Ressenya de Luise White: 'Speaking with vampires'

Luise WHITE. Speaking with vampires. Rumor and history in colonial Africa, Berkeley, Los Angeles, London, University of California Press, 2000. ISBN: 0-520-21703-9.

Una línia d'interès recent en les ciències socials és l'estudi de les formes culturals de percepció i negociació de la violència patida pels éssers humans. També la història ha abordat aquest tipus de qüestions. La revisió i controvèrsia historiogràfica, potser amb escàs ressò al nostre país, sobre l'holocaust i els riscos de convertir el patiment en una abstracció, és una bona mostra de l'interès per la història. Speaking with vampires aborda, particularment, la resposta cultural d'algunes comunitats d'africans i africanes a la violència, dominació i incertesa que va suposar el colonialisme. Aquest llibre també contribueix, com la pròpia autora assenyala, a una historiografia recent interessada en el valor de l'experiència, una qüestió que inclou coses aparentment tan dispars com la memòria, el corporal o què constitueix una prova. Luise White utilitza com a fonts, en el seu text, una sèrie d'històries molt populars sobre vampirisme -històries de captura i sang- recollides en una vasta extensió de territoris de l'Àfrica central i de l'est, que en l'actualitat es correspondrien amb Kenya, Uganda, Tanzània, Zàmbia i la República Democràtica del Congo.

L'encreuament de camins metodològic -entre l'etnografia i la història oral- i disciplinar -entre la història social i cultural o l'antropologia històrica- dóna un enorme valor a aquesta obra que transgredeix límits disciplinaris.

A la primera part el text proposa reflexions metodològiques de calat considerable i en què convé aturar-s’hi amb una mica més de detall. Per a White, els rumors de vampirs que utilitza com a font històrica, haurien ajudat a les persones a comprendre i reavaluar experiències quotidianes incomprensibles, és a dir, a afrontar les maneres en les quals opera el poder i el coneixement en règims violents, com el colonial ( p. 31). Aquestes històries de vampirs serien una mena de nou dialecte, nodrit amb idees procedents de la bruixeria tradicional i nocions sobre el colonialisme que reflectirien situacions de violència exemplificades en el que l'autora anomena estats d'extracció. No existeix, per tant, una interpretació única que expliqui la popularitat i persistència d'aquestes històries que es van anar estenent sota la denominació de banyamata o wazimamoto, neologismes sorgits en el període colonial. Els rumors, com la sang extreta i abstreta de la qual parlaven, tenien la flexibilitat de dir moltes coses que s'exploren al llarg del llibre. Per exemple, com els europeus havien portat, amb la seva cultura, formes de reconeixement articulades a través dels diners, els nous significats mèdics i religiosos adquirits per la sang o els sistemes de classificació establerts en funció del color de la pell.

Potser anticipant-se a una de les principals objeccions que se li pot fer al text, White assenyala que l'ús d'aquest tipus de fonts remet a una disquisició més general sobre el valor de la veritat en el treball històric i defensa que amb l'ús dels rumors com a fonts no minven les bases materials d'una veritat històrica. És a dir, que la mediació del llenguatge no menyscaba els successos que descriu doncs és a través de la parla com comprenem les causes i les intencions del que ens passa (p. 33). En resum, llenguatge i esdeveniments no són oposats sinó parells dialèctics en constant diàleg i interrogació mútua. La seva defensa per a l'ús legítim d'aquest tipus de fonts és explícita: reduir la discussió sobre la veritat continguda en els rumors de vampirs a una dicotomia veritat / ficció podria eclipsar altres formes més complexes de comprendre l'experiència del passat, és a dir, d'entendre com les persones articulen i debaten maneres de donar sentit a les seves pròpies vides (p. 42). Com ha assenyalat Patrick Malloy en la seva ressenya a Speaking with vampires (Journal of Interdisciplinary History, 2001, 32, 155) el text proposa una reinterpretació del valor del fantàstic que la historiografia colonial havia considerat com a expressió d'una falsa o simplement nul•la consciència de els colonitzats. El text, per tant, qüestiona el pessimisme d'algunes posicions defensades des dels Estudis Postcolonials per autors com Gayatri Spivak sobre la impossibilitat de donar-li veu al subaltern.

