El renét de l’autor irlandès Bram Stoker en continua la saga i reprèn la mítica història 25 anys més tard

Vlad l'Empalador, més conegut com Dràcula, torna. Dacre Stoker s'ha basat en les notes deixades pel seu repadrí, l'escriptor irlandès Bram Stoker, per escriure Dràcula el no mort, segona part de la mítica obra, i reprèn la narració de l'original 25 anys després que els protagonistes acabassin amb la vida del famós vampir. "Em cobraré la meva revenja. L'estendré durant segles. El temps és del meu costat", és la inquietant amenaça realitzada per Dràcula abans de morir que recull Stoker per començar la seva novel·la, que serà publicada simultàniament a l'Estat espanyol i al EUA el mes que ve.

La història continua

Un quart de segle després, Jonathan Harper és alcohòlic i viu turmentat per la persistent joventut de la seva dona, Mina; l'existència del doctor Van Helsing és tan extravagant que és sospitós d'estar relacionat amb els crims de Jack l'Esbudellador i, com ells, tots els que es van encarregar de donar mort a Dràcula continuen turmentats pels fets que van viure. El fill de Jonathan i Mina, Quincey, que estudia dret en la Sorbona, descobreix per casualitat la història de Dràcula a través d'una representació dirigida pel mateix Bram Stoker, que es converteix així en un personatge més de la novel·la del seu renét.

Després de descobrir els seus pares i amics rere els personatges d'Stoker, Quincey ha d'enfrontar-se, a més, a l'inici d'una sèrie d'assassinats que tenen com a víctimes tots els que van col·laborar en la mort del vampir.

En l'elaboració de Dràcula, el no mort (Roca Editorial), amb l'aprovació dels hereus de l'escriptor irlandès, també ha participat Ian Holt, historiador i guionista especialitzat a la figura del vampir més famós de tots els temps, el qual va afirmar que s'ha esforçat per respectar "la visió gòtica original de Bram". Per als curiosos i amants de la literatura gòtica, dia 5 d'octubre serà a les llibreries.

 EFE/ Diari de Balears

Jordi 'Caçavampirs'

Doctor i professor de la Universitat de Barcelona, Llicenciat en física i en Informació i Documentació, postgraduat en antropologia, i, en a les seves estones lliures, 'vampiròleg', un terme que sembla no agradar-li gens.
És Jordi Ardanuy, a qui la seva afició en la infància a les pel·lícules de terror de la mítica productora britànica Hammer (la que va consagrar a Christopher Lee i Peter Cushing) el va portar a convertir-se en un dels majors experts en vampirs, uns éssers que després d’uns anys d’ostracisme, han tornat per a convertir-se en protagonistes de 'best sellers' i pel·lícules que arrasen en taquilla.
Un fenomen (el pas del gènere de terror al romàntic) que, a ell, no li estranya: "No ha sigut un canvi sobtat. Els cadàvers que tornaven de la tomba foren destil·lats per la literatura del segle XIX. Després va ser el teatre i sobretot el cinema que van potenciar els aspectes romàntics encara que es van mantenir una mica latents fins a temps relativament recents. En aquest sentit n’és una fita fonamental la pel·lícula de Francis Ford Coppola Dràcula, de Bram Stoker.
L’origen d’aquests éssers, explica Ardanuy, és tan antic com la civilització, ja que el seu rastre es remunta ni més ni menys que a uns 5.000 anys en l’antiga Mesopotàmia i la seva presència és tan ubiqua que els seus antecessors apareixen fins en l’Antic Testament. En cada moment de la Història i en cada societat, el mite ha adquirit trets distints, com correspon als personatges mitològics. Es pot dir inclús que hi ha distints tipus de vampirs segons el context.
"En una societat antiga i tradicional el vampir és un ser l’essència del qual no s’allibera del cos incorrupte i roman lligat a la Terra posant en risc els ritmes naturals i les estacions. A l'Edat Mitjana va perdre la seva corporalitat i es va convertir en fantasma, per a reaparèixer en plena il·lustració com a xuclasang. I després, ja en mans de la literatura i el cine, s’ha anat adaptant als gustos del moment", explica Ardanuy.

El mite del vampir
En la formació del mite dels vampirs hi ha un poc de tot. Des dels malsons nocturns propis de grans sopars i altres trastorns de la son fins al desconeixement del procés de descomposició del cos humà. Com explica Jordi Ardanuy en el seu llibre, antigament es creia que aquest procés era molt ràpid i, després del rigor mortis, el cos anava degradant-se ràpidament. En realitat, tot ocorre de manera molt més lenta i, després del rigor mortis, el cos recupera una certa flexibilitat que els antics consideraven prova inequívoca de que el mort no ho estava tant.
Així, en el segle XVI a Polònia i l’actual Croàcia comencen a aparèixer els primers casos documentats (quan la paraula vampir encara no existia), i d’ací s’estén el mite a la resta d’Europa (sobretot a partir del segle XVIII, gràcies a l’interès de Carles IV pel tema). A Espanya, encara que el fenomen es coneixia abans, cal esperar fins mitjans del segle XIX perquè la paraula "vampir" arribi al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua.
A diferència d’altres mites del terror, els vampirs gaudeixen una salut envejable (a pesar de ser morts) que ja voldrien els quasi oblidats homes llops, monstres de Frankenstein, mòmies i semblants. Segons Ardanuy tot té la seva explicació: "El tema de la immortalitat és molt temptador, especialment en una societat exacerbadament narcisista, cada vegada més individualista i egocèntrica on es valora allò hedònic i el que s’aconsegueix ràpid. El vampir pren el que desitja, quan vol sense que li importi res més. Però també és veritat que com a reacció han sorgit altres models de xuclasangs que lluiten contra natura portats per un sentit del bé més o menys judeocristià". Pel que s’ha vist, hi ha vampirs per a estona.
El llibre, en espanyol, forma part de la col·lecció “Vaya Timo”, una iniciativa de l’editorial navarresa Laetoli i la Societat per a l’Avanç del Pensament Crític l’objectiu de la qual és desmitificar, amb humor i rigor, algunes de les estranyes creences relacionades amb el món del paranormal amb un llenguatge accessible a tot tipus de públic.

