El vampir segons Terence Fisher

El vampir en el cinema: una aproximació

Quan el personatge del vampir va arribar a la pantalla arrossegava ja una llarga tradició en el folklore i la literatura; el cine va reprendre eixes constants i les va emprar, forjant al temps altres pròpies.
Tant en la novel·la Dràcula (Dracula, 1897), de Bram Stoker, com en Carmila (Carmilla, 1872), de J. Sheridan LeFanu, les seves criatures eren capaces de passejar a plena llum, si bé amb les seves facultats sobrenaturals minvades.
És molt possible que el concepte del vampir destruït per acció de la llum solar provingués de la versió fílmica que, de la primera, va efectuar el director Friedrich Wilhelm Murnau en Nosferatu, el vampir (Nosferatu, eine Symphonie dónes Grauens, 1922).
En aquesta pel·lícula referencial, el realitzador alemany va crear una obra amb una diversitat de perspectives. El vampir de Murnau és una criatura innegablement sobrenatural, un ser del més enllà la identitat del qual no és negada; però, al temps, suposa una metàfora, una abstracció del mal, una representació de tot el fosc del ser humà.
D’aquí que, al final, el ser de les ombres fóra destruït per mitjà de la llum. Una metàfora tan diàfana va ser presa literalment i va suposar un dels fonaments a partir dels quals, a partir d'aquí, el cinema de vampirs es va edificar.
D'altra banda, la iconografia del vampir de Murnau, com és ben sabut, oferia una aparença repulsiva, animalesca, com una representació més d'eixa part fosca, bestial, del propi ser humà, una visualització d'aquell mal implícit.
Quan en 1931 Tod Browning va oferir la seva pròpia perspectiva de la història en la seva versió de Dràcula (Dracula) (1), la tònica era molt diferent. El film es basava més en l'obra teatral que adaptava el llibre de Stoker que la pròpia novel·la, i proposava el protagonisme de Bela Lugosi, ja present en la versió escènica.
En aquesta ocasió, el Comte era un ser notable i distant, d'escassa ferocitat, quasi tímid en les seves manifestacions animals. Una pel·lícula molt llastrada per la censura de l'època i per la trivialització que havia sigut objecte en l'escenari.
En els anys subsegüents, el model lugosià s'imposaria en el posterior cine vampíric. La Universal oferirà un rebrot al Comte en Són of Dracula [tv/dvd: El fill de Dràcula, 1943], qui exhibirà un port semblant al pare (2); el díptic La zíngara i els monstres (House of Frankenstein, 1944) i La mansió de Dràcula (House of Dracula, 1945), ambdós d'Erle C. Kenton, mostren a John Carradine com la creació de Stoker, de nou elegant, refinat, si bé exposant una miqueta més de ferocitat que Lugosi. El propi Lugosi adjudicaria uns modals inequívocament draculians -segons versió pròpia- al Comte Tesla de Return of the Vampire (1943), de Lew Landers (3) .
Molt significatiu, en tot cas, és el film mexicà El vampir (El vampiro, 1957), de Fernando Méndez (4). La pel·lícula, és innegable, segueix els motlles de Lugosi per a caracteritzar el vampir, atorgant-li aquella antiga soca que destil·la. No obstant, determinats fonaments iconogràfics el fan precursor del Dràcula de l'Hammer, exposant plans de resolució quasi exacta als que proposaria Terence Fisher als pocs mesos. Així, tenim el vampir, dempeus en el pati de la hisenda, observant de manera fixa la finestra després de la qual dorm la seva víctima, i a la que farà moure's per mitjà dels seus poders hipnoticotelepàtics; i, en especial, Méndez inclou un primer pla dels ulls mesmèrics i iracunds del vampir, idèntic al què farà famós a l'Hammer.
L’any 1957 Terence Fisher dirigeix La maledicció de Frankenstein (The Curse of Frankenstein) i l'enorme èxit de públic -oblidem-nos de la salvatge crítica del moment, que té no pocs descendents avui en dia- el conduirà a la seva pròpia visió de la novel·la de Bram Stoker.

