divendres, 23 d’abril de 2010

Vampirs exquisits

Encara que des del segle XVII el príncep Vlad —una mescla d’història i llegenda— havia conquistat la ploma de certs escriptors, i alguns contes sobre el personatge començaven a difondre’s per bona part d’Europa, no va ser fins a l’eclosió del romanticisme que el mític vampir va prendre autèntica carta de naturalesa literària. Goethe i Potocki, a més de molts altres poetes de li època, van incloure el vampirisme en les seues novel·les. Però actualment la més recordada de totes elles és “El Vampir”, de Polidori, sense cap dubte a causa que va ser engiponada alhora que el “Frankenstein”, de Mary Shelley, en el transcurs d’unes vacacions que passaven a Suïssa junt amb Lord Byron i Percy B. Shelley.
Este llarg període de gestació del personatge del Vampir guarda una gran similitud amb el del senyor Juan, perquè este també havia aparegut quasi d’incògnit en les cantigues gallegues medievals i va haver d’esperar diversos segles per a ser pres en consideració pels grans escriptors i expandir-se després pels territoris lingüístics de diferents literatures.
La veritat és que el Vampir assentava bé a l’estètica i a la ideologia romàntica, amb el seu gust pel medieval, amb les seues ruïnes prenyades de misteris, amb l’estremiment produït per la confluència del bell i del sublim esglaiador. Però no del tot, perquè el paisatge era connatural a eixe moviment artístic —basta recordar els olis de Friedrich o de Gericault— i el Vampir necessitava espais tancats, avencs sense llum.
Per tal raó, el Vampir va haver d’esperar quasi un altre segle per a trobar el moment adequat en que mostrar-se en tota la seua esplendor literària, quan Bram Stocker li va adjudicar el nom de Drácula en una novel·la d’arquitectura perfecta. Però Stocker no va treballar en el buit, sinó recolzat en un nou moviment pictòric que afonava les seues arrels precisament en el romanticisme, però preferia els interiors neogòtics als paisatges oberts: el Simbolisme. Moreau, Delville, Ensor, Klimt, i Munch, per citar als més rellevants seguidors d’este corrent artístic, havien trobat l’hàbitat perfecte per al monstre de les tenebres.
Afortunadament, els mites literaris no poden tancar-se en si mateixos. El seu propi caràcter de mite obliga els artistes a donar-los nova vida d’acord amb el canvi que porten les vicissituds dels temps. Tal cosa ha ocorregut sempre, i a tots els mites, i com més universals han sigut, més seqüeles han produït.
Una, de gran importància, s’anomena Lestat, nom que hi ha donat Anne Rice al seu propi vampir, quasi un altre segle després que el de Stoker. La immensa saga vampírica d’Anne Rice compta amb dotzenes de novel·les, però només tres mereixen alguna atenció, “Entrevista amb el Vampir”, “La Reina dels Condemnats” i “Lestat el Vampir”. Esta última és una autèntica obra d’art, d’un ritme trepidant i una anàlisi exhaustiva del món actual sota múltiples disfresses.
Per descomptat, el Lestat de Rice es fonamenta en un altre moviment artístic, el postmodernisme, que intenta ser suma i superació de tots els anteriors, manejant a un temps elements romàntics, simbòlics, realistes i de totes les avantguardes. Personalment, no tinc especial sintonia amb el postmodernisme, que em pareix un desori d’idees i sensacions, però sí el convenciment que Lestat donarà molt més que parlar del que ara podem imaginar. Per què? Perquè és un model nou. Enfront del Dràcula d’instints primaris, que s’alimenta per a la supervivència, corroït per la seua pròpia maldat, atroç i deforme, s’alça Lestat. Que li agrada viure en grans palaus, rodejat d’obres d’art, amic de les festes i dels oripells, orgullós de si mateix, bell, aficionat als mossos exquisits.
És precís fer menció, encara que molt succinta, dels cineastes. El “Vampyr” de Dreyer i el “Nosferatu” de Murnau són obres estèticament perfectes, però aporten poc de nou, com no siga una denúncia de la maldat del poder absolut. La “Entrevista amb el Vampir” de Jordà i el “Drácula” de Coppola seguixen el solc de Lestat i Drácula, però es limiten a ser superproduccions sense més afany que l’espectacle. Cas distint és el de Polanski, el del qual “El Ball dels Vampirs” trenca per sempre amb el vampir tradicional. I també el de Herzog, el “ del qual “Nosferatu” mostra els primers signes, tot i que encara molt lleus, d’un vampir sofisticat. Potser la influència d’ambdós en Anne Rice haja sigut més que anecdòtica.
Queda per saber quin tipus de vampir aportarà la literatura en els pròxims cent anys, però és segur que el model continuarà mutant i que, sens dubte, serà sorprenent.

Francisco Chaves Guzmán. La Lanza Digital