L’illa de Lazzaretto Vecchio, al sud de Venècia, no és més que una minúscula porció de terra de dos hectàrees que sosté les cases del que va ser un antic hospici per als pelegrins de Terra Santa, un hospital i un dipòsit militar de municions. El llatzaret (que pren el seu nom de l’orde religiós de Sant Llàtzer, que s’ocupava de cuidar els leprosos) era el lloc on els vaixells que venien del Mediterrani i d’Orient descarregaven, abans d’arribar, a qualsevol amb els símptomes de la pesta bubònica, que va assolar Venècia entre els segles XV i XVI i va acabar amb 50.000 persones. Fa tres anys, un grup d’antropòlegs italians va descobrir ací una fossa comuna amb més de 1.500 esquelets. I recentment, el passat març, Matteo Borrini, de la Universitat de Florència, va anunciar un descobriment sensacional: havia desenterrat les restes d’un vampir. Es tractava de l’esquelet d’una dona a qui se li havia desencaixat la mandíbula per culpa d’un tros de rajola que hipotèticament els enterradors, li havien introduït en la boca. Van creure que estaven davant d’un no-mort, un ser capaç d’obrir-se pas a mossos a través del sudari. Esta tècnica és un exorcisme descrit en el folklore. Històricament, es considerava que els cadàvers que mostren sang fresca en la boca i en el nas no havien mort en realitat. I en una època on la pesta es presentava d’improvís en cada racó i en cada casa, en la que les persones queien fulminades d’un dia per a un altre com si estigueren sent triades per una mà capritxosa i mortal, la creença en els vampirs com a transmissors del mal corria quasi més ràpid que les rates i puces infectades pel bacteri pneumònic. Aquests éssers d’ultratomba podien tornar per a mossegar als seus semblants, infectant-los amb el mal, i per això era imperiós bloquejar les seves dents amb un pedrot. "La veritat, vaig tenir sort, no esperava desenterrar un vampir durant les meues excavacions", van ser les paraules de Borrini a National Geographic. Segons Borrini, l’arqueologia no s’havia topat amb un cas semblant, cosa que no es certa, però a vegades bota la sorpresa: les creences i les supersticions deixen en rares ocasions un rastre material que sobreviu al pas dels segles.
Lazzaretto Vecchio va ser un lloc infernal. Els morts per la pesta obligaven els enterradors a reobrir les fosses periòdicament per a tirar els nous cadàvers. Avui, els esquelets apareixen apinyats i mesclats en totes les posicions al llarg d’una rasa de poc més de dos metres i mig d’amplària, enmig d’una terra fosca. Borrini pensa que la baixa formació dels enterradors va reforçar la seva creença en el vampirisme. Al reobrir la fossa exposaven els cossos, que no es descomponien al mateix ritme. Era com una classe d’anatomia de la mort mal compresa. Els diferents graus de putrefacció tiraven singulars diferències entre els cadàvers. En el cas de la dona, potser algú la contemplar tan sols uns dies després de la seva mort mentre tirava altres víctimes; es va persignar, fent el senyal de la creu i tremolant per la maledicció del vampir. Després de la mort, els bacteris que tenim en l’estómac i els intestins queden fora de control i descomponen les vísceres, formant gasos que fan bombolles i líquids que inflen de forma notable el ventre del cadàver. El fluid resultant té color negrós i pot migrar lliurement fins la boca i les fosses nasals. Com resultat, és probable que la dona traspués aquell fluid negre. Algú potser va pensar que havia escapat per a mossegar als seus semblants, tornant de la mort. El mateix líquid pot corroir el lli formant forats, fent la impressió que el vampir s’havia remenat tractant d’eixir de la seva presó de tela a dentades.
Però de quin tipus de vampir estem parlant?
La paraula evoca instantàniament al ser elegant, pàl·lid, de classe alta – romanès o hongarès per a més senyes, si es vol- i amb una capa negra de forro encarnat, llavis fins que oculten uns ullals considerables i capacitat per a convertir-se en rata penada, en aranya i en llop. Cap d’estes característiques ha deixat cap pista en l’esquelet de la dona veneciana. En realitat, el vampir que ha sigut tallat per la història i la llegenda no té res a veure amb el cinematogràfic o el literari. Dràcula? Vlad Dracul o Vlad Tepes va ser un príncep romanès que tenia fama d’empalar als seus enemics, però va ser l’escriptor Bram Stoker va usar el seu nom per a crear al famós comte. I ací va començar un fenomen formidable, imparable, de contaminació mental. L’entreteniment portat per la novel·la de Stoker va mesclar els fets històrics i es va convertir en pseudohistòria. Potser una part del públic admeti que Vlad Tepes no va ser un vampir, sinó un personatge diabòlic i cruel. Però en una guerra, qui no ho és amb els enemics? Tepes, príncep de Valàquia, va mantenir una heroica resistència contra els turcs i l’ombra de l’imperi otomà estenent-se sobre el país. Com reacciona un romanès quan una icona nacional és projectat al món exterior com un monstre? "Els romanesos de més edat s’enutgen prou", explica el professor Daniel Collins, un expert lingüista de llengües eslaves de la Universitat estatal d’Ohio (EUA, al País Setmanal. "Per a comprendre-ho, n’hi ha prou amb calcular quina edat tenien sota el règim de Ceaucescu. Vlad era un heroi nacional i així ho van aprendre en l’escola". L’enuig dels romanesos més vells pot ser gran, però la cosa canvia amb les generacions més joves, amb una mentalitat mercantil, orientada al negoci, opina Collins. "En quant es van donar compte que els turistes amb diners acudien al país atrets per Dràcula, es van apuntar a la idea i la van reforçar".