Dràcula, versió Fisher

Fisher, en efecte, proposaria la seva versió de Dràcula, si bé ajudat per les aportacions de diversos professionals de la Casa del Terror. De sobra és coneguda la contribució escenogràfica per part de Bernard Robinson, a partir de la qual Fisher desenrotllarà la integració de l'escenari en la trama com un personatge més; així, els amplis salons del castell del Comte, de pesats cortinatges, amb un immens globus de la Terra, uns sòls que exhibeixen símbols que semblen cabalístics -com els que s'albiraven en les missives que llegia Orlock en el Nosferatu de Murnau-; o la mansió on habiten els Holmwood, rodejada de jardins que exhibeixen un fullatge salvatge, com si el lloc es trobés perdut en algun lloc inhòspit i la casa suposés l'única salvaguarda civilitzada entre l'horror que l’envolta.
Jack Asher, per la seva banda, brindaria, a la fi, al cine de vampirs del color que li havia estat negat fins al moment. Un cromatisme contrastat, on entre vestimentes austeres, de tons verds i blaus, ressalta la roja sang que omple la pantalla tot just acabar-se els crèdits, tacant el nom de Dràcula que exhibeix la seva tomba.
Però, fonamentalment, va ser Jimmy Sangster per mitjà del seu reinterpretació escrita de la novel·la de Stoker qui va desenvolupar algunes constants que després serien continuades -i desenvolupades- en posteriors lliuraments..
Sangster va simplificar -que no va trivialitzar- la intricada estructura epistolar-temporal-geogràfica del llibre, fent que l'acció succeís en dos països limítrofs de nomenclatures clarament germàniques -Alemanya i Àustria?-. Al castell de Dràcula, situat a la localitat de Klausenberg -a vegades també pronunciada com Klausenburg- arriba Jonathan Harker, assistent del Dr. Van Helsing, a la finalitat d'acabar amb la nissaga vampírica del Comte, perquè aquests dos no són sinó caçavampirs que coneixen la condició sobrenatural del seu objectiu.
Potser això es va fer, tal com va confessar Sangster, perquè el 1958 tot espectador coneixia a Dràcula i la seva qualitat vampírica, i per tant resultava superflu mantenir una intriga inexistent, però això conferix al film una immediatesa, un ritme viu que no descansa en tot el metratge.
Una altra de les novetats amb finalitat estalviadores introduïdes va ser suprimir la facultat del vampir de transformar-se en rata penada o llop -altres capacitats, com convertir-se en boira, ni són esmentades-. "Fal·làcies", exclama Van Helsing, i després menciona que l'enigmàtic del vampir suscita que la seva existència sigui desconeguda per molts biòlegs.
I d'aquesta manera, tal com va fer escassos anys abans l'escriptor Richard Matheson en la seva magistral novel·la Sóc llegenda (I Am Legend, 1954) (5), es fusiona de mode exemplar la naturalesa sobrenatural del no mort amb una interpretació científica -o semi-científica, com es prefereixi- del mateix, mostrant el vampirisme com una sort de malaltia contagiosa.
Amb tot, una de les constants que Fisher exhibirà després en la seva trilogia vampírica és proposar al Comte com a catalitzador per a derrocar les convencions burgeses imperants en eixa època. Com ja vam dir en una altra ocasió, "no queda clar on es desenvolupa el film, el més segur que en l'Europa central, però els seus creadors són anglesos , i al públic anglès, en primera instància, és a qui va dirigit" (6) , així doncs "el Dràcula de Fisher atacarà a la societat victoriana [...] des dels seus valors més tradicionals: la família, el matrimoni, la puresa i la castedat" (7) . D'esta manera, el Comte venjarà la mort de la seva companya per part de Jonathan Harker acabant amb la promesa d'aquest, Lucy Holmwood, i després atacarà a l'altra fèmina de la casa, Mina Holmwood, esposa d'Arthur.