Com fa servir l'autora aquests rumors (fonts)? Amb diverses aproximacions. A la segona part del llibre -aborda en dos capítols qüestions laborals i mèdiques-, no utilitza els rumors com experiències individuals ni testimonis sinó com gèneres literaris que comparteixen arguments comuns més enllà de cultures i fronteres colonials. Aquests rumors de vampirs que recullen històries sobre boques embenades o benzina vermella permeten accedir, segons l'autora, a l'experiència que va ocasionar la parafernàlia tecnològica de la medicina colonial (capítol tercer). La importància concedida pels africans a la medicina colonial caldria relacionar-la amb la dificultat per accedir-hi-(llargues jornades de desplaçament al centre, novetat de les instal•lacions, etc.) més que a la percepció de la seva efectivitat terapèutica. Aquests tractaments adquiririen el seu significat en el context local a través de la traducció als seus sistemes de creences propis. Per a l'elaboració del capítol quart, un dels tres que aborden l'explotació laboral, empra, en lloc de fonts d'arxiu, 130 entrevistes utilitzades com a fonts orals en el seu sentit més tradicional. Aquestes històries parlarien de condicions de treball, d'autoritat o burocràcia colonial, de com concebien els treballadors les seves remuneracions o del sense sentit de les rutines del treball diari.

White explora en la tercera part del llibre les possibilitats interpretatives dels rumors de vampirisme, per posar de manifest les resistències al poder colonial en qüestions com la propietat matrilineal de la terra (capítol cinquè) -a través de rumors recollits a Nairobi entre els anys 1919 i 1939 - o com els ensenyaments i les pràctiques missioneres es van introduir en aquests rumors (capítol sisè).

El capítol setè ofereix un interès especial ja que confronta el discurs científic occidental de la dècada de 1930 sobre la malaltia de la son (històries de microbis), utilitzant fonts d'arxiu que tradicionalment la historiografia consideraria apropiades, amb els relats dels africans (històries de vampirs ) habitants de la zona. Ambdues serien maneres negociades de parlar de la malaltia de la son. Aquesta confrontació de fonts ajudaria a superar el que tradicionalment hem anomenat, els que fem història colonial, el malson ecològic d'Àfrica que va desencadenar el colonialisme. Des del marc en què es mou White, el desastre ecològic seria un trop, és a dir una figura retòrica desenvolupada pel discurs científic mèdic per parlar sobre l'Àfrica a través del paradigma del desastre i la recuperació. Per a White la història ecològica de l'Àfrica necessita desplaçar aquest paradigma. Aquesta proposta l'aborda resignificant el valor dels testimonis. Tant l'informe científic com el remor serien productes culturals, amb posicions narratives diferents, de la mateixa categoria ja que tots dos formen part del mosaic fragmentat d'idees colonials que revelen el desassossec davant la malaltia de grups socials específics, les autoritats sanitàries en un cas i la població autòctona en l'altre. Aquest abordatge entra, necessàriament, en la discussió del valor de les fonts que contenen els arxius metropolitans. Aquestes fonts no parlen del que els passava als habitants de les colònies sinó, més aviat, del projecte colonial que va intentar recodificar les idees locals en termes imperials. Una remodelació que no va aconseguir totalment el colonialisme com mostren els relats de vampirs.

El capítol vuitè se centra en relats molt detallats de vampirisme recollits per la premsa local a Kampala en la dècada dels cinquanta. Aquests relats de vampirs van ser un fòrum per parlar de qüestions com la política del rei que silenciava la premsa anglesa, i les notícies sobre els judicis a vampirs eren una manera de disciplinar als oficials africans de la corona anglesa. En el capítol novè torna de nou a l'experiència laboral per mostrar com, a través de rumors i històries més convencionals sobre canibalisme, poden reinterpretar les emigracions com estratègies de resistència dels propis treballadors africans.

La pròpia autora reconeix que Speaking with vampires no tracta tant del vampirisme en societats colonials sinó que, més aviat, es tracta d'una obra que reflexiona sobre l'escriptura històrica. Veritat o ficció? Fets o narratives plurals? La sortida a aquestes dicotomies vindria de la mà d'acceptar que el que importa no és tant què s'estudia sinó com s'estudia. És a dir, com es constitueix un subjecte històric, amb quines fonts i amb quines proves. No és una aposta pel relativisme extrem ja que les interpretacions s'han de fer amb precaució- tot i que el text conté de vegades interpretacions molt arriscades-. És una aposta per la indagació en fonts rebutjades per la historiografia tradicional, per concedir importància al fantàstic com una via per comprendre el subaltern i per trencar la distinció entre fonts i interpretacions. La riquesa històrica d'aquestes històries de vampirs residiria en la seva capacitat per establir interrelacions complexes per desvetllar la vida i el pensament quotidià, ja que s'ocupen de molts camps de la realitat -del poder al cos-. Però riquesa també perquè aquestes fonts permeten interpretacions més analítiques que ajuden a recontextualitzar el local. En definitiva un llibre, si em permet, historiogràficament insurrecte.

