Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Folklore. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Folklore. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 d’abril del 2012

Al sud de l'Índia: recompensa per capturar suposats xuclasangs

 Namam pintat en una casa com a protecció. Fotografia del Deccan Chronicle

Segons va publicar fa un dies el diari Deccan Chronicle, durant els passats mesos, diverses poblacions com Gundalapatti, Mottangurichi i d’altres que envolten la ciutat de Dharmapuri, a l’estat Tamil Nadu, al sud de l’Índia, tenen un curiós problema. Han corregut veus que hi ha xuclasangs (Ratha Kaatteri) que drenen el bestiar i que podrien atacar també la gent, de manera que s’ha estès l’esglai i els pobletans s’amaguen a casa al capvespre, deixant els carrers buits.
Sense que la premsa aclareixi el motiu, el bestiar ha anat morint poc a poc. Els habitants de la zona han pintat el símbol sagrat namam a l’exterior de llurs cases i han escrit missatges a les portes demanant que els perdonin la vida durant el dia.
Escèptics, els membres del partit polític dravídic (Dravidar Kazhagam) han posat preu als caps d'aquests vampirs: 100.000 rúpies ˗una mica menys de 1.500 €˗ a qui capturi un dels suposats vampirs. «És un gran engany. Els incívics, que cometen activitats il·legals com el contraban nocturn i l’elaboració de cervesa, han estat pertorbant i difonent rumors i matant el bestiar» va indicar O. Jaiaraman, quan anunciava la recompensa. A més va afegir que «atès que les persones no estan disposades a creure'ns, els hem desafiat amb aquesta recompensa». 
Els Ratha Kaatteri són una espècie d'esperits malignes que posseeixen una gran força i que s'alimenten de la sang del vius. Se semblen més a un home llop que als vampirs occidentals, però en lloc de ser la meitat llop i la meitat humans, són la meitat ratapinyada. Aquets esperits doten els cadàvers d'una set de sang per tal que es puguin moure. Afegim que el namam consisteix en la representació de tres línies verticals que s’ajunten a la base, les dues blanques externes representen el culte a Brama i a Vixnu i la línia central vermella correspon a Lakxmi. És un signe sagrat utilitzat en el vixnuisme, una de les tres principals tradicions vèdiques. Naturalment aquí s’utilitza com apotropàic, de manera similar a pintar una creu com a protecció en territoris cristians. 

Font d'informació: Cercle-V

dijous, 8 de setembre del 2011

Ressenya de Luise White: 'Speaking with vampires'


Luise WHITE. Speaking with vampires. Rumor and history in colonial Africa, Berkeley, Los Angeles, London, University of California Press, 2000. ISBN: 0-520-21703-9.

Una línia d'interès recent en les ciències socials és l'estudi de les formes culturals de percepció i negociació de la violència patida pels éssers humans. També la història ha abordat aquest tipus de qüestions. La revisió i controvèrsia historiogràfica, potser amb escàs ressò al nostre país, sobre l'holocaust i els riscos de convertir el patiment en una abstracció, és una bona mostra de l'interès per la història. Speaking with vampires aborda, particularment, la resposta cultural d'algunes comunitats d'africans i africanes a la violència, dominació i incertesa que va suposar el colonialisme. Aquest llibre també contribueix, com la pròpia autora assenyala, a una historiografia recent interessada en el valor de l'experiència, una qüestió que inclou coses aparentment tan dispars com la memòria, el corporal o què constitueix una prova. Luise White utilitza com a fonts, en el seu text, una sèrie d'històries molt populars sobre vampirisme -històries de captura i sang- recollides en una vasta extensió de territoris de l'Àfrica central i de l'est, que en l'actualitat es correspondrien amb Kenya, Uganda, Tanzània, Zàmbia i la República Democràtica del Congo.
L'encreuament de camins metodològic -entre l'etnografia i la història oral- i disciplinar -entre la història social i cultural o l'antropologia històrica- dóna un enorme valor a aquesta obra que transgredeix límits disciplinaris.
A la primera part el text proposa reflexions metodològiques de calat considerable i en què convé aturar-s’hi amb una mica més de detall. Per a White, els rumors de vampirs que utilitza com a font històrica, haurien ajudat a les persones a comprendre i reavaluar experiències quotidianes incomprensibles, és a dir, a afrontar les maneres en les quals opera el poder i el coneixement en règims violents, com el colonial ( p. 31). Aquestes històries de vampirs serien una mena de nou dialecte, nodrit amb idees procedents de la bruixeria tradicional i nocions sobre el colonialisme que reflectirien situacions de violència exemplificades en el que l'autora anomena estats d'extracció. No existeix, per tant, una interpretació única que expliqui la popularitat i persistència d'aquestes històries que es van anar estenent sota la denominació de banyamata o wazimamoto, neologismes sorgits en el període colonial. Els rumors, com la sang extreta i abstreta de la qual parlaven, tenien la flexibilitat de dir moltes coses que s'exploren al llarg del llibre. Per exemple, com els europeus havien portat, amb la seva cultura, formes de reconeixement articulades a través dels diners, els nous significats mèdics i religiosos adquirits per la sang o els sistemes de classificació establerts en funció del color de la pell.
Potser anticipant-se a una de les principals objeccions que se li pot fer al text, White assenyala que l'ús d'aquest tipus de fonts remet a una disquisició més general sobre el valor de la veritat en el treball històric i defensa que amb l'ús dels rumors com a fonts no minven les bases materials d'una veritat històrica. És a dir, que la mediació del llenguatge no menyscaba els successos que descriu doncs és a través de la parla com comprenem les causes i les intencions del que ens passa (p. 33). En resum, llenguatge i esdeveniments no són oposats sinó parells dialèctics en constant diàleg i interrogació mútua. La seva defensa per a l'ús legítim d'aquest tipus de fonts és explícita: reduir la discussió sobre la veritat continguda en els rumors de vampirs a una dicotomia veritat / ficció podria eclipsar altres formes més complexes de comprendre l'experiència del passat, és a dir, d'entendre com les persones articulen i debaten maneres de donar sentit a les seves pròpies vides (p. 42). Com ha assenyalat Patrick Malloy en la seva ressenya a Speaking with vampires (Journal of Interdisciplinary History, 2001, 32, 155) el text proposa una reinterpretació del valor del fantàstic que la historiografia colonial havia considerat com a expressió d'una falsa o simplement nul•la consciència de els colonitzats. El text, per tant, qüestiona el pessimisme d'algunes posicions defensades des dels Estudis Postcolonials per autors com Gayatri Spivak sobre la impossibilitat de donar-li veu al subaltern.
Com fa servir l'autora aquests rumors (fonts)? Amb diverses aproximacions. A la segona part del llibre -aborda en dos capítols qüestions laborals i mèdiques-, no utilitza els rumors com experiències individuals ni testimonis sinó com gèneres literaris que comparteixen arguments comuns més enllà de cultures i fronteres colonials. Aquests rumors de vampirs que recullen històries sobre boques embenades o benzina vermella permeten accedir, segons l'autora, a l'experiència que va ocasionar la parafernàlia tecnològica de la medicina colonial (capítol tercer). La importància concedida pels africans a la medicina colonial caldria relacionar-la amb la dificultat per accedir-hi-(llargues jornades de desplaçament al centre, novetat de les instal•lacions, etc.) més que a la percepció de la seva efectivitat terapèutica. Aquests tractaments adquiririen el seu significat en el context local a través de la traducció als seus sistemes de creences propis. Per a l'elaboració del capítol quart, un dels tres que aborden l'explotació laboral, empra, en lloc de fonts d'arxiu, 130 entrevistes utilitzades com a fonts orals en el seu sentit més tradicional. Aquestes històries parlarien de condicions de treball, d'autoritat o burocràcia colonial, de com concebien els treballadors les seves remuneracions o del sense sentit de les rutines del treball diari.
White explora en la tercera part del llibre les possibilitats interpretatives dels rumors de vampirisme, per posar de manifest les resistències al poder colonial en qüestions com la propietat matrilineal de la terra (capítol cinquè) -a través de rumors recollits a Nairobi entre els anys 1919 i 1939 - o com els ensenyaments i les pràctiques missioneres es van introduir en aquests rumors (capítol sisè).
El capítol setè ofereix un interès especial ja que confronta el discurs científic occidental de la dècada de 1930 sobre la malaltia de la son (històries de microbis), utilitzant fonts d'arxiu que tradicionalment la historiografia consideraria apropiades, amb els relats dels africans (històries de vampirs ) habitants de la zona. Ambdues serien maneres negociades de parlar de la malaltia de la son. Aquesta confrontació de fonts ajudaria a superar el que tradicionalment hem anomenat, els que fem història colonial, el malson ecològic d'Àfrica que va desencadenar el colonialisme. Des del marc en què es mou White, el desastre ecològic seria un trop, és a dir una figura retòrica desenvolupada pel discurs científic mèdic per parlar sobre l'Àfrica a través del paradigma del desastre i la recuperació. Per a White la història ecològica de l'Àfrica necessita desplaçar aquest paradigma. Aquesta proposta l'aborda resignificant el valor dels testimonis. Tant l'informe científic com el remor serien productes culturals, amb posicions narratives diferents, de la mateixa categoria ja que tots dos formen part del mosaic fragmentat d'idees colonials que revelen el desassossec davant la malaltia de grups socials específics, les autoritats sanitàries en un cas i la població autòctona en l'altre. Aquest abordatge entra, necessàriament, en la discussió del valor de les fonts que contenen els arxius metropolitans. Aquestes fonts no parlen del que els passava als habitants de les colònies sinó, més aviat, del projecte colonial que va intentar recodificar les idees locals en termes imperials. Una remodelació que no va aconseguir totalment el colonialisme com mostren els relats de vampirs.
El capítol vuitè se centra en relats molt detallats de vampirisme recollits per la premsa local a Kampala en la dècada dels cinquanta. Aquests relats de vampirs van ser un fòrum per parlar de qüestions com la política del rei que silenciava la premsa anglesa, i les notícies sobre els judicis a vampirs eren una manera de disciplinar als oficials africans de la corona anglesa. En el capítol novè torna de nou a l'experiència laboral per mostrar com, a través de rumors i històries més convencionals sobre canibalisme, poden reinterpretar les emigracions com estratègies de resistència dels propis treballadors africans.
La pròpia autora reconeix que Speaking with vampires no tracta tant del vampirisme en societats colonials sinó que, més aviat, es tracta d'una obra que reflexiona sobre l'escriptura històrica. Veritat o ficció? Fets o narratives plurals? La sortida a aquestes dicotomies vindria de la mà d'acceptar que el que importa no és tant què s'estudia sinó com s'estudia. És a dir, com es constitueix un subjecte històric, amb quines fonts i amb quines proves. No és una aposta pel relativisme extrem ja que les interpretacions s'han de fer amb precaució- tot i que el text conté de vegades interpretacions molt arriscades-. És una aposta per la indagació en fonts rebutjades per la historiografia tradicional, per concedir importància al fantàstic com una via per comprendre el subaltern i per trencar la distinció entre fonts i interpretacions. La riquesa històrica d'aquestes històries de vampirs residiria en la seva capacitat per establir interrelacions complexes per desvetllar la vida i el pensament quotidià, ja que s'ocupen de molts camps de la realitat -del poder al cos-. Però riquesa també perquè aquestes fonts permeten interpretacions més analítiques que ajuden a recontextualitzar el local. En definitiva un llibre, si em permet, historiogràficament insurrecte.

