La saga ‘Crepuscle’ i telesèries com ‘True blood’ ressusciten el mite del vampir, que sedueix l’home modern perquè uneix l’obsessió per la sexualitat i la por a la mort
Ullals afilats refulgeixen en la foscor. Literatura, cine, sèries de televisió i fins i tot la vestimenta gòtica de certs adolescents han tornat a posar de moda els no morts. La tetralogia Crepuscle, de la nord-americana Stephenie Meyer, ja ha venut només a Espanya un total de tres milions d’exemplars, un èxit comercial estimulat en les últimes setmanes per l’estrena de la segona entrega cinematogràfica de la saga, Lluna nova, segons el director editorial d’Alfaguara Infantil i Juvenil, Raúl González. I un llistat exhaustiu de tots els títols que alimenten la febre vampírica. Què és el que està passant? Recorrem a diversos experts per desentranyar les claus d’aquest fenomen.
Jacobo Siruela, editor d’Atalanta i antòleg de la més completa col·lecció de relats decimonònics sobre la matèria publicada fins a la data en castellà, considera que no es tracta d’una moda passatgera o efímera, sinó recurrent: des que va començar a estudiar el mite, fa 20 anys, ha pogut constatar que cada lustre el vampir torna amb una renovada set de sang. En uns termes semblants s’expressa Pere Sureda, director editorial del Grupo Norma, que concedeix un trienni de glòria al boom actual. Potser el revingut atrapat en uns llimbs impossibles entre el taüt i les passions humanes, és incapaç d’abandonar per sempre més l’imaginari cultural de l’home modern. Una llegenda fascinant: la immortalitat.
Des que el doctor John William Polidori va fundar, amb un relat publicat el 1819, la figura romàntica del vampir, culminada amb el Dràcula de Bram Stoker (1897), el mite sedueix al nostre inconscient perquè amalgama dues qüestions principals: l’obsessió per la sexualitat i la por profunda a la mort. «Després de la mossegada –explica Jacobo Siruela–, la víctima passa a ser un no mort, un ésser de la nit condemnat a portar una vida que simbolitza el que està prohibit, allò que la raó i la moral no accepten i condemnen». Encara podria afegir-se un altre element al revival que ens està afectant, almenys pel que fa a literatura juvenil: el vampir se sent com un ésser diferent dels altres i, per tant, «encaixa a la perfecció amb la figura de l’adolescent», en paraules d’Isabel Clúa, investigadora del grup Cos i Textualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
El mite de Dràcula ha anat evolucionant –i no sempre d’una forma lineal– des d’una criatura regida pels instints més animals i el desig, reflex de les pors de la moral victoriana, fins a un ésser més complex, vulnerable, que té ànima, consciència i un pathos de pèrdua irreparable. En les últimes entregues, no obstant, podria fer la sensació que el símbol ha acabat fent un pas enrere: a Crepuscle no hi ha sexe explícit, sinó un amor inconsumable, i tant en aquesta saga com a la sèrie televisiva True Blood (Sang fresca), basada en les novel·les de Charlaine Harris, el fantasma melancòlic ja no desitja alimentar-se de fluids humans, sinó de sang animal i plasma sintètic. Per al psiquiatre Vittorino Andreoli, autor del pròleg a l’última edició anotada a Itàlia de Dràcula (Rizzoli), els canvis són un signe dels temps: «Un cop acabat el freudisme, tenim uns vampirs amb dents de llet, ideals per a aquesta generació de joves sense una forta identitat: mascles ben vestits, pentinats i que senten un instint sexual molt feble».
Contenció sexual
Aquest argument és tan atraient com rebatible. Clúa recorda que la contenció alimentària i sexual a Crepuscle encaixa perfectament amb el perfil ideològic de l’autora i amb el fet que Meyer sigui mormona, una fe que abraça la castedat prèvia al matrimoni. Segons els editors Siruela i Sureda hi segueix havent una forta pulsió sexual en aquestes revisions del mite: sense ella tot l’artifici novel·lesc s’acabaria enfonsant. L’èxit de la literatura vampírica es basa en això: el desig és imprescindible encara que no pugui arribar a consumar-se.
