dimecres, 23 de desembre del 2009

Murnau estaria orgullós

El vampir és una figura tràgica: destrueix el que estima. I el que estima el destrueix. Ni ha prou de veure Nosferatu de Murnau i el seu icònic final, on el vampir/rata mor després de l’engany d’una dona que deixa que la bestiola begui del seu coll fins que surti el sol; es suficient veure el Dràcula de Coppola: el destí del comte està segellat en l’instant en què troba la reencarnació de la dona que estima. No és exageració assegurar que, previ a la saga de Twilight (Crepuscle), tot vampir moria per amor o per luxúria: per voler tindre aquella damisel·la, per voler mossegar aquell coll, per voler entrar per tal finestra.
Aquest paradigma vampíric s’ha desvirtuat en els últims anys. Els Edward Cullens i Bill Comptons han fet a un costat el tràgic i emfatitzat el romàntic. Han deixat de ser monstres per a convertir-se en foscos prínceps, rescatant donzelles de les seves rutines mundanes. I en aquestes males èpoques per als fanàtics del vampir de la vella escola arriba Chan-wook Park –director d’Oldboy- a rescatar el gènere del xuclasang amb la seva última cinta: Thirst.
Thirst narra la història d’un sacerdot catòlic anomenat Sang-hyeon (Kang-ho Song, a qui recordem per The Host) què se sotmet a un tractament mèdic els efectes secundaris del qual el transformen en un vampir. En la seva primera lectura, la cinta de Park resulta una òbvia al·legoria sobre els conflictes entre la religió i la naturalesa humana. Si ja no s’és estrictament humà, com jutja Déu a un vampir? Potser és molt diferent del guillot que caça a la gallina? Aquets interrogants serien suficients per a una pel·lícula interessant, però Park no es conforma. Thirst sembla voler explorar cada norma, convencionalisme, estereotip i idea del vampir, destruint i reinterpretant en el procés.
Com en la seva anterior trilogia de venjança (composta per Sympathy for Mr. Vengance, Oldboy i Lady Vengance) un xicotet i insignificant esdeveniment és l’inici de la tempestat. Sentint-se diferent per la seva sobtada transformació, Sang-hyeon comença un lleuger flirteig amb Tae-joo, l’esposa d’un amic de la infància. Aviat es troben en una relació que teixirà el fil narratiu de la resta de la pel·lícula.
Al principi la relació és quasi platònica: Tae-joo admira els nous poders de Sang-hyeon. En aquest sentit és semblant a la relació representada a Twilight i Park sembla comentar de manera àcida sobre esta. Però quan Tae-joo es convertix en vampir, la relació entre ambdós protagonistes canvia. Ella assumeix sense piular el seu paper depredador i creu que els seus poders són clara mostra que estan destinats a matar per a alimentar-se. D’altra banda, Sang-hyeon decideix reprimir els seus instints i viure com una espècie de paràsit, alimentant-se de sang humana sense assassinar (després de tot, ell havia estat sacerdot). Aquesta discrepància donarà lloc a l’impactant últim capítol: una espècie de posada en escena de Who’s Afraid of Virginia Wolf? dirigida per Stanley Kubrick.
Durant la cinta el to va mutant. És característic de Park no allunyar-se de l’humor sense importar què tan ombrívoles són les imatges a la pantalla. Thirst no és l’excepció. A vegades és una cinta tan seca que sembla d’Aki Kaurismäki. Després canvia novament i solta un acudit tan bast com els de John Waters.
La pel·lícula sencera és un exercici d’estil sobre contingut, i a ningú familiaritzat amb la filmografia de Park l’agafarà per sorpresa. Hi ha moments que sacrifica la coherència a canvi d’instants visualment impactants, visceralment aborronadors. Reptes que Park li posa a l’espectador: les seves pel·lícules no són per a tots. No són per als amants dels vampirs que adornen les revistes d’ adolescents. Són, més aviat, per als fanàtics de Near Dark, Hunger o Trouble Everyday. Resumint, Thirst és una galtada a Twilight: un còctel irresistible de sang i tragèdia. Murnau estaria orgullós.