Rosa María Medina Doménech DYNAMIS. Acta Hisp. Med. Sci. Hist. Illus. 2003, 23, 409-454.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Halloween porta vampirs a l'agència EFE

L'agència de notícies espanyola EFE va lliurar ahir una nota sobre Jure Grando, el vampir de Kringa. El context en que es transmet és simplement Halloween perquè el contingut no té res de novetat. Aquí transcrivim el text que conté diverses inexactituds. La primera això de ser el primer vampirs europeu, que és manifestament fals com pot pot conèixer qualsevol que llegeixi, per exemple L'Upir.


"La llegenda de Jure Grando, el primer vampir europeu

Més de dos segles abans que Bram Stoker inundés la cultura popular amb el seu Dràcula, un vampir croat anomenat Jure Grando ja sembrava el terror entre els pobletans d’Ístria, fins al punt que els seus recorreguts li han valgut el títol de primer mort vivent d’Europa.
El llegat d’aquest vampir segueix avui viu com a atracció turística en Kringa, la semideserta localitat croat on va viure, va morir, es va alçar de la tomba i va ser novament mort pels seus paisans.
Al cementeri del poble, cap tomba porta el seu nom i ningú sap donar pista d’ella. "Aquesta tomba mai va existir", va assegurar amb lúgubre fastig a EFE una dona en el cementeri local.
"Els veïns probablement van enderrocar i van cobrir la tomba per por de que Grando tornés com a vampir per a maltractar-los", va explicar amb un misteriós somriure Igor Rajko, empleat del museu dedicat al vampir. "Hi ha sepulcres sense nom", va afegir enigmàtic.
Un d’ells, un imponent sepulcre anònim, va resistir tots els intents de ser fotografiat o filmat per la reportera: entre tots els arxius, només aquests bloquejaven contínuament l’ordinador en una curiosa falla tècnica. O alguna cosa més.
La llegenda narra que Grando va ser un llaurador que va morir el 1656 i es va transformar en un malèfic ser que s’alçava de la seva tomba.
El vampir abusava sexualment de la seva pròpia viuda, qui va descriure amb horror com el cadàver del seu espòs se li apareixia amb un somriure espantós, la boca sagnant i fent un soroll horripilant esforçant-se per respirar.
Per a posar fi al malefici, el rector va assaltar el vampir amb un crucifix
Demandant que deixés d’aterrir-los.
Encara que les llàgrimes van sortir dels ulls de l’espectre, Grando va continuar aterrint a l’aldea fins al punt que un grup de pobletans el van atrapar i van tractar de perforar el seu cor amb estaques d’arç.
La història explica que ni tan sols el remei més conegut contra els vampirs va produir efecte i que les nits següents Grando es va venjar dels seus agressors: tocava a les portes de què li havien atacat i en cada casa alguna persona moria després de grans patiments com si algú li haguera xuplat la sang.
No va ser fins a 1672 quan, en un nou intent de posar fi a la maledicció, nou audaços pobletans i el rector van acordar degollar la criatura malèfica mentre descansava a la tomba.
El més valent entre ells, un cert Stipan Milasic, va aconseguir després d’una batalla feroç tallar-li el cap mentre el vampir saltava i cridava horriblement. De la ferida va sortir-ne tanta sang que va cobrir als presents. Quan va vessar de la tomba, el monstre finalment es va rendir.
Des de llavors la pau va tornar a Kringa. La mateixa pau inalterada que ara pertorben només els turistes interessats en el vampir.
Al cafè "Jure Grando" se serveixen còctels especials com la "Sang de vampir", el "Petó de vampir" i el "Orgasme vampíric".
Al restaurant "Danijela" se serveixen plats com "Pollastre diabòlic", embotits de sang i "Venjança de vampir", un gelat d’all, un tradicional repel•lent de vampirs.
Al cafè s’organitzen festivals de literatura fantàstica i el contigu Museu de Jure Grando s’ofereix objectes de la tradició popular com a taüts i un antic receptari contra vampirs.