És curiós com ambdues dones inciten l'intrús a penetrar en els seus dormitoris i escometre aquests actes a esquena dels homes; és a dir, la dona s'allibera i pren la iniciativa en escollir el seu amant. Aquesta idea ja es trobava present en la novel·la de Stoker, d'una manera pusil·lànime, i Fisher la reutilitza, com a reflex d'una moral que segueix imperant en l'Anglaterra dels anys 50.
És significatiu el moment en el qual Mina torna al matí, després de la seva primera nit amb el Comte, pletòrica per primera vegada, enganyant al seu marit, delectant-se somrient, com una adúltera a la fi satisfeta pel seu galant.
Com molt ben menciona Juan M. Corral en el seu llibre sobre l'Hammer (8), el retrat que s’ofereix de les parelles de les dones, Jonathan Harker (John Van Eyssen) i Arthur Holmwood (Michael Gough) resulta pertinaçment avorrit: són el clàssic burgès acomodatici, a l’estil del marit de l'heroïna de Brief Encounter (1945), de David Lligen, i del qual la dona fugirà per a trobar un amant que li aporta major solaç. L'Anglaterra de 1945 i la de 1958 en poc havien variat.
Tot això, amb tot, no tindria major transcendència, excepte idees disperses ocultes en un conjunt, si aquest mateix conjunt no exposès una unitat tan intensa: El magnífic llibret, perfectament embastat, de Sangster - sembla mentida que sigui la mateixa persona que després, a finals dels 60 i inicis dels 70, oferirà aquestes intrigues a l’estil de Les diabòliques tan tramposes-; la plàstica càmera d'Asher; la agraciada cal·ligrafia cinematogràfica de Fisher, servida per mitjà d'elegant el·lipsi -Dràcula tancant la porta de cop abans de convertir a Harker, seguit d’un fusió en el negre, encara que nosaltres ens quedem a la cripta amb ells dos-; la vibrant música de James Bernard, sempre corrent alhora amb les imatges, mai antecedint-les, tampoc arrossegant-se després d'elles...
I, particularment, un repartiment en estat de gràcia que ha passat amb just mereixement a la història del cinema.
Tant Christopher Lee com Peter Cushing encarnaven a Dràcula i Van Helsing, respectivament, per primera vegada, paper que repetirien en diverses ocasions més -particulament Lee-. No obstant, en aquest inicial enfrontament ja es mostren ambdós esplèndids, perfectes en les seves tasques. Les primeres escenes ens ofereixen a Lee com un Dràcula aristocràtic -però sense aquella afectada noblesa de l’antiquat Bela Lugosi-, elegant, inclusivament servicial; després, abruptament, el trobarem en un primer pla antològic, les gola obertes, mostrant esmolats ullals, la barbeta tintada en roig, els ulls injectats de sang; l'aristòcrata, l'home, ha esdevingut en bèstia, el ser humà s'han transmutat en animal, ha mutat en no humà.
L'enèrgica, poderosa personificació de Christopher Lee com el Rei dels Vampirs va desenrotllar una icona cultural que encara avui es segueix manifestant en no poques pel·lícules (9) . Quant a Peter Cushing, després d'haver encarnat al malvat professor Víctor von Frankenstein a les ordres de Fisher, ací es mostra com un personatge de perfil abnegat, enèrgic i intel·ligent, quasi un precedent de què en escassos mesos encarnaria com el detectiu de Baker Street, Sherlock Holmes, també per a Fisher a El gos de Baskerville (The Hound of the Baskervilles, 1959), però conferint-li una idiosincràsia pròpia, romanent fins al present com el millor Doctor Abraham Van Helsing de tots els temps, sobreposant-se a visions tan puerils com l’oferta pel famós Anthony Hopkins en la infidel visió per part de Francis Ford Coppola a 1992. La sobrietat sempre ha estat la millor carta de presentació.

