El retorn dels ullals

La saga ‘Crepuscle’ i telesèries com ‘True blood’ ressusciten el mite del vampir, que sedueix l’home modern perquè uneix l’obsessió per la sexualitat i la por a la mort

Ullals afilats refulgeixen en la foscor. Literatura, cine, sèries de televisió i fins i tot la vestimenta gòtica de certs adolescents han tornat a posar de moda els no morts. La tetralogia Crepuscle, de la nord-americana Ste­phenie Meyer, ja ha venut només a Espanya un total de tres milions d’exemplars, un èxit comercial estimulat en les últimes setmanes per l’estrena de la segona entrega cinematogràfica de la saga, Lluna nova, segons el director editorial d’Alfaguara Infantil i Juvenil, Raúl González. I un llistat exhaustiu de tots els títols que alimenten la febre vampírica. Què és el que està passant? Recorrem a diversos experts per desentranyar les claus d’aquest fenomen.
Jacobo Siruela, editor d’Atalanta i antòleg de la més completa col·lecció de relats decimonònics sobre la matèria publicada fins a la data en castellà, considera que no es tracta d’una moda passatgera o efímera, sinó recurrent: des que va començar a estudiar el mite, fa 20 anys, ha pogut constatar que cada lustre el vampir torna amb una renovada set de sang. En uns termes semblants s’expressa Pere Sureda, director editorial del Grupo Norma, que concedeix un trienni de glòria al boom actual. Potser el revingut atrapat en uns llimbs impossibles entre el taüt i les passions humanes, és incapaç d’abandonar per sempre més l’imaginari cultural de l’home modern. Una llegenda fascinant: la immortalitat.
Des que el doctor John William Polidori va fundar, amb un relat publicat el 1819, la figura romàntica del vampir, culminada amb el Dràcula de Bram Stoker (1897), el mite sedueix al nostre inconscient perquè amalgama dues qüestions principals: l’obsessió per la sexualitat i la por profunda a la mort. «Després de la mossegada –explica Jacobo Siruela–, la víctima passa a ser un no mort, un ésser de la nit condemnat a portar una vida que simbolitza el que està prohibit, allò que la raó i la moral no accepten i condemnen». Encara podria afegir-se un altre element al revival que ens està afectant, almenys pel que fa a literatura juvenil: el vampir se sent com un ésser diferent dels altres i, per tant, «encaixa a la perfecció amb la figura de l’adolescent», en paraules d’Isabel Clúa, investigadora del grup Cos i Textualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
El mite de Dràcula ha anat evolucionant –i no sempre d’una forma lineal– des d’una criatura regida pels instints més animals i el desig, reflex de les pors de la moral victoriana, fins a un ésser més complex, vulnerable, que té ànima, consciència i un pathos de pèrdua irreparable. En les últimes entregues, no obstant, podria fer la sensació que el símbol ha acabat fent un pas enrere: a Crepuscle no hi ha sexe explícit, sinó un amor inconsumable, i tant en aquesta saga com a la sèrie televisiva True Blood (Sang fresca), basada en les novel·les de Charlaine Harris, el fantasma melancòlic ja no desitja alimentar-se de fluids humans, sinó de sang animal i plasma sintètic. Per al psiquiatre Vittorino Andreoli, autor del pròleg a l’última edició anotada a Itàlia de Dràcula (Rizzoli), els canvis són un signe dels temps: «Un cop acabat el freudisme, tenim uns vampirs amb dents de llet, ideals per a aquesta generació de joves sense una forta identitat: mascles ben vestits, pentinats i que senten un instint sexual molt feble».

Contenció sexual
Aquest argument és tan atraient com rebatible. Clúa recorda que la contenció alimentària i sexual a Crepuscle encaixa perfectament amb el perfil ideològic de l’autora i amb el fet que Meyer sigui mormona, una fe que abraça la castedat prèvia al matrimoni. Segons els editors Siruela i Sureda hi segueix havent una forta pulsió sexual en aquestes revisions del mite: sense ella tot l’artifici novel·lesc s’acabaria enfonsant. L’èxit de la literatura vampírica es basa en això: el desig és imprescindible encara que no pugui arribar a consumar-se.
Una altra novetat en aquest ressorgiment és el fet que el lector ha anat desplaçant-se des d’un públic adolescent fins a dones que ronden els 30 anys i a qui agrada consumir novel·les que revisiten uns amors idealitzats i irreals, del tipus de l’obra Romeu i Julieta. I què? La investigadora Clúa alerta del perill de vincular les dones amb les formes marginals de la literatura, «una manera de deslegitimar les unes i les altres i de perpetuar un determinat cànon amb uns valors ideològics associats». Un fenomen global, sens dubte, que no aspira a transgressions literàries.

Olga Merino. El Periódico

Un article de Vilaweb cita aquest bloc

Avui arriba als cinemes la segona part de la sèrie Crepuscle, basada en les novel·les de Stephenie Meyer. Crepuscle: Nova Lluna, dirigida per Chris Weitz, té tots els números per repetir l'èxit de taquilla del primer lliurament (Crepuscle, 2008), gràcies a una història amorosa protagonitzada per la parella cinematogràfica de moda entre els adolescents: Kristen Stewart (en el paper de la jove mortal Bella Swan) i Robert Pattinson (el vampir Edward Cullen). La sèrie Crepuscle beu del gènere iniciat el 1897 amb la novel·la Dràcula de Bram Stoker i que, des d'aleshores, s'ha sabut reinventar literàriment, cinematogràficament i televisivament. Sols el 2009, els hereus del comte Dràcula han arribat a la gran pantalla amb Crepuscle: Nova lluna i el film suec Deixa'm entrar, de Tomas Alfredson, i és present a la petita pantalla amb la segona temporada de la sèrie nord-americana True Blood. Però més enllà d'aquestes reinterpretacions, la figura del vampir com a mite de la immortalitat clava les arrels en moltes més cultures. Inclosa la nostra, amb llegendes com la del comte Estruc. D'estudiar i difondre tant els mites nostrats com els forasters al voltant dels vampirs, se n'encarrega des de 2004 l'actiu Cercle V.