Rosa María Medina Doménech DYNAMIS. Acta Hisp. Med. Sci. Hist. Illus. 2003, 23, 409-454.

Vampirs entre nosaltres

Després del breu i gloriós episodi dels fills de les flors a la dècada dels seixanta, la joventut, com a penedits si haguera sucumbit a l’allò bonic i al bon rotllo del concert a Woodstock, va caure en els cuiros negres, cabells rapats i males cares dels punks. Després de dues dècades d’indefinició, ara els agraden els vampirs: joves i guapos, a poder ser. Res del vell hongarès boig Bela Lugosi que em va aterrir durant la meua infància.

Per què en les societats avançades del segle XXI, configurades segons els principis racionals i científics del segle de les Llums, apareix aquesta moda fosca, negra i hemofílica del Regne de les Ombres que són les novel•les i pel•lícules de vampirs?

Els taoistes, com qui açò escriu, que considerem la naturalesa humana com dual, formada per mescles variables de yang i yin, és a dir, llum i foscor, podem pensar que la mimada, asèptica i pacífica joventut de fins del segle XX necessita compensar la inofensiva blancor de les seves vides amb certes dosis d’horror, sang i fetge (vegis Hannibal Lecter).

Però ja no valen les capes tamborinades i els fracs de Bela Lugosi que es converteixen en ales de vampir, ara necessiten un vampir amb aspecte de Tom Cruise que condueix pel Golden Gate de San Francisco als sons de Simpathy for the devil de Mike Jagger i, encara més recentment, les mel·líflues entregues de Crepuscle, els ben plantats vampirs de la qual s’han tornat vegetarians, mengen pizza i es mosseguen entre si molt poc o quasi res, el mínim per a no desentonar ni decebre a la parròquia.

A què vénen aquestes fantasmades a l’Edat de la Raó doblegada per l’Era Atòmica en plena esplendor de la ciència racionalista? No ho explica el marxisme, per descomptat, ni Derrida ni Deleuze; per a entendre-ho cal recórrer a la Biologia i inclús a la Mitologia.

Carl Gustav Jung, el psicoanalista més penetrant i erudit del segle XX, va escriure després de la Guerra Mundial un assaig titulat El mite dels platets voladors on explicava les suposades aparicions d’ovnis com el desig de la Segona Vinguda, promesa en les tradicions cristianes. Davant del terror de la bomba atòmica, després d’hidrogen, encara més devastadora, les gents miren als cels esperant que quelcom, un deus ex machina com en el teatre grec, baixi a solucionar els problemes en què s’ha embrancat la humanitat. Quelcom semblant passa ara amb la moda dels vampirs: és un fenomen compensatori.

Jung va postular que a més de l’ego, l’Id i el superego de Freud, existien en el subconscient col•lectiu de la humanitat certs arquetips, com "l’ombra", que arreplega les pulsions negatives, fosques, transgressores del més asèptic empleat de banca o del més gosat i bohemi dels pintors o poetes maleïts. I "l’ombra", representada en una carta del tarot, seria Dràcula.

El vampir és un vell conegut perquè ja apareixen en la tradició clàssica, en la Lilith dels jueus, transsumpte tenebrós d’Eva, en els papirs de les piràmides i al llarg de l’Edat Mitjana per a ser formalitzat per la Modernitat en el Vampir de Polidori, el metge pesat que es va portar Byron a l’exiliar-se a Itàlia i després en el clàssic de Bram Stoker, que li dóna la seva forma canònica. Prim, fosforescent, sensual.

La millor antologia en castellà sobre el tema és El vampiro editada per Acantilado. En el seguici d’Hecate, ens diu Jacobo Siruela en el pròleg, està Empusa, l’equivalent romà del qual és Làmia. Inclús les primeres sirenes, anomenades així per aparèixer amb Siri, estrella zenital de la canícula estiuenca, eren harpies devoradores d’homes..

El vampir és un ser de rostre prim, d’una pal·lidesa fosforescent, llavis sensuals que encobreixen aguts ullals la mossegada dels quals té poders anestèsics, ungles llargues i orelles punxegudes. Però la seva característica principal és la immortalitat. És el que no mor, viu de nit en el seu propi cos alimentat de sang humana.

El vampir és el revers tenebrós de l’alquimista: ambdós busquen la immortalitat i a vegades l’aconsegueixen però per camins tan diferents com la nit i el dia. És com si l’alquimista cansat de fracassar en la seva cerca de l’elixir de llarga vida es resignarà a substituir-ho per la sang i per la vida nocturna.