Traducció de l'article de Javier Cabanilles publicat al diari El Mundo el 11 de juliol de 2009

Nocturna i d'altres sobre vampirs

Nocturna és la primera entrega de Trilogia de l'Obscuritat, una sèrie que promet ser per algun temps el nou best seller de vampirs. Escrita per Guillermo del Toro i Chuck Hogan, enllaça amb la millor tradició del gènere. La novel·la recupera els elements més aborronadors de la ficció vampírica i els revitalitza a través d’escenaris contemporanis: un aeroport, les clavegueres de Nova York, sales d’autòpsia i laboratoris tipus CSI, o el buit deixat pel World Trade Center després del 11-S. "Per què aquí?. Els talpons construeixen els seus caus en els troncs morts dels arbres caiguts. La gangrena naix en les ferides. Els seus orígens estan en la tragèdia i el dolor".

'Nocturna. Llibre I de la Trilogia de l’Obscuritat'

Guillermo del Toro i Chuck Hogan. Traducció en català de Nuria Pujol. Suma de Letras Madrid, 2009. 550 pàgines. 22 euros.

Les històries més aterridores de vampirs són aquelles en què el monstre abandona el seu cubiculum a Transsilvània per a irrompre en la vida urbana, connectant amb el món quotidià. Així ocorre també en Deixa’m entrar de John Ajvide (en espanyol a Espasa, 2008). Les trames poden ser de ficció però la por ha de ser real. L’èxit d’alguns dels clàssics del tema, com Salem's Lot de Stephen King, i per descomptat Dràcula de Bram Stoker, es deu en gran manera a la capacitat de reinventar al vampir i situar-lo en el present conegut, mantenint el misteri però sense oblidar la tradició que uneix al monstre amb el lector. Els incondicionals trobaran en Nocturna nombrosos senyals i al·lusions al seu vell amic.

Junt amb alguns dels nous espais de l’horror, pels que transiten els vampirs en la novel·la de Guillermo del Toro, trobem altres coneguts personatges tipus. Abraham Setrakian, homònim de Van Helsing, és un supervivent de l’Holocaust que regenta una casa d’empenyoraments. Des que va veure la Cosa, alimentant-se dels desnonats en les barraques de Treblinka, el seu únic objectiu s’ha convertit a destruir al monstre, que ara reapareix a Manhattan. El vampir recupera el seu aspecte més desagradable, vinculat i comparat amb les atrocitats de la història de la humanitat, junt amb les que qualsevol xuclasang empal·lideix.

La imatge del vampir repulsiu i el tema de la plaga ocupen un lloc central en Nocturna, però ja eren els senyals d’identitat del vampir de Murnau. Nosferatu (1922) amb la seva cara de rata és el pare dels vampirs horribles i també hi ha novetats editorials respecte a ell. Luciano Berriatúa acaba de publicar en espanyol Nosferatu. Un film erótico ocultista-espiritista-metafísico (Divisa 2009), un llibre-DVD, que completa i corregeix, en paraules de l’autor, el que va aportar fa quasi dos dècades en Los provervios chinos de F. W. Murnau. El llibre incideix en la contribució d’Albin Grau i el missatge ocultista, i afegeix nombrós material gràfic, un parell de documentals i la pel·lícula en la seva última restauració.

Sembla que les editorials espanyoles estan disposades a esgotar el nou impuls d’un tema sempre de moda; i així els hispanòfons poden celebrar la reedició castellana del text d’Agustín Calmet Tractat sobre els vampirs (Regne de Cordelia 2009). Seguint la versió publicada en 1751 es tracta d’una referència imprescindible per a entendre el debat que va sorgir en el Segle de les Llums. El llibre de Jordi Ardanuy Los vampiros en la col·lecció Vaya Timo! (Laetoli 2009) també aborda els orígens i contribueix a aclarir algunes de les confusions i malentesos, diferenciant entre els vampirs i els seus predecessors, que sovint són presentats com la mateixa cosa generant no poca confusió.

Finalment, tornant a la narrativa, destacar Baltimore o el valent soldat de plom i el vampir (Suma 2009, només en espanyol), escrita per Christopher Golden i Mike Mignola i amb il·lustracions d’aquest últim. La història se situa en un món arrasat per la plaga on tres personatges reconstrueixen el seu passat en diversos relats de terror, mentre esperen el seu vell amic Baltimore, amb el que s’enfrontaran al monstre.

Hi ha els vampirs més enllà de Crepuscle. Nosferatu, Baltimore o Nocturna ens recorden que junt amb l’atractiu vampir, amb el que es pot prendre cafè o anar d’excursió al camp, continua estant un ésser repugnant, de fètid alè que invita al vòmit i el mon del qual promet no ser gens agradable.

Traducció amb petites adaptacions de l'article de Santiago Lucendo aparegut el 13 de juny de 2009 en el suplement Babelia del diari espanyol El País.

Vampirs, existeixen de veritat?

