Un cas de vampirisme real a Ucraïna del 2005

Una dona de 29 anys va estar arrestada durant el mes de març de 2005 acusada de portar nens del carrer a sa casa per a treure'ls-hi la seva sang. Diana Semenuha creia que bevent sang podia curar-se de la malaltia muscular degenerativa que sofria.
Semenuha aprofitava la gran quantitat de canalla addictes al pegament i a l'alcohol que deambulen pels carrers d'Ucraïna – uns 200.000 segons el govern –. Ella els oferia menjar i refugi per a atraure'ls a sa casa i una vegada allí els donava pegament i vodka, els lligava al llit i els extreia petites quantitats de sang.
Segons els xiquets rescatats, l'interior de la casa estava pintat de negre i les finestres tapades perquè l'única llum la donessin els ciris negres. Ella es defensa dient que no hi hagué violència i que tot era una simple transacció comercial.
La sang que li sobrava després de cobrir les seves necessitats la venia a altres practicants de màgia negra. A més, s'ha detingut a altres persones que s'acusen a Semenuha d'haver ensenyat la seva "professió".

Bloc Xenologia

Vampirs: el mite etern

Atractius joves de 17 anys, amb la pell molt pàl·lida, que estudien a l'institut d'un poble plujós al nord-oest dels EUA i es conformen amb la sang d'animals, reprimint el seu instint de beure sang humana. Així són els nous vampirs que triomfen al segle XXI, imaginats per l'escriptora Stephanie Meyer en una novel·la, Crepuscle (editada per Alfaguara), de la qual s'han venut 25 milions d'exemplars i que s'ha editat en 37 països. El llibre és la primera part d'una tetralogia, i la seva adaptació cinematogràfica arriba avui a les pantalles catalanes (en versió castellana i original) convertida també en un fenomen: porta recaptats 120 milions de dòlars als EUA.
Crepuscle representa l'enèsima resurrecció de la llegenda dels xucladors de sang al cinema. Cada generació ha tingut el seu vampir preferit: el Nosferatu expressionista de Murnau (1922); els Dràcules de Bela Lugosi (anys 30 i 40) i Christopher Lee (anys 50 i 60), el Nosferatu de Klaus Kinski i Werner Herzog (1978), el tràgic i romàntic Gary Oldman al Dràcula de Coppola (1992); els Tom Cruise i Brad Pitt d'Entrevista amb el vampir (1994). Tot plegat, reformulacions cinematogràfiques d'un mite que té com a gran referent literari el Dràcula de Bram Stoker (1897), però que és tan antic com la humanitat. En concret, els vampirs occidentals tenen una forta empremta de l'imaginari cristià de l'Europa medieval, sobretot de l'Església ortodoxa que predomina als Balcans, la terra de Dràcula: mentre per a l'Església romana el mort incorrupte és signe de santedat, per a l'ortodoxa té un caràcter demoníac.
Però Edward, Alice i el doctor Carlisle Cullen, els vampirs de Crepuscle, no són gaire demoníacs. Només n'hi ha un parell de malvats, és a dir, que beuen sang humana, i que fan de dolents de la pel·lícula, amenaçant la vida de la protagonista, la humana Bella Swan.
Si Nosferatu bevia de referents i moviments artístics tan poderosos com Bram Stoker i l'expressionsime alemany, Crepúsculo s'inspira en una novel·la d'entreteniment (per no dir d'un valor literari nul) d'una autora que s'inspira en un somni i es vanta d'haver llegit un munt de vegades Donetes, el clàssic de Louisa May Alcott. L'estètica i la música del film tenen molt a veure amb els emos, tribu urbana que pregona una actitud fatalista i autocompassiva, i situa l'estètica i el rock gòtics entre les seves preferències. Amb tot, s'ha de dir que un èxit de la dimensió de Crepuscle no es pot atribuir a la connexió amb una tribu urbana, ni amb els adolescents a qui tant han agradat els llibres. Segons estadístiques de l'estrena als EUA, un 75% de l'audiència eren noies, i un 45% dels espectadors superaven els 25 anys. Els fenòmens de taquilla són sempre intergeneracionals.

Bernat Salva. Avui.