 Antic receptari contra els vampirs, segons EFE


Una de les receptes és un preparat de mel que les "donzelles assaltades sexualment de nit per algun vampir" han de fregar sobre "els llocs vergonyosos" per a alliberar-se del malfactor.
El vampir d’Ístria va ser ja descrit en 1689 per l’historiador eslovè Johann Weichard Von Valvasor a L’Honor del ducat de Craim. També Herman Hesse es va referir a ell en 1925 en una obra sobre llegendes de bruixeria i espectres.
"Jure Grando és el més antic vampir documentat a Europa, amb nom i cognom, any d’aparició, testimonis, fins a la descripció del seu caràcter", va comentar a EFE l’escriptor croat Borís Peric.
Peric, que va estudiar a fons aquest fenomen, va assegurar que la figura de "Jure viu avui en la de Dràcula" ja que el cas va inspirar, a través de Valvassor, la literatura d’horror del romàntic segle XIX.
"Després de conèixer el conte, Lord Byron va començar a escriure el seu Vampir acabat per John Polidori, sobre el qual després es va desenvolupar tota aquesta literatura sobre vampirs que coneixem, a partir de Stoker fins a les pel•lícules que tenim avui", afirma."

Vesna Bernardic, Agència EFE, 30 d'octubre de 2010

diumenge, 6 de desembre del 2009

Cientifisme i desinformació a 20 minutos

El diari de Madrid 20minutos ha publicat avui un article que intentant anar de seriosos i científics, desinforma absolutament perquè busca una explicació cientifista als vampirs, quan aquest són simplement un producte d'antigues creences sobre la pluralitat de l'ànima, tal i com ja han posat en evidència diversos especialistes, entre ells, en el nostre País, el professor Jordi Ardanuy.
Cal esmentar també, que les característiques a les quals aquests estudis creuen donar resposta, es corresponen amb els vampirs cinematogràfics i literaris, i no pas els del folklore. Això s'explica perquè biòlegs, físics i d'altres científics no són especialistes en folklore i història del pensament i les idees religioses i es basen en les seves concepcions fonamentades en relats de ficció.

Aquí teniu la traducció de l'article.


Què hi ha de real en el mite dels vampirs?

Un grup de científics analitza alguns fenòmens reals que podrien haver donat lloc al mite.
Condicionants biològics i antropològics van influir en la seva invenció.
La intolerància a la llum del sol podria derivar d’una malaltia coneguda com porfíria; la necessitat de sang derivaria de l’anèmia.
Els vampirs estan de moda; sèries televisives, pel·lícules i llibres són protagonitzats per estes criatures fantàstiques. Però la seva popularitat ve de llarg. I és que des que Dràcula començara a atemorir al món, el mite ha romàs viu. Ara, un grup de científics ha decidit explicar què hi ha de real en la història dels 'xuclasang'.
En realitat, el naixement d’estes criatures, com han explicat aquests experts, està lligat amb algunes pors que van atemorir a l’home en el passat. Temors que, majoritàriament, ja compten amb una explicació de tipus científic.
Diverses malalties que hui sí es coneixen, eren abans contemplades com a fenòmens estranys. Els desconegut sempre ha generat un cert temor en totes les cultures.
Així que podria dir-se que el mite dels vampirs es recolza en condicions biològiques, d’una banda, i antropològiques per l’altre. La Doctora Katherine Ramsland, que imparteix l’assignatura de psicologia forense en la DeSales University i autora del llibre The Science of Vampires, es fa, precisament, aquestes preguntes:
"El mite dels vampirs es basa en el temor de la mort, en la falta de coneixement sobre la descomposició dels cossos (en aquell temps), o potser es basa en l’observació dels símptomes d’una malaltia mental que actualment és coneguda com a 'vampirisme clínic'?".
Unes reflexions que porten a preguntar-se si aquestes històries "estan expressant la necessitat que la societat té del mite"; o millor dita, si la història dels vampirs va ser "un intent d’explicar fenòmens llavors desconeguts".
En aquest sentit, biòlegs, antropòlegs i físics, han volgut analitzar les raons científiques que explicarien el més significatiu del mite:

Intolerància a la llum solar
L’explicació de per què els vampirs no poden exposar-se al sol, radicaria en algunes manifestacions d’una malaltia anomenada porfíria. Una estranya malaltia que provoca intolerància a la llum solar.
Els que la patien s’acostumaven a viure a la nit, i si havien d’eixir al carrer durant el dia, ho feien coberts amb capes i barrets, ja que l’exposició a la llum els ocasionava lesions cutànies.
És fàcil imaginar que, arran d’açò, i donat el desconeixement sobre estes malalties, la gent començà a inventar llegendes urbanes i històries sobre criatures d’un altre món.

Immortalitat
Els vampirs no són vius, però, d’altra banda, són immortals. L’origen d’esta característica vampírica podria radicar, com assenyalen des de Fox News, en el que els científics anomenen 'cèl·lules immortalitzades'. L’envelliment depèn de que les cèl·lules segueixen dividint-se.
Els telòmers, regions d’ADN no codificant, altament repetitives, juguen un paper essencial en la divisió cel·lular. L’enzim telomerasa pot prolongar l’activitat dels telòmers el que ens ajudaria a romandre joves per més temps. Açò és per als científics, l’únic fenomen biològic vinculable al mite de la immortalitat.

Beure sang
La característica vampírica per excel·lència podria tindre les seves arrels en una altra malaltia: l’anèmia. Els que pateixen esta malaltia presenten una deficiència de ferro, i ingerir sang és una bona solució.
No es tracta de beure sang en sentit literal, però sí d’un bon bistec poc fet, per exemple; encara que, per descomptat, també hi ha altres maneres... No és l’única raó que els científics han donat, també recorren als mosquits o les rates penades, que, com sabem, 'xuclen' la sang.
Al final d’aquesta curiosa 'anàlisi vampíric', els experts conclouen en la impossibilitat de l’existència d’estes criatures, que "contradiuen els principis de la vida humana"; encara que sí que han donat raons molt lògiques en les que basar el mite.

dissabte, 25 de juliol del 2009

Jordi 'Caçavampirs'


Doctor i professor de la Universitat de Barcelona, Llicenciat en física i en Informació i Documentació, postgraduat en antropologia, i, en a les seves estones lliures, 'vampiròleg', un terme que sembla no agradar-li gens.
És Jordi Ardanuy, a qui la seva afició en la infància a les pel·lícules de terror de la mítica productora britànica Hammer (la que va consagrar a Christopher Lee i Peter Cushing) el va portar a convertir-se en un dels majors experts en vampirs, uns éssers que després d’uns anys d’ostracisme, han tornat per a convertir-se en protagonistes de 'best sellers' i pel·lícules que arrasen en taquilla.
Un fenomen (el pas del gènere de terror al romàntic) que, a ell, no li estranya: "No ha sigut un canvi sobtat. Els cadàvers que tornaven de la tomba foren destil·lats per la literatura del segle XIX. Després va ser el teatre i sobretot el cinema que van potenciar els aspectes romàntics encara que es van mantenir una mica latents fins a temps relativament recents. En aquest sentit n’és una fita fonamental la pel·lícula de Francis Ford Coppola Dràcula, de Bram Stoker.
L’origen d’aquests éssers, explica Ardanuy, és tan antic com la civilització, ja que el seu rastre es remunta ni més ni menys que a uns 5.000 anys en l’antiga Mesopotàmia i la seva presència és tan ubiqua que els seus antecessors apareixen fins en l’Antic Testament. En cada moment de la Història i en cada societat, el mite ha adquirit trets distints, com correspon als personatges mitològics. Es pot dir inclús que hi ha distints tipus de vampirs segons el context.
"En una societat antiga i tradicional el vampir és un ser l’essència del qual no s’allibera del cos incorrupte i roman lligat a la Terra posant en risc els ritmes naturals i les estacions. A l'Edat Mitjana va perdre la seva corporalitat i es va convertir en fantasma, per a reaparèixer en plena il·lustració com a xuclasang. I després, ja en mans de la literatura i el cine, s’ha anat adaptant als gustos del moment", explica Ardanuy.