Josep Fígols, de Cercle V, explica que l'interès pels vampirs dels membres de l'entitat 've de lluny, però per camins molt diferents: antropologia, cinema, literatura i fins i tot l'esoterisme'. Resumint, gent amb diferents trajectòries que gràcies a internet s'ha pogut posar en contacte. Tot i els interessos diversos, Cercle V 'se centra especialment en els casos de vampirisme com a cadàver que torna del fossar per a molestar els vius. El tema que hi hagi ingesta o no de sang és secundari'.

Fígols lamenta que la cultura dels Països Catalans hagi perdut bona part de la seva connexió amb el vampirisme: 'El cristianisme va convertir els fantasmes en una espècie de cosa etèria, però antigament vampirs i fantasmes eren el mateix. Però queden éssers llegendaris com la pesanta, que hi són relacionats'. I respecte a l'auge actual del vampirisme al cinema i la televisió, els membres de Cercle V se n'ensumen el motiu: 'El tema de la immortalitat és molt temptador, especialment en una societat exacerbadament narcisista, cada vegada més individualista i egocèntrica, on es valora l'hedonisme i la rapidesa. El vampir pren el que desitja, quan vol i sense que li importi res més'.

Cercle V divulga les creences tradicionals sobre els vampirs, la mort i els revinguts per mitjà de la publicació de notícies d'actualitat i del butlletí trimestral l'Upir, on s'apleguen articles d'orientació científica sobre la qüestió (des del punt de vista del folklore, la filologia, la literatura, la cinematografia, la medicina, la criminologia...). També proposa bibliografia específica per a interessats en el vampirisme, manté una llista de correu i actualitza, periòdicament, un complet recull de recursos a la xarxa, on es poden descobrir blocs com Vampirisme, Vampbloc i Cementiris (cementeris), fossars, necròpolis i tombes. També disposa d'una secció amb ressenyes de mitja dotzena de films vampirescs, entre els quals hi ha Vampir Cuadecuc, dirigit per Pere Portabella el 1970.

Martí Crespo

Sobre cinema de vampirs a Mèxic

Mèxic ha tingut a les seves estrelles "xuclasang", però a un, el cinema el va fer amb dues pel·lícules, el més famós de tots: German Robles.
La cinta "El vampir" i "El taüt del vampir" (1957), dirigides per Federico Curiel, no sols li van donar l’èxit de taquilla, sinó que es va escriure el mite del vampir per a l’actor d’origen espanyol (Gijón 1929) i qui, negant-se a fer més cintes de terror i del "xuclasang", es va iniciar amb ell el cine gòtic asteca, força reconegut per alguns a Europa.
Inexistent fins llavors, i copiat anteriorment a través d’una cinta americana "Dràcula" (1931), el famós comte va ser personificat per Carlos Villarías, i la famosa Mina, per Lupita Tovar, encara que les llegendes i tradicions pròpies mexicanes ja aterrien i acreixien el cine d’horror a través de la Catrina (la Mort) i la no menys famosa, Llorona (Ploranera).
En aquells anys, va haver-hi intent amb cintes com "El castell dels monstres" (1957), dirigida per Julián Soler, que va ser un rotund fracàs de taquilla, per la qual cosa Germán Robles va tornar per a realitzar un serial de terror de 12 capítols de 25 minuts cadascun, que es van convertir en quatre pel·lícules, però no va ser sinó fins als anys seixanta quan de nou, els vampirs mexicans fan presència en el setè art.
Els homes i dones que dormien de dia i vivien de nit tractant d’obtenir sang, van despertar en cintes com "L’imperi de Dràcula" (1967), dirigida per Federico Curiel i protagonitzada per Eric del Castillo per a continuar en les cintes de lluitadors com El Sant, qui va barallar amb "Les dones vampir" (1962), interpretades per Lorena Velázquez i Ofelia Montesco.
També Viruta (Marco Antonio Campos Contreras) i Capulina (Gaspar Henaine Pérez) se les veieren amb aquests éssers de la nit i altres més, incloent a l’Home llop i la mòmia, com també el director Alfonso Corona Blake reprén al comte en "El món dels vampirs" (1960), interpretat per Guillermo Murray.
Cap als 70, els vampirs a nivell mundial estaven vivint la seva pitjor època de terror, ja que el cine mundial els estava oblidat, però no a Mèxic, que va emparar a figures com John Carrradine o Borís Karloff i es produïen cintes com "Els vampirs de Coyoacan" (1973), dirigida per Arturo Martínez amb estrelles de la lluita i actuació especial de German Robles, ja tot un mite.
"Mary, Mary, Bloddy Mary" i "Alucarda, la filla de les tenebres", ambdós produïdes el 1974, dirigida per Juan López Moctezuma i coproduïdes amb Estats Units, va deixar els vampirs descansar el son etern fins que Hollywood i Mèxic, en els 90, tornen a reprendre el terror.
"Cronos" (1991), dirigida per Guillermo del Toro arriba amb Federico Luppi, i encara que no tan mexicana, però Robert Rodríguez junt amb Quentin Tarantino també els reprenen a "Obert fins al matinada" (From dusk till dawn, 1995), amb una sexy vampiresa Salma Hayek i un galant George Clooney, combatent-la, qui per cert, després de 13 anys, els reprèn com Madame Truska, una vident sexy i barbuda a la cinta "L’aprenent de vampir" (Cirque du Freak: The Vampire s assistant, 2009). Hayek, ara en mans de Paul Weitz, participa en la primera de quatre pel·lícules que està escrivint Darren Shan. William Dafoe fa un paper especial de vampir molt a l’estil de Dalí.

Adaptació d'un article de Óscar Díaz Rodríguez a Oem.

