dimecres, 21 de juliol de 2010

Vampirs entre nosaltres

Després del breu i gloriós episodi dels fills de les flors a la dècada dels seixanta, la joventut, com a penedits si haguera sucumbit a l’allò bonic i al bon rotllo del concert a Woodstock, va caure en els cuiros negres, cabells rapats i males cares dels punks. Després de dues dècades d’indefinició, ara els agraden els vampirs: joves i guapos, a poder ser. Res del vell hongarès boig Bela Lugosi que em va aterrir durant la meua infància.
Per què en les societats avançades del segle XXI, configurades segons els principis racionals i científics del segle de les Llums, apareix aquesta moda fosca, negra i hemofílica del Regne de les Ombres que són les novel•les i pel•lícules de vampirs?
Els taoistes, com qui açò escriu, que considerem la naturalesa humana com dual, formada per mescles variables de yang i yin, és a dir, llum i foscor, podem pensar que la mimada, asèptica i pacífica joventut de fins del segle XX necessita compensar la inofensiva blancor de les seves vides amb certes dosis d’horror, sang i fetge (vegis Hannibal Lecter).
Però ja no valen les capes tamborinades i els fracs de Bela Lugosi que es converteixen en ales de vampir, ara necessiten un vampir amb aspecte de Tom Cruise que condueix pel Golden Gate de San Francisco als sons de Simpathy for the devil de Mike Jagger i, encara més recentment, les mel·líflues entregues de Crepuscle, els ben plantats vampirs de la qual s’han tornat vegetarians, mengen pizza i es mosseguen entre si molt poc o quasi res, el mínim per a no desentonar ni decebre a la parròquia.
A què vénen aquestes fantasmades a l’Edat de la Raó doblegada per l’Era Atòmica en plena esplendor de la ciència racionalista? No ho explica el marxisme, per descomptat, ni Derrida ni Deleuze; per a entendre-ho cal recórrer a la Biologia i inclús a la Mitologia.
Carl Gustav Jung, el psicoanalista més penetrant i erudit del segle XX, va escriure després de la Guerra Mundial un assaig titulat El mite dels platets voladors on explicava les suposades aparicions d’ovnis com el desig de la Segona Vinguda, promesa en les tradicions cristianes. Davant del terror de la bomba atòmica, després d’hidrogen, encara més devastadora, les gents miren als cels esperant que quelcom, un deus ex machina com en el teatre grec, baixi a solucionar els problemes en què s’ha embrancat la humanitat. Quelcom semblant passa ara amb la moda dels vampirs: és un fenomen compensatori.
Jung va postular que a més de l’ego, l’Id i el superego de Freud, existien en el subconscient col•lectiu de la humanitat certs arquetips, com "l’ombra", que arreplega les pulsions negatives, fosques, transgressores del més asèptic empleat de banca o del més gosat i bohemi dels pintors o poetes maleïts. I "l’ombra", representada en una carta del tarot, seria Dràcula.
El vampir és un vell conegut perquè ja apareixen en la tradició clàssica, en la Lilith dels jueus, transsumpte tenebrós d’Eva, en els papirs de les piràmides i al llarg de l’Edat Mitjana per a ser formalitzat per la Modernitat en el Vampir de Polidori, el metge pesat que es va portar Byron a l’exiliar-se a Itàlia i després en el clàssic de Bram Stoker, que li dóna la seva forma canònica. Prim, fosforescent, sensual.
La millor antologia en castellà sobre el tema és El vampiro editada per Acantilado. En el seguici d’Hecate, ens diu Jacobo Siruela en el pròleg, està Empusa, l’equivalent romà del qual és Làmia. Inclús les primeres sirenes, anomenades així per aparèixer amb Siri, estrella zenital de la canícula estiuenca, eren harpies devoradores d’homes..
El vampir és un ser de rostre prim, d’una pal·lidesa fosforescent, llavis sensuals que encobreixen aguts ullals la mossegada dels quals té poders anestèsics, ungles llargues i orelles punxegudes. Però la seva característica principal és la immortalitat. És el que no mor, viu de nit en el seu propi cos alimentat de sang humana.
El vampir és el revers tenebrós de l’alquimista: ambdós busquen la immortalitat i a vegades l’aconsegueixen però per camins tan diferents com la nit i el dia. És com si l’alquimista cansat de fracassar en la seva cerca de l’elixir de llarga vida es resignarà a substituir-ho per la sang i per la vida nocturna.
Sembla que s’ha tancat un cicle d’ahir a avui entre El vampir de Polidori, que es va inspirar en Lord Byron, i el jove actor bellíssim que ho representa a Crepúscule. La fascinació de Byron era tal que Schopenhauer va escriure: "Estàvem passejant per la platja del Lido, Alina i jo, quan va passar Lord Byron a cavall. L’increïble bellesa de la seva persona, la mirada penetrant i voluptuosa que va llançar a Alina, el visible efecte que aquesta mirada va produir en la meva jove amiga em van fer comprendre que la traïció estava ja potencialment assegurada. Al matí següent vaig creure prudent buscar refugi a Pàdua".
El vampir modern que comença amb Byron es deforma en el Nosferatu de Murnau i el Lugosi dels anys trenta, per a tornar ara a la seva forma de bell tenebrós. Millor així. Ho necessitem sigui com sigui, per a recordar una part imprescindible de la psique humana. 

Luis Racionero. La Vanguardia