Les núvies de Fisher

Dos anys després, arribaria la seqüela amb Les núvies de Dràcula. Una veu en off ens posa en context, situant-nos en les acaballes del segle XIX, quan el Comte Dràcula ha estat destruït; mes els seus deixebles prossegueixen no-morts, estenent la seva nissaga com una malaltia així com un culte malèfic que persegueix l'eradicació del Cristianisme. Certament, la pel·lícula ofereix una constant al·lusió als ritus religiosos per a acabar amb el vampirisme, motiu pel qual moltes mirades superficials l'han titllat com un pamflet catòlic; emperò, el que subscriu ho interpreta més aviat com un element d'enfrontament escènic, és a dir, la cara i creu d'un dilema, dos forces enfrontades entre si amb un únic fi dramàtic. I en tot cas, encara que ho fos , repercuteix això per a bé o per a mal en qüestions qualitatives?
És curiós com Fisher planteja certa escena com el revers que ja havia ofert en el Dràcula primigeni. En aquella, Jonathan Harker, vagant pel castell, es troba a una noia atrapada que li sol·licita ajuda per a fugir del lloc; aquí, és una xicota la que troba un home misteriós demandant igual assistència. Ella és una professora d'anglés i francés que es dirigeix a una escola propera de jovanetes -com la de Carmila de Le Fanu-; ell és un baró retingut i encadenat al seu castell per la seva pròpia mare, que el considera, literalment, un monstre. Se'ns relatarà que ell era un xicot salvatge i capritxós que, no obstant, va ser animat per la Baronessa a prodigar-se en els seus excessos, i àdhuc va ser partícip en els seus actes cruels i malvats jocs -un s'imagina quelcom molt semblant a allò que escometien Sir Hug a l'inici Del gos de Baskerville o el Marqués Sinistre en La maledicció de l'home llop (The Curse of the Werewolf, 1960)-. No obstant, en un moment donat, el Baró caurà víctima d'un dels seus amics i obtindrà l'estigma del vampir. Ecos d'actes sexuals fora d'allò que s'ha establert repercuteixen al llarg del film, i homosexualitat i incest són insinuats contínuament. A banda d'aquesta subjugació per part d'un amic, la relació entre mare i fill és inequívoca. Ja s'ha fet menció a com la pròpia mare participava en les diversions del Baró. Després, quan aquests ha estat alliberat, exigirà a sa mare que s'aproximi; ella respon negativament, i es gira espantada; però davant d'una nova insistència del vampir, ella no dubtarà ja, i s'aproximarà al seu fill amb cert rictus de delectació en el seu rostre. Més tard, quan Van Helsing es troba amb la dona, esta oculta, avergonyida, els senyals de la seva relació pecaminosa amb el seu fill davant de l'investigador de l’allò sobrenatural, tapant-se el rostre amb un vel per a no delatar els seus ullals. La comparació entre l’acte vampíric i l’acte sexual s'accentua en l'escena en la qual la criada ajuda a la acabada de vampiritzar a eixir de la tomba, encoratjant-la i clamant "empenta, empenta", assistint al naixement del nou ser, per tant, com una comare.
Tot això és narrat per Fisher en una estructura de conte cruel, trist, amb ecos de melodrama i intriga a l'estic de Hitchcosck -l'episodi del robatori de la clau nos remet inequívocament a Encadenats (Notorious, 1946)-, servint-se d'un magistral relat visual on les ombres no oculten, sinó delaten el mal: el servent de la Baronessa, quan contempla en l'entrada de la posada a la suposada pròxima víctima del vampir; la pròpia Baronessa, arribant a la fonda amb equívocs aires amables; el Baró, ocult entre les ombres per a finalment desvelar un rostre teòricament angelical.
L'actor David Peel va ser rebut de molt males maneres per l'aficionat de l'època, després de la majestuositat de Christopher Lee en el títol previ. No obstant, se'ns antulla com una elecció molt adequada: l'aspecte acriaturat de l'actor amb una quarantena d’anys, sumat a les arrugues que voregen els seus ulls, donen molt bé aquesta imatge d'aristòcrata amateur, un personatge avorrit sucumbit a tot tipus d'excessos que van més enllà del permissible... Potser haguera estat un bon Dorian Gray en una hipotètica adaptació de la Hammer...
Al Costat d'aquestes ombres, tenim una il·luminació abrupta, salvatge, infestada de vermells i morats que omplen la pantalla, i fa semblar el film ambientat en un lloc quasi-plaent, al mode d'un conte de fades, com vam dir. D'aquesta manera, Fisher uneix els ambients sòrdids del Dràcula previ amb el to de paràbola moral de la citada Curse of the Werewolf. L'abstracció moral que oferia el Comte de Lee aquí es converteix en un element encara més desestabilitzador i menys abstracte. L'un i l'altre film es transformen en un magistral díptic que esdevenen interdependents, conformant una unitat homogènia. Aviat, el díptic esdevindria en tríptic.