El renét de l’autor irlandès Bram Stoker en continua la saga i reprèn la mítica història 25 anys més tard

Vlad l'Empalador, més conegut com Dràcula, torna. Dacre Stoker s'ha basat en les notes deixades pel seu repadrí, l'escriptor irlandès Bram Stoker, per escriure Dràcula el no mort, segona part de la mítica obra, i reprèn la narració de l'original 25 anys després que els protagonistes acabassin amb la vida del famós vampir. "Em cobraré la meva revenja. L'estendré durant segles. El temps és del meu costat", és la inquietant amenaça realitzada per Dràcula abans de morir que recull Stoker per començar la seva novel·la, que serà publicada simultàniament a l'Estat espanyol i al EUA el mes que ve.

La història continua

Un quart de segle després, Jonathan Harper és alcohòlic i viu turmentat per la persistent joventut de la seva dona, Mina; l'existència del doctor Van Helsing és tan extravagant que és sospitós d'estar relacionat amb els crims de Jack l'Esbudellador i, com ells, tots els que es van encarregar de donar mort a Dràcula continuen turmentats pels fets que van viure. El fill de Jonathan i Mina, Quincey, que estudia dret en la Sorbona, descobreix per casualitat la història de Dràcula a través d'una representació dirigida pel mateix Bram Stoker, que es converteix així en un personatge més de la novel·la del seu renét.

Després de descobrir els seus pares i amics rere els personatges d'Stoker, Quincey ha d'enfrontar-se, a més, a l'inici d'una sèrie d'assassinats que tenen com a víctimes tots els que van col·laborar en la mort del vampir.

En l'elaboració de Dràcula, el no mort (Roca Editorial), amb l'aprovació dels hereus de l'escriptor irlandès, també ha participat Ian Holt, historiador i guionista especialitzat a la figura del vampir més famós de tots els temps, el qual va afirmar que s'ha esforçat per respectar "la visió gòtica original de Bram". Per als curiosos i amants de la literatura gòtica, dia 5 d'octubre serà a les llibreries.

 EFE/ Diari de Balears

Jordi 'Caçavampirs'

Doctor i professor de la Universitat de Barcelona, Llicenciat en física i en Informació i Documentació, postgraduat en antropologia, i, en a les seves estones lliures, 'vampiròleg', un terme que sembla no agradar-li gens.
És Jordi Ardanuy, a qui la seva afició en la infància a les pel·lícules de terror de la mítica productora britànica Hammer (la que va consagrar a Christopher Lee i Peter Cushing) el va portar a convertir-se en un dels majors experts en vampirs, uns éssers que després d’uns anys d’ostracisme, han tornat per a convertir-se en protagonistes de 'best sellers' i pel·lícules que arrasen en taquilla.
Un fenomen (el pas del gènere de terror al romàntic) que, a ell, no li estranya: "No ha sigut un canvi sobtat. Els cadàvers que tornaven de la tomba foren destil·lats per la literatura del segle XIX. Després va ser el teatre i sobretot el cinema que van potenciar els aspectes romàntics encara que es van mantenir una mica latents fins a temps relativament recents. En aquest sentit n’és una fita fonamental la pel·lícula de Francis Ford Coppola Dràcula, de Bram Stoker.
L’origen d’aquests éssers, explica Ardanuy, és tan antic com la civilització, ja que el seu rastre es remunta ni més ni menys que a uns 5.000 anys en l’antiga Mesopotàmia i la seva presència és tan ubiqua que els seus antecessors apareixen fins en l’Antic Testament. En cada moment de la Història i en cada societat, el mite ha adquirit trets distints, com correspon als personatges mitològics. Es pot dir inclús que hi ha distints tipus de vampirs segons el context.
"En una societat antiga i tradicional el vampir és un ser l’essència del qual no s’allibera del cos incorrupte i roman lligat a la Terra posant en risc els ritmes naturals i les estacions. A l'Edat Mitjana va perdre la seva corporalitat i es va convertir en fantasma, per a reaparèixer en plena il·lustració com a xuclasang. I després, ja en mans de la literatura i el cine, s’ha anat adaptant als gustos del moment", explica Ardanuy.

El mite del vampir
En la formació del mite dels vampirs hi ha un poc de tot. Des dels malsons nocturns propis de grans sopars i altres trastorns de la son fins al desconeixement del procés de descomposició del cos humà. Com explica Jordi Ardanuy en el seu llibre, antigament es creia que aquest procés era molt ràpid i, després del rigor mortis, el cos anava degradant-se ràpidament. En realitat, tot ocorre de manera molt més lenta i, després del rigor mortis, el cos recupera una certa flexibilitat que els antics consideraven prova inequívoca de que el mort no ho estava tant.
Així, en el segle XVI a Polònia i l’actual Croàcia comencen a aparèixer els primers casos documentats (quan la paraula vampir encara no existia), i d’ací s’estén el mite a la resta d’Europa (sobretot a partir del segle XVIII, gràcies a l’interès de Carles IV pel tema). A Espanya, encara que el fenomen es coneixia abans, cal esperar fins mitjans del segle XIX perquè la paraula "vampir" arribi al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua.
A diferència d’altres mites del terror, els vampirs gaudeixen una salut envejable (a pesar de ser morts) que ja voldrien els quasi oblidats homes llops, monstres de Frankenstein, mòmies i semblants. Segons Ardanuy tot té la seva explicació: "El tema de la immortalitat és molt temptador, especialment en una societat exacerbadament narcisista, cada vegada més individualista i egocèntrica on es valora allò hedònic i el que s’aconsegueix ràpid. El vampir pren el que desitja, quan vol sense que li importi res més. Però també és veritat que com a reacció han sorgit altres models de xuclasangs que lluiten contra natura portats per un sentit del bé més o menys judeocristià". Pel que s’ha vist, hi ha vampirs per a estona.
El llibre, en espanyol, forma part de la col·lecció “Vaya Timo”, una iniciativa de l’editorial navarresa Laetoli i la Societat per a l’Avanç del Pensament Crític l’objectiu de la qual és desmitificar, amb humor i rigor, algunes de les estranyes creences relacionades amb el món del paranormal amb un llenguatge accessible a tot tipus de públic.