El mite del vampir
En la formació del mite dels vampirs hi ha un poc de tot. Des dels malsons nocturns propis de grans sopars i altres trastorns de la son fins al desconeixement del procés de descomposició del cos humà. Com explica Jordi Ardanuy en el seu llibre, antigament es creia que aquest procés era molt ràpid i, després del rigor mortis, el cos anava degradant-se ràpidament. En realitat, tot ocorre de manera molt més lenta i, després del rigor mortis, el cos recupera una certa flexibilitat que els antics consideraven prova inequívoca de que el mort no ho estava tant.
Així, en el segle XVI a Polònia i l’actual Croàcia comencen a aparèixer els primers casos documentats (quan la paraula vampir encara no existia), i d’ací s’estén el mite a la resta d’Europa (sobretot a partir del segle XVIII, gràcies a l’interès de Carles IV pel tema). A Espanya, encara que el fenomen es coneixia abans, cal esperar fins mitjans del segle XIX perquè la paraula "vampir" arribi al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua.
A diferència d’altres mites del terror, els vampirs gaudeixen una salut envejable (a pesar de ser morts) que ja voldrien els quasi oblidats homes llops, monstres de Frankenstein, mòmies i semblants. Segons Ardanuy tot té la seva explicació: "El tema de la immortalitat és molt temptador, especialment en una societat exacerbadament narcisista, cada vegada més individualista i egocèntrica on es valora allò hedònic i el que s’aconsegueix ràpid. El vampir pren el que desitja, quan vol sense que li importi res més. Però també és veritat que com a reacció han sorgit altres models de xuclasangs que lluiten contra natura portats per un sentit del bé més o menys judeocristià". Pel que s’ha vist, hi ha vampirs per a estona.
El llibre, en espanyol, forma part de la col·lecció “Vaya Timo”, una iniciativa de l’editorial navarresa Laetoli i la Societat per a l’Avanç del Pensament Crític l’objectiu de la qual és desmitificar, amb humor i rigor, algunes de les estranyes creences relacionades amb el món del paranormal amb un llenguatge accessible a tot tipus de públic.
Traducció de l'article de Javier Cabanilles publicat al diari El Mundo el 11 de juliol de 2009

dimecres, 15 de juliol del 2009

Vampirs, existeixen de veritat?

L’illa de Lazzaretto Vecchio, al sud de Venècia, no és més que una minúscula porció de terra de dos hectàrees que sosté les cases del que va ser un antic hospici per als pelegrins de Terra Santa, un hospital i un dipòsit militar de municions. El llatzaret (que pren el seu nom de l’orde religiós de Sant Llàtzer, que s’ocupava de cuidar els leprosos) era el lloc on els vaixells que venien del Mediterrani i d’Orient descarregaven, abans d’arribar, a qualsevol amb els símptomes de la pesta bubònica, que va assolar Venècia entre els segles XV i XVI i va acabar amb 50.000 persones. Fa tres anys, un grup d’antropòlegs italians va descobrir ací una fossa comuna amb més de 1.500 esquelets. I recentment, el passat març, Matteo Borrini, de la Universitat de Florència, va anunciar un descobriment sensacional: havia desenterrat les restes d’un vampir. Es tractava de l’esquelet d’una dona a qui se li havia desencaixat la mandíbula per culpa d’un tros de rajola que hipotèticament els enterradors, li havien introduït en la boca. Van creure que estaven davant d’un no-mort, un ser capaç d’obrir-se pas a mossos a través del sudari. Esta tècnica és un exorcisme descrit en el folklore. Històricament, es considerava que els cadàvers que mostren sang fresca en la boca i en el nas no havien mort en realitat. I en una època on la pesta es presentava d’improvís en cada racó i en cada casa, en la que les persones queien fulminades d’un dia per a un altre com si estigueren sent triades per una mà capritxosa i mortal, la creença en els vampirs com a transmissors del mal corria quasi més ràpid que les rates i puces infectades pel bacteri pneumònic. Aquests éssers d’ultratomba podien tornar per a mossegar als seus semblants, infectant-los amb el mal, i per això era imperiós bloquejar les seves dents amb un pedrot. "La veritat, vaig tenir sort, no esperava desenterrar un vampir durant les meues excavacions", van ser les paraules de Borrini a National Geographic. Segons Borrini, l’arqueologia no s’havia topat amb un cas semblant, cosa que no es certa, però a vegades bota la sorpresa: les creences i les supersticions deixen en rares ocasions un rastre material que sobreviu al pas dels segles.
Lazzaretto Vecchio va ser un lloc infernal. Els morts per la pesta obligaven els enterradors a reobrir les fosses periòdicament per a tirar els nous cadàvers. Avui, els esquelets apareixen apinyats i mesclats en totes les posicions al llarg d’una rasa de poc més de dos metres i mig d’amplària, enmig d’una terra fosca. Borrini pensa que la baixa formació dels enterradors va reforçar la seva creença en el vampirisme. Al reobrir la fossa exposaven els cossos, que no es descomponien al mateix ritme. Era com una classe d’anatomia de la mort mal compresa. Els diferents graus de putrefacció tiraven singulars diferències entre els cadàvers. En el cas de la dona, potser algú la contemplar tan sols uns dies després de la seva mort mentre tirava altres víctimes; es va persignar, fent el senyal de la creu i tremolant per la maledicció del vampir. Després de la mort, els bacteris que tenim en l’estómac i els intestins queden fora de control i descomponen les vísceres, formant gasos que fan bombolles i líquids que inflen de forma notable el ventre del cadàver. El fluid resultant té color negrós i pot migrar lliurement fins la boca i les fosses nasals. Com resultat, és probable que la dona traspués aquell fluid negre. Algú potser va pensar que havia escapat per a mossegar als seus semblants, tornant de la mort. El mateix líquid pot corroir el lli formant forats, fent la impressió que el vampir s’havia remenat tractant d’eixir de la seva presó de tela a dentades.

