels quals no conserva més que alguna característica original, com en el cas d’Stephen King o Anna Rice.

Breu història dels vampirs

En ple segle de les llums, el gran filòsof Voltaire no podia explicar la raó per la qual encara es creia en vampirs, i al trobar-nos en els albors del segle XXI nosaltres podríem pensar que les paraules del filòsof segueixen tenint validesa.
Si bé el vampir és un personatge fictici, alimentat per la literatura i la indústria cinematogràfica, tampoc és estrany veure que es segueix investigant el tema d'una forma seriosa, apareixent nous estudis i publicacions.
El tema dels vampirs resulta molt atractiu a molta gent, potser per ser un mort vivent que es dedica a alimentar-se amb la sang d'altres mortals (primer entre la familia i després a qui se li trobi per davant), o perquè unifica dos elements que sempre han despertat el misteri i el simbolisme en l'home: El culte a la sang i la immortalitat.
Des de temps distants l'home ha tingut per sagrats tres fluids humans: la llet Materna, el semen i la sang. La sang com a energia vital, va haver de considerar-se com a sacra des que el primer home va trepitjar la terra, quan en aquells llunyans temps es comprovava que passava quan es perdia gran quantitat d'ella i va haver d'associar el dolor amb la perduda de la mateixa.
Per a diverses religions i creences aquest fluid tènia un caràcter especial, citant com a exemple la mateixa sang de Jesucrist que atorga la vida eterna; el concepte de Sang blava lligat a la noblesa; la puresa de a sang de Jueus i els milers de ritus pagans on es bevia aquest preat líquid per diverses raons.
A Amèrica alguns pobles menjaven la carn i bevien la seva sang dels seus enemics o parents, a fi de posseir i adquirir les qualitats que tenia el difunt en vida.
L'eternitat, ser immortal ha estat fins avui un dels majors anhels i misteris del ser humà, trobar la font de l'eterna joventut, retardar l'envelliment, qui no ha pensat i somiat en això.
Aquest somni d'aconseguir la immortalitat va lligat amb la por a la mort, no perquè pogués ser quelcom dolorós, sinó més que res per aquell temor al que es desconeix i a la disgregació. Com a exemple només hem de recordar a la cultura egípcia amb el seu afany de transcendir en el temps, la seva creació de mòmies i tècniques funeràries han intentat salvar aquests misteri.

Làmies i Strigoi

Des de l'antiguitat hem trobat el vampir formant part del panteó demoníac, en cultures com la Xina, Malàisia, Hispània, l'Índia, el Japó, Amèrica, entre altres llocs, però és exactament en els pobles eslaus en l'est europeu on adquireix el seu nom i gran part de la seva imatge característica.
En ple segle de les llums regions com Silèsia, Moldàvia, Rússia, Transsilvània, Valàquia, Àustria, o Hongria, van sofrir epidèmies de vampirisme, que es sumaven a la ignorància, el folklore i les llegendes populars que seguien formant part de la realitat familiar.
Cal donar-li especial importància també a la quantitat de malalties i pestes que van assolar eixos anys (porfíries, ràbia, ...). Ja no eren les “Làmies” de la cultura Grecollatina sinó que esta vegada els “Strigoi” assolaven les els poblats, saciant la seva fam amb sang fresca.
Sobre el terme “Vampir” podríem dir que ha sigut objecte de múltiples estudis. Alguns el relacionen amb les paraules “ Vopyr ” o “ Upyr ” (*) , pertanyent a la llengua eslava. Altres diuen que ve de “ upir ”, “ upior ”, “ upyr ” de l'eslau meridional i aquests del turc “ ubre” que significaria “Bruixa”, cosa que sembla totalment infundada.
Una altra versió més occidental ens porta a la paraula sèrbia “beamiup” o al lituà “wempti” que significaria quelcom com “beure” derivant a la paraula “vampir”, associant-se a termes com el “vopyr” rus o el “dhampir” albanés.
Autors americans i anglesos es limiten a extraure'l de la paraula sèrbia “vampir”, sent esta una de les posicions que més apareixen en llibres del tema. Però aquesta paraula és moderna en llurs diccionaris.
L'origen, imatge i personalitat és molt variada segons la zona geogràfica, generalment se'ls reconeix com a sers semblants als humans que van ser nascuts amb algun defecte físic, van ser excomunicats, van tenir una mort violenta o es van suïcidar.
La cinematografia els presenta com a persones lànguides i de pell extremadament blanca, freda, mal alè, ungles llargíssimes així també els seus ullals esmolats i punxeguts. Per a desfer-se d'ells s'empraven tècniques de les més variades, les quals es diferenciaven un poc segons la regió: Clavar-los el sudari en el taüt, deixar llavors en el mateix o tapar la mandíbula amb una rajola o pedra eren algunes, també podien ser eliminats amb el foc, tallant-los el cap o travessant el seu cor (injectat en sang) amb una estaca de fusta (i no qualsevol). També es parla de les bales de plata, encara que açò esta mas lligat amb el mite de l'home llop que vindria sent un parent pròxim.

Tractats i Literatura Fantàstica

Al mig d'una Europa consternada pel vampirisme, el següent pas del mite era la literatura, i en aquest sentit van donar a llum una sèrie d'interessants tractats sobre el tema.
Entre aquest textos destaquem el “Visum et Repertum”(1731), que era una investigació sobre un cas conegut de vampirisme que afectava a una persona anomenada Arnold Paole, llaurador que després de morir va ser acusat de vampirisme. També podem citar el tractat “De Masticatione Mortuorum in Tumulis Líber” publicat en Leipzig l'any 1728 per Michael Ranft i el “Dissertatio Physica de Cadaveribus Sanguisugis" de Johann Estoc (1732). Però el més conegut és el “Traité sud els apparitons dónes esprits, et sud els Vampires, ou els revenants d'Hongrie, de Moravie, etc.”, escrit pel clergue el senyor Agustín Calmet (1672-1757). Aquests monjo benedictí en una obra curiosa i de dos volums presenta una varietat de casos de vampirisme i aparicions.
El mateix text fa que Voltaire s'indigni i dediqui un capítol sencer en el seu “Diccionari Filosòfic”, mentre Rosseau fustiga la creença en vampirs enviant una carta a París.
La seva arribada a la literatura fantàstica és el resultat d'una rica barreja de tots aquests ingredients ja citats i el talent dels seus exponents.
Sense l'aportació de Calmet, les llegendes populars, els ritus i supersticions no podria haver sigut concebudes obres tals com: “Dràcula”, “Carmilla”, “Varney”, “Lestat”, “Clarimonda”, “La nóvia de Corint”, “La Tomba de Sarah”, “Ligeia” o “El Vampir” de John William Polidori. Aquests últim conte marca el punt de partida de la narrativa de vampirs i ve a ser el pare del Vampir aristocràtic tal com el tenim conceptualitzat en la nostra ment.
L'aparició del vampir en altres manifestacions artístiques com el teatre, el còmic, el cine passant per els moviments gòtics, entre altres van anar modificant i adaptant la imatge del vampir segons la interpretació dels seus autors, independent si s'ajustaven a la idea original.

Fonts

- Jordi Ardanuy i altres autors. "Vampiros: magia póstuma dentro y fuera de España". Barcelona, Luna Negra, 1994.
- Emili Olcina Introducció a "El Llit sota la tomba. Antologia de la narrativa de vampirs de Goethe a Scott Fitzgerald, 1797-1927". Barcelona, Laertes, 2003.