L’illa de Lazzaretto Vecchio, al sud de Venècia, no és més que una minúscula porció de terra de dos hectàrees que sosté les cases del que va ser un antic hospici per als pelegrins de Terra Santa, un hospital i un dipòsit militar de municions. El llatzaret (que pren el seu nom de l’orde religiós de Sant Llàtzer, que s’ocupava de cuidar els leprosos) era el lloc on els vaixells que venien del Mediterrani i d’Orient descarregaven, abans d’arribar, a qualsevol amb els símptomes de la pesta bubònica, que va assolar Venècia entre els segles XV i XVI i va acabar amb 50.000 persones. Fa tres anys, un grup d’antropòlegs italians va descobrir ací una fossa comuna amb més de 1.500 esquelets. I recentment, el passat març, Matteo Borrini, de la Universitat de Florència, va anunciar un descobriment sensacional: havia desenterrat les restes d’un vampir. Es tractava de l’esquelet d’una dona a qui se li havia desencaixat la mandíbula per culpa d’un tros de rajola que hipotèticament els enterradors, li havien introduït en la boca. Van creure que estaven davant d’un no-mort, un ser capaç d’obrir-se pas a mossos a través del sudari. Esta tècnica és un exorcisme descrit en el folklore. Històricament, es considerava que els cadàvers que mostren sang fresca en la boca i en el nas no havien mort en realitat. I en una època on la pesta es presentava d’improvís en cada racó i en cada casa, en la que les persones queien fulminades d’un dia per a un altre com si estigueren sent triades per una mà capritxosa i mortal, la creença en els vampirs com a transmissors del mal corria quasi més ràpid que les rates i puces infectades pel bacteri pneumònic. Aquests éssers d’ultratomba podien tornar per a mossegar als seus semblants, infectant-los amb el mal, i per això era imperiós bloquejar les seves dents amb un pedrot. "La veritat, vaig tenir sort, no esperava desenterrar un vampir durant les meues excavacions", van ser les paraules de Borrini a National Geographic. Segons Borrini, l’arqueologia no s’havia topat amb un cas semblant, cosa que no es certa, però a vegades bota la sorpresa: les creences i les supersticions deixen en rares ocasions un rastre material que sobreviu al pas dels segles.

Lazzaretto Vecchio va ser un lloc infernal. Els morts per la pesta obligaven els enterradors a reobrir les fosses periòdicament per a tirar els nous cadàvers. Avui, els esquelets apareixen apinyats i mesclats en totes les posicions al llarg d’una rasa de poc més de dos metres i mig d’amplària, enmig d’una terra fosca. Borrini pensa que la baixa formació dels enterradors va reforçar la seva creença en el vampirisme. Al reobrir la fossa exposaven els cossos, que no es descomponien al mateix ritme. Era com una classe d’anatomia de la mort mal compresa. Els diferents graus de putrefacció tiraven singulars diferències entre els cadàvers. En el cas de la dona, potser algú la contemplar tan sols uns dies després de la seva mort mentre tirava altres víctimes; es va persignar, fent el senyal de la creu i tremolant per la maledicció del vampir. Després de la mort, els bacteris que tenim en l’estómac i els intestins queden fora de control i descomponen les vísceres, formant gasos que fan bombolles i líquids que inflen de forma notable el ventre del cadàver. El fluid resultant té color negrós i pot migrar lliurement fins la boca i les fosses nasals. Com resultat, és probable que la dona traspués aquell fluid negre. Algú potser va pensar que havia escapat per a mossegar als seus semblants, tornant de la mort. El mateix líquid pot corroir el lli formant forats, fent la impressió que el vampir s’havia remenat tractant d’eixir de la seva presó de tela a dentades.

Però de quin tipus de vampir estem parlant?

La paraula evoca instantàniament al ser elegant, pàl·lid, de classe alta – romanès o hongarès per a més senyes, si es vol- i amb una capa negra de forro encarnat, llavis fins que oculten uns ullals considerables i capacitat per a convertir-se en rata penada, en aranya i en llop. Cap d’estes característiques ha deixat cap pista en l’esquelet de la dona veneciana. En realitat, el vampir que ha sigut tallat per la història i la llegenda no té res a veure amb el cinematogràfic o el literari. Dràcula? Vlad Dracul o Vlad Tepes va ser un príncep romanès que tenia fama d’empalar als seus enemics, però va ser l’escriptor Bram Stoker va usar el seu nom per a crear al famós comte. I ací va començar un fenomen formidable, imparable, de contaminació mental. L’entreteniment portat per la novel·la de Stoker va mesclar els fets històrics i es va convertir en pseudohistòria. Potser una part del públic admeti que Vlad Tepes no va ser un vampir, sinó un personatge diabòlic i cruel. Però en una guerra, qui no ho és amb els enemics? Tepes, príncep de Valàquia, va mantenir una heroica resistència contra els turcs i l’ombra de l’imperi otomà estenent-se sobre el país. Com reacciona un romanès quan una icona nacional és projectat al món exterior com un monstre? "Els romanesos de més edat s’enutgen prou", explica el professor Daniel Collins, un expert lingüista de llengües eslaves de la Universitat estatal d’Ohio (EUA, al País Setmanal. "Per a comprendre-ho, n’hi ha prou amb calcular quina edat tenien sota el règim de Ceaucescu. Vlad era un heroi nacional i així ho van aprendre en l’escola". L’enuig dels romanesos més vells pot ser gran, però la cosa canvia amb les generacions més joves, amb una mentalitat mercantil, orientada al negoci, opina Collins. "En quant es van donar compte que els turistes amb diners acudien al país atrets per Dràcula, es van apuntar a la idea i la van reforçar".

Paul Barber és un investigador del folklore dels vampirs que ha treballat associat al Museu Fowler d’Història Cultural de la Universitat de Califòrnia. També és autor d’una obra que s’ha convertit en un clàssic, Vampires, burial and death, folklore and reality (Yale University Press, no traduït), un estudi minuciós sobre el fenomen del vampirisme a la llum de l’antropologia forense, el ritual i significat dels soterraments. La indústria de l’entreteniment exerceix una influència tan extraordinària que resulta fàcil identificar la seva empremta. No hi ha més que teclejar Dràcula en Google: més de 13 milions d’entrades, pàgines web de vampiròlegs i fanàtics, rates penades amb fons foscos i sanguinolents i la resta de parafernàlies de la mort. Les organitzacions sobre el fenomen Dràcula també abunden. N’hi ha a desenes: la Societat de Bram Stoker a Dublín, la Societat del Comte Dràcula a Los Angeles o la Societat Occidental de Lucy i els No Morts en Tennessee... Aquets grups, que reclamen connexions històriques amb el vampirisme, estan contaminats per una mitologia purament inventada, indica Barber. "La majoria de la gent ignora que a través de la història europea s’han produït informes extensos i detallats sobre cadàvers que han sigut desenterrats de les seves tombes, declarats vampirs, i assassinats", escriu Barber a la revista Skeptical Enquirer.