El príncep de les tenebres

I a la fi va tornar Dràcula. L'èxit de Les núvies de Dràcula va demostrar que no era precisa la presència del Comte per a aconseguir l'èxit de públic en una cinta de vampirs de l'Hammer; després, amb The Kiss of the Vampire [El petó del vampir, 1962], de Don Sharp -film que reaprofitava idees no utilitzades de Les núvies..., com una invasió final de rates penades- es va comprovar que ni tan sols era precisa la presència de Van Helsing. Quan finalment, doncs, després de molts esbossos, es roda Dràcula, príncep de les tenebres, el caçador de vampirs no sorgeix en la trama, reemplaçat per un ambiciós eclesiàstic, el pare Sandor, encarnat amb convicció i severitat, no exempt d'un matís d'ironia, per l'excel·lent Andrew Keir.
Un pròleg ens posa en situació, mostrant els plans finals del primer film sobre el Comte de l'Hammer; després, sobre la presa de les cendres de Dràcula escampades pel vent, comencen a aparèixer els crèdits. No sabem com després, en el castell, apareix un criat del no-mort, Klove, que abans no havia fet acte de presència, i com pot disposar de les escampades cendres del Comte en un petit cofre, en un dels elements més dèbils del guió. Amb tot, certes errors, d'aquest guió de Jimmy Sangster (encobert sota el pseudònim de John Samson), com és la incommensurable rapidesa amb què la nit succeeix al dia, són emmascarats per la magistral posada en escena de Fisher. L'aparició del Comte es fa esperar ni més ni menys que quaranta-cinc minuts, però això no provoca una dilatació pesada de la trama, ans el contrari, Terence Fisher, com els realitzadors superlatius, gradua la narració amb un tempo impecable, que va creant una atmosfera de tensió gradual: la primera aparició del pare Sandor, fent veure als supersticiosos llauradors que una xicota morta no és víctima del culte del vampir, la presentació dels viatgers anglesos per Transsilvània, dos avorrides parelles als que les normes socials posen barreres inclòs per a divertir-se, en particular la parella conformada per Charles Tingwell i la meravellosa Bàrbara Shelley, qui oferirà la imatge més aclaridora de la dona vampir per part de Fisher: una dona hieràtica, beata i freda, que arreplega pudorosament els seus cabells en un cast flocall; una vegada vampiritzada, donarà regna solta als seus instints reprimits, vestint una vaporosa camisa de dormir, exhibint traços de lascívia fins i tot intentant seduir a la seva cunyada, i amb els cabells, a la fi, caient alliberats sobre els seus sins. Ja a Les núvies de Dràcula Fisher havia ofert aquesta imatge en la dona vampir encarnada per Freda Jackson. Mes no tan sols eixes connotacions sexuals apareixen en la temptativa de seducció a la cunyada, sinó que intentarà fer el mateix amb el germà del seu marit. Després, apareixen dos moments mítics que han merescut amb justícia integrar les antologies; d'una banda, la destrucció de la dona vampir per part dels monjos recordant-nos una violació: la dona pecaminosa no pot prendre les regnes en el joc de seducció, i l'església la posa contundentment en el seu lloc; d'altra banda, la invitació de Dràcula a l'altra xicota a consumar un acte de fel·lació, succionant la sang del vampir que aquests mateix s'ha produït esgarrant el seu pit amb una ungla.
Al costat de tot això, és curiós com Sangster/Sansom recupera un element de la novel·la originària de Bram Stoker que no havia emprat en el primer film, com és el personatge de Rendfield, aquí anomenat, emperò, Ludwig, encarnat amb humor, però no mofa, pel magnífic Thorley Walters. Si bé cap ressaltar, amb tot, un altre personatge ja citat, com és el criat de Dràcula, Klove.
Fins i tot amb la gratuïtat de la seva incorporació en el guió, Fisher fa un excel·lent ús iconogràfic d'ell: La seva primera aparició té lloc entre ombres, i una vegada sorgit d'elles, lluny d'assossegar, resultarà encara més inquietant, amb la seva mirada adusta i la seva postura a manera de voltor carronyer a punt d'atacar. És magistral el pla americà que proposa Fisher del personatge, rodejat per aquell magnífic decorat del castell, reconstruït per a l'ocasió, ja que va ser destruït després del rodatge del primer film.
Dràcula, insòlitament, no deixar anar cap paraula en tota la pel·lícula. Les males llengües assenyalen que va ser degut al fet que l'actor es va negar a pronunciar els diàlegs que per a ell estaven escrits, de tan pèssims que li semblaren; per la seva banda, Juan M. Corral (10) assenyala: «El departament de publicitat de Michael Carreres va idear una trampa propagandista on s'afirmava que si el vampir no parlava era perquè s'havia intentat magnificar el personatge». Sigui com sigui, això confereix, certament, una enorme potència a l'encarnació de Lee, impertèrrit, terrible, grunyint com una animal amb els ulls en roig, abandonant el castell amb la capa ondejant com un immens i paorós rata penada.
Si a Dràcula se'ns escamotejava, precisament, la facultat del vampir de convertir-se en rata penada, en Les núvies... Van Helsing precisarà que alguns no morts sí que detenen eixa facultat de metamorfosi, i Meinster curiosament podrà fer-ho, no així el príncep de les tenebres, que aquí de nou es troba sense esta capacitat. De la mateixa manera, el pare Sandor precisarà que per a destruir al vampir, a més dels mitjans tradicionals i ja coneguts, està «cremar-lo amb una creu» - sens dubte un mode de "justificar" el polèmic final de Les núvies- o ofegar-lo en un curs d'aigua corrent -en la novel·la de Stoker, el Comte no és capaç de creuar, pels seus propis mitjans, zones aquàtiques, i ha de fer ús d’un vaixell-, la qual cosa oferirà un clímax insòlit i atractiu per a aquesta nova obra mestra.
Ja sense el concurs de Terence Fisher en la realització, la resta de la saga de Dràcula per part de l'Hammer descendeix notòriament el seu interès, mes no per això és totalment menyspreable. Potser en una altra ocasió resulti interessant tornar sobre això.

Carlos Díaz Maroto

Article publicat originalment en castellà a Pasadizo.com

Notes:

1 La pel·lícula no va ser estrenada a Espanya en el seu moment. Encara no existint el doblatge per l'època, es va rodar una versió parlada en castellà per als països del nostre idioma, dirigida per George Melford. Amb posterioritat, la pel·lícula de Browning es projectaria en festivals espanyols, s'emetria per televisió, s'editaria en vídeo i finalment, fa escassos anys, es va estrenar en els nostres cine. Tots els comentaris referits a la versió de Browning poden estendre's a la de Melford, a pesar de les seves òbvies discordances.

2 La pel·lícula es titula El fill de Dràcula; en tot cas, al llarg de tot el film no s'aclarirà aquest parentiu, i durant gran part de la cinta el vampir usarà l'apel·latiu d'Alucard (Drácula al revés) per a passar desapercebut. Ben podria ser, per consegüent, el propi Drácula.

3 La pel·lícula és una producció Columbia. Evidentment, la productora no podia fer ús del nom de Drácula al pertànyer els drets a Universal, però l'ús de Lugosi i la caracterització remeten a la creació de Stoker. És molt possible que l'intent fora fer-lo passar pel propi Drácula.

4 A aquest va seguir, el mateix any, El taüt del vampir, per part del mateix realitzador -i intèrpret-.

5 Pla immediat de rodatge per part de l'Hammer, per cert, després frustrat per la censura, i possiblement a dirigir pel propi Fisher.