Sembla que s’ha tancat un cicle d’ahir a avui entre El vampir de Polidori, que es va inspirar en Lord Byron, i el jove actor bellíssim que ho representa a Crepúscule. La fascinació de Byron era tal que Schopenhauer va escriure: "Estàvem passejant per la platja del Lido, Alina i jo, quan va passar Lord Byron a cavall. L’increïble bellesa de la seva persona, la mirada penetrant i voluptuosa que va llançar a Alina, el visible efecte que aquesta mirada va produir en la meva jove amiga em van fer comprendre que la traïció estava ja potencialment assegurada. Al matí següent vaig creure prudent buscar refugi a Pàdua".

El vampir modern que comença amb Byron es deforma en el Nosferatu de Murnau i el Lugosi dels anys trenta, per a tornar ara a la seva forma de bell tenebrós. Millor així. Ho necessitem sigui com sigui, per a recordar una part imprescindible de la psique humana. 

Luis Racionero. La Vanguardia

El retorn dels ullals

La saga ‘Crepuscle’ i telesèries com ‘True blood’ ressusciten el mite del vampir, que sedueix l’home modern perquè uneix l’obsessió per la sexualitat i la por a la mort

Ullals afilats refulgeixen en la foscor. Literatura, cine, sèries de televisió i fins i tot la vestimenta gòtica de certs adolescents han tornat a posar de moda els no morts. La tetralogia Crepuscle, de la nord-americana Ste­phenie Meyer, ja ha venut només a Espanya un total de tres milions d’exemplars, un èxit comercial estimulat en les últimes setmanes per l’estrena de la segona entrega cinematogràfica de la saga, Lluna nova, segons el director editorial d’Alfaguara Infantil i Juvenil, Raúl González. I un llistat exhaustiu de tots els títols que alimenten la febre vampírica. Què és el que està passant? Recorrem a diversos experts per desentranyar les claus d’aquest fenomen.
Jacobo Siruela, editor d’Atalanta i antòleg de la més completa col·lecció de relats decimonònics sobre la matèria publicada fins a la data en castellà, considera que no es tracta d’una moda passatgera o efímera, sinó recurrent: des que va començar a estudiar el mite, fa 20 anys, ha pogut constatar que cada lustre el vampir torna amb una renovada set de sang. En uns termes semblants s’expressa Pere Sureda, director editorial del Grupo Norma, que concedeix un trienni de glòria al boom actual. Potser el revingut atrapat en uns llimbs impossibles entre el taüt i les passions humanes, és incapaç d’abandonar per sempre més l’imaginari cultural de l’home modern. Una llegenda fascinant: la immortalitat.
Des que el doctor John William Polidori va fundar, amb un relat publicat el 1819, la figura romàntica del vampir, culminada amb el Dràcula de Bram Stoker (1897), el mite sedueix al nostre inconscient perquè amalgama dues qüestions principals: l’obsessió per la sexualitat i la por profunda a la mort. «Després de la mossegada –explica Jacobo Siruela–, la víctima passa a ser un no mort, un ésser de la nit condemnat a portar una vida que simbolitza el que està prohibit, allò que la raó i la moral no accepten i condemnen». Encara podria afegir-se un altre element al revival que ens està afectant, almenys pel que fa a literatura juvenil: el vampir se sent com un ésser diferent dels altres i, per tant, «encaixa a la perfecció amb la figura de l’adolescent», en paraules d’Isabel Clúa, investigadora del grup Cos i Textualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
El mite de Dràcula ha anat evolucionant –i no sempre d’una forma lineal– des d’una criatura regida pels instints més animals i el desig, reflex de les pors de la moral victoriana, fins a un ésser més complex, vulnerable, que té ànima, consciència i un pathos de pèrdua irreparable. En les últimes entregues, no obstant, podria fer la sensació que el símbol ha acabat fent un pas enrere: a Crepuscle no hi ha sexe explícit, sinó un amor inconsumable, i tant en aquesta saga com a la sèrie televisiva True Blood (Sang fresca), basada en les novel·les de Charlaine Harris, el fantasma melancòlic ja no desitja alimentar-se de fluids humans, sinó de sang animal i plasma sintètic. Per al psiquiatre Vittorino Andreoli, autor del pròleg a l’última edició anotada a Itàlia de Dràcula (Rizzoli), els canvis són un signe dels temps: «Un cop acabat el freudisme, tenim uns vampirs amb dents de llet, ideals per a aquesta generació de joves sense una forta identitat: mascles ben vestits, pentinats i que senten un instint sexual molt feble».

