dissabte, 27 de novembre de 2010

Dràcula teatral a Buenos Aires

Ja havíem tractat sobre l’Horace Liveright i el Hamilton Deane sobre la gènesi de l'adaptació teatral de Dràcula a Frankenstein en escena, una nota sobre una versió teatral titulada "Frankenstein: An Adventure in the Macabre" (Frànkenstein: una aventurar en el macabre), representada a Londres el 1928 i exhumada a Pennsilvània el 2002. El nostre lector probablement sabrà que el mateix Stoker havia ja escrit una adaptació teatral de la seva novel•la, pensant en el seu ídol Henry Irving i rememorarà els embolics judicials motivats per la fèrria defensa dels drets intel•lectuals per part de la vídua de Stoker, sent un dels damnificats el film de FW Murnau, "Nosferatu" (1921). Poc després, però, va donar el braç a torçar, i va acordar permetre una adaptació amb l'actor Hamilton Deane (encara que amb la pròpia supervisió de Florence Stoker). Aquesta adaptació, amb Hamilton Deane encarnant el paper de Van Helsing, es va estrenar a Grand Theatre de Derby, el 1923 (amb Edmund Blake com el Comte) i es va seguir representant amb bona repercussió entre 1924 i 1927 Finalment, al febrer de 1927, es va estrenar a Londres sent Raymond Huntley l'actor que va encarnar al Comte. Tot i crítiques no gaire favorables, el públic va acudir en massa a les representacions. Un dels més entusiasmats va ser l'esmentat productor Horace Liveright que, pensant en trasplantar l'obra a Nova York, va contractar a l'escriptor John T. Balderston per "agilitzar" el text. Balderston va acabar fent canvis substancials en l'obra original de Deane, convertint-lo en l'esquema clàssic que tot espectador d'algun film de Dràcula ha presenciat (castell de Transsilvània, viatge del Comte a Londres, aguait a la bella de torn, etc.). L'obra es va estrenar al Fulton Theatre de Nova York el 5 d'octubre de 1927, sent protagonitzada per Bela Lugosi, un actor hongarès que encara no dominava bé l'idioma anglès, però que va encarnar al personatge en 261 funcions consecutives fins a maig de 1928 quan l'obra es va establir al Biltmore Theatre de Los Angeles, lloc que li va permetre al seu protagonista estar en contacte directe amb el món màgic del cinema. La resta és història.
Per descomptat, l'obra de Balderston i Deane ja estava consagrada com un clàssic i a l'Argentina, segons els especialistes, lloc no simpatitzant del gènere terrorífic, es va preparar a finals de 1946 una traducció (tasca de Benjamín Díaz) sent estrenada al Teatre Apol•lo de Buenos Aires el 24 de gener de 1947 (fa poc es van complir 60 anys). Sota la direcció d'Arsenio Perdiguero Díaz, l'obra es va estrenar amb bona repercussió periodística. El diari La Prensa, per exemple, va assenyalar com  avirtuts "una eficaç presentació de l'escena, els jocs de llums, amb oportuna utilització de la 'llum negra' i efectes sonors, al mateix temps que una acurada tasca interpretativa que prestigien la tasca del jove director Perdiguero Díaz ". El repartiment estava conformat per:
Dora Acosta (Miss Well); Héctor Coire (John Harker); Francisco Díaz (Dr Seward); Ricardo Argemí (Prof Van Helsing); Carlos de France (Renfield); Iván Grondona (Butterworth); Delfy De Ortega (Lucy Seward); Andrés Mejuto (Comte Dràcula).
Assenyalem, com a curiositat, que tant Coire com Grondona van ser posteriorment figures emblemàtiques de la història de la Televisió Argentina, entre els anys '50 i, en el cas de Grondona, fins als anys '80. En la seva ressenya, La Prensa adverteix que "obres d'aquest tipus naturalment s’han, de veure's amb esperit predisposat a admetre el sobrenatural, els misteris que no es poden explicar, i per això només compte la forma en què estan exposades" (tranquils, que no ens tornarem espantats a casa). Del repartiment va ressaltar la "sobra acció escènica" i la "dicció precisa i entonada" d'Andrés Mejuto, la presència "mesurada" i la "elegància i naturalitat" de Delfy de Ortega i la interpretació "desimbolta i expressiva" d'Héctor Coire.