Traducció de l'article de Javier Cabanilles publicat al diari El Mundo el 11 de juliol de 2009

Nocturna i d'altres sobre vampirs

Nocturna és la primera entrega de Trilogia de l'Obscuritat, una sèrie que promet ser per algun temps el nou best seller de vampirs. Escrita per Guillermo del Toro i Chuck Hogan, enllaça amb la millor tradició del gènere. La novel·la recupera els elements més aborronadors de la ficció vampírica i els revitalitza a través d’escenaris contemporanis: un aeroport, les clavegueres de Nova York, sales d’autòpsia i laboratoris tipus CSI, o el buit deixat pel World Trade Center després del 11-S. "Per què aquí?. Els talpons construeixen els seus caus en els troncs morts dels arbres caiguts. La gangrena naix en les ferides. Els seus orígens estan en la tragèdia i el dolor".

'Nocturna. Llibre I de la Trilogia de l’Obscuritat'

Guillermo del Toro i Chuck Hogan. Traducció en català de Nuria Pujol. Suma de Letras Madrid, 2009. 550 pàgines. 22 euros.

Les històries més aterridores de vampirs són aquelles en què el monstre abandona el seu cubiculum a Transsilvània per a irrompre en la vida urbana, connectant amb el món quotidià. Així ocorre també en Deixa’m entrar de John Ajvide (en espanyol a Espasa, 2008). Les trames poden ser de ficció però la por ha de ser real. L’èxit d’alguns dels clàssics del tema, com Salem's Lot de Stephen King, i per descomptat Dràcula de Bram Stoker, es deu en gran manera a la capacitat de reinventar al vampir i situar-lo en el present conegut, mantenint el misteri però sense oblidar la tradició que uneix al monstre amb el lector. Els incondicionals trobaran en Nocturna nombrosos senyals i al·lusions al seu vell amic.

Junt amb alguns dels nous espais de l’horror, pels que transiten els vampirs en la novel·la de Guillermo del Toro, trobem altres coneguts personatges tipus. Abraham Setrakian, homònim de Van Helsing, és un supervivent de l’Holocaust que regenta una casa d’empenyoraments. Des que va veure la Cosa, alimentant-se dels desnonats en les barraques de Treblinka, el seu únic objectiu s’ha convertit a destruir al monstre, que ara reapareix a Manhattan. El vampir recupera el seu aspecte més desagradable, vinculat i comparat amb les atrocitats de la història de la humanitat, junt amb les que qualsevol xuclasang empal·lideix.

La imatge del vampir repulsiu i el tema de la plaga ocupen un lloc central en Nocturna, però ja eren els senyals d’identitat del vampir de Murnau. Nosferatu (1922) amb la seva cara de rata és el pare dels vampirs horribles i també hi ha novetats editorials respecte a ell. Luciano Berriatúa acaba de publicar en espanyol Nosferatu. Un film erótico ocultista-espiritista-metafísico (Divisa 2009), un llibre-DVD, que completa i corregeix, en paraules de l’autor, el que va aportar fa quasi dos dècades en Los provervios chinos de F. W. Murnau. El llibre incideix en la contribució d’Albin Grau i el missatge ocultista, i afegeix nombrós material gràfic, un parell de documentals i la pel·lícula en la seva última restauració.

Sembla que les editorials espanyoles estan disposades a esgotar el nou impuls d’un tema sempre de moda; i així els hispanòfons poden celebrar la reedició castellana del text d’Agustín Calmet Tractat sobre els vampirs (Regne de Cordelia 2009). Seguint la versió publicada en 1751 es tracta d’una referència imprescindible per a entendre el debat que va sorgir en el Segle de les Llums. El llibre de Jordi Ardanuy Los vampiros en la col·lecció Vaya Timo! (Laetoli 2009) també aborda els orígens i contribueix a aclarir algunes de les confusions i malentesos, diferenciant entre els vampirs i els seus predecessors, que sovint són presentats com la mateixa cosa generant no poca confusió.

Finalment, tornant a la narrativa, destacar Baltimore o el valent soldat de plom i el vampir (Suma 2009, només en espanyol), escrita per Christopher Golden i Mike Mignola i amb il·lustracions d’aquest últim. La història se situa en un món arrasat per la plaga on tres personatges reconstrueixen el seu passat en diversos relats de terror, mentre esperen el seu vell amic Baltimore, amb el que s’enfrontaran al monstre.

Hi ha els vampirs més enllà de Crepuscle. Nosferatu, Baltimore o Nocturna ens recorden que junt amb l’atractiu vampir, amb el que es pot prendre cafè o anar d’excursió al camp, continua estant un ésser repugnant, de fètid alè que invita al vòmit i el mon del qual promet no ser gens agradable.

Traducció amb petites adaptacions de l'article de Santiago Lucendo aparegut el 13 de juny de 2009 en el suplement Babelia del diari espanyol El País.

Vampirs, existeixen de veritat?