El vampir folklòric és molt diferent del que tenim la intenció de. Per a començar, parlem de llauradors, no de gent de la noblesa. No hi ha descripcions que aquests vampirs tinguin llargs ullals esmolats, ni capa, ni que es transformen en animals, ni que visquin en castells. El vampir, de colp perd tot el seu glamour, heretat d’una rica tradició de la literatura victoriana que va traslladar personatges ambiciosos, amb talent i ben educats, als arguments fantàstics. És pobre, no té ni un duro. No vesteix d’etiqueta. Els llauradors del segle XVIII no tenien molts vestits que posar-se. "Els colors predominants eren el blanc i el roig, no el negre", explica Collins. I no sols s’alimenten a mossos. En la tradició eslava, el vampir no sols consumeix sang, sinó qualsevol cosa que un necessita per a viure. "En els Balcans, els vampirs arruïnen les sitges de gra".

En una mirada retrospectiva al passat, fugint del terratrèmol Bram Stoker, aficionats com el britànic Dudley Wright, autor d’un clàssic sobre el tema escrit en 1914, sosté que el vampirisme ja ocupava un espai en les creences dels babilonis sobre el més enllà. Les referències més primerenques es remunten a signes escrits en taules d’argila de Caldea i Assíria. Els romans van admetre la creença que alguns cossos soterrats podrien tornar a la vida per mitjà d’encisos, i per a prevenir tals resurreccions cremaven els cossos; les llegendes gregues, escriu Wright, estan infestades de meravelloses històries de morts que s’alcen de les seves tombes per a alimentar-se de la sang dels joves i bells. I en l’Europa del segle XVIII, el folklore vampíric es va estendre per Àustria, Hongria, Polònia, les illes Britàniques, i, per descomptat, el principat romanès de Valàquia.

Aquest vampir folklòric és molt més desconegut, però no per això menys fascinant. El seu aspecte físic dista molt dels vampirs de les pel·lícules, com la recent Crepuscle, o dels films de terror de la sèrie Underworld. Els vampirs no són bells; això depèn de si ho van ser en vida. I per descomptat, no reflecteixen pal·lidesa en la pell. "El vampir té la cara roja. Hi ha una expressió popular a Sèrbia i en el nord de Polònia que diu 'roig com un vampir', dirigida a les persones que es ruboritzen amb facilitat". "Si llegeixes curosament els relats sobre el desenterrament dels vampirs", explica Collins, "dels cossos que no s’havien descompost, se’ls descriu com de color rogenc". En realitat, el fenomen té una explicació fisiològica. Quan un cos es podreix, l’epidermis comença a desprendre’s, deixant la capa subjacent, la dermis, exposada a l’exterior. Una persona pot pensar que la pell del cadàver s’està regenerant. Però també és cert que, depenent de la posició del cos, els teixits poden saturar-se de sang. Si el cos està prostrat boca per avall, el rostre pot enrogir-se, donant l’aparença d’una cara fosca. És el livor mortis, o la lividesa. Un altre efecte explicat en les observacions és el creixement del pèl i de les ungles, però la veritat és que es tracta d’una impressió visual: al retraure’s la pell, les ungles i la barba pareixen més llargues. Una de les curioses descripcions que suggerixen que un d’estos cadàvers, al ser travessat per una estaca de fusta, crida com si en veritat fos viu, encaixa amb un fet fisiològic sorprenent, encara que poc conegut: a causa de l’acumulació de gasos en l’abdomen, la perforació amb una estaca pot forçar l’aire a passar entre la glotis i les cordes vocals, produint un so singular. Inclús la qüestió del vampir transformant-se en rata penada té una arrel científica. El gran naturalista Carl von Linné va batejar un rata penada gegant d’Amèrica central de fins a 13,5 centímetres d’envergadura com Vampyrum spectrum. Linné va pensar erròniament que xuclava la sang (de les mil espècies classificades, només tres ho fan realment), segurament influït pel folklore popular.

El comportament dels vampirs obri una finestra a la psicologia de l’època victoriana. En les pel·lícules, el comte Dràcula sembla exercir un hipnotisme sobre les seves víctimes que, a la fi, resulta fatal. I per descomptat, també està el sexe. Les tradicions parlen d’històries en què un marit mort torna per a estar amb la seva dona, o que un home que no va ser casat torna de la tomba per a tindre sexe amb joves. Però a diferència del que mostra el cine, la dona no se sent atreta pel vampir; el tem. I curiosament, la sexualitat també està absent en moltes creences, ja que tot ser (dones i ancians) és susceptible de convertir-se en vampir. "Al meu parer, la facultat hipnòtica és un invent de Bram Stoker", diu Collins. "En la seva novel·la Dràcula, Stoker mostra un renovat interès per la ment subconscient, en temps anteriors als de Sigmund Freud, i per això Dràcula practica la hipnosi, igual que el doctor Van Helsing". L’altra raó consisteix en el que un esperava d’una dona jove en l’època victoriana. "Elles mai deixarien que un home entrés en el seu dormitori, ni eixirien amb un desconegut. Per a protegir la seva reputació de bones noies, Stoker havia de fer que Dràcula controlés les seves ments".