Contenció sexual
Aquest argument és tan atraient com rebatible. Clúa recorda que la contenció alimentària i sexual a Crepuscle encaixa perfectament amb el perfil ideològic de l’autora i amb el fet que Meyer sigui mormona, una fe que abraça la castedat prèvia al matrimoni. Segons els editors Siruela i Sureda hi segueix havent una forta pulsió sexual en aquestes revisions del mite: sense ella tot l’artifici novel·lesc s’acabaria enfonsant. L’èxit de la literatura vampírica es basa en això: el desig és imprescindible encara que no pugui arribar a consumar-se.
Una altra novetat en aquest ressorgiment és el fet que el lector ha anat desplaçant-se des d’un públic adolescent fins a dones que ronden els 30 anys i a qui agrada consumir novel·les que revisiten uns amors idealitzats i irreals, del tipus de l’obra Romeu i Julieta. I què? La investigadora Clúa alerta del perill de vincular les dones amb les formes marginals de la literatura, «una manera de deslegitimar les unes i les altres i de perpetuar un determinat cànon amb uns valors ideològics associats». Un fenomen global, sens dubte, que no aspira a transgressions literàries.

Olga Merino. El Periódico

ALS JÓVENS ELS AGRADA LA SANG?

La fórmula de l'èxit: relats que mesclen el sobrenatural, l'amor, quelcom de transgressió i, segons el cas, d'acció. La indústria de l'entreteniment troba en els adolescents un terreny abonat per a injectar sang nova al vell subgènere de vampirs Encara que coste imaginar-ho, va haver-hi un temps en què Dràcula també va ser jove. Com ho són les legions de seguidors adolescents i preadolescents de pel·lícules, sèries de televisió, novel·les, còmics i inclús jocs de rol que han sorgit en les últimes dos dècades i que tenen, almenys en aparença, als vampirs com a protagonistes. Dos dècades o més de vampirisme per a adolescents que amb la publicació del llibre Crepuscle - i la seua posterior versió per a la gran pantalla, estrenada amb gran èxit de taquilla a la tardor passat- han arribat en els últims temps al seu zenit. És cert que la producció de cinema i literatura de terror per a jóvens ve de lluny, però ara els bevedors de sang estan guanyant decididament terreny als assassins psicòpates. Quina és la raó? Als adolescents els agrada la sang?
La següent escena - amb algunes variacions en el guió- està succeint en moltes llars del Regne Unit i els Estats Units. Un grup de xiquetes, que eixe dia dormen juntes a casa d'una d'elles, s'allunyen de la vista dels pares de l'amfitriona. Recorren la casa fins a trobar una habitació que tinga un espill gran en una de les parets. Apaguen les llums i encenen els ciris d'un canelobre.
En silenci i tremolant de por, se situen en cercle prop de l'espill. Comencen a girar al voltant de si mateixes. Quan han donat ja algunes voltes, comencen a pronunciar un nom en murmuris: "Bloody Mary" (Mary la Sagnant).
Cada vegada que la volta les porta a mirar l'espill, augmenta el volum de la invocació. Al final, la seua crida es convertix en un crit: "Bloody Mary!, BLOODY MARY!, ¡¡BLOODY MARY!!!". El terror les invadix, perquè saben que quan pronuncien eixe nom tretze vegades en l'espill apareixerà… Este ritual, molt estés en el món anglosaxó, ha sigut objecte d'estudi per part d'antropòlegs i altres estudiosos del comportament humà. Les xiquetes preadolescents - que solen ser les que més ho practiquen- creuen que seguint-ho apareixerà en l'espill un rostre ensanguinat que els farà disfrutar d'una experiència esglaiadora.
Les investigacions sobre este aborronador joc se centren a vegades en l'aspecte històric: com una reina com Maria Tudor, que va ajusticiar a centenars de persones per motius religiosos, acaba convertida en "Bloody Mary". Altres vegades, l'estudiós es deté a parlar del simbolisme dels ciris o els espills com a portes d'entrada al més enllà. Però, curiosament, pocs treballs analitzen la part més paradoxal d'este ritual: l'atractiu morbós que la sang pot exercir inclús en la infància… serà perquè els seus autors tenen por de convertir-se en víctimes d'eixa seducció, com li ocorre a la investigadora Helen Lyle, protagonista de la pel·lícula Candyman?
El tabú de la sang és un dels més arrelats en el ser humà. La prohibició cultural del seu contacte té, inclús, un correlat físic: moltes persones es desmaien al veure.