Però de quin tipus de vampir estem parlant?
La paraula evoca instantàniament al ser elegant, pàl·lid, de classe alta – romanès o hongarès per a més senyes, si es vol- i amb una capa negra de forro encarnat, llavis fins que oculten uns ullals considerables i capacitat per a convertir-se en rata penada, en aranya i en llop. Cap d’estes característiques ha deixat cap pista en l’esquelet de la dona veneciana. En realitat, el vampir que ha sigut tallat per la història i la llegenda no té res a veure amb el cinematogràfic o el literari. Dràcula? Vlad Dracul o Vlad Tepes va ser un príncep romanès que tenia fama d’empalar als seus enemics, però va ser l’escriptor Bram Stoker va usar el seu nom per a crear al famós comte. I ací va començar un fenomen formidable, imparable, de contaminació mental. L’entreteniment portat per la novel·la de Stoker va mesclar els fets històrics i es va convertir en pseudohistòria. Potser una part del públic admeti que Vlad Tepes no va ser un vampir, sinó un personatge diabòlic i cruel. Però en una guerra, qui no ho és amb els enemics? Tepes, príncep de Valàquia, va mantenir una heroica resistència contra els turcs i l’ombra de l’imperi otomà estenent-se sobre el país. Com reacciona un romanès quan una icona nacional és projectat al món exterior com un monstre? "Els romanesos de més edat s’enutgen prou", explica el professor Daniel Collins, un expert lingüista de llengües eslaves de la Universitat estatal d’Ohio (EUA, al País Setmanal. "Per a comprendre-ho, n’hi ha prou amb calcular quina edat tenien sota el règim de Ceaucescu. Vlad era un heroi nacional i així ho van aprendre en l’escola". L’enuig dels romanesos més vells pot ser gran, però la cosa canvia amb les generacions més joves, amb una mentalitat mercantil, orientada al negoci, opina Collins. "En quant es van donar compte que els turistes amb diners acudien al país atrets per Dràcula, es van apuntar a la idea i la van reforçar".
Paul Barber és un investigador del folklore dels vampirs que ha treballat associat al Museu Fowler d’Història Cultural de la Universitat de Califòrnia. També és autor d’una obra que s’ha convertit en un clàssic, Vampires, burial and death, folklore and reality (Yale University Press, no traduït), un estudi minuciós sobre el fenomen del vampirisme a la llum de l’antropologia forense, el ritual i significat dels soterraments. La indústria de l’entreteniment exerceix una influència tan extraordinària que resulta fàcil identificar la seva empremta. No hi ha més que teclejar Dràcula en Google: més de 13 milions d’entrades, pàgines web de vampiròlegs i fanàtics, rates penades amb fons foscos i sanguinolents i la resta de parafernàlies de la mort. Les organitzacions sobre el fenomen Dràcula també abunden. N’hi ha a desenes: la Societat de Bram Stoker a Dublín, la Societat del Comte Dràcula a Los Angeles o la Societat Occidental de Lucy i els No Morts en Tennessee... Aquets grups, que reclamen connexions històriques amb el vampirisme, estan contaminats per una mitologia purament inventada, indica Barber. "La majoria de la gent ignora que a través de la història europea s’han produït informes extensos i detallats sobre cadàvers que han sigut desenterrats de les seves tombes, declarats vampirs, i assassinats", escriu Barber a la revista Skeptical Enquirer.
El vampir folklòric és molt diferent del que tenim la intenció de. Per a començar, parlem de llauradors, no de gent de la noblesa. No hi ha descripcions que aquests vampirs tinguin llargs ullals esmolats, ni capa, ni que es transformen en animals, ni que visquin en castells. El vampir, de colp perd tot el seu glamour, heretat d’una rica tradició de la literatura victoriana que va traslladar personatges ambiciosos, amb talent i ben educats, als arguments fantàstics. És pobre, no té ni un duro. No vesteix d’etiqueta. Els llauradors del segle XVIII no tenien molts vestits que posar-se. "Els colors predominants eren el blanc i el roig, no el negre", explica Collins. I no sols s’alimenten a mossos. En la tradició eslava, el vampir no sols consumeix sang, sinó qualsevol cosa que un necessita per a viure. "En els Balcans, els vampirs arruïnen les sitges de gra".
En una mirada retrospectiva al passat, fugint del terratrèmol Bram Stoker, aficionats com el britànic Dudley Wright, autor d’un clàssic sobre el tema escrit en 1914, sosté que el vampirisme ja ocupava un espai en les creences dels babilonis sobre el més enllà. Les referències més primerenques es remunten a signes escrits en taules d’argila de Caldea i Assíria. Els romans van admetre la creença que alguns cossos soterrats podrien tornar a la vida per mitjà d’encisos, i per a prevenir tals resurreccions cremaven els cossos; les llegendes gregues, escriu Wright, estan infestades de meravelloses històries de morts que s’alcen de les seves tombes per a alimentar-se de la sang dels joves i bells. I en l’Europa del segle XVIII, el folklore vampíric es va estendre per Àustria, Hongria, Polònia, les illes Britàniques, i, per descomptat, el principat romanès de Valàquia.
Aquest vampir folklòric és molt més desconegut, però no per això menys fascinant. El seu aspecte físic dista molt dels vampirs de les pel·lícules, com la recent Crepuscle, o dels films de terror de la sèrie Underworld. Els vampirs no són bells; això depèn de si ho van ser en vida. I per descomptat, no reflecteixen pal·lidesa en la pell. "El vampir té la cara roja. Hi ha una expressió popular a Sèrbia i en el nord de Polònia que diu 'roig com un vampir', dirigida a les persones que es ruboritzen amb facilitat". "Si llegeixes curosament els relats sobre el desenterrament dels vampirs", explica Collins, "dels cossos que no s’havien descompost, se’ls descriu com de color rogenc". En realitat, el fenomen té una explicació fisiològica. Quan un cos es podreix, l’epidermis comença a desprendre’s, deixant la capa subjacent, la dermis, exposada a l’exterior. Una persona pot pensar que la pell del cadàver s’està regenerant. Però també és cert que, depenent de la posició del cos, els teixits poden saturar-se de sang. Si el cos està prostrat boca per avall, el rostre pot enrogir-se, donant l’aparença d’una cara fosca. És el livor mortis, o la lividesa. Un altre efecte explicat en les observacions és el creixement del pèl i de les ungles, però la veritat és que es tracta d’una impressió visual: al retraure’s la pell, les ungles i la barba pareixen més llargues. Una de les curioses descripcions que suggerixen que un d’estos cadàvers, al ser travessat per una estaca de fusta, crida com si en veritat fos viu, encaixa amb un fet fisiològic sorprenent, encara que poc conegut: a causa de l’acumulació de gasos en l’abdomen, la perforació amb una estaca pot forçar l’aire a passar entre la glotis i les cordes vocals, produint un so singular. Inclús la qüestió del vampir transformant-se en rata penada té una arrel científica. El gran naturalista Carl von Linné va batejar un rata penada gegant d’Amèrica central de fins a 13,5 centímetres d’envergadura com Vampyrum spectrum. Linné va pensar erròniament que xuclava la sang (de les mil espècies classificades, només tres ho fan realment), segurament influït pel folklore popular.
El comportament dels vampirs obri una finestra a la psicologia de l’època victoriana. En les pel·lícules, el comte Dràcula sembla exercir un hipnotisme sobre les seves víctimes que, a la fi, resulta fatal. I per descomptat, també està el sexe. Les tradicions parlen d’històries en què un marit mort torna per a estar amb la seva dona, o que un home que no va ser casat torna de la tomba per a tindre sexe amb joves. Però a diferència del que mostra el cine, la dona no se sent atreta pel vampir; el tem. I curiosament, la sexualitat també està absent en moltes creences, ja que tot ser (dones i ancians) és susceptible de convertir-se en vampir. "Al meu parer, la facultat hipnòtica és un invent de Bram Stoker", diu Collins. "En la seva novel·la Dràcula, Stoker mostra un renovat interès per la ment subconscient, en temps anteriors als de Sigmund Freud, i per això Dràcula practica la hipnosi, igual que el doctor Van Helsing". L’altra raó consisteix en el que un esperava d’una dona jove en l’època victoriana. "Elles mai deixarien que un home entrés en el seu dormitori, ni eixirien amb un desconegut. Per a protegir la seva reputació de bones noies, Stoker havia de fer que Dràcula controlés les seves ments".
El neuròleg espanyol Juan Gómez Alonso, cap del Servei de Neurologia de l’Hospital Xeral de Vigo, va realitzar una tesi doctoral sobre vampirisme, i en la seva investigació va creure trobar curioses similituds entre els vampirs i la ràbia. Per a començar, esta patologia és transmesa per un virus per mitjà de mos, i els animals transmissors, el gos, el llop i la rata penada, apareixen també en la mitologia del vampir. "El virus tendeix a envair la part més primitiva del cervell, coneguda com el sistema límbic", respon aquest expert en un correu electrònic. La ràbia furiosa en una persona produeix un comportament que recorda molt al del vampir, amb "agressivitat primitiva, gana sexual exacerbat, insomni pertinaç, tendència a vagar sense rumb", i la intolerància a determinats estímuls, i olors, espills, aigua i corrents d’aire. Aquest comportament s’ha constatat també en animals malalts de ràbia. Alonso apunta una coincidència cronològica sorprenent. "A principis del segle XVIII Europa va patir una important epidèmia de ràbia que va afectar gossos, llops i altres animals en la zona oriental". A Hongria, per exemple, l’epidèmia va ser més intensa entre 1720 i 1730, quan les principals revistes i gasetes de l’època van arreplegar històries de vampirisme.
Per què els vampirs no han perdut ni una miqueta d’atractiu per al públic? "En la nostra societat, la medicina ha prolongat la vida, i la mort s’ha transformat en quelcom no familiar", conclou Daniel Collins. "La majoria de la gent mor en els hospitals en compte de de les seves llars". La indústria funerària és molt rendible, i els difunts són maquillats per a tindre un aspecte saludable. "El vampir que viu després de la mort desafia allò que s’ha establert, i la societat occidental moderna sempre ha valorat una cosa tal com enderrocar els tabús, trencar amb allò que s’ha prohibit, per la qual cosa la idea de creuar la frontera cap a un territori prohibit és molt atractiva i inspiradora. La línia entre la vida i la mort és el tabú". Els vampirs, en definitiva, desafien aquesta línia impossible, van i tornen, i això els fa irresistibles.
Traducció amb correccions de contingut de l'article de Luis Miguel Ariza aparegut el 23 de maig de 2009 en suplement cultural espanyol El País Semanal .