Els dhampirs

El terme dhampir, o vampiritx té un origen romaní, i es refereix a un ésser nascut de la relació entre una dona mortal i un vampir. A través d'aquesta relació amb els vampirs, el dhampir té certes facultats: la capacitat per a sentir la presència de vampirs - una força i agilitat fora del comú, similar a la dels propis i una certa resistència als poders de l’upir com és la suggestió.
Aquesta capacitat de detectar els vampirs els converteix en bons caçador La idea s’ha explotat comercialment en personatges com Blade, Prometeu, Bloodrayne o D.
En algunes d’aquestes recreacions modernes la ingestió de sang de dhampir és impossible per als vampirs, mentre que en altres el dhampir es pot convertir en un upir si es deixa duu pe l’odi.
Els dhampirs són éssers solitaris, rebutjats tant per humans com vampirs.
Algunes llegendes admeten que el setè descendent masculí d’una família on algun avantpassat va ser atacat per vampirs, corre l’important risc de nàixer dhampir.
Segons alguns autors, és només la nit de la seva metamorfosi que un vampir pot procrear un dhampir.

Estrenada la primera pel·lícula catalana de vampirs

"Vampir Cuadecuc" de Pere Portabella, es projecta en els Cinemes Verdi de Barcelona quasi 40 anys després de la seva filmació.

“Vampir Cua-de-cuc” Consisteix en una filmació del rodatge del film comercial espanyol "El Comte Dràcula" de Jesús Franco. Portabella exerceix dos tipus de violència sobre la narrativa estàndard: elimina totalment el color i substitueix la banda sonora per un paisatge de col·lisions imatge-so a càrrec de Carles Santos.
Filmat de manera provocadora, en 16mm i amb negatiu de so, les tensions entre el blanc i el negre afavoreixen l’estrany "materialisme fantasmal" d’aquest anàlisi que desvela els mecanismes de construcció d’il·lusionisme del cinema narratiu dominant.
“Vampir Cua-de-cuc” mentre vampiritza la pel·lícula de Jesús Franco, i n’explica alguns secrets – amb el que anticipa els “Making Of” –, constitueix una nova narració del Dràcula de Bram Stoker, amb la impressionat lectura final del merescudament aclamat Christopher Lee.

Composició musical contra vampis

La composició penjada a Internet es cantava en els funerals a Serbia per a protegir-se contra els vampirs. El fitxer va acompanyat d'una magnífica entrada del bloc "Rastres, vestigis i derelictes", sobre els vampirs titulada "La força del vampir" que ens parla de fets molt famosos com els de Kisilova o Medvedja, però també ens diu que l'any 1801 els bisbe de Siges encara va haver de pregar al príncep valac Alexandre Moruzi que disposes dels mitjans escaients per impedir que els habitants de Stoesti desenterressin habitualment els morts per comprovar si eren un strigoi.

Yuki-Onna o la dona de neu

El que explicarem a continuació no és apte per a nens, no sigui que després tinguin malsons. Parlem de la llegenda de Yuki-Onna o la dona de neu. Al Japó expliquen una història terrorífica relacionada amb l'hivern, el fred i la neu. Yuki-Onna és un esperit que apareix representat com una dona alta, de llarga cabellera i d'una gran bellesa. La seva pell és pàl·lida, gairebé transparent, i pot passar perfectament desapercebuda flotant sobre els paisatges nevats del país. De fet, com passa sovint en el cas de la mitologia japonesa, no té peus, cosa que provoca un aspecte encara més tenebrós. Malgrat la seva bellesa, la seva mirada resulta realment terrorífica.
La llegenda explica que es pot aparèixer als viatgers que queden atrapats per les tempestes de neu i, utilitzant el seu alè gelat, els converteix en estàtues de gel. De vegades tira a terra les portes dels habitatges amb violentes bufades gelades, i en congela d'aquesta manera els habitants immediatament. Fins i tot s'explica que pot raptar algun nen petit i que quan els pares el troben en braços de l'esperit, són congelats immediatament. Realment és molt dolenta. Per acabar aquest reguitzell de maldats hivernals, també pot aparèixer en forma de súcube o dimoni en forma de dona molt bonica que sedueix els homes per acabar congelant-los. Algunes variants d'aquestes històries expliquen que com més baixa la temperatura, els dies més crus de l'hivern, pot arribar a xuclar la sang de les persones per obtenir així més energia. Per sort aquests dies a Catalunya les temperatures no seran pas gaire baixes.

Àlfred Rodríguez Picó. El Periódico de Catalunya