6 Drácula, de Transsilvània a Hollywood (Edicions Nuer, 1997), escrit per l'autor en col·laboració amb Roberto Cueto.

7 Op. cit.

8 Hammer, la Casa del Terror (Calamar Edicions, 2003).

9 Particularment, els vampirs de Nit de por (Fright Night, 1985), de Tom Holland, o de Drácula 2001 (Dracula 2000, 2000), de Patrick Lussier, tot i el seu aspecte fluix i discotequer. Just és referir també que John Carpenter volia per al seu modèlica Vampirs (Vampires, 1998), a Lee com a líder del culte, però l'elevada edat de l'actor va desaconsellar la seva participació.

10 Hammer, la Casa del Terror (Op. cit.), p. 125.

Ressenya del diari “Avui” sobre “L’historiador” d’Elizabeth Kostova

Mossegades de fortuna i glòria
L'escriptora Elizabeth Kostova triomfa a tot el món amb 'L'historiador', una novel·la sobre Dràcula

Matilde V. Alsina

La tradició ens anima a mantenir-nos allunyats de Dràcula. Relacionar-s'hi només porta desgràcies. Tot i que arriscar-se a rebre'n una mossegada pot recompensar-nos amb fortuna i glòria. Si no, que li ho preguntin a Elizabeth Kostova (Connecticut, 1964), a qui tan sinistre company de viatge ha catapultat a l'èxit estratosfèric de la mà de la seva primera novel·la, L'historiador.
Tot va començar durant la infantesa de l'autora, quan el seu pare entretenia un viatge a l'Europa de l'Est amb les terrorífiques històries d'un vampir amb molta retirada a Bela Lugosi. Kostova va reactivar aquest magma primigeni durant una altra excursió, ara amb el marit, en la qual va començar a cavil·lar en la possibilitat que Dràcula -no el de Hollywood, sinó el conegut com Vlad Tepes- encara estigués entre nosaltres. Feia vuit anys que treballava en el llibre quan Dan Brown va publicar El codi Da Vinci. El ressò d'aquest llibre va aplanar el camí a Kostova, que va oferir el manuscrit a subhasta entre diverses editorials i en va rebre la suma de 2 milions de dòlars. Des de juny del 2004, quan va sortir l'edició americana, s'ha convertit en un èxit de vendes. A l'Estat espanyol l'editen Edicions 62 i Umbriel, i des de la seva sortida, a meitats d'octubre, ja porta venuts 25.000 exemplars en català i 156.000 en castellà. Això sense comptar els drets de traducció a 37 llengües més i que Sony va desembutxacar 2 milions de dòlars per a l'adaptació al cinema.
Què té Dràcula que fascina tant? Segons Kostova, "el seu cantó humà, que el diferencia d'altres monstres, el seu caràcter aristocràtic, que el converteix en el més popular dels vampirs, i que és un mite que va molt bé per parlar de la transició entre la vida i la mort". Però l'èxit no ha aturat l'autora nord-americana. Tot i que ha aparcat un parell d'anys la feina com a professora d'escriptura creativa a la Universitat de Michigan, ja s'ha embrancat en una nova novel·la que "també és de gènere històric, però enfocada des d'una perspectiva molt diferent al relat gòtic". "Hi vull investigar com els contemporanis s'enfronten amb el passat".
Vampirs a banda, una de les curiositats de la novel·la és el títol. Davant l'absència de gènere en llengua anglesa, Kostova va deixar que cada editorial decidís si el The Historian original era home o dona. A casa nostra tenim les dues opcions (La historiadora, en castellà, i L'historiador, en català), mentre que a Croàcia s'ha optat pel plural i els italians han solucionat el problema amb El deixeble com a títol. Segons l'autora, que assegura que mentre escrivia no pensava en cap gènere concret , "l'autèntic historiador és el lector, que és qui, al capdavall, encaixa totes les peces".

Ressenya del diari “Avui” sobre la pel·lícula “L’ombra dels vampirs”

Hi ha pel·lícules que compten amb un punt de partida tan brillant i enginyós que cal molt de talent i inventiva perquè el desenvolupament estigui a la mateixa alçada del plantejament. L'ombra del vampir és un dels molts casos en què aquest equilibri no s'aconsegueix plenament i deixa un cert regust d'insatisfacció.
Combinant el cinema de gènere -fantàstic- amb la recreació cinèfila, el realitzador E. Elias Merhige elabora una hipòtesi sobre el rodatge de la magistral Nosferatu, de F.W. Murnau -adaptació soterrada del Dràcula de Bram Stoker i un dels cims de l'expressionisme alemany-, a partir de la teoria que l'actor protagonista -l'enigmàtic Max Schreck- era un veritable vampir a qui el director havia promès la sang de la seva partenaire.
El resultat és un atractiu exercici d'estil que vol reflexionar -com arravatament- sobre la mateixa naturalesa vampírica del cinema, però que, un cop ha ensenyat les cartes, li costa avançar tot i la convincent prestació de Willem Dafoe.