dilluns, 10 de novembre del 2008

Els dhampirs

El terme dhampir, o vampiritx té un origen romaní, i es refereix a un ésser nascut de la relació entre una dona mortal i un vampir. A través d'aquesta relació amb els vampirs, el dhampir té certes facultats: la capacitat per a sentir la presència de vampirs - una força i agilitat fora del comú, similar a la dels propis i una certa resistència als poders de l’upir com és la suggestió.
Aquesta capacitat de detectar els vampirs els converteix en bons caçador La idea s’ha explotat comercialment en personatges com Blade, Prometeu, Bloodrayne o D.
En algunes d’aquestes recreacions modernes la ingestió de sang de dhampir és impossible per als vampirs, mentre que en altres el dhampir es pot convertir en un upir si es deixa duu pe l’odi.
Els dhampirs són éssers solitaris, rebutjats tant per humans com vampirs.
Algunes llegendes admeten que el setè descendent masculí d’una família on algun avantpassat va ser atacat per vampirs, corre l’important risc de nàixer dhampir.
Segons alguns autors, és només la nit de la seva metamorfosi que un vampir pot procrear un dhampir.

dimecres, 26 de març del 2008

Composició musical contra vampis

La composició penjada a Internet es cantava en els funerals a Serbia per a protegir-se contra els vampirs. El fitxer va acompanyat d'una magnífica entrada del bloc "Rastres, vestigis i derelictes", sobre els vampirs titulada "La força del vampir" que ens parla de fets molt famosos com els de Kisilova o Medvedja, però també ens diu que l'any 1801 els bisbe de Siges encara va haver de pregar al príncep valac Alexandre Moruzi que disposes dels mitjans escaients per impedir que els habitants de Stoesti desenterressin habitualment els morts per comprovar si eren un strigoi.

dimarts, 22 de gener del 2008

Yuki-Onna o la dona de neu

El que explicarem a continuació no és apte per a nens, no sigui que després tinguin malsons. Parlem de la llegenda de Yuki-Onna o la dona de neu. Al Japó expliquen una història terrorífica relacionada amb l'hivern, el fred i la neu. Yuki-Onna és un esperit que apareix representat com una dona alta, de llarga cabellera i d'una gran bellesa. La seva pell és pàl·lida, gairebé transparent, i pot passar perfectament desapercebuda flotant sobre els paisatges nevats del país. De fet, com passa sovint en el cas de la mitologia japonesa, no té peus, cosa que provoca un aspecte encara més tenebrós. Malgrat la seva bellesa, la seva mirada resulta realment terrorífica.
La llegenda explica que es pot aparèixer als viatgers que queden atrapats per les tempestes de neu i, utilitzant el seu alè gelat, els converteix en estàtues de gel. De vegades tira a terra les portes dels habitatges amb violentes bufades gelades, i en congela d'aquesta manera els habitants immediatament. Fins i tot s'explica que pot raptar algun nen petit i que quan els pares el troben en braços de l'esperit, són congelats immediatament. Realment és molt dolenta. Per acabar aquest reguitzell de maldats hivernals, també pot aparèixer en forma de súcube o dimoni en forma de dona molt bonica que sedueix els homes per acabar congelant-los. Algunes variants d'aquestes històries expliquen que com més baixa la temperatura, els dies més crus de l'hivern, pot arribar a xuclar la sang de les persones per obtenir així més energia. Per sort aquests dies a Catalunya les temperatures no seran pas gaire baixes.
Àlfred Rodríguez Picó. El Periódico de Catalunya