Rodrigo Rothschild, Letras Libres

divendres, 18 de desembre del 2009

El programa Millennium tracta sobre vampirs

Sembla que finalment a casa nostra s'han pres una mica seriosament el tema dels vampirs. Així el programa Millennium de Televisió de Catalunya va tractar ahir dijous sobre la matèria. I, almenys, a la taula rodona hi havia persones que saben sobre el tema, especialment el doctor Jordi Ardanuy i l'escriptor Emili Olcina.
Aquestes són les dades que he tret del web del programa.


VAMPIRS, ENTRE TENEBRES





Aquest dijous al "Millennium" ens preguntarem pels orígens mitològics, antropològics i literaris de la figura del vampir. Per fer-ho, Ramon Colom entrevistarà Dacre Stoker, nebot besnét de Bram Stoker, el creador del personatge de Dràcula. A la taula de debat, Emili Olcina, Eulàlia Iglesias i Jordi Ardanuy analitzaran el mite del vampir des de l'antropologia, la literatura i el cinema. Finalment, Jaume Radigales ens descobrirà l'única òpera que s'ha escrit amb els vampirs com a protagonistes.

Convidats

AUME RADIGALES
Crític musical

Jaume Radigales és crític musical i professor titular a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, on hi imparteix les assignatures d'Estètica i de Música i Audiovisual. Actualment exerceix la crítica musical al diari La Vanguardia i a la revista Ópera actual, a més de Catalunya Música, on realitza I presenta el programa "Una tarda a l'òpera".


DRACRE STOKER
Escriptor

Dracre Stoker és descendent de Bram Stoker, el creador de la figura clàssica i literària de Dràcula, tal com la coneixem avui. A partir de les notes que l'autor va prendre durant el sis anys que va durar la redacció de la seva novel·la, Dracre i l'historiador Ian Holt, especialista en el mite del vampir, han escrit una nova novel·la que reprèn els personatges de l'original i que ara publica Roca Editorial sota el títol: Drácula, el no muerto.


EMILI OLCINA
Escriptor i assagista

Emili Olcina és escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de contes L'art i el cos de Madonna: entre la ciutat i l'aventura, i Històries del vespre i de la nit; les novel·les La catedral buida i La deessa nua i l'Antologia de narrativa fantàstica catalana, tots publicats a l'editorial Laertes.


JORDI ARDANUY
Professor UB

Jordi Ardanuy és físic i antropòleg i professor de l'UB a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació. Col·labora estretament amb Cercle V, una societat catalana per a la divulgació del folklore sobre vampirs, especialment relacionat amb el tema de la mort i els revinguts. Ha publicat força articles sobre aquest tema, i a l'editorial Laetoli, Vampiros ¡vaya timo!.


EULÀLIA IGLESIAS
Escriptor i assagista

L'Eulàlia Iglesias és periodista especialitzada en cinema i audiovisuals i professora a la Universitat Rovira i Virgili i també a l'escola Observatorio de Cine de Barcelona. Membre del consell de redacció de Cahiers du cinéma - España, col·labora a Rockdelux, Cine 365, Blogs & Docs i al diari Público, entre d'altres. Ha participat en diversos llibres d'autoria col·lectiva, entre els quals hi ha Las miradas de la noche. Cine y Vampirismo, publicat a Ocho y medio, l'any 2005.