El neuròleg espanyol Juan Gómez Alonso, cap del Servei de Neurologia de l’Hospital Xeral de Vigo, va realitzar una tesi doctoral sobre vampirisme, i en la seva investigació va creure trobar curioses similituds entre els vampirs i la ràbia. Per a començar, esta patologia és transmesa per un virus per mitjà de mos, i els animals transmissors, el gos, el llop i la rata penada, apareixen també en la mitologia del vampir. "El virus tendeix a envair la part més primitiva del cervell, coneguda com el sistema límbic", respon aquest expert en un correu electrònic. La ràbia furiosa en una persona produeix un comportament que recorda molt al del vampir, amb "agressivitat primitiva, gana sexual exacerbat, insomni pertinaç, tendència a vagar sense rumb", i la intolerància a determinats estímuls, i olors, espills, aigua i corrents d’aire. Aquest comportament s’ha constatat també en animals malalts de ràbia. Alonso apunta una coincidència cronològica sorprenent. "A principis del segle XVIII Europa va patir una important epidèmia de ràbia que va afectar gossos, llops i altres animals en la zona oriental". A Hongria, per exemple, l’epidèmia va ser més intensa entre 1720 i 1730, quan les principals revistes i gasetes de l’època van arreplegar històries de vampirisme.

Per què els vampirs no han perdut ni una miqueta d’atractiu per al públic? "En la nostra societat, la medicina ha prolongat la vida, i la mort s’ha transformat en quelcom no familiar", conclou Daniel Collins. "La majoria de la gent mor en els hospitals en compte de de les seves llars". La indústria funerària és molt rendible, i els difunts són maquillats per a tindre un aspecte saludable. "El vampir que viu després de la mort desafia allò que s’ha establert, i la societat occidental moderna sempre ha valorat una cosa tal com enderrocar els tabús, trencar amb allò que s’ha prohibit, per la qual cosa la idea de creuar la frontera cap a un territori prohibit és molt atractiva i inspiradora. La línia entre la vida i la mort és el tabú". Els vampirs, en definitiva, desafien aquesta línia impossible, van i tornen, i això els fa irresistibles.

Traducció amb correccions de contingut de l'article de Luis Miguel Ariza aparegut el 23 de maig de 2009 en suplement cultural espanyol El País Semanal .

'Nocturna' de Guillermo del Toro

El cineasta mexicà Guillermo del Toro, el cap del qual alberga un tresor de fantasia infinita, s’ha passat a la literatura per a escriure ‘Nocturna’, una faula de vampirs en el segle XXI, en la que a ritme trepidant reflexiona sobre la por, en un Nova York envaït per una plaga de ‘no morts’.
El realitzador cinematogràfic ha deixat deu dies Nova Zelanda, on s’ha instal•lat durant tres anys per a realitzar, segons diu, el seu projecte "més ambiciós", l’adaptació cinematogràfica del ‘Hobbit’, de Tolkien, per a concedir a Londres algunes entrevistes i poder parlar de ‘Nocturna’.
Un primer volum d’una trilogia escrita en col·laboració amb Chuck Hogan, un gran autor de best sellers.
‘Ha estat fascinant escriure amb Hogan -aclareix-, hem col·laborat durant més de quatre anys en els tres volums i m’agradaria continuar escrivint amb ell, encara que també vull fer projectes literaris en solitari, perquè la literatura et dóna molta més llibertat que el cine’, precisa.
Una llibertat que es tradueix per a Guillermo del Toro (Jalisco, Mèxic, 1964) en poder escriure qualsevol classe d’escenes sense haver de donar explicacions o ‘tenir por de la classificació per la censura, la taquilla o a l’espectador horroritzat que se surt de la sala’.
I és que a ‘Nocturna’ el lector ha d’estar preparat per a concebre tot allò aparentment inexplicable i veure no vampirs aristocràtics, seductors i elegants amb esmolats ullals i capa negra amb forro de vellut roig, i que després es converteixen en rates penades, sinó a éssers poderosos, no morts, que volen tornar i envair la terra amb infectats amb molta set de sang.
‘A mi no m’interessa el vampir romàntic, el que naix en la literatura d’Occident el 1819, aqusll vampir dandi, no m’interessa. A mi m’agrada el pobre diable, el vampir com a paràsit aterridor, com un drogoaddicte que té necessitat de sang, m’agrada el vampir lumpen’, recalca.
I com a amant de la biologia, Del Toro realitza en el llibre un minuciós tractat d’anatomia i biologia del vampir.
‘Des de petit -argumenta- m’interessa aquest tema i des de llavors tenia una noció ja del càncer com de cèl·lules del cos que es posen a construir òrgans que no valen per a res i que acaben matant, i vaig pensar que hi havia un acte de rebel•lia del cos i d’ací la idea del vampir. Mai havia pogut narrar-ho açò bé i ara ho he fet amb Hogan, perquè vull donar un angle nou a la mitologia del vampir’.
Aquest objectiu de ‘redefinir els orígens del vampir’ ho podrà completar el lector amb els altres dos volums que conformen la trilogia. El segon està previst que surti a finals d’any, o en el 2010 i el tercer està encara en fàbrica.
Amb tot això, Del Toro vol que al final els tres llibres es portin a la llar i es converteixin en una sèrie de TV per cable. ‘Vull que els personatges no estiguin tancats i donaran moltes voltes, els herois es convertiran en vilans i al revés’, matisa
Però per ara ‘Nocturna’ farà feliços a tots aquells que estimin aquesta ment sense límits de Del Toro, per a qui el "entronització de la raó per damunt de l’emoció és absolutament aterridor’.
‘Quan la gent diu que les coses fantàstiques són per a joves em riu molt o em fa pena; perquè hi ha gent que adora la política, que és com jugar a indis i a vaquers amb el destí d’un país, estan encantats i no els fa vergonya. Ara la gent vol reinventar-se i això si que és juvenil. Però veurem: per què cal creure més en la geografia que en la màgia? són tot línies imaginàries, conclou amb humor el creador.
"Nocturna" ha estat publicada esta passada setmana i als Estats Units ocupa els primers llocs de mes venuts. Però lamentablement no està disponible en català.

