dissabte, 25 de juliol de 2009

Jordi 'Caçavampirs'


Doctor i professor de la Universitat de Barcelona, Llicenciat en física i en Informació i Documentació, postgraduat en antropologia, i, en a les seves estones lliures, 'vampiròleg', un terme que sembla no agradar-li gens.
És Jordi Ardanuy, a qui la seva afició en la infància a les pel·lícules de terror de la mítica productora britànica Hammer (la que va consagrar a Christopher Lee i Peter Cushing) el va portar a convertir-se en un dels majors experts en vampirs, uns éssers que després d’uns anys d’ostracisme, han tornat per a convertir-se en protagonistes de 'best sellers' i pel·lícules que arrasen en taquilla.
Un fenomen (el pas del gènere de terror al romàntic) que, a ell, no li estranya: "No ha sigut un canvi sobtat. Els cadàvers que tornaven de la tomba foren destil·lats per la literatura del segle XIX. Després va ser el teatre i sobretot el cinema que van potenciar els aspectes romàntics encara que es van mantenir una mica latents fins a temps relativament recents. En aquest sentit n’és una fita fonamental la pel·lícula de Francis Ford Coppola Dràcula, de Bram Stoker.
L’origen d’aquests éssers, explica Ardanuy, és tan antic com la civilització, ja que el seu rastre es remunta ni més ni menys que a uns 5.000 anys en l’antiga Mesopotàmia i la seva presència és tan ubiqua que els seus antecessors apareixen fins en l’Antic Testament. En cada moment de la Història i en cada societat, el mite ha adquirit trets distints, com correspon als personatges mitològics. Es pot dir inclús que hi ha distints tipus de vampirs segons el context.
"En una societat antiga i tradicional el vampir és un ser l’essència del qual no s’allibera del cos incorrupte i roman lligat a la Terra posant en risc els ritmes naturals i les estacions. A l'Edat Mitjana va perdre la seva corporalitat i es va convertir en fantasma, per a reaparèixer en plena il·lustració com a xuclasang. I després, ja en mans de la literatura i el cine, s’ha anat adaptant als gustos del moment", explica Ardanuy.

El mite del vampir
En la formació del mite dels vampirs hi ha un poc de tot. Des dels malsons nocturns propis de grans sopars i altres trastorns de la son fins al desconeixement del procés de descomposició del cos humà. Com explica Jordi Ardanuy en el seu llibre, antigament es creia que aquest procés era molt ràpid i, després del rigor mortis, el cos anava degradant-se ràpidament. En realitat, tot ocorre de manera molt més lenta i, després del rigor mortis, el cos recupera una certa flexibilitat que els antics consideraven prova inequívoca de que el mort no ho estava tant.
Així, en el segle XVI a Polònia i l’actual Croàcia comencen a aparèixer els primers casos documentats (quan la paraula vampir encara no existia), i d’ací s’estén el mite a la resta d’Europa (sobretot a partir del segle XVIII, gràcies a l’interès de Carles IV pel tema). A Espanya, encara que el fenomen es coneixia abans, cal esperar fins mitjans del segle XIX perquè la paraula "vampir" arribi al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua.
A diferència d’altres mites del terror, els vampirs gaudeixen una salut envejable (a pesar de ser morts) que ja voldrien els quasi oblidats homes llops, monstres de Frankenstein, mòmies i semblants. Segons Ardanuy tot té la seva explicació: "El tema de la immortalitat és molt temptador, especialment en una societat exacerbadament narcisista, cada vegada més individualista i egocèntrica on es valora allò hedònic i el que s’aconsegueix ràpid. El vampir pren el que desitja, quan vol sense que li importi res més. Però també és veritat que com a reacció han sorgit altres models de xuclasangs que lluiten contra natura portats per un sentit del bé més o menys judeocristià". Pel que s’ha vist, hi ha vampirs per a estona.
El llibre, en espanyol, forma part de la col·lecció “Vaya Timo”, una iniciativa de l’editorial navarresa Laetoli i la Societat per a l’Avanç del Pensament Crític l’objectiu de la qual és desmitificar, amb humor i rigor, algunes de les estranyes creences relacionades amb el món del paranormal amb un llenguatge accessible a tot tipus de públic.
Traducció de l'article de Javier Cabanilles publicat al diari El Mundo el 11 de juliol de 2009