L’illa de Lazzaretto Vecchio, al sud de Venècia, no és més que una minúscula porció de terra de dos hectàrees que sosté les cases del que va ser un antic hospici per als pelegrins de Terra Santa, un hospital i un dipòsit militar de municions. El llatzaret (que pren el seu nom de l’orde religiós de Sant Llàtzer, que s’ocupava de cuidar els leprosos) era el lloc on els vaixells que venien del Mediterrani i d’Orient descarregaven, abans d’arribar, a qualsevol amb els símptomes de la pesta bubònica, que va assolar Venècia entre els segles XV i XVI i va acabar amb 50.000 persones. Fa tres anys, un grup d’antropòlegs italians va descobrir ací una fossa comuna amb més de 1.500 esquelets. I recentment, el passat març, Matteo Borrini, de la Universitat de Florència, va anunciar un descobriment sensacional: havia desenterrat les restes d’un vampir. Es tractava de l’esquelet d’una dona a qui se li havia desencaixat la mandíbula per culpa d’un tros de rajola que hipotèticament els enterradors, li havien introduït en la boca. Van creure que estaven davant d’un no-mort, un ser capaç d’obrir-se pas a mossos a través del sudari. Esta tècnica és un exorcisme descrit en el folklore. Històricament, es considerava que els cadàvers que mostren sang fresca en la boca i en el nas no havien mort en realitat. I en una època on la pesta es presentava d’improvís en cada racó i en cada casa, en la que les persones queien fulminades d’un dia per a un altre com si estigueren sent triades per una mà capritxosa i mortal, la creença en els vampirs com a transmissors del mal corria quasi més ràpid que les rates i puces infectades pel bacteri pneumònic. Aquests éssers d’ultratomba podien tornar per a mossegar als seus semblants, infectant-los amb el mal, i per això era imperiós bloquejar les seves dents amb un pedrot. "La veritat, vaig tenir sort, no esperava desenterrar un vampir durant les meues excavacions", van ser les paraules de Borrini a National Geographic. Segons Borrini, l’arqueologia no s’havia topat amb un cas semblant, cosa que no es certa, però a vegades bota la sorpresa: les creences i les supersticions deixen en rares ocasions un rastre material que sobreviu al pas dels segles.

Lazzaretto Vecchio va ser un lloc infernal. Els morts per la pesta obligaven els enterradors a reobrir les fosses periòdicament per a tirar els nous cadàvers. Avui, els esquelets apareixen apinyats i mesclats en totes les posicions al llarg d’una rasa de poc més de dos metres i mig d’amplària, enmig d’una terra fosca. Borrini pensa que la baixa formació dels enterradors va reforçar la seva creença en el vampirisme. Al reobrir la fossa exposaven els cossos, que no es descomponien al mateix ritme. Era com una classe d’anatomia de la mort mal compresa. Els diferents graus de putrefacció tiraven singulars diferències entre els cadàvers. En el cas de la dona, potser algú la contemplar tan sols uns dies després de la seva mort mentre tirava altres víctimes; es va persignar, fent el senyal de la creu i tremolant per la maledicció del vampir. Després de la mort, els bacteris que tenim en l’estómac i els intestins queden fora de control i descomponen les vísceres, formant gasos que fan bombolles i líquids que inflen de forma notable el ventre del cadàver. El fluid resultant té color negrós i pot migrar lliurement fins la boca i les fosses nasals. Com resultat, és probable que la dona traspués aquell fluid negre. Algú potser va pensar que havia escapat per a mossegar als seus semblants, tornant de la mort. El mateix líquid pot corroir el lli formant forats, fent la impressió que el vampir s’havia remenat tractant d’eixir de la seva presó de tela a dentades.

Però de quin tipus de vampir estem parlant?

La paraula evoca instantàniament al ser elegant, pàl·lid, de classe alta – romanès o hongarès per a més senyes, si es vol- i amb una capa negra de forro encarnat, llavis fins que oculten uns ullals considerables i capacitat per a convertir-se en rata penada, en aranya i en llop. Cap d’estes característiques ha deixat cap pista en l’esquelet de la dona veneciana. En realitat, el vampir que ha sigut tallat per la història i la llegenda no té res a veure amb el cinematogràfic o el literari. Dràcula? Vlad Dracul o Vlad Tepes va ser un príncep romanès que tenia fama d’empalar als seus enemics, però va ser l’escriptor Bram Stoker va usar el seu nom per a crear al famós comte. I ací va començar un fenomen formidable, imparable, de contaminació mental. L’entreteniment portat per la novel·la de Stoker va mesclar els fets històrics i es va convertir en pseudohistòria. Potser una part del públic admeti que Vlad Tepes no va ser un vampir, sinó un personatge diabòlic i cruel. Però en una guerra, qui no ho és amb els enemics? Tepes, príncep de Valàquia, va mantenir una heroica resistència contra els turcs i l’ombra de l’imperi otomà estenent-se sobre el país. Com reacciona un romanès quan una icona nacional és projectat al món exterior com un monstre? "Els romanesos de més edat s’enutgen prou", explica el professor Daniel Collins, un expert lingüista de llengües eslaves de la Universitat estatal d’Ohio (EUA, al País Setmanal. "Per a comprendre-ho, n’hi ha prou amb calcular quina edat tenien sota el règim de Ceaucescu. Vlad era un heroi nacional i així ho van aprendre en l’escola". L’enuig dels romanesos més vells pot ser gran, però la cosa canvia amb les generacions més joves, amb una mentalitat mercantil, orientada al negoci, opina Collins. "En quant es van donar compte que els turistes amb diners acudien al país atrets per Dràcula, es van apuntar a la idea i la van reforçar".

Paul Barber és un investigador del folklore dels vampirs que ha treballat associat al Museu Fowler d’Història Cultural de la Universitat de Califòrnia. També és autor d’una obra que s’ha convertit en un clàssic, Vampires, burial and death, folklore and reality (Yale University Press, no traduït), un estudi minuciós sobre el fenomen del vampirisme a la llum de l’antropologia forense, el ritual i significat dels soterraments. La indústria de l’entreteniment exerceix una influència tan extraordinària que resulta fàcil identificar la seva empremta. No hi ha més que teclejar Dràcula en Google: més de 13 milions d’entrades, pàgines web de vampiròlegs i fanàtics, rates penades amb fons foscos i sanguinolents i la resta de parafernàlies de la mort. Les organitzacions sobre el fenomen Dràcula també abunden. N’hi ha a desenes: la Societat de Bram Stoker a Dublín, la Societat del Comte Dràcula a Los Angeles o la Societat Occidental de Lucy i els No Morts en Tennessee... Aquets grups, que reclamen connexions històriques amb el vampirisme, estan contaminats per una mitologia purament inventada, indica Barber. "La majoria de la gent ignora que a través de la història europea s’han produït informes extensos i detallats sobre cadàvers que han sigut desenterrats de les seves tombes, declarats vampirs, i assassinats", escriu Barber a la revista Skeptical Enquirer.