divendres, 30 de novembre del 2007

Una mica d’història

El vampir és una criatura quimèrica, ni morta i no viva que, seguint diversos folklores i supersticions populars, surt de la tomba per xuclar la sang dels éssers vius per tal de treure’n la força vital. La llegenda dels vampirs té els seus orígens de tradicions mitològiques antigues i es troben éssers llegendaris dotats de característiques dels vampirs en totes les menes de cultures a través del món.
El vampir va ser popularitzat al començament del segle XVIII i va emergir més específicament a Europa oriental, particularment als Balcans. En aquesta tradició folklòrica, els vampirs eren descrit com aparicions en mortalla que, visitant el seu estimat, causaven mort i desolació al veïnatge. A la mateixa època, el benedictí francès Augustin Calmet, el descriu com una "aparició en cos", distingint-se així de les aparicions immaterials (fantasmes o esperits).
La història del vampir comença molt aviat, però trobarà la seva plenitud en els segles XVII i XVIII, quan els testimonis de vampirs es fan més nombrosos.A la Grècia antiga, les ombres del regne de l’Hades són llamineres de la sang de les víctimes (Homèr, Odissea, X, 520-540, «Circé»). Els Antics temien el vagareig sobre la Terra si no eren enterrats per la seva família o els seus amics ja que el descans definitiu venia de la incineració, el que explica el mite de Polinices, Aristeu, Plató i Demòcrit sostenien que la l’ànima pot romandre amb els morts privats de sepultura. Les ànimes desgraciades i errants es deixen atreure llavors per l’olor de la sang. Un es pot referir a Pòrfiri de Tir (Dels sacrificis, cap. II "Del vertader culte"). Els endevins se servien llavors d'aquestes ànimes per endevinar els secrets i tresors. Tenint coneixement de la seva presència, els homes van buscar mitjans per apaivagar-les o oposar-s’hi. A Creta, segons Pausànies, s’enfonsava al cap de certs morts un clau. Ovidi també parlarà dels vampirs. Teòcrit anota també les empuses (espectres multiformes de la nit que poden convertir-se en monstres innominables o en criatures de somni, també anomenades dimonis del sud).
A l'
Imperi romà, existia la llei "Jus Pontificum" segons la qual els cossos no havien de ser deixats sense sepultura. De més, les tombes eren protegides contra els lladres i enemics. Les violacions eren considerades com sacrilegi i eren castigades amb la mort. També es troba la Làmia, una vampiresa necròfaga, reina dels súcubs que devora els fetus i que espanta els nens a la nit (Horaci, Art poètica, 340). De la Làmia vénen les làmies, més necròfagues que vampirs: lascives, onejants, serpentines, àvides de luxúria i de mort, als peus de cavall i als ulls de drac. Atreien els homes per devorar-los i s’assemblen als súcubs. Es parla també de les striges, dimonis femelles amb ales, així designats a causa dels seus crits aguts, i les empuses, dimonis als peus d’ase que atacaven els viatgers perduts.
Al
segle XII, els vampirs estaven considerats ser tan nombrós a Anglaterra que eren cremats per calmar la passió popular. Jean-Christophe Herenberg cita d'altra banda dos casos en 1337 i 1347: els presumptes culpables de vampirisme van ser empalats i cremats. Igualment, al segle XIV, les epidèmies de pesta són l'ocasió per a la població (sobretot a Europa de l'Est) d'un verdader frenesí antivampir. El segle XVI, apareix la primera gran figura que s’ha relacionat amb el vampirisme : la comtessa hongaresa Erzsébet Báthory. A Moràvia, el bisbe d'Olmütz (Olomouc actualment), davant la multiplicació de les queixes dels pobletans de la regió, va crear comissions de recerca. El primer cas de vampirisme atribuït a una persona concreta i estudiat en detall fou el de Michael Casparek, l’any 1718. El seu cas va ser objecte d'una enquesta oficial, al seu petit poble de Liptov a Hongria. Desgraciadament, molt poques dades han pogut arribar fins a nosaltres. La paraula «vampir» apareix per primera vegada el 1725, quan una report presenta l'exhumació del llavors recentment mort Peter Plogojowitz, un pagès serbi, que roman fins avui com el cas més cèlebre de vampir històric del món, després del d'Arnold Paole, soldat i pagès també serbi, el 1726, origen de dues epidèmies de «vampirisme » la segona de les quals, el Gener de 1731, va ser objecte d'una report detallat pel metge militar Johann Flückinger. Aquest text, generalment conegut sota el títol de Visum et Repertum (constatar i descobrir), va ser abundament divulgat i traduït per Dom Calmet, i va fer probablement fluir encara més la tinta que el cas Plogojowitz. Abans, es parlava de «vampyr». Un altre cas de vampirisme és aquell de Johannes Cuntius de Silèsia. Això no obstant, els personatge més carismàtic i sofisticat dels vampirs procedeixen de la literatura. Els vampirs moderns van aparèixer amb la publicació el 1819 del llibre El vampir (The vampyre) de John Polidori del qual, l’heroi va ser inspirat en la figura de Lord Byron, del qual Polidori era el metge personal. El llibre va guanyar un gran èxit però és l’obra que Bram Stoker va escriure el 1897, Dràcula, que continua sent la quinta essència del gènere, establint una imatge del vampir tan popular actualment a les obres de ficció, fins i tot encara que estigui allunyat dels seus avantpassats folklòrics dels quals no conserva més que alguna característica original, com en el cas d’Stephen King o Anna Rice.

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Vampirs a l’Afganistan?

En un article publicat ahir per Tim King en el Salem-News.com es reprodueix les suposades explicacions sobre vampirs afganesos en aquell país asiàtic.
Segons un soldat americà, els vampirs aterren a la gent, en certes parts de l’Afganistan, fins i tot més que els talibans. Els vampirs venen de nit i hi ha gent que desapareix, especialment entre la canalla. Per a protegir-se, tiren els animals fora quan creuen que hi ha un vampir rondant les seves llars. De totes maneres, hom està perdut si el vampir escull una víctima, i només pot romandre acompanyat d’altres persones i pregar.
Els vampirs portarien centenars d’anys en aquell país, però seria un fet desconegut pels occidentals.
Un altre soldat hauria assenyalat que els vampirs afganesos viuen a l’interior del desert, semblen persones normals, però són força alts i molts d’ells dones.
L’autor de l’article, que ha estat reporter en aquell país, acaba assenyalant que mai ha escoltat res sobre el tema a la gent nativa.
vampirs@yahoogroupes.fr

diumenge, 26 d’agost del 2007

Perú: de vampiresa a santa

La seva tomba va resistir el terratrèmol. El lloc on reposen les restes de Sara Hellen, coneguda com la 'dona vampir, s'ha convertit en una espècie de santuari per als damnificats, els que acudeixen al cementiri de Pisco per a resar-li i demanar-li que calme la fúria de la naturalesa.
Té molts 'fidels' que asseguren que ella és la 'santa de l'amor i li atribueixen miracles.La tomba de la misteriosa dona, que va viure en el segle XIX i va ser assassinada pels seus veïns en 1893, es troba en el nínxol 'C' del pavelló 'sant Albert' i es manté intacta després del terratrèmol, tot i que el 30% del Cementiri General de Pisco va ser destruït. L'illa de nínxols on està Sarah Hellen ni tan sols presenta esquerdes, encara que tot el cementiri està caient a trossos amb cada rèplica. Segons els treballadors del panteó, al costat de la dona que va nàixer a Anglaterra jauen cadàvers que daten dels anys 1910 i 1920."Saretah és miraculosa, m'ha salvat de la mort i a la meva família també, per això vinc a agrair-li i demanar-li que curi a tots els ferits. Ella és una santeta", va expressar Carlos García, poblador afectat pel sisme.Els habitants de Pisco arriben tots els dies a la tomba de la 'dona vampir amb estampetes, flors i cartells que diuen: 'gràcies, Sarah, per salvar el meu fillet.
 
La llegenda
Sarah Hellen va nàixer a Anglaterra i, segons la llegenda, els seus veïns deien que practicava la bruixeria i màgia negra. Fins i tot la relacionaven amb l'adoració a Satanàs i al Comte Dràcula. Ella es va posar greu quan el seu espòs, un marí anglès, va ancorar en Pisco. Els seus veïns britànics van aprofitar el seu mal per a matar-la. En la seva terrible agonia va jurar tornar del més enllà, cent anys després de la seva mort, per a cobrar venjança. Per temor, els seus familiars van enviar el seu cadàver amb vaixell a Pisco, on estava el seu espòs, i allí la van sepultar. L'abril de 1993, alguns habitants de Pisco van assenyalar que per les nits, en els voltants del cementiri, apareixia una dona rossa i en bata blanca que seduïa als homes per a portar-se'ls amb enganys i xuclar-los la sang. Segons la llegenda, el 9 de juny de 1993, Sarah Hellen havia de ressuscitar per a complir la seva amenaça. El cementiri va ser envaït per periodistes nacionals i estrangers, bruixots, xamans i curiosos, però no va passar res. Ara té fins a 'fidels' que li atribueixen sorprenents miracles i asseguren que ella és la 'santa de l'amor, per la qual cosa acudeixen al panteó per a encendre-li espelmes i resar-li.