Paul Barber és un investigador del folklore dels vampirs que ha treballat associat al Museu Fowler d’Història Cultural de la Universitat de Califòrnia. També és autor d’una obra que s’ha convertit en un clàssic, Vampires, burial and death, folklore and reality (Yale University Press, no traduït), un estudi minuciós sobre el fenomen del vampirisme a la llum de l’antropologia forense, el ritual i significat dels soterraments. La indústria de l’entreteniment exerceix una influència tan extraordinària que resulta fàcil identificar la seva empremta. No hi ha més que teclejar Dràcula en Google: més de 13 milions d’entrades, pàgines web de vampiròlegs i fanàtics, rates penades amb fons foscos i sanguinolents i la resta de parafernàlies de la mort. Les organitzacions sobre el fenomen Dràcula també abunden. N’hi ha a desenes: la Societat de Bram Stoker a Dublín, la Societat del Comte Dràcula a Los Angeles o la Societat Occidental de Lucy i els No Morts en Tennessee... Aquets grups, que reclamen connexions històriques amb el vampirisme, estan contaminats per una mitologia purament inventada, indica Barber. "La majoria de la gent ignora que a través de la història europea s’han produït informes extensos i detallats sobre cadàvers que han sigut desenterrats de les seves tombes, declarats vampirs, i assassinats", escriu Barber a la revista Skeptical Enquirer.
El vampir folklòric és molt diferent del que tenim la intenció de. Per a començar, parlem de llauradors, no de gent de la noblesa. No hi ha descripcions que aquests vampirs tinguin llargs ullals esmolats, ni capa, ni que es transformen en animals, ni que visquin en castells. El vampir, de colp perd tot el seu glamour, heretat d’una rica tradició de la literatura victoriana que va traslladar personatges ambiciosos, amb talent i ben educats, als arguments fantàstics. És pobre, no té ni un duro. No vesteix d’etiqueta. Els llauradors del segle XVIII no tenien molts vestits que posar-se. "Els colors predominants eren el blanc i el roig, no el negre", explica Collins. I no sols s’alimenten a mossos. En la tradició eslava, el vampir no sols consumeix sang, sinó qualsevol cosa que un necessita per a viure. "En els Balcans, els vampirs arruïnen les sitges de gra".
En una mirada retrospectiva al passat, fugint del terratrèmol Bram Stoker, aficionats com el britànic Dudley Wright, autor d’un clàssic sobre el tema escrit en 1914, sosté que el vampirisme ja ocupava un espai en les creences dels babilonis sobre el més enllà. Les referències més primerenques es remunten a signes escrits en taules d’argila de Caldea i Assíria. Els romans van admetre la creença que alguns cossos soterrats podrien tornar a la vida per mitjà d’encisos, i per a prevenir tals resurreccions cremaven els cossos; les llegendes gregues, escriu Wright, estan infestades de meravelloses històries de morts que s’alcen de les seves tombes per a alimentar-se de la sang dels joves i bells. I en l’Europa del segle XVIII, el folklore vampíric es va estendre per Àustria, Hongria, Polònia, les illes Britàniques, i, per descomptat, el principat romanès de Valàquia.