Però - potser precisament per eixa dificultat que tenim per a tractar-la amb normalitat- des d'antic s'ha usat com a símbol de força i persuasió. Es coneixen ritus i pactes de sang en moltes cultures de l'antiguitat i hi ha gran quantitat de religions que demanen als seus fidels que beguen el fluid vital dels seus déus.
Al llarg de la història, molts mites han usat esta capacitat de seducció dels sers ensanguinats. Des dels que narren històries de l'home llop rural fins als quals estudien a l'assassí en sèrie més urbà, tot el conta-contes creen - a vegades sense adonar-se, altres de forma voluntària- personatges de llegenda que tenen un factor comú: la seua proximitat amb el líquid roig.
Però potser el ser irreal que millor partit ha sabut traure d'este erotisme siga el vampir. Des que Bram Stoker va convertir el grosser buscador de vísceres de les llegendes balcàniques en un elegant no mort, milions de persones han fet aparèixer vampirs en els seus somnis amorosos. Va fer falta un lleuger toc romàntic per a transformar una criatura de malson en un personatge atractiu. Perquè el substrat estava ací: ni més ni menys que l'atractiu de la sang.
El líquid vital atrau pel mateix que ho fa qualsevol aspecte de la nostra experiència sobre el qual recau un tabú. En un principi, ens crida l'atenció per simple curiositat. No és casualitat que el joc de "Bloody Mary" es practique més sovint entre els nou i els dotze anys. Eixa és l'època vital que molts psicòlegs denominen "edat de Robinson". En este període els xiquets busquen satisfer la seua necessitat d'emocions a través d'experiències estranyes. És habitual veure jugar en la foscor, exposar-se a sers vius que temen o representar papers de malvats. Són formes segures d'obtindre plaer alliberant al mateix temps l'ansietat que els produïxen els seus pors ancestrals. I, sobretot: és una forma d'acostar-se a allò que els crida l'atenció precisament pel seu halo de prohibició.
Després, a mesura que anem creixent, la curiositat es transforma en atractiu eròtic. L'adolescència és l'època en què aquells que estan en mons prohibits es convertixen en objecte de desig.
L'erotisme adolescent necessita desconeixement i indefinició. Les seues sensacions es basen en la incertesa cognitiva. En eixa edat, és millor no estar segurs de res sobre l'altra persona: així és més fàcil omplir els buits amb qualitats mítiques. La inseguretat és essencial en eixe tipus de passió: l'altra persona és una desconeguda cada instant. Hi ha zones fosques d'eixe individu que atrauen però que no se sap el que contenen. La seua pertinença a altres mons (el dels bevedors de sang és un exemple d'això) és quelcom que ho convertix en cridaner, en fascinant. I ja se sap: l'atractiu d'una persona en eixa edat es basa en el seu caràcter únic, especial. Si algú aconseguix parèixer distint, farà créixer de forma notable el seu poder de seducció.
En totes les èpoques hi ha hagut una gran quantitat de jóvens fascinats pels personatges sanguinaris. Els romanços de cecs amb crims cruents narrats de forma detallada eren seguits en l'edat mitjana per multitud d'adolescents. L'èxit de la sanguinària narrativa de terror gòtic (El castell d'Otranto, Melmoth l'errabund, El monjo…) a finals del segle XVIII va ser en gran part degut al seu calat entre la joventut. En els últims anys, fenòmens com el de la sèrie televisiva Buffy Caçavampirs, las pel·lícules Des del Crepuscle fins a clarejar, Underworld o Jóvens ocults,o les sèries literàries del tipus de les d'Anne Rice - amb les seues Cròniques Vampíriques encapçalades amb Entrevista amb el vampir- o la recent Crepuscle de l'escriptora Stephenie Meyer demostren que l'atractiu de la sang en eixes edats seguix - i de quina manera- vigent.
Probablement el tabú de la sang romanga vigent mentres el ser humà no transforme radicalment la seua fisiologia. Mentres açò siga així, els jóvens de tot el món s'acostaran al fluid roig a la cerca de noves experiències. Posar un peu en altres mons forma part d'eixa malaltia a què anomenem joventut, que, per sort - o per desgràcia-, es cura amb el temps. I és quelcom sa sempre que es mantinga l'altre peu posat fermament en este món.