El vampir folklòric és molt diferent del que tenim la intenció de. Per a començar, parlem de llauradors, no de gent de la noblesa. No hi ha descripcions que aquests vampirs tinguin llargs ullals esmolats, ni capa, ni que es transformen en animals, ni que visquin en castells. El vampir, de colp perd tot el seu glamour, heretat d’una rica tradició de la literatura victoriana que va traslladar personatges ambiciosos, amb talent i ben educats, als arguments fantàstics. És pobre, no té ni un duro. No vesteix d’etiqueta. Els llauradors del segle XVIII no tenien molts vestits que posar-se. "Els colors predominants eren el blanc i el roig, no el negre", explica Collins. I no sols s’alimenten a mossos. En la tradició eslava, el vampir no sols consumeix sang, sinó qualsevol cosa que un necessita per a viure. "En els Balcans, els vampirs arruïnen les sitges de gra".

En una mirada retrospectiva al passat, fugint del terratrèmol Bram Stoker, aficionats com el britànic Dudley Wright, autor d’un clàssic sobre el tema escrit en 1914, sosté que el vampirisme ja ocupava un espai en les creences dels babilonis sobre el més enllà. Les referències més primerenques es remunten a signes escrits en taules d’argila de Caldea i Assíria. Els romans van admetre la creença que alguns cossos soterrats podrien tornar a la vida per mitjà d’encisos, i per a prevenir tals resurreccions cremaven els cossos; les llegendes gregues, escriu Wright, estan infestades de meravelloses històries de morts que s’alcen de les seves tombes per a alimentar-se de la sang dels joves i bells. I en l’Europa del segle XVIII, el folklore vampíric es va estendre per Àustria, Hongria, Polònia, les illes Britàniques, i, per descomptat, el principat romanès de Valàquia.

Aquest vampir folklòric és molt més desconegut, però no per això menys fascinant. El seu aspecte físic dista molt dels vampirs de les pel·lícules, com la recent Crepuscle, o dels films de terror de la sèrie Underworld. Els vampirs no són bells; això depèn de si ho van ser en vida. I per descomptat, no reflecteixen pal·lidesa en la pell. "El vampir té la cara roja. Hi ha una expressió popular a Sèrbia i en el nord de Polònia que diu 'roig com un vampir', dirigida a les persones que es ruboritzen amb facilitat". "Si llegeixes curosament els relats sobre el desenterrament dels vampirs", explica Collins, "dels cossos que no s’havien descompost, se’ls descriu com de color rogenc". En realitat, el fenomen té una explicació fisiològica. Quan un cos es podreix, l’epidermis comença a desprendre’s, deixant la capa subjacent, la dermis, exposada a l’exterior. Una persona pot pensar que la pell del cadàver s’està regenerant. Però també és cert que, depenent de la posició del cos, els teixits poden saturar-se de sang. Si el cos està prostrat boca per avall, el rostre pot enrogir-se, donant l’aparença d’una cara fosca. És el livor mortis, o la lividesa. Un altre efecte explicat en les observacions és el creixement del pèl i de les ungles, però la veritat és que es tracta d’una impressió visual: al retraure’s la pell, les ungles i la barba pareixen més llargues. Una de les curioses descripcions que suggerixen que un d’estos cadàvers, al ser travessat per una estaca de fusta, crida com si en veritat fos viu, encaixa amb un fet fisiològic sorprenent, encara que poc conegut: a causa de l’acumulació de gasos en l’abdomen, la perforació amb una estaca pot forçar l’aire a passar entre la glotis i les cordes vocals, produint un so singular. Inclús la qüestió del vampir transformant-se en rata penada té una arrel científica. El gran naturalista Carl von Linné va batejar un rata penada gegant d’Amèrica central de fins a 13,5 centímetres d’envergadura com Vampyrum spectrum. Linné va pensar erròniament que xuclava la sang (de les mil espècies classificades, només tres ho fan realment), segurament influït pel folklore popular.

El comportament dels vampirs obri una finestra a la psicologia de l’època victoriana. En les pel·lícules, el comte Dràcula sembla exercir un hipnotisme sobre les seves víctimes que, a la fi, resulta fatal. I per descomptat, també està el sexe. Les tradicions parlen d’històries en què un marit mort torna per a estar amb la seva dona, o que un home que no va ser casat torna de la tomba per a tindre sexe amb joves. Però a diferència del que mostra el cine, la dona no se sent atreta pel vampir; el tem. I curiosament, la sexualitat també està absent en moltes creences, ja que tot ser (dones i ancians) és susceptible de convertir-se en vampir. "Al meu parer, la facultat hipnòtica és un invent de Bram Stoker", diu Collins. "En la seva novel·la Dràcula, Stoker mostra un renovat interès per la ment subconscient, en temps anteriors als de Sigmund Freud, i per això Dràcula practica la hipnosi, igual que el doctor Van Helsing". L’altra raó consisteix en el que un esperava d’una dona jove en l’època victoriana. "Elles mai deixarien que un home entrés en el seu dormitori, ni eixirien amb un desconegut. Per a protegir la seva reputació de bones noies, Stoker havia de fer que Dràcula controlés les seves ments".