Bibliografia

NOCHES INSOMNES
ELISABETH HARDWICK
Duomo Editorial, 2009

EL VIATGE AL PASSAT
STEFAN ZWEIG
Edicions 1984, 2009

LA LLETRA FEMENINA DE COLOR BLAU
FRANZ WERFEL
Edicions 1984, 2009

MENTRE LA NIT NO ARRIBA
JOSUE GUIMARAES
Edicions 1984, 2009

FUT
JIM DODGE
Edicions 1984, 2009

AHIR
AGOTA KRISTOF
Empuries, 2009

CREPUSCLE
STEPHENIE MEYER
Ediciones Alfaguara, 2008

MUERTO PARA EL MUNDO
CHARLAINE HARRIS
Suma, 2009

LOS DRÁCULA: VLAD TEPES, EL EMPALADOR Y SUS ANTEPASADOS
RALF-PETER MÄRTIN
Tusquets editores, 2009

LA MADRIGUERA DEL GUSANO BLANCO
BRAM STOKER
Valdemar, 2001

EL ENTIERRO DE LAS RATAS Y OTROS CUENTOS DE HORROR
BRAM STOKER
Valdemar 1998

EL VAMPIRO
VV.AA.
Siruela, 2006

DRÁCULA
BRAM STOKER
Alianza editorial, 2009

UN LLOC INCERT
FRED VARGAS
Ara llibres, 2009

A LA SOMBRA DEL MAESTRO: CUENTOS CLASICOS EDGAR ALLAN POE
MICHAEL CONNELLY
Belacqua, 2009

LOS VAMPIROS
JORDI ARDANUY
Laetoli, 2009

VAMPYR
CAROLINA ANDUJAR
Belacqua, 2009

dimarts, 8 de desembre del 2009

Passió pel vampir

Imatge: Denis Sinyakow. Reuters

Els vampirs de veritat no s’assemblen res als de Crepuscle. Oblidin-se de pentinats a l’última, de cossos atractius i de mirades febrils: l’autèntic xuclasang és la bestiola negra de la foto, la fastigoseta sangonera de tota la vida, viscosa i fartona. Però sembla que, igual que els seus cosins llunyans del cine i la literatura, també estes criatures s’han posat de moda: els metges d’antany, impotents davant de tants mals, solien sagnar els seus pacients per a equilibrar els humors del seu organisme, en una pràctica que ha ressorgit en temps recents amb fins terapèutics -diuen, per exemple, que les sangoneres segreguen una substància que calma el dolor- i estètics. que han llegit per ací que l’actriu Demi Moore les usa com a tractament de bellesa i de desintoxicació?
La noia de la imatge no és Demi i no creiem que el rubor cosmètic de les seves galtes es pugui atribuir al amic petitó -per fortuna, inapetent- que es passeja per la seva cara. Ella és una treballadora del Centre Internacional de Sangoneres Medicinals d’Udelnaya, a Rússia, la major granja del món dedicada a la cria d’aquesta espècie. Es va fundar el 1937, produeix cada any tres milions d’exemplars i crea molta més repulsió que qualsevol pel·lícula de monstres: imaginen metres i metres de prestatgeries repletes de pots de vidre que contenen sangoneres alimentades amb sang de vaca. L’empresa exporta bona part dels seus animals i fins i tot fabrica amb ells xampús i cremes... Segur que no falten en el tocador dels guapíssims vampirs de mentida!

Carlos Benito. La Rioja.com

diumenge, 6 de desembre del 2009

Cientifisme i desinformació a 20 minutos

El diari de Madrid 20minutos ha publicat avui un article que intentant anar de seriosos i científics, desinforma absolutament perquè busca una explicació cientifista als vampirs, quan aquest són simplement un producte d'antigues creences sobre la pluralitat de l'ànima, tal i com ja han posat en evidència diversos especialistes, entre ells, en el nostre País, el professor Jordi Ardanuy.
Cal esmentar també, que les característiques a les quals aquests estudis creuen donar resposta, es corresponen amb els vampirs cinematogràfics i literaris, i no pas els del folklore. Això s'explica perquè biòlegs, físics i d'altres científics no són especialistes en folklore i història del pensament i les idees religioses i es basen en les seves concepcions fonamentades en relats de ficció.

Aquí teniu la traducció de l'article.


Què hi ha de real en el mite dels vampirs?

