Luise WHITE. Speaking with vampires. Rumor and history in colonial Africa, Berkeley, Los Angeles, London, University of California Press, 2000. ISBN: 0-520-21703-9.
Una línia d'interès recent en les ciències socials és l'estudi de les formes culturals de percepció i negociació de la violència patida pels éssers humans. També la història ha abordat aquest tipus de qüestions. La revisió i controvèrsia historiogràfica, potser amb escàs ressò al nostre país, sobre l'holocaust i els riscos de convertir el patiment en una abstracció, és una bona mostra de l'interès per la història. Speaking with vampires aborda, particularment, la resposta cultural d'algunes comunitats d'africans i africanes a la violència, dominació i incertesa que va suposar el colonialisme. Aquest llibre també contribueix, com la pròpia autora assenyala, a una historiografia recent interessada en el valor de l'experiència, una qüestió que inclou coses aparentment tan dispars com la memòria, el corporal o què constitueix una prova. Luise White utilitza com a fonts, en el seu text, una sèrie d'històries molt populars sobre vampirisme -històries de captura i sang- recollides en una vasta extensió de territoris de l'Àfrica central i de l'est, que en l'actualitat es correspondrien amb Kenya, Uganda, Tanzània, Zàmbia i la República Democràtica del Congo.
L'encreuament de camins metodològic -entre l'etnografia i la història oral- i disciplinar -entre la història social i cultural o l'antropologia històrica- dóna un enorme valor a aquesta obra que transgredeix límits disciplinaris.
A la primera part el text proposa reflexions metodològiques de calat considerable i en què convé aturar-s’hi amb una mica més de detall. Per a White, els rumors de vampirs que utilitza com a font històrica, haurien ajudat a les persones a comprendre i reavaluar experiències quotidianes incomprensibles, és a dir, a afrontar les maneres en les quals opera el poder i el coneixement en règims violents, com el colonial ( p. 31). Aquestes històries de vampirs serien una mena de nou dialecte, nodrit amb idees procedents de la bruixeria tradicional i nocions sobre el colonialisme que reflectirien situacions de violència exemplificades en el que l'autora anomena estats d'extracció. No existeix, per tant, una interpretació única que expliqui la popularitat i persistència d'aquestes històries que es van anar estenent sota la denominació de banyamata o wazimamoto, neologismes sorgits en el període colonial. Els rumors, com la sang extreta i abstreta de la qual parlaven, tenien la flexibilitat de dir moltes coses que s'exploren al llarg del llibre. Per exemple, com els europeus havien portat, amb la seva cultura, formes de reconeixement articulades a través dels diners, els nous significats mèdics i religiosos adquirits per la sang o els sistemes de classificació establerts en funció del color de la pell.
Potser anticipant-se a una de les principals objeccions que se li pot fer al text, White assenyala que l'ús d'aquest tipus de fonts remet a una disquisició més general sobre el valor de la veritat en el treball històric i defensa que amb l'ús dels rumors com a fonts no minven les bases materials d'una veritat històrica. És a dir, que la mediació del llenguatge no menyscaba els successos que descriu doncs és a través de la parla com comprenem les causes i les intencions del que ens passa (p. 33). En resum, llenguatge i esdeveniments no són oposats sinó parells dialèctics en constant diàleg i interrogació mútua. La seva defensa per a l'ús legítim d'aquest tipus de fonts és explícita: reduir la discussió sobre la veritat continguda en els rumors de vampirs a una dicotomia veritat / ficció podria eclipsar altres formes més complexes de comprendre l'experiència del passat, és a dir, d'entendre com les persones articulen i debaten maneres de donar sentit a les seves pròpies vides (p. 42). Com ha assenyalat Patrick Malloy en la seva ressenya a Speaking with vampires (Journal of Interdisciplinary History, 2001, 32, 155) el text proposa una reinterpretació del valor del fantàstic que la historiografia colonial havia considerat com a expressió d'una falsa o simplement nul•la consciència de els colonitzats. El text, per tant, qüestiona el pessimisme d'algunes posicions defensades des dels Estudis Postcolonials per autors com Gayatri Spivak sobre la impossibilitat de donar-li veu al subaltern.