El neuròleg espanyol Juan Gómez Alonso, cap del Servei de Neurologia de l’Hospital Xeral de Vigo, va realitzar una tesi doctoral sobre vampirisme, i en la seva investigació va creure trobar curioses similituds entre els vampirs i la ràbia. Per a començar, esta patologia és transmesa per un virus per mitjà de mos, i els animals transmissors, el gos, el llop i la rata penada, apareixen també en la mitologia del vampir. "El virus tendeix a envair la part més primitiva del cervell, coneguda com el sistema límbic", respon aquest expert en un correu electrònic. La ràbia furiosa en una persona produeix un comportament que recorda molt al del vampir, amb "agressivitat primitiva, gana sexual exacerbat, insomni pertinaç, tendència a vagar sense rumb", i la intolerància a determinats estímuls, i olors, espills, aigua i corrents d’aire. Aquest comportament s’ha constatat també en animals malalts de ràbia. Alonso apunta una coincidència cronològica sorprenent. "A principis del segle XVIII Europa va patir una important epidèmia de ràbia que va afectar gossos, llops i altres animals en la zona oriental". A Hongria, per exemple, l’epidèmia va ser més intensa entre 1720 i 1730, quan les principals revistes i gasetes de l’època van arreplegar històries de vampirisme.

Per què els vampirs no han perdut ni una miqueta d’atractiu per al públic? "En la nostra societat, la medicina ha prolongat la vida, i la mort s’ha transformat en quelcom no familiar", conclou Daniel Collins. "La majoria de la gent mor en els hospitals en compte de de les seves llars". La indústria funerària és molt rendible, i els difunts són maquillats per a tindre un aspecte saludable. "El vampir que viu després de la mort desafia allò que s’ha establert, i la societat occidental moderna sempre ha valorat una cosa tal com enderrocar els tabús, trencar amb allò que s’ha prohibit, per la qual cosa la idea de creuar la frontera cap a un territori prohibit és molt atractiva i inspiradora. La línia entre la vida i la mort és el tabú". Els vampirs, en definitiva, desafien aquesta línia impossible, van i tornen, i això els fa irresistibles.

Traducció amb correccions de contingut de l'article de Luis Miguel Ariza aparegut el 23 de maig de 2009 en suplement cultural espanyol El País Semanal .

'Nocturna' de Guillermo del Toro

El cineasta mexicà Guillermo del Toro, el cap del qual alberga un tresor de fantasia infinita, s’ha passat a la literatura per a escriure ‘Nocturna’, una faula de vampirs en el segle XXI, en la que a ritme trepidant reflexiona sobre la por, en un Nova York envaït per una plaga de ‘no morts’.
El realitzador cinematogràfic ha deixat deu dies Nova Zelanda, on s’ha instal•lat durant tres anys per a realitzar, segons diu, el seu projecte "més ambiciós", l’adaptació cinematogràfica del ‘Hobbit’, de Tolkien, per a concedir a Londres algunes entrevistes i poder parlar de ‘Nocturna’.
Un primer volum d’una trilogia escrita en col·laboració amb Chuck Hogan, un gran autor de best sellers.
‘Ha estat fascinant escriure amb Hogan -aclareix-, hem col·laborat durant més de quatre anys en els tres volums i m’agradaria continuar escrivint amb ell, encara que també vull fer projectes literaris en solitari, perquè la literatura et dóna molta més llibertat que el cine’, precisa.
Una llibertat que es tradueix per a Guillermo del Toro (Jalisco, Mèxic, 1964) en poder escriure qualsevol classe d’escenes sense haver de donar explicacions o ‘tenir por de la classificació per la censura, la taquilla o a l’espectador horroritzat que se surt de la sala’.
I és que a ‘Nocturna’ el lector ha d’estar preparat per a concebre tot allò aparentment inexplicable i veure no vampirs aristocràtics, seductors i elegants amb esmolats ullals i capa negra amb forro de vellut roig, i que després es converteixen en rates penades, sinó a éssers poderosos, no morts, que volen tornar i envair la terra amb infectats amb molta set de sang.
‘A mi no m’interessa el vampir romàntic, el que naix en la literatura d’Occident el 1819, aqusll vampir dandi, no m’interessa. A mi m’agrada el pobre diable, el vampir com a paràsit aterridor, com un drogoaddicte que té necessitat de sang, m’agrada el vampir lumpen’, recalca.
I com a amant de la biologia, Del Toro realitza en el llibre un minuciós tractat d’anatomia i biologia del vampir.
‘Des de petit -argumenta- m’interessa aquest tema i des de llavors tenia una noció ja del càncer com de cèl·lules del cos que es posen a construir òrgans que no valen per a res i que acaben matant, i vaig pensar que hi havia un acte de rebel•lia del cos i d’ací la idea del vampir. Mai havia pogut narrar-ho açò bé i ara ho he fet amb Hogan, perquè vull donar un angle nou a la mitologia del vampir’.
Aquest objectiu de ‘redefinir els orígens del vampir’ ho podrà completar el lector amb els altres dos volums que conformen la trilogia. El segon està previst que surti a finals d’any, o en el 2010 i el tercer està encara en fàbrica.
Amb tot això, Del Toro vol que al final els tres llibres es portin a la llar i es converteixin en una sèrie de TV per cable. ‘Vull que els personatges no estiguin tancats i donaran moltes voltes, els herois es convertiran en vilans i al revés’, matisa
Però per ara ‘Nocturna’ farà feliços a tots aquells que estimin aquesta ment sense límits de Del Toro, per a qui el "entronització de la raó per damunt de l’emoció és absolutament aterridor’.
‘Quan la gent diu que les coses fantàstiques són per a joves em riu molt o em fa pena; perquè hi ha gent que adora la política, que és com jugar a indis i a vaquers amb el destí d’un país, estan encantats i no els fa vergonya. Ara la gent vol reinventar-se i això si que és juvenil. Però veurem: per què cal creure més en la geografia que en la màgia? són tot línies imaginàries, conclou amb humor el creador.
"Nocturna" ha estat publicada esta passada setmana i als Estats Units ocupa els primers llocs de mes venuts. Però lamentablement no està disponible en català.