Breu ressenya de "Les històries naturals"

He trobat una breu ressenya de la novel·la de vampirs de Joan Perucho "Les històries naturals". Diu el següent:

"És una extraordinària novel.la d'aventures contada per un narrador de gran sensibilitat i extensa cultura. Antoni de Montpalau, científic, il·lustrat i liberal, en un viatge apassionat surt a la recerca d'Onofre de Dip, cavaller del rei en Jaume convertit en vampir. L'haurà de perseguir enmig de les guerres de carlins i liberals i haurà de fer servir tota la seva ciència i el seu humanisme. Un llibre ple de poesia, d'ironia, de cultura, amb un interès que no decau del començament a la fi".

http://www.escriptors.cat/autors/peruchoj/publicacions1.html#1

Una història de vampirs de Faulkner al cinema

Una narració sobre vampirs escrita en broma pel premi Nobel de literatura William Faulkner és objecte una producció de 60 milions d’euros a Hollywood. La història titulada «Dreadful Hollow», sobre una comtessa malèfica de l’europa de l’est que ataca a un jove visitant en la seva mansió de l’Anglaterra victoriana.

La prova del cavall en el cementiri (Calmet)

Carta d'un home honrat i molt instruït respecte les aparicions

Estimat cosí, desitgeu ser informat del que passa a Hongria amb certes aparicions, que maten molta gent en aquests països d’allà. Jo us en puc parlar sàviament, ja que he estat diversos anys en aquests indrets, i sóc curiós per naturalesa.
He sentit durant la meva vida contar una infinitat d'històries o pretesos fets sobre els esperits i els sortilegis, però de mil, a penes puc tenir fer en una. No es pot ser massa circumspecte sobre aquesta qüestió, sense córrer el risc de ser-ne massa ingenu. Tanmateix hi ha certs fets tan verificats que no es pot dispensar de creure'ls. Quant a les aparicions d'Hongria heus aquí com hi passa la cosa.
Una persona es troba atacada de llangor, perd l'apetit, aprima a cop d'ull, i al final de vuit o deu dies, de vegades quinze, mor sense febre ni cap més símptoma que la magror i la dessecació. Es diu en aquell país que és una aparició (un que retorna) i li xucla la sang. Dels que són atacats d'aquesta malaltia, la majoria creuen veure un espectre blanc que els segueix arreu, com l'ombra fa amb el cos.
Quan érem a la zona dels valacs en el Banat de Temesvar, dos cavallers de la companyia del qual jo era oficial, van morir d'aquesta malaltia i alguns altres, que foren també atacats haguessin mort igualment, si no fos per un caporal de la nostra companyia que va parar la malaltia executant el remei que la gent del país utilitza per això. És molt particular, encara que infal·lible, i mai no l'he llegit en cap ritual. L'heus aquí :
S'escull un noi jove noi en edat a no haver fet mai ús del seu cos, és a dir que es creu que és verge. Es fa pujar a pèl sobre un cavall que mai ha donat senyal de flaquesa i absolutament negre, se’l fa passejar al cementiri i passar sobre totes les fosses; aquella on l'animal es nega a passar, malgrat força cops de fuet que se li concedeixen, és considerada omplerta de vampirs ; s'obre aquesta fossa, i s'hi troba un cadàver tan gras i tan bonic com si fos un home feliçment i tranquil·lament adormit; es talla el coll del cadàver d'un cop de fanga, del qual surt una sang ben bonica i vermella i en quantitat. Es juraria que és un home dels més sans i vius que es degollen. Llavors, s'omple la fossa de nou, i es pot considerar que la malaltia pararà i que tot aquells que n'eren atacats recobrin les seves forces poc a poc, com la gent que eludeix una llarga malaltia i que ha estat extenuada durant força temps.

Augustin Calmet. “Dissertació sobre les aparicions dels esperits”, París 1751.

El cas de Pere Plogojovitz a Kisilova, Sèrbia (1725)

Després doncs que s’exhumés el cadàver, es va trobar que el seu cos no exhalava cap mala olor, que es trobava sencer i com el d’un ésser viu, tret de la punta del nas que semblava una mica pansit i dissecat.
Que els seus cabells i la seva barba estaven crescuts, i que en el lloc de les seves ungles que havien caigut, n'havien sortit de noves; que sota la seva primera pell, que semblava com morta i blanquinosa, semblava sortir-ne una de sana i de color natural, i els seus peus i mans estaven sencers com els d’un home ben viu.
Es van fixar també en la seva boca amb sang molt fresca, i amb la indignació de tot el públic, es va enviar de seguida buscar una estaca ben punxeguda, que van enfonsar al pit del vampir, d’on sortir gran quantitat de sang fresca i vermella, igual com pel nas i la boca.
Després d'allò els pagesos van posar el cos sobre una foguera, i el van reduir a cendres .

Augustin Calmet. “Dissertació sobre les aparicions dels esperits”, París 1751.