Trenta anys després, cap a mitjans dels anys '70, el món havia canviat diverses vegades de cara. La Guerra Freda, Vietnam i les permanents dictadures llatinoamericanes oferien el panorama d'actualitat en que va germinar un nou interès sobre els vampirs i, especialment, sobre el Comte Dràcula. Anteriorment havia ressuscitat a través del cinema, però vers el 1970 el personatge estava tan saturat de ressuscitar per a morir en l'últim rotllo de la pel•lícula, que va tornar a l'escenari, on sí o sí, era necessari un magnetisme animal i romàntic que potser no tots els Dràcula fílmics posseïen. D'aquesta manera, per 1978 hi havia diversos Dràcula donant mossegades teatrals. Al Teatre Martin Beck de Broadway s'havia s'estrenava el 20 d'octubre de 1977 el Dràcula de Balderston-Deane amb Frank Langella i escenografia d'Edward Gorey. Adaptacions d'aquesta obra s'estrenaven a Londres (amb Terence Stamp com Dràcula) i a Madrid (amb Narcís Ibáñez Menta com Van Helsing). A l'off-Broadway atreia multituds "The Passion of Dracula" (La passió de Dràcula), obra de Bob Hall i David Richmond en to humorístic ambientada a la Londres de 1911.
Davant d'aquesta allau de Dràcula, Buenos Aires no es va quedar enrere. La febre la va inaugurar una versió humorística titulada “Esta noche, Drácula” (Aquesta Nit, Dràcula), de Roberto Habbeger, que plantejava un Dràcula a l’estil Buenos Aires ciutat de 1910 i va ser estrenada al Teatre de la Pietat a finals de 1978. Més tard, el gener de 1979, en una aposta més forta, el Teatre Lola Membrives (poc abans conegut com "Teatre Còmic") va presentar una adaptació de Julio Kaufmann i Daniel Tinayre de l'obra "Count Dracula" (Comte Dràcula) de Ted Tiller (obra estrenada el 1971 en teatres regionals) sota el títol de “El Conde Dràcula” (El Comte Dràcula) i protagonitzada per Gianni Lunadei (no va prosperar una oferta al galant Rodolfo Bebán). La crítica no va afavorir molt aquesta versió, concloent que "ni fa riure ni espanta mai, i si no té una i altra repercussió, el resultat és l'avorriment" (Andrés Bianchi a la Revista Somos, del 19 de gener de 1979). El repartiment va estar conformat pel següent elenc (els treballs va ser qualificat de "correcte" per l'esmentat ressenyador):
Gianni Lunadei (Comte Dràcula), Raúl Aubel (Jonathan Harker), Bàrbara Mujica (Lucy), Irma Còrdova (Comtessa), Tincho Zabala (Van Helsing), Carlos Moreno (Renfield), Alfredo Iglesias, Horaci Nicolai i Víctor Vila.
Somos va indicar que la posada "no té gràcia, el seu ritme escènic és primitiu i desaprofita tontament les possibilitats d'humor que li brindava la criatura nocturnal". També va acusar la ingenuïtat d'alguns trucs ("ratpenats de tramollista més aviat anèmics que presumeixen de 'volar' tirats per cables que veu tot el món", un Dràcula que fuma cigars que es prenen sols i que s'esvaeix per trampes excessivament visibles, etc .). Adjudicant el fracàs a la "falta de precisió estilística i un autèntic coneixement del tema" del director de l'obra (Daniel Tinayre), la ressenya fins i tot va anunciar l'en aquells dies pròxima inauguració de l'obra d’una major trajectòria internacional que s'anava a estrenar el 29 de gener al teatre Odeón de Buenos Aires. Malgrat la recepció negativa dels mitjans, l'obra va poder mantenir-se durant els difícils mesos de gener i febrer i es va cancel•lar el 31 de març de 1979. De Lunadei caldrà dir que la seva àmplia capacitat d’actuar seria aprofitada aquest mateix any per a una presentació televisiva especial del cicle "Viaje a lo inesperado" (Viatge a l’inesperat) en la qual, sota el títol de "Hay que matar a Dràcula" (Cal Matar Dràcula), es va emetre amb l'actuació de Narciso Ibáñez Menta com el Prof Van Helsing. Se suposa que aquesta versió (emesa per Canal 13 el 15 de desembre de 1979) està perduda o si més no, permanentment no disponible.