Aquest vampir folklòric és molt més desconegut, però no per això menys fascinant. El seu aspecte físic dista molt dels vampirs de les pel·lícules, com la recent Crepuscle, o dels films de terror de la sèrie Underworld. Els vampirs no són bells; això depèn de si ho van ser en vida. I per descomptat, no reflecteixen pal·lidesa en la pell. "El vampir té la cara roja. Hi ha una expressió popular a Sèrbia i en el nord de Polònia que diu 'roig com un vampir', dirigida a les persones que es ruboritzen amb facilitat". "Si llegeixes curosament els relats sobre el desenterrament dels vampirs", explica Collins, "dels cossos que no s’havien descompost, se’ls descriu com de color rogenc". En realitat, el fenomen té una explicació fisiològica. Quan un cos es podreix, l’epidermis comença a desprendre’s, deixant la capa subjacent, la dermis, exposada a l’exterior. Una persona pot pensar que la pell del cadàver s’està regenerant. Però també és cert que, depenent de la posició del cos, els teixits poden saturar-se de sang. Si el cos està prostrat boca per avall, el rostre pot enrogir-se, donant l’aparença d’una cara fosca. És el livor mortis, o la lividesa. Un altre efecte explicat en les observacions és el creixement del pèl i de les ungles, però la veritat és que es tracta d’una impressió visual: al retraure’s la pell, les ungles i la barba pareixen més llargues. Una de les curioses descripcions que suggerixen que un d’estos cadàvers, al ser travessat per una estaca de fusta, crida com si en veritat fos viu, encaixa amb un fet fisiològic sorprenent, encara que poc conegut: a causa de l’acumulació de gasos en l’abdomen, la perforació amb una estaca pot forçar l’aire a passar entre la glotis i les cordes vocals, produint un so singular. Inclús la qüestió del vampir transformant-se en rata penada té una arrel científica. El gran naturalista Carl von Linné va batejar un rata penada gegant d’Amèrica central de fins a 13,5 centímetres d’envergadura com Vampyrum spectrum. Linné va pensar erròniament que xuclava la sang (de les mil espècies classificades, només tres ho fan realment), segurament influït pel folklore popular.
El comportament dels vampirs obri una finestra a la psicologia de l’època victoriana. En les pel·lícules, el comte Dràcula sembla exercir un hipnotisme sobre les seves víctimes que, a la fi, resulta fatal. I per descomptat, també està el sexe. Les tradicions parlen d’històries en què un marit mort torna per a estar amb la seva dona, o que un home que no va ser casat torna de la tomba per a tindre sexe amb joves. Però a diferència del que mostra el cine, la dona no se sent atreta pel vampir; el tem. I curiosament, la sexualitat també està absent en moltes creences, ja que tot ser (dones i ancians) és susceptible de convertir-se en vampir. "Al meu parer, la facultat hipnòtica és un invent de Bram Stoker", diu Collins. "En la seva novel·la Dràcula, Stoker mostra un renovat interès per la ment subconscient, en temps anteriors als de Sigmund Freud, i per això Dràcula practica la hipnosi, igual que el doctor Van Helsing". L’altra raó consisteix en el que un esperava d’una dona jove en l’època victoriana. "Elles mai deixarien que un home entrés en el seu dormitori, ni eixirien amb un desconegut. Per a protegir la seva reputació de bones noies, Stoker havia de fer que Dràcula controlés les seves ments".
El neuròleg espanyol Juan Gómez Alonso, cap del Servei de Neurologia de l’Hospital Xeral de Vigo, va realitzar una tesi doctoral sobre vampirisme, i en la seva investigació va creure trobar curioses similituds entre els vampirs i la ràbia. Per a començar, esta patologia és transmesa per un virus per mitjà de mos, i els animals transmissors, el gos, el llop i la rata penada, apareixen també en la mitologia del vampir. "El virus tendeix a envair la part més primitiva del cervell, coneguda com el sistema límbic", respon aquest expert en un correu electrònic. La ràbia furiosa en una persona produeix un comportament que recorda molt al del vampir, amb "agressivitat primitiva, gana sexual exacerbat, insomni pertinaç, tendència a vagar sense rumb", i la intolerància a determinats estímuls, i olors, espills, aigua i corrents d’aire. Aquest comportament s’ha constatat també en animals malalts de ràbia. Alonso apunta una coincidència cronològica sorprenent. "A principis del segle XVIII Europa va patir una important epidèmia de ràbia que va afectar gossos, llops i altres animals en la zona oriental". A Hongria, per exemple, l’epidèmia va ser més intensa entre 1720 i 1730, quan les principals revistes i gasetes de l’època van arreplegar històries de vampirisme.
Per què els vampirs no han perdut ni una miqueta d’atractiu per al públic? "En la nostra societat, la medicina ha prolongat la vida, i la mort s’ha transformat en quelcom no familiar", conclou Daniel Collins. "La majoria de la gent mor en els hospitals en compte de de les seves llars". La indústria funerària és molt rendible, i els difunts són maquillats per a tindre un aspecte saludable. "El vampir que viu després de la mort desafia allò que s’ha establert, i la societat occidental moderna sempre ha valorat una cosa tal com enderrocar els tabús, trencar amb allò que s’ha prohibit, per la qual cosa la idea de creuar la frontera cap a un territori prohibit és molt atractiva i inspiradora. La línia entre la vida i la mort és el tabú". Els vampirs, en definitiva, desafien aquesta línia impossible, van i tornen, i això els fa irresistibles.
Traducció amb correccions de contingut de l'article de Luis Miguel Ariza aparegut el 23 de maig de 2009 en suplement cultural espanyol El País Semanal .