Un grup de científics analitza alguns fenòmens reals que podrien haver donat lloc al mite.
Condicionants biològics i antropològics van influir en la seva invenció.
La intolerància a la llum del sol podria derivar d’una malaltia coneguda com porfíria; la necessitat de sang derivaria de l’anèmia.
Els vampirs estan de moda; sèries televisives, pel·lícules i llibres són protagonitzats per estes criatures fantàstiques. Però la seva popularitat ve de llarg. I és que des que Dràcula començara a atemorir al món, el mite ha romàs viu. Ara, un grup de científics ha decidit explicar què hi ha de real en la història dels 'xuclasang'.
En realitat, el naixement d’estes criatures, com han explicat aquests experts, està lligat amb algunes pors que van atemorir a l’home en el passat. Temors que, majoritàriament, ja compten amb una explicació de tipus científic.
Diverses malalties que hui sí es coneixen, eren abans contemplades com a fenòmens estranys. Els desconegut sempre ha generat un cert temor en totes les cultures.
Així que podria dir-se que el mite dels vampirs es recolza en condicions biològiques, d’una banda, i antropològiques per l’altre. La Doctora Katherine Ramsland, que imparteix l’assignatura de psicologia forense en la DeSales University i autora del llibre The Science of Vampires, es fa, precisament, aquestes preguntes:
"El mite dels vampirs es basa en el temor de la mort, en la falta de coneixement sobre la descomposició dels cossos (en aquell temps), o potser es basa en l’observació dels símptomes d’una malaltia mental que actualment és coneguda com a 'vampirisme clínic'?".
Unes reflexions que porten a preguntar-se si aquestes històries "estan expressant la necessitat que la societat té del mite"; o millor dita, si la història dels vampirs va ser "un intent d’explicar fenòmens llavors desconeguts".
En aquest sentit, biòlegs, antropòlegs i físics, han volgut analitzar les raons científiques que explicarien el més significatiu del mite:

Intolerància a la llum solar
L’explicació de per què els vampirs no poden exposar-se al sol, radicaria en algunes manifestacions d’una malaltia anomenada porfíria. Una estranya malaltia que provoca intolerància a la llum solar.
Els que la patien s’acostumaven a viure a la nit, i si havien d’eixir al carrer durant el dia, ho feien coberts amb capes i barrets, ja que l’exposició a la llum els ocasionava lesions cutànies.
És fàcil imaginar que, arran d’açò, i donat el desconeixement sobre estes malalties, la gent començà a inventar llegendes urbanes i històries sobre criatures d’un altre món.

Immortalitat
Els vampirs no són vius, però, d’altra banda, són immortals. L’origen d’esta característica vampírica podria radicar, com assenyalen des de Fox News, en el que els científics anomenen 'cèl·lules immortalitzades'. L’envelliment depèn de que les cèl·lules segueixen dividint-se.
Els telòmers, regions d’ADN no codificant, altament repetitives, juguen un paper essencial en la divisió cel·lular. L’enzim telomerasa pot prolongar l’activitat dels telòmers el que ens ajudaria a romandre joves per més temps. Açò és per als científics, l’únic fenomen biològic vinculable al mite de la immortalitat.

Beure sang
La característica vampírica per excel·lència podria tindre les seves arrels en una altra malaltia: l’anèmia. Els que pateixen esta malaltia presenten una deficiència de ferro, i ingerir sang és una bona solució.
No es tracta de beure sang en sentit literal, però sí d’un bon bistec poc fet, per exemple; encara que, per descomptat, també hi ha altres maneres... No és l’única raó que els científics han donat, també recorren als mosquits o les rates penades, que, com sabem, 'xuclen' la sang.
Al final d’aquesta curiosa 'anàlisi vampíric', els experts conclouen en la impossibilitat de l’existència d’estes criatures, que "contradiuen els principis de la vida humana"; encara que sí que han donat raons molt lògiques en les que basar el mite.

dissabte, 5 de desembre del 2009

El retorn dels ullals

La saga ‘Crepuscle’ i telesèries com ‘True blood’ ressusciten el mite del vampir, que sedueix l’home modern perquè uneix l’obsessió per la sexualitat i la por a la mort