Agència EFE

Ressenya de la sèrie 'Moonlight'

'Moonlight' és una sèrie televisiva sobre vampirs centrada en la vida de Mick, un atípic vampir que trenca amb els esquemes de les versions de Dràcula i seqüeles. Encara que té poders sobrenaturals, s’alimenta de sang d’humans acabats de morir i treballa com a investigador privat en la ciutat de Los Angeles. Està produïda per Joel Silver i protagonitzada per Alex O´Loughlin.
Mick St. John (Alex O´Loughlin) és un peculiar investigador privat que treballa a la Los Angeles i té habilitats sobrenaturals. En realitat es tracta d’un vampir que pot olorar el passat, traslladar-se a l’escena del crim o escoltar a 30 metres de distància. Posseeix el do de l’eterna joventut i una velocitat de moviments espectacular.
El 1952 el seu destí va canviar per sempre. Es va casar amb una vampir sense saber-ho i la nit de bodes ella la va mossegar en el coll convertint-lo en un no-mort. Mick va haver d’aprendre a viure amb els seus nous poders i a alimentar-se de sang. No obstant això, per a compensar el mal que va provocar a els humans quan era un vampir novell, va decidir fer-se investigador privat i ajudar la gent.
Anys més tard, una dona va acudir a ell desesperada perquè la seva filla havia estat segrestada i la policia no era capaç de trobar-la. Seguint el seu rastre, la va localitzar en mans de Coraline (Shannyn Sossamon) la seva ex-dona, que tenia la intenció que els tres formaren una família feliç. Mick va haver de lluitar contra ella per a rescatar a Beth Turner (Sophia Myles), que llavors tenia 4 anys. Ara Beth és una reputada periodista d’investigació que treballa per al canal d’internet 'Buzzwire' i que s’encreuarà en els casos de Mick. Amb el pas del temps, el somni del vampir serà convertir-se en humà per a poder estar junt amb ella.
Mick va prometre que mai s’alimentaria de la sang d’un humà viu, així que acudeix al seu amic Guillem, un jove que treballa a la morgue i que li la subministra en bossetes petites.
Les bones intencions i la moral de Mick xoquen constantment amb el caràcter prepotent i malvat de Josef Kostan (Jason Dohring). Aquest milionari i egocèntric vampir no accepta que el seu amic detectiu no actuï com un depredador i pensa que el seu comportament pot perjudicar tant la luxosa vida de què gaudeixen els vampirs a Los Angeles com a la seva clandestinitat.

Ressenya del 'Tractat sobre els vampirs' de Calmet

Calmet va ser un erudit en temes bíblics, que va dedicar vint-i-tres volums als seus comentaris a bíblics, estant imbuït de l’esperit de la Il•lustració, fou un típic representant del racionalisme del XVIII que dubtava de tot i tot ho sotmetia a la Raó. Calmet es va proposar acabar amb la superstició i per a això es va arreplegar de totes les armes que l’intel·lecte pot oferir. El tema era difícil perquè hi havia literatura científica i s’havien escrit informes oficials a petició de l’emperador sobre aquest revinguts. De 1749 és la primera edició de l’obra que s’anomenava Dissertació.
Dos anys després va completar l’obra editada en dos toms, el segon és el dedicat als vampirs. Es tracta del primer tractat sobre el tema. Sense Calmet, segurament no s’hagueren escrit 'Dràcula' ni el seu antecedent 'El vampir' de Pollidori ni 'Carmilla' de Le Fanu. En 63 capítols el bon clergue s’empra a fons perquè no ens quedi cap dubte sobre la inexistència dels vampirs si bé la seva lectura apassionant és més aviat un fracàs científic i un triomf literari de primera magnitud.
La prosa d’un tractat científic no té la frescor, la claredat, la gràcia de l’escriptura de Calmet. Estem davant d’un text d’imaginació, de fantasia on els fets es narren amb versemblança total i que pretén ser científic. Podem ser un llaurador de l’Est d’Europa que assisteix aterrit a la mort del seu bestiar i dels seus fills, que s’acosta ple de paüra a la tomba pudenta on el vampir descansa, han d’apartar la terra i clavar-li una estaca o tallar-li el cap i cremar-lo. Pot ser un dels habitants de l’illa de Míkonos on es va estendre una fatal epidèmia de vampirisme entre 1700 i 1702 que va despoblar l’illa.
L’argumentació és molt completa i no sols sobre els vampirs. Calmet es planteja tots els casos possibles i recorre a la documentació antiga i contemporània sobre el tema; per exemple, a Anglaterra, segons refereix Guillem de Malmesbury, un home difunt es va aparèixer a la seva dona i als seus familiars durant tres nits, els molestava i aquets feien sorolls per a espantar-lo. El bisbe de Lincoln va reunir al seu consell que es va mostrar partidari de cremar-lo; al bisbe li va semblar una crueltat i va preferir dictar una cèdula d’absolució que va ser dipositada sobre el seu cos i d’esta manera tot va tornar a l’orde; la casuística del religiós arriba a plantejar-se si es pot absoldre un pecador després de mort.
Un altre cas és el d’un mort que s’apareixia i demanava que el cremessin perquè en cas contrari no podria descansar. Deu joves fornits es van oferir a tallar el cadàver en trossos; quan anaven a cremar-lo van decidir traure-li cor per a evitar que, com en el poema de Lucà, els mags pogueren fer de les seves, així, es van cremar les restes i tots van descansar. El cas de Catalina, al Perú, una noia de setze anys que va morir en greu pecat per haver comés sacrilegis. La pudor que desprenia el seu cos va obligar a traure-la de la casa el més aviat possible. Es van produir diversos fenòmens que van atemorir als presents: un cavall es va encabritar, es va escoltar l’udol d’un llop, es van trencar teules, una criada va rebre un cop en l’esquena i, als pocs dies, va aparèixer Catalina levitant i trencant atifells de la cuina. El relat va quedar obert i no s’indica quines mesures es van prendre.
Els vampirs no moren i la possibilitat d’escapar d’aquest destí és d’un atractiu insuperable; d’altra banda, la transgressió de les normes morals és també d’un atractiu enorme; en definitiva, Calmet va voler negar i va confirmar, va excitar, va obrir camins a un món apassionant.