Sobre les “Cròniques vampíriques” de l’Anne Rice

Transcric un fragment de la Viquipèdia en espanyol (12 de març de 2007) sobre l’obra de l’Anne Rice que en sembla força encertat.

“La més important recuperació del mite del vampir es va produir a finals del segle passat. Una Escriptora nord-americana anomenada Anne Rice va publicar les Cròniques Vampíriques, una trilogia composta per les novel·les Entrevista amb el Vampir, Lestat el Vampir i la Reina dels Condemnats, que després, donat el seu enorme èxit comercial i cinematogràfic, ha continuat amb seqüeles com Memnoch el diable i Armand el Vampir. Les Cròniques Vampíriques constitueixen l'últim gran èxit d'aquest personatge, que ha demostrat una vegada més estar tan d'actualitat com sempre.
No obstant, els vampirs de les Cròniques són éssers de ficció adaptats al gust pusil·lànime de les societats contemporànies, totalment faltats de la maligna crueltat sense remordiments d'un Vlad Tepes. En les “Cròniques”, els vampirs se'ns mostren com uns ens elitistes, postmoderns i confusos, només una mica pervertits, amb sentiments de culpabilitat i humanitzats, aptes per a tots els públics, submergits en el pensament filosòfic de la Nova Era. No destil·len les gotes de maldat en estat pur que, en totes les cultures i civilitzacions, caracteritzen el Draculae, el Drac, el dimoni."

Intenten perforar el cadàver de Milosevic

Un individu va intentar perforar amb una estaca el cor del cadàver de l'antic president de Sèrbia Slobodan Milosevic. Alguns mitjans l'han vinculat amb caçadors de vampirs.
En una regió amb tantes tradicions mil·lenàries de sang i de llegendes sobre vampirs, com la balcànica no semblen estranyes coses com aquesta. El singular és que el profanador hagi atemptat contra el cadàver de l'antic president serbi, Slodoban Milosevic, en un intent d'assegurar-se que l'esperit maligne de l’antic president no tornarà a la vida.
Això és precisament el que ha portat a alguns mitjans a vincular el profanador amb algun tipus de grup de caçadors de vampirs, segons informa segons informa 20minutos.és citant fonts de l'agència AP Belgrad.
S'ha destacat també el fet curiós que l'autor dels fets, Miroslav Milosevic, tinga el mateix cognom que l’antic dirigent servi, que assegura que ho va fer per a molestar als seguidors, que estaven preparant-se per a celebrar el primer aniversari de la seva mort.
El Partit Socialista de Sèrbia, a qui pertanyia Milosevic, va condemnar l'acte de vandalisme, i va demanar que es castigui a Miroslav per "profanar la tomba d'un gran president i estadista".

Sangoneres

Prevenen la gangrena i restableixen la circulació i la pressió sanguínies.

En el segle XVIII alguns metges recomanaven als seus pacients que mengessin polls. Un cert Lesser afirmava que aquests molestos insectes eren el millor remei per a les malalties hepàtiques i que podien curar la icterícia. La posologia? Nou polls, en una sola presa, abans de les menjars. Podem riure'ns, però avui en dia en els hospitals de més de 30 països s'usen sangoneres, en particular l'espècie Hirudo medicinalis. El seu ús res té a veure amb les famoses ‘sagnies’: aquests animalets prevenen la gangrena, restableixen la circulació i pressió sanguínies i descongestionen els gots extraient la sang sobrant. Això les converteix en uns sers molt útils en cirurgia reparadora i plàstica.
El 1994, científics de la Universitat de Bergen, Noruega, publicaven en la prestigiosa British Medical Journal que estos bavosos animals canviaven el seu procedir alimentari si se els exposava a la cervesa irlandesa Guinness Stout o l'alemanya Hansa Bock, presentant un «comportament erràtic» sobre el braç després de submergir-les tres vegades en les cerveses.
I la Guinness els afectava més. A més d'emborratxar-les, també les exposaven a un braç untat amb all: els pobres bestioletes abandonaven aquest món a les dos hores i mitja. Per raons ètiques, van cancel·lar l'experiment.
Això va portar a un dels autors, Baerheim A. Sandvik, a explorar si l'all és un arma eficaç contra els vampirs. Sota el títol Protegeix l'all contra els vampirs? Un estudi experimental, va publicar els seus resultats en la revista mèdica noruega Tidsskr Nor Laegeforen.
Davant de l'escassetat de dràcules per a l'experiment, l'autor va tirar mà de les seves cosines menors: si es posava davant d'elles una mà neta i una altra untada amb all, preferien la segona. «Aquest estudi indica que l'all possiblement atregui als vampirs. Per a evitar una evolució semblant a la dels Balcans, en Noruega haurien de ser preses en consideració mesures de restricció en l'ús de l'all», concloïa el científic.

Miguel Ángel Sabadell. "20 minutos".