Ullals afilats refulgeixen en la foscor. Literatura, cine, sèries de televisió i fins i tot la vestimenta gòtica de certs adolescents han tornat a posar de moda els no morts. La tetralogia Crepuscle, de la nord-americana Ste­phenie Meyer, ja ha venut només a Espanya un total de tres milions d’exemplars, un èxit comercial estimulat en les últimes setmanes per l’estrena de la segona entrega cinematogràfica de la saga, Lluna nova, segons el director editorial d’Alfaguara Infantil i Juvenil, Raúl González. I un llistat exhaustiu de tots els títols que alimenten la febre vampírica. Què és el que està passant? Recorrem a diversos experts per desentranyar les claus d’aquest fenomen.
Jacobo Siruela, editor d’Atalanta i antòleg de la més completa col·lecció de relats decimonònics sobre la matèria publicada fins a la data en castellà, considera que no es tracta d’una moda passatgera o efímera, sinó recurrent: des que va començar a estudiar el mite, fa 20 anys, ha pogut constatar que cada lustre el vampir torna amb una renovada set de sang. En uns termes semblants s’expressa Pere Sureda, director editorial del Grupo Norma, que concedeix un trienni de glòria al boom actual. Potser el revingut atrapat en uns llimbs impossibles entre el taüt i les passions humanes, és incapaç d’abandonar per sempre més l’imaginari cultural de l’home modern. Una llegenda fascinant: la immortalitat.
Des que el doctor John William Polidori va fundar, amb un relat publicat el 1819, la figura romàntica del vampir, culminada amb el Dràcula de Bram Stoker (1897), el mite sedueix al nostre inconscient perquè amalgama dues qüestions principals: l’obsessió per la sexualitat i la por profunda a la mort. «Després de la mossegada –explica Jacobo Siruela–, la víctima passa a ser un no mort, un ésser de la nit condemnat a portar una vida que simbolitza el que està prohibit, allò que la raó i la moral no accepten i condemnen». Encara podria afegir-se un altre element al revival que ens està afectant, almenys pel que fa a literatura juvenil: el vampir se sent com un ésser diferent dels altres i, per tant, «encaixa a la perfecció amb la figura de l’adolescent», en paraules d’Isabel Clúa, investigadora del grup Cos i Textualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
El mite de Dràcula ha anat evolucionant –i no sempre d’una forma lineal– des d’una criatura regida pels instints més animals i el desig, reflex de les pors de la moral victoriana, fins a un ésser més complex, vulnerable, que té ànima, consciència i un pathos de pèrdua irreparable. En les últimes entregues, no obstant, podria fer la sensació que el símbol ha acabat fent un pas enrere: a Crepuscle no hi ha sexe explícit, sinó un amor inconsumable, i tant en aquesta saga com a la sèrie televisiva True Blood (Sang fresca), basada en les novel·les de Charlaine Harris, el fantasma melancòlic ja no desitja alimentar-se de fluids humans, sinó de sang animal i plasma sintètic. Per al psiquiatre Vittorino Andreoli, autor del pròleg a l’última edició anotada a Itàlia de Dràcula (Rizzoli), els canvis són un signe dels temps: «Un cop acabat el freudisme, tenim uns vampirs amb dents de llet, ideals per a aquesta generació de joves sense una forta identitat: mascles ben vestits, pentinats i que senten un instint sexual molt feble».

Contenció sexual
Aquest argument és tan atraient com rebatible. Clúa recorda que la contenció alimentària i sexual a Crepuscle encaixa perfectament amb el perfil ideològic de l’autora i amb el fet que Meyer sigui mormona, una fe que abraça la castedat prèvia al matrimoni. Segons els editors Siruela i Sureda hi segueix havent una forta pulsió sexual en aquestes revisions del mite: sense ella tot l’artifici novel·lesc s’acabaria enfonsant. L’èxit de la literatura vampírica es basa en això: el desig és imprescindible encara que no pugui arribar a consumar-se.
Una altra novetat en aquest ressorgiment és el fet que el lector ha anat desplaçant-se des d’un públic adolescent fins a dones que ronden els 30 anys i a qui agrada consumir novel·les que revisiten uns amors idealitzats i irreals, del tipus de l’obra Romeu i Julieta. I què? La investigadora Clúa alerta del perill de vincular les dones amb les formes marginals de la literatura, «una manera de deslegitimar les unes i les altres i de perpetuar un determinat cànon amb uns valors ideològics associats». Un fenomen global, sens dubte, que no aspira a transgressions literàries.

Olga Merino. El Periódico