Els Habsburg reconquesten el castell de Bram

A vegades per les seves parets volen les ombres allargades de ratpenats, però no per això el castell de Bran, al centre de Romania, hauria d'infondre més por que qualsevol altra construcció tan antiga, diuen que de l'any 1377. Ni aquests ratpenats són la prova definitiva que la fortificació va pertànyer, fa més de cinc segles, a Vlad Tepes, més conegut com a Dràcula, convertit després per la imaginació literària de Bram Stoker en un temible comte vampíric. Però amb vampirs o sense, el castell de Bran, a prop de la ciutat de Brasov, té molta història, a la qual s'ha afegit una nova pàgina.
L'Estat romanès va firmar ahir un document que segella la devolució definitiva de l'alcàsser, en un acte protocol.lari que tindrà lloc el dia 1 de juny vinent, als hereus dels seus propietaris fins que el Govern comunista el va expropiar el 1948. La població local havia regalat la fortificació, situada entre les regions de Transsilvània i Valàquia, construïda per frenar els turcs otomans, en els anys 20, a la reina Maria, que el va deixar després a la seva filla, la princesa Ileana.

Infància als passadissos
Dominic d'Habsburg-Lothringen tenia llavors 8 anys i passava la seva infància als passadissos, les escales i les habitacions que tanta por feien als visitants, temorosos de trobar-se allà amb els vestigis del comte Dràcula. Ara, Dominic, nét de la reina Maria i fill d'Ileana, és un arquitecte establert a Nova York que haurà de supervisar la conservació de Bran. "Tinc molt bons records dels anys que hi vaig passar. Per a mi, recuperar el castell és molt important i emotiu", va manifestar l'arxiduc quan fa tres anys una nova llei va iniciar la devolució als hereus legítims.
L'acord entre les dues parts va ser que l'Estat gestionaria el castell durant tres anys més, termini que acabarà el dia 1 de juny. Mentrestant, Bran seguia rebent mig milió de visites anuals al seu castell museu, turistes atrets pel reclam de Dràcula malgrat que tant la població com els propietaris han intentant desempallegar-se, infructuosament, de la idea equivocada que hi va residir un dels personatges més temuts i mítics de la ficció. Segons els historiadors, Vlad Tepes no va trepitjar mai el castell de Bran, tot i que alguns sostenen que hi va passar unes nits.
Tampoc devia tenir gaire enyorança Dominic d'Habsburg (que durant dècades no va poder tornar a Romania), perquè des que es va fer pública la devolució als Habsburg (Dominic comparteix l'herència amb les seves germanes, Maria Magdalena Holzhausen i Elisabeth Sandhofer) la família l'ha posat unes quantes vegades a la venda. El comtat de Brasov es va negar a pagar els 60 milions d'euros sol.licitats i sembla que el magnat rus Roman Abra- móvitx, propietari del Chelsea, va estar a punt d'adquirir-lo per 50 milions.
Finalment, els Habsburg van haver de desistir de la seva venda, encara que la pregunta és quin ús donaran al castell quan finalment el dia 1 de juny rebin les seves claus. No els ha acabat d'agradar mai la fama draculiana del castell, però són conscients que és difícil, si no impossible, canviar la història. Tant hi fa que sigui fictícia.

Edwin Winkels, El Periódico de Catalunya

Romania renuncia a Dràcula com a icona per apromocionar el turisme

La llegenda és mítica, cèlebre, gloriosa. Si el mite del comte Dràcula fos americà fa temps que comptaria amb un circuit turístic i un parc d'atraccions on a un li podrien xuclar la sang. Però els romanesos no volen sentir parlar de la llegenda, ni del sanguinari comte, ni dels seus empalaments, tot i els intentes de fer-hi el parc temàtic..El rebuig arriba a un punt en què el Govern de Romania ha desestimat que el mite de Dràcula es converteixi en la marca del país per promocionar el turisme, perquè pels romanesos no té cap valor simbòlic i els sembla una cosa tètrica i més aviat denigrant.
Desestimada la possibilitat de promocionar Romania a través del comte Dràcula, el Ministeri de Turisme romanès ha convocat un concurs d'idees entre empreses publicitàries de tot el món per promocionar el turisme. Descartada la llegenda, els experts s'han posat a cavil.lar en missatges sobre els majestuosos tres braços del delta del Danubi, els impertorbables monestirs moldaus, les cases senyorials de Bucarest i els balnearis del mar Negre.
Sigui com sigui, la imatge de Romania, Transsilvània especialment, està lligada al comte Dràcula. Cada any visiten Romania uns nou milions d'estrangers. A l'igual que els britànics i espanyols, els catalanòfons se senten molt atrets per el tema de Dràcula.

ALS JÓVENS ELS AGRADA LA SANG?