Davant la popularitat del Dràcula de Broadway, els empresaris Tita Tamames, Rosa Zemborain i Héctor Cavallero havien adquirit els drets del "Dràcula" de Balderston-Deane (incloent efectes, vestuari i escenografia), encarregant a Sergio Renán (a la manera del Hamilton Deane anglès dels '20) la direcció i el protagonista. Sense regatejar diners, en plena època anomenada de "plata dolça" es van invertir 200.000 dòlars en el muntatge (el doble del que va costar la versió de Tinayre). Preveient conflictes, el trio d'empresaris va anunciar haver adquirit també els drets de l'obra off-Broadway, l'esmentada "The Passion of Dracula".
Per rebre l'obra de Renan, la mateixa revista Somos va encapçalar la seva ressenya (de la mà d’Eduardo Martínez) amb aquest elogiós pròleg:
"Consideri que Broadway es va mudar a Corrientes i Esmeralda. Segui en una butaca de l'Odeón i pensi que està instal•lat a la platea del Teatre Martin Beck. La diferència serà l'idioma, òbviament. I els protagonistes. Res més. Perquè en qualitat, suggestió i esplendidesa va a veure el mateix aquí que allà. Un espectacle amb totes les de la llei. La vida, passió i mort d'un personatge enlluernador: Dràcula. O, millor dit, els tres últims dies de les seves cinc-cents anys de no -mort ".
Més endavant, el crític fonamenta una mica més la seva opinió, dient que la posada de Renan "és un d'aquells espectacles - infreqüents, dit sigui de passada - que apunten a la intel•ligència i la sensibilitat de l'espectador. Que no el menyspreen. Que compten amb la seva complicitat per produir un fet màgic ". El repartiment estava compost, en aquesta ocasió per:
Sergio Renán (Comte Dràcula); Pablo Alarcón (Jonathan Harker); Gigi Ruá (Lucy Seward); Osvaldo Terranova (Prof Van Helsing); Héctor Bidonde (Dr Seward); Franklin Caicedo (Renfield).
Els mitjans van lloar també l'escenografia d'Edward Gorey, la il luminació d'Eugenio Zanetti i els magnífics efectes especials (importats clar). L'obra, naturalment, es va mantenir durant diversos mesos i es va consagrar reeixida. Encara que no va aplacar la febre draculeana de la gent de Buenos Aires que, a mitjan d'abril de 1979, tenien dues ofertes més (ambdues d’aire satíric). Una, al Teatre Astros, de l'Avinguda de Corrientes, titulada "És-Conde el Draculiín" (1) amb els còmics d’èxit Jorge Porcel, Alberto Olmedo i Juan Carlos Calabró (envoltats d'algunes esveltes dames i comediants menors) i, en el rol del Comte, el conductor i comediant Sergio Velasco Ferrero. El seu repartiment va ser el següent:
Jorge Porcel, Ethel Rojo; Alberto Olmedo, Juan Carlos Calabró; Mario Sapag, Susana Traverso, Tato Cifuentes, Sergio Velasco Ferrero, Graciela Butare, Isabel coelo, Loanna Muller, Cacho Bustamante, Buryúa Rei, Silvia Kullen; Pina Pinal, César Bertrand, Miquel Jordà;
L'altra, estrenada al Teatre Embassy del Carrer Suipacha, es va titular "Draculovich" i el seu autor i director va ser el llibretista Gerardo Sofovich. Per descomptat, incloïa humor, cançons i danses (a l'estil usual de Sofovich).
Norman Erlich, Silvia Pérez, Sergio Lerer, Dudi Feuer.
.
Darío Lavia, www.cinefania.com, 2007
(1) Joc de paraules en espanyol intraduïble. Literalment “Amaga el Draculet”.