Com fa servir l'autora aquests rumors (fonts)? Amb diverses aproximacions. A la segona part del llibre -aborda en dos capítols qüestions laborals i mèdiques-, no utilitza els rumors com experiències individuals ni testimonis sinó com gèneres literaris que comparteixen arguments comuns més enllà de cultures i fronteres colonials. Aquests rumors de vampirs que recullen històries sobre boques embenades o benzina vermella permeten accedir, segons l'autora, a l'experiència que va ocasionar la parafernàlia tecnològica de la medicina colonial (capítol tercer). La importància concedida pels africans a la medicina colonial caldria relacionar-la amb la dificultat per accedir-hi-(llargues jornades de desplaçament al centre, novetat de les instal•lacions, etc.) més que a la percepció de la seva efectivitat terapèutica. Aquests tractaments adquiririen el seu significat en el context local a través de la traducció als seus sistemes de creences propis. Per a l'elaboració del capítol quart, un dels tres que aborden l'explotació laboral, empra, en lloc de fonts d'arxiu, 130 entrevistes utilitzades com a fonts orals en el seu sentit més tradicional. Aquestes històries parlarien de condicions de treball, d'autoritat o burocràcia colonial, de com concebien els treballadors les seves remuneracions o del sense sentit de les rutines del treball diari.
White explora en la tercera part del llibre les possibilitats interpretatives dels rumors de vampirisme, per posar de manifest les resistències al poder colonial en qüestions com la propietat matrilineal de la terra (capítol cinquè) -a través de rumors recollits a Nairobi entre els anys 1919 i 1939 - o com els ensenyaments i les pràctiques missioneres es van introduir en aquests rumors (capítol sisè).
El capítol setè ofereix un interès especial ja que confronta el discurs científic occidental de la dècada de 1930 sobre la malaltia de la son (històries de microbis), utilitzant fonts d'arxiu que tradicionalment la historiografia consideraria apropiades, amb els relats dels africans (històries de vampirs ) habitants de la zona. Ambdues serien maneres negociades de parlar de la malaltia de la son. Aquesta confrontació de fonts ajudaria a superar el que tradicionalment hem anomenat, els que fem història colonial, el malson ecològic d'Àfrica que va desencadenar el colonialisme. Des del marc en què es mou White, el desastre ecològic seria un trop, és a dir una figura retòrica desenvolupada pel discurs científic mèdic per parlar sobre l'Àfrica a través del paradigma del desastre i la recuperació. Per a White la història ecològica de l'Àfrica necessita desplaçar aquest paradigma. Aquesta proposta l'aborda resignificant el valor dels testimonis. Tant l'informe científic com el remor serien productes culturals, amb posicions narratives diferents, de la mateixa categoria ja que tots dos formen part del mosaic fragmentat d'idees colonials que revelen el desassossec davant la malaltia de grups socials específics, les autoritats sanitàries en un cas i la població autòctona en l'altre. Aquest abordatge entra, necessàriament, en la discussió del valor de les fonts que contenen els arxius metropolitans. Aquestes fonts no parlen del que els passava als habitants de les colònies sinó, més aviat, del projecte colonial que va intentar recodificar les idees locals en termes imperials. Una remodelació que no va aconseguir totalment el colonialisme com mostren els relats de vampirs.
El capítol vuitè se centra en relats molt detallats de vampirisme recollits per la premsa local a Kampala en la dècada dels cinquanta. Aquests relats de vampirs van ser un fòrum per parlar de qüestions com la política del rei que silenciava la premsa anglesa, i les notícies sobre els judicis a vampirs eren una manera de disciplinar als oficials africans de la corona anglesa. En el capítol novè torna de nou a l'experiència laboral per mostrar com, a través de rumors i històries més convencionals sobre canibalisme, poden reinterpretar les emigracions com estratègies de resistència dels propis treballadors africans.
La pròpia autora reconeix que Speaking with vampires no tracta tant del vampirisme en societats colonials sinó que, més aviat, es tracta d'una obra que reflexiona sobre l'escriptura històrica. Veritat o ficció? Fets o narratives plurals? La sortida a aquestes dicotomies vindria de la mà d'acceptar que el que importa no és tant què s'estudia sinó com s'estudia. És a dir, com es constitueix un subjecte històric, amb quines fonts i amb quines proves. No és una aposta pel relativisme extrem ja que les interpretacions s'han de fer amb precaució- tot i que el text conté de vegades interpretacions molt arriscades-. És una aposta per la indagació en fonts rebutjades per la historiografia tradicional, per concedir importància al fantàstic com una via per comprendre el subaltern i per trencar la distinció entre fonts i interpretacions. La riquesa històrica d'aquestes històries de vampirs residiria en la seva capacitat per establir interrelacions complexes per desvetllar la vida i el pensament quotidià, ja que s'ocupen de molts camps de la realitat -del poder al cos-. Però riquesa també perquè aquestes fonts permeten interpretacions més analítiques que ajuden a recontextualitzar el local. En definitiva un llibre, si em permet, historiogràficament insurrecte.
Rosa María Medina Doménech DYNAMIS. Acta Hisp. Med. Sci. Hist. Illus. 2003, 23, 409-454.