En les tenebres o en el núvols?
Un xicotet percentatge de persones, tal vegada un tres o un quatre per cent, tenen una forma de ser que alguns psicòlegs denominen "personalitat fantasiadora". Són individus sense patologia psiquiàtrica i ben adaptats socialment que, des de la infància, disfruten d'un món de fantasia paral·lel al món real. Quan són xiquets, per exemple, tenen companys de jocs tan reals com els companys de carn i ossos. I un dels moments més emotius de les seues vides és aquell en què descobrixen que els adults són incapaços de veure… Després, durant la joventut, este tret de personalitat s'accentua. Sovint estes persones es convertixen, per un instant, en personatges dels llibres que lligen o pel·lícules que veuen. Deixen de ser elles mateixes i entren en una història que viuen fins al detall: olors, sabors, tactes… En la seua memòria es mescla el fantàstic amb la realitat. El seu autocontrol corporal a l'hora d'entrar en el seu món de fantasia és sorprenent: ritme cardíac, pressió sanguínia i temperatura de la pell responen a allò que viuen en la seua fantasia. Reviuen els records amb una memòria auditiva perfecta; amb les mateixes visions, olors, sons, impressions tàctils i emocions de l'experiència original. En la maduresa, esta propensió a la fantasia roman íntimament en molts individus. En una investigació realitzada amb dones que tenien este tret de personalitat, tretze de les vint interrogades havien tingut alguna vegada els símptomes d'un fals embaràs. I això només era un exemple de la intensitat amb què podien viure sensacions imaginàries. No obstant això, el gaudi d'esta habilitat és difícil d'entendre per als altres. Per això, en adonar-se que són diferents, estes persones deixen de comentar este tipus d'experiències quan arriben a la maduresa. Moltes vegades no compartixen estos "viatges secrets" amb ningú, ni tan sols amb els sers reals més pròxims. Eixa és una de les raons per les quals comencen a oblidar les seues fantasies. En la maduresa, el record depèn més del suport social: moltes vegades ens recordem més del que la gent ens conta que hi ha ocorregut que de la nostra pròpia imatge. Les fantasies, al no ser compartides, són històries difícils de memoritzar. De fet, quan es parla d'este tema, la reacció de moltes persones és d'incredulitat. "Jo no pensava en eixos temes quan era jove", diuen. S'adduïxen altres raons perquè perdem de vista estos mons ficticis. Potser les fantasies complisquen un paper de bestreta del futur: ens ajuden a visualitzar objectius i a saber a on volem anar. A mesura que arriba la maduresa esta funció és menys important: ens centrem més en el present i menys en el futur. A més, una altra funció d'estes fantasies és ajudar-nos a eixir de la rigidesa de plantejaments. I en l'edat adulta, quan veiem la vida des del possible, deixa de ser important l'impossible. Madurar és adaptatiu. Però no hem d'oblidar que, en determinada edat, ens va resultar útil pensar l'irreal per a eixir-nos del rutinari i trencar tabús com el de la sang.

Sang elegant
Estem a Belgrad, l'any 1732. Falten més de 150 anys perquè Bram Stoker, amb la seua novel·la Dràcula, popularice la figura del vampir com un personatge fascinador, elegant i amb un gran component eròtic. Ací, a Belgrad, les coses són més dures. S'està desenterrant el cadàver d'un suposat vampir. I esta és la descripció que ens deixa algú que va estar present: "S'inclinava cap a un costat, tenia la pell fresca i rubicunda, les ungles llargues i espantosament torçudes, la boca xorrant sang del banquet de la nit anterior. Van clavar una estaca en el pit del vampir, que va emetre un terrible alarit mentres de la ferida brollava la sang en abundància. Després van cremar el cos, que va quedar reduït a cendres". La idea del vampir és molt antiga i amb el pas del temps ha anat arreplegant elements de diversa procedència. La por de ser soterrat viu o l'existència d'una secta de persones diferents a la resta són, per exemple, part de la tradició de moltes cultures. Però el que més caracteritza a este ser no-viu-i-no-mort és la seua peculiar fisiologia. El seu cos i la seua bioquímica li permet proeses impossibles per a nosaltres. És fàcil pensar que darrere de la llegenda del vampir es troba la dificultat del ser humà per a acceptar la seua esclavitud fisiològica, la seua carnalitat. De fet, la ràbia podria ser l'origen més immediat de la llegenda del vampir. Molts estudis assenyalen que hi ha un gran paregut entre els símptomes del vampirisme i els de la ràbia. La gran epidèmia d'esta malaltia que va assolar Hongria en el segle XVIII va poder ser l'origen de l'eclosió del mite. Les coincidències són moltes: esta patologia s'estén en gran part a causa dels rates penades. Les víctimes mostren sang liquada temps després de la seua mort, per la qual cosa no és res estrany que els suposats vampirs, al ser desenterrats, la segreguen encara per la boca. A més, els malalts no suporten ni els espills, ni la llum, ni l'aigua - per això la malaltia es coneix també com a hidrofòbia-. Quan estan davant d'estos elements temuts, xerriquen les dents i emeten sons estranys. La ràbia, a més, provoca insomni i pot produir episodis d'hipersexualitat. "Perquè la sang és vida", es diu en el Levític. No podem negar que tot el que som prové d'un substrat fisiològic. Però sí que podem - sobretot a certes edats- mitificar el que en el seu origen era la simptomatologia d'una malaltia. I convertim l'aversió física a certs elements en simbolisme del més enllà, l'hipersexualitat elemental en erotisme fascinador i la necessitat de sang sana la transformem en anhel romàntic per una altra persona.