Extret de http://fossars.blogspot.com citant Premsa peruana i imatge de Juan Carlos Guzmán Negrini.

dijous, 31 de maig del 2007

Breu història dels vampirs

En ple segle de les llums, el gran filòsof Voltaire no podia explicar la raó per la qual encara es creia en vampirs, i al trobar-nos en els albors del segle XXI nosaltres podríem pensar que les paraules del filòsof segueixen tenint validesa.
Si bé el vampir és un personatge fictici, alimentat per la literatura i la indústria cinematogràfica, tampoc és estrany veure que es segueix investigant el tema d'una forma seriosa, apareixent nous estudis i publicacions.
El tema dels vampirs resulta molt atractiu a molta gent, potser per ser un mort vivent que es dedica a alimentar-se amb la sang d'altres mortals (primer entre la familia i després a qui se li trobi per davant), o perquè unifica dos elements que sempre han despertat el misteri i el simbolisme en l'home: El culte a la sang i la immortalitat.
Des de temps distants l'home ha tingut per sagrats tres fluids humans: la llet Materna, el semen i la sang. La sang com a energia vital, va haver de considerar-se com a sacra des que el primer home va trepitjar la terra, quan en aquells llunyans temps es comprovava que passava quan es perdia gran quantitat d'ella i va haver d'associar el dolor amb la perduda de la mateixa.
Per a diverses religions i creences aquest fluid tènia un caràcter especial, citant com a exemple la mateixa sang de Jesucrist que atorga la vida eterna; el concepte de Sang blava lligat a la noblesa; la puresa de a sang de Jueus i els milers de ritus pagans on es bevia aquest preat líquid per diverses raons.
A Amèrica alguns pobles menjaven la carn i bevien la seva sang dels seus enemics o parents, a fi de posseir i adquirir les qualitats que tenia el difunt en vida.
L'eternitat, ser immortal ha estat fins avui un dels majors anhels i misteris del ser humà, trobar la font de l'eterna joventut, retardar l'envelliment, qui no ha pensat i somiat en això.
Aquest somni d'aconseguir la immortalitat va lligat amb la por a la mort, no perquè pogués ser quelcom dolorós, sinó més que res per aquell temor al que es desconeix i a la disgregació. Com a exemple només hem de recordar a la cultura egípcia amb el seu afany de transcendir en el temps, la seva creació de mòmies i tècniques funeràries han intentat salvar aquests misteri.

Làmies i Strigoi

Des de l'antiguitat hem trobat el vampir formant part del panteó demoníac, en cultures com la Xina, Malàisia, Hispània, l'Índia, el Japó, Amèrica, entre altres llocs, però és exactament en els pobles eslaus en l'est europeu on adquireix el seu nom i gran part de la seva imatge característica.
En ple segle de les llums regions com Silèsia, Moldàvia, Rússia, Transsilvània, Valàquia, Àustria, o Hongria, van sofrir epidèmies de vampirisme, que es sumaven a la ignorància, el folklore i les llegendes populars que seguien formant part de la realitat familiar.
Cal donar-li especial importància també a la quantitat de malalties i pestes que van assolar eixos anys (porfíries, ràbia, ...). Ja no eren les “Làmies” de la cultura Grecollatina sinó que esta vegada els “Strigoi” assolaven les els poblats, saciant la seva fam amb sang fresca.
Sobre el terme “Vampir” podríem dir que ha sigut objecte de múltiples estudis. Alguns el relacionen amb les paraules “ Vopyr ” o “ Upyr ” (*) , pertanyent a la llengua eslava. Altres diuen que ve de “ upir ”, “ upior ”, “ upyr ” de l'eslau meridional i aquests del turc “ ubre” que significaria “Bruixa”, cosa que sembla totalment infundada.
Una altra versió més occidental ens porta a la paraula sèrbia “beamiup” o al lituà “wempti” que significaria quelcom com “beure” derivant a la paraula “vampir”, associant-se a termes com el “vopyr” rus o el “dhampir” albanés.
Autors americans i anglesos es limiten a extraure'l de la paraula sèrbia “vampir”, sent esta una de les posicions que més apareixen en llibres del tema. Però aquesta paraula és moderna en llurs diccionaris.
L'origen, imatge i personalitat és molt variada segons la zona geogràfica, generalment se'ls reconeix com a sers semblants als humans que van ser nascuts amb algun defecte físic, van ser excomunicats, van tenir una mort violenta o es van suïcidar.
La cinematografia els presenta com a persones lànguides i de pell extremadament blanca, freda, mal alè, ungles llargíssimes així també els seus ullals esmolats i punxeguts. Per a desfer-se d'ells s'empraven tècniques de les més variades, les quals es diferenciaven un poc segons la regió: Clavar-los el sudari en el taüt, deixar llavors en el mateix o tapar la mandíbula amb una rajola o pedra eren algunes, també podien ser eliminats amb el foc, tallant-los el cap o travessant el seu cor (injectat en sang) amb una estaca de fusta (i no qualsevol). També es parla de les bales de plata, encara que açò esta mas lligat amb el mite de l'home llop que vindria sent un parent pròxim.

Tractats i Literatura Fantàstica
Al mig d'una Europa consternada pel vampirisme, el següent pas del mite era la literatura, i en aquest sentit van donar a llum una sèrie d'interessants tractats sobre el tema.
Entre aquest textos destaquem el “Visum et Repertum”(1731), que era una investigació sobre un cas conegut de vampirisme que afectava a una persona anomenada Arnold Paole, llaurador que després de morir va ser acusat de vampirisme. També podem citar el tractat “De Masticatione Mortuorum in Tumulis Líber” publicat en Leipzig l'any 1728 per Michael Ranft i el “Dissertatio Physica de Cadaveribus Sanguisugis" de Johann Estoc (1732). Però el més conegut és el “Traité sud els apparitons dónes esprits, et sud els Vampires, ou els revenants d'Hongrie, de Moravie, etc.”, escrit pel clergue el senyor Agustín Calmet (1672-1757). Aquests monjo benedictí en una obra curiosa i de dos volums presenta una varietat de casos de vampirisme i aparicions.
El mateix text fa que Voltaire s'indigni i dediqui un capítol sencer en el seu “Diccionari Filosòfic”, mentre Rosseau fustiga la creença en vampirs enviant una carta a París.
La seva arribada a la literatura fantàstica és el resultat d'una rica barreja de tots aquests ingredients ja citats i el talent dels seus exponents.
Sense l'aportació de Calmet, les llegendes populars, els ritus i supersticions no podria haver sigut concebudes obres tals com: “Dràcula”, “Carmilla”, “Varney”, “Lestat”, “Clarimonda”, “La nóvia de Corint”, “La Tomba de Sarah”, “Ligeia” o “El Vampir” de John William Polidori. Aquests últim conte marca el punt de partida de la narrativa de vampirs i ve a ser el pare del Vampir aristocràtic tal com el tenim conceptualitzat en la nostra ment.
L'aparició del vampir en altres manifestacions artístiques com el teatre, el còmic, el cine passant per els moviments gòtics, entre altres van anar modificant i adaptant la imatge del vampir segons la interpretació dels seus autors, independent si s'ajustaven a la idea original.

Fonts
- Jordi Ardanuy i altres autors. "Vampiros: magia póstuma dentro y fuera de España". Barcelona, Luna Negra, 1994.
- Emili Olcina Introducció a
"El Llit sota la tomba. Antologia de la narrativa de vampirs de Goethe a Scott Fitzgerald, 1797-1927". Barcelona, Laertes, 2003.

dimecres, 7 de març del 2007

Intenten perforar el cadàver de Milosevic

Un individu va intentar perforar amb una estaca el cor del cadàver de l'antic president de Sèrbia Slobodan Milosevic. Alguns mitjans l'han vinculat amb caçadors de vampirs.
En una regió amb tantes tradicions mil·lenàries de sang i de llegendes sobre vampirs, com la balcànica no semblen estranyes coses com aquesta. El singular és que el profanador hagi atemptat contra el cadàver de l'antic president serbi, Slodoban Milosevic, en un intent d'assegurar-se que l'esperit maligne de l’antic president no tornarà a la vida.
Això és precisament el que ha portat a alguns mitjans a vincular el profanador amb algun tipus de grup de caçadors de vampirs, segons informa segons informa 20minutos.és citant fonts de l'agència AP Belgrad.
S'ha destacat també el fet curiós que l'autor dels fets, Miroslav Milosevic, tinga el mateix cognom que l’antic dirigent servi, que assegura que ho va fer per a molestar als seguidors, que estaven preparant-se per a celebrar el primer aniversari de la seva mort.
El Partit Socialista de Sèrbia, a qui pertanyia Milosevic, va condemnar l'acte de vandalisme, i va demanar que es castigui a Miroslav per "profanar la tomba d'un gran president i estadista".