Una altra novetat en aquest ressorgiment és el fet que el lector ha anat desplaçant-se des d’un públic adolescent fins a dones que ronden els 30 anys i a qui agrada consumir novel·les que revisiten uns amors idealitzats i irreals, del tipus de l’obra Romeu i Julieta. I què? La investigadora Clúa alerta del perill de vincular les dones amb les formes marginals de la literatura, «una manera de deslegitimar les unes i les altres i de perpetuar un determinat cànon amb uns valors ideològics associats». Un fenomen global, sens dubte, que no aspira a transgressions literàries.
Jacobo Siruela, editor d’Atalanta i antòleg de la més completa col·lecció de relats decimonònics sobre la matèria publicada fins a la data en castellà, considera que no es tracta d’una moda passatgera o efímera, sinó recurrent: des que va començar a estudiar el mite, fa 20 anys, ha pogut constatar que cada lustre el vampir torna amb una renovada set de sang. En uns termes semblants s’expressa Pere Sureda, director editorial del Grupo Norma, que concedeix un trienni de glòria al boom actual. Potser el revingut atrapat en uns llimbs impossibles entre el taüt i les passions humanes, és incapaç d’abandonar per sempre més l’imaginari cultural de l’home modern. Una llegenda fascinant: la immortalitat.
Des que el doctor John William Polidori va fundar, amb un relat publicat el 1819, la figura romàntica del vampir, culminada amb el Dràcula de Bram Stoker (1897), el mite sedueix al nostre inconscient perquè amalgama dues qüestions principals: l’obsessió per la sexualitat i la por profunda a la mort. «Després de la mossegada –explica Jacobo Siruela–, la víctima passa a ser un no mort, un ésser de la nit condemnat a portar una vida que simbolitza el que està prohibit, allò que la raó i la moral no accepten i condemnen». Encara podria afegir-se un altre element al revival que ens està afectant, almenys pel que fa a literatura juvenil: el vampir se sent com un ésser diferent dels altres i, per tant, «encaixa a la perfecció amb la figura de l’adolescent», en paraules d’Isabel Clúa, investigadora del grup Cos i Textualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
El mite de Dràcula ha anat evolucionant –i no sempre d’una forma lineal– des d’una criatura regida pels instints més animals i el desig, reflex de les pors de la moral victoriana, fins a un ésser més complex, vulnerable, que té ànima, consciència i un pathos de pèrdua irreparable. En les últimes entregues, no obstant, podria fer la sensació que el símbol ha acabat fent un pas enrere: a Crepuscle no hi ha sexe explícit, sinó un amor inconsumable, i tant en aquesta saga com a la sèrie televisiva True Blood (Sang fresca), basada en les novel·les de Charlaine Harris, el fantasma melancòlic ja no desitja alimentar-se de fluids humans, sinó de sang animal i plasma sintètic. Per al psiquiatre Vittorino Andreoli, autor del pròleg a l’última edició anotada a Itàlia de Dràcula (Rizzoli), els canvis són un signe dels temps: «Un cop acabat el freudisme, tenim uns vampirs amb dents de llet, ideals per a aquesta generació de joves sense una forta identitat: mascles ben vestits, pentinats i que senten un instint sexual molt feble».
Contenció sexual
Aquest argument és tan atraient com rebatible. Clúa recorda que la contenció alimentària i sexual a Crepuscle encaixa perfectament amb el perfil ideològic de l’autora i amb el fet que Meyer sigui mormona, una fe que abraça la castedat prèvia al matrimoni. Segons els editors Siruela i Sureda hi segueix havent una forta pulsió sexual en aquestes revisions del mite: sense ella tot l’artifici novel·lesc s’acabaria enfonsant. L’èxit de la literatura vampírica es basa en això: el desig és imprescindible encara que no pugui arribar a consumar-se.
Una altra novetat en aquest ressorgiment és el fet que el lector ha anat desplaçant-se des d’un públic adolescent fins a dones que ronden els 30 anys i a qui agrada consumir novel·les que revisiten uns amors idealitzats i irreals, del tipus de l’obra Romeu i Julieta. I què? La investigadora Clúa alerta del perill de vincular les dones amb les formes marginals de la literatura, «una manera de deslegitimar les unes i les altres i de perpetuar un determinat cànon amb uns valors ideològics associats». Un fenomen global, sens dubte, que no aspira a transgressions literàries.
Olga Merino. El Periódico