Crepuscle
L'escriptora Stephenie Meyer assegura que va tindre la idea d'escriure Crepuscle durant un somni. I probablement es tracte del somni més rendible de la història, perquè dels llibres que componen la sèrie, encara inconclusa i que va començar a publicar-se en el 2005, s'han venut, segons algunes fonts, més de 17 milions d'exemplars en tot el món. Esta combinació de sang, amor adolescent i recaptació multimilionària, va donar el bot a les sales de cine el passat any. I el resultat va ser encara més contundent: en la primera setmana en cartell, la pel·lícula (imatges inferiors) havia reunit ja un poc més de huitanta milions d'euros. Fins hui, la cinta ha reportat uns ingressos de quasi 300 milions d'euros, i això explica que, a pesar de la crítica - que l'ha qualificat com High School Musical dels vampirs-, ja s'estiga rodant la segona entrega d'esta sèrie, Lluna Nova,que serà estrenada durant este mateix any. La fórmula de la primera entrega? Una mortal de 17 anys i un jove (tot el jove que pot ser un vampir) s'enamoren, i ja se sap que la relació entre una adolescent i un no mort no sempre és fàcil...

Luis Muiño. Psicoterapèuta. ES, Estilos de Vida, núm 27, La Vanguardia, 21 de març de 2009.

Desig de sang

La mirada del vampir
Vicenç Villatoro
Barcanova. Barcelona, 2006
 

No és Dràcula només. Arreu i des de l'inici dels temps, de les illes gregues a Haití, de Ceilan a Transsilvània, les tradicions populars han parlat de morts vivents que es passegen entre els humans per xuclar-los la vida o per oferir-los l'eternitat. El mite del vampir és universal i etern. De vegades és el símbol del mal. De vegades és la metàfora de la soledat i de la infelicitat: aquell que mata tot el que s'estima. De vegades, el vampir és l'habitant de l'altre món que està, camuflat i ocult, a l'interior del nostre.
L'escriptor i periodista Vicenç Villatoro, autor d'una dotzena de novel·les i guardonat amb els principals premis de la literatura catalana, ens presenta ara un curiós llibre que aplega un conjunt de textos de gèneres diferents, des del poema a l'article científic, passant pel conte, el pamflet polític i el discurs funerari. No es tracta, per tant, d'un llibre de literatura fantàstica, com podria semblar a primera vista, sinó d'un esplèndid recull de mirades sobre el mite del vampir.
Fruit d'una extensa documentació i escrit amb una prosa rica i evocativa, que captura immediatament el lector, La mirada del vampir és una passejada per la devastació i la supervivència, amb la història mundial com a teló de fons. Se'ns barregen els vampirs amb la descoberta d'Amèrica, la Revolució Francesa, les dictadures comunistes i la guerra dels Balcans.
El xuclador de sang esdevé imatge de moltes coses: la destrucció d'allò que s'estima, la immortalitat, l'erudició, la fam de sang aliena... El llibre inclou, fins i tot, un comunicat de premsa de l'Associació de Vampirs de Transsilvània protestant per la proliferació de comèdies de vampirs, ja que, segons ells, l'ús de l'ésser del taüt per tal d'aconseguir efectes còmics fàcils banalitza els grans misteris amb els quals es vincula la seva existència.
Un cop xuclada fins a l'última lletra del llibre, el lector es qüestionarà quina part de l'ésser humà també esdevé un vampir. Aquesta criatura de la nit no només viu amb la condemna de ser insaciable, sinó que posseeix també una psicologia més avançada amb la qual pot inventar sentiments i assumir-los ad hoc en la mesura justa de les pròpies necessitats. Serem tots vampirs en un futur?

Anna Tomàs, "Avui Cultura"