Agència EFE

Ressenya de la sèrie 'Moonlight'

'Moonlight' és una sèrie televisiva sobre vampirs centrada en la vida de Mick, un atípic vampir que trenca amb els esquemes de les versions de Dràcula i seqüeles. Encara que té poders sobrenaturals, s’alimenta de sang d’humans acabats de morir i treballa com a investigador privat en la ciutat de Los Angeles. Està produïda per Joel Silver i protagonitzada per Alex O´Loughlin.
Mick St. John (Alex O´Loughlin) és un peculiar investigador privat que treballa a la Los Angeles i té habilitats sobrenaturals. En realitat es tracta d’un vampir que pot olorar el passat, traslladar-se a l’escena del crim o escoltar a 30 metres de distància. Posseeix el do de l’eterna joventut i una velocitat de moviments espectacular.
El 1952 el seu destí va canviar per sempre. Es va casar amb una vampir sense saber-ho i la nit de bodes ella la va mossegar en el coll convertint-lo en un no-mort. Mick va haver d’aprendre a viure amb els seus nous poders i a alimentar-se de sang. No obstant això, per a compensar el mal que va provocar a els humans quan era un vampir novell, va decidir fer-se investigador privat i ajudar la gent.
Anys més tard, una dona va acudir a ell desesperada perquè la seva filla havia estat segrestada i la policia no era capaç de trobar-la. Seguint el seu rastre, la va localitzar en mans de Coraline (Shannyn Sossamon) la seva ex-dona, que tenia la intenció que els tres formaren una família feliç. Mick va haver de lluitar contra ella per a rescatar a Beth Turner (Sophia Myles), que llavors tenia 4 anys. Ara Beth és una reputada periodista d’investigació que treballa per al canal d’internet 'Buzzwire' i que s’encreuarà en els casos de Mick. Amb el pas del temps, el somni del vampir serà convertir-se en humà per a poder estar junt amb ella.
Mick va prometre que mai s’alimentaria de la sang d’un humà viu, així que acudeix al seu amic Guillem, un jove que treballa a la morgue i que li la subministra en bossetes petites.
Les bones intencions i la moral de Mick xoquen constantment amb el caràcter prepotent i malvat de Josef Kostan (Jason Dohring). Aquest milionari i egocèntric vampir no accepta que el seu amic detectiu no actuï com un depredador i pensa que el seu comportament pot perjudicar tant la luxosa vida de què gaudeixen els vampirs a Los Angeles com a la seva clandestinitat.

Ressenya del 'Tractat sobre els vampirs' de Calmet

Calmet va ser un erudit en temes bíblics, que va dedicar vint-i-tres volums als seus comentaris a bíblics, estant imbuït de l’esperit de la Il•lustració, fou un típic representant del racionalisme del XVIII que dubtava de tot i tot ho sotmetia a la Raó. Calmet es va proposar acabar amb la superstició i per a això es va arreplegar de totes les armes que l’intel·lecte pot oferir. El tema era difícil perquè hi havia literatura científica i s’havien escrit informes oficials a petició de l’emperador sobre aquest revinguts. De 1749 és la primera edició de l’obra que s’anomenava Dissertació.
Dos anys després va completar l’obra editada en dos toms, el segon és el dedicat als vampirs. Es tracta del primer tractat sobre el tema. Sense Calmet, segurament no s’hagueren escrit 'Dràcula' ni el seu antecedent 'El vampir' de Pollidori ni 'Carmilla' de Le Fanu. En 63 capítols el bon clergue s’empra a fons perquè no ens quedi cap dubte sobre la inexistència dels vampirs si bé la seva lectura apassionant és més aviat un fracàs científic i un triomf literari de primera magnitud.
La prosa d’un tractat científic no té la frescor, la claredat, la gràcia de l’escriptura de Calmet. Estem davant d’un text d’imaginació, de fantasia on els fets es narren amb versemblança total i que pretén ser científic. Podem ser un llaurador de l’Est d’Europa que assisteix aterrit a la mort del seu bestiar i dels seus fills, que s’acosta ple de paüra a la tomba pudenta on el vampir descansa, han d’apartar la terra i clavar-li una estaca o tallar-li el cap i cremar-lo. Pot ser un dels habitants de l’illa de Míkonos on es va estendre una fatal epidèmia de vampirisme entre 1700 i 1702 que va despoblar l’illa.
L’argumentació és molt completa i no sols sobre els vampirs. Calmet es planteja tots els casos possibles i recorre a la documentació antiga i contemporània sobre el tema; per exemple, a Anglaterra, segons refereix Guillem de Malmesbury, un home difunt es va aparèixer a la seva dona i als seus familiars durant tres nits, els molestava i aquets feien sorolls per a espantar-lo. El bisbe de Lincoln va reunir al seu consell que es va mostrar partidari de cremar-lo; al bisbe li va semblar una crueltat i va preferir dictar una cèdula d’absolució que va ser dipositada sobre el seu cos i d’esta manera tot va tornar a l’orde; la casuística del religiós arriba a plantejar-se si es pot absoldre un pecador després de mort.
Un altre cas és el d’un mort que s’apareixia i demanava que el cremessin perquè en cas contrari no podria descansar. Deu joves fornits es van oferir a tallar el cadàver en trossos; quan anaven a cremar-lo van decidir traure-li cor per a evitar que, com en el poema de Lucà, els mags pogueren fer de les seves, així, es van cremar les restes i tots van descansar. El cas de Catalina, al Perú, una noia de setze anys que va morir en greu pecat per haver comés sacrilegis. La pudor que desprenia el seu cos va obligar a traure-la de la casa el més aviat possible. Es van produir diversos fenòmens que van atemorir als presents: un cavall es va encabritar, es va escoltar l’udol d’un llop, es van trencar teules, una criada va rebre un cop en l’esquena i, als pocs dies, va aparèixer Catalina levitant i trencant atifells de la cuina. El relat va quedar obert i no s’indica quines mesures es van prendre.
Els vampirs no moren i la possibilitat d’escapar d’aquest destí és d’un atractiu insuperable; d’altra banda, la transgressió de les normes morals és també d’un atractiu enorme; en definitiva, Calmet va voler negar i va confirmar, va excitar, va obrir camins a un món apassionant.