La fórmula de l'èxit: relats que mesclen el sobrenatural, l'amor, quelcom de transgressió i, segons el cas, d'acció. La indústria de l'entreteniment troba en els adolescents un terreny abonat per a injectar sang nova al vell subgènere de vampirs Encara que coste imaginar-ho, va haver-hi un temps en què Dràcula també va ser jove. Com ho són les legions de seguidors adolescents i preadolescents de pel·lícules, sèries de televisió, novel·les, còmics i inclús jocs de rol que han sorgit en les últimes dos dècades i que tenen, almenys en aparença, als vampirs com a protagonistes. Dos dècades o més de vampirisme per a adolescents que amb la publicació del llibre Crepuscle - i la seua posterior versió per a la gran pantalla, estrenada amb gran èxit de taquilla a la tardor passat- han arribat en els últims temps al seu zenit. És cert que la producció de cinema i literatura de terror per a jóvens ve de lluny, però ara els bevedors de sang estan guanyant decididament terreny als assassins psicòpates. Quina és la raó? Als adolescents els agrada la sang?
La següent escena - amb algunes variacions en el guió- està succeint en moltes llars del Regne Unit i els Estats Units. Un grup de xiquetes, que eixe dia dormen juntes a casa d'una d'elles, s'allunyen de la vista dels pares de l'amfitriona. Recorren la casa fins a trobar una habitació que tinga un espill gran en una de les parets. Apaguen les llums i encenen els ciris d'un canelobre.
En silenci i tremolant de por, se situen en cercle prop de l'espill. Comencen a girar al voltant de si mateixes. Quan han donat ja algunes voltes, comencen a pronunciar un nom en murmuris: "Bloody Mary" (Mary la Sagnant).
Cada vegada que la volta les porta a mirar l'espill, augmenta el volum de la invocació. Al final, la seua crida es convertix en un crit: "Bloody Mary!, BLOODY MARY!, ¡¡BLOODY MARY!!!". El terror les invadix, perquè saben que quan pronuncien eixe nom tretze vegades en l'espill apareixerà… Este ritual, molt estés en el món anglosaxó, ha sigut objecte d'estudi per part d'antropòlegs i altres estudiosos del comportament humà. Les xiquetes preadolescents - que solen ser les que més ho practiquen- creuen que seguint-ho apareixerà en l'espill un rostre ensanguinat que els farà disfrutar d'una experiència esglaiadora.
Les investigacions sobre este aborronador joc se centren a vegades en l'aspecte històric: com una reina com Maria Tudor, que va ajusticiar a centenars de persones per motius religiosos, acaba convertida en "Bloody Mary". Altres vegades, l'estudiós es deté a parlar del simbolisme dels ciris o els espills com a portes d'entrada al més enllà. Però, curiosament, pocs treballs analitzen la part més paradoxal d'este ritual: l'atractiu morbós que la sang pot exercir inclús en la infància… serà perquè els seus autors tenen por de convertir-se en víctimes d'eixa seducció, com li ocorre a la investigadora Helen Lyle, protagonista de la pel·lícula Candyman?
El tabú de la sang és un dels més arrelats en el ser humà. La prohibició cultural del seu contacte té, inclús, un correlat físic: moltes persones es desmaien al veure.
Però - potser precisament per eixa dificultat que tenim per a tractar-la amb normalitat- des d'antic s'ha usat com a símbol de força i persuasió. Es coneixen ritus i pactes de sang en moltes cultures de l'antiguitat i hi ha gran quantitat de religions que demanen als seus fidels que beguen el fluid vital dels seus déus.
Al llarg de la història, molts mites han usat esta capacitat de seducció dels sers ensanguinats. Des dels que narren històries de l'home llop rural fins als quals estudien a l'assassí en sèrie més urbà, tot el conta-contes creen - a vegades sense adonar-se, altres de forma voluntària- personatges de llegenda que tenen un factor comú: la seua proximitat amb el líquid roig.
Però potser el ser irreal que millor partit ha sabut traure d'este erotisme siga el vampir. Des que Bram Stoker va convertir el grosser buscador de vísceres de les llegendes balcàniques en un elegant no mort, milions de persones han fet aparèixer vampirs en els seus somnis amorosos. Va fer falta un lleuger toc romàntic per a transformar una criatura de malson en un personatge atractiu. Perquè el substrat estava ací: ni més ni menys que l'atractiu de la sang.
El líquid vital atrau pel mateix que ho fa qualsevol aspecte de la nostra experiència sobre el qual recau un tabú. En un principi, ens crida l'atenció per simple curiositat. No és casualitat que el joc de "Bloody Mary" es practique més sovint entre els nou i els dotze anys. Eixa és l'època vital que molts psicòlegs denominen "edat de Robinson". En este període els xiquets busquen satisfer la seua necessitat d'emocions a través d'experiències estranyes. És habitual veure jugar en la foscor, exposar-se a sers vius que temen o representar papers de malvats. Són formes segures d'obtindre plaer alliberant al mateix temps l'ansietat que els produïxen els seus pors ancestrals. I, sobretot: és una forma d'acostar-se a allò que els crida l'atenció precisament pel seu halo de prohibició.
Després, a mesura que anem creixent, la curiositat es transforma en atractiu eròtic. L'adolescència és l'època en què aquells que estan en mons prohibits es convertixen en objecte de desig.
L'erotisme adolescent necessita desconeixement i indefinició. Les seues sensacions es basen en la incertesa cognitiva. En eixa edat, és millor no estar segurs de res sobre l'altra persona: així és més fàcil omplir els buits amb qualitats mítiques. La inseguretat és essencial en eixe tipus de passió: l'altra persona és una desconeguda cada instant. Hi ha zones fosques d'eixe individu que atrauen però que no se sap el que contenen. La seua pertinença a altres mons (el dels bevedors de sang és un exemple d'això) és quelcom que ho convertix en cridaner, en fascinant. I ja se sap: l'atractiu d'una persona en eixa edat es basa en el seu caràcter únic, especial. Si algú aconseguix parèixer distint, farà créixer de forma notable el seu poder de seducció.
En totes les èpoques hi ha hagut una gran quantitat de jóvens fascinats pels personatges sanguinaris. Els romanços de cecs amb crims cruents narrats de forma detallada eren seguits en l'edat mitjana per multitud d'adolescents. L'èxit de la sanguinària narrativa de terror gòtic (El castell d'Otranto, Melmoth l'errabund, El monjo…) a finals del segle XVIII va ser en gran part degut al seu calat entre la joventut. En els últims anys, fenòmens com el de la sèrie televisiva Buffy Caçavampirs, las pel·lícules Des del Crepuscle fins a clarejar, Underworld o Jóvens ocults,o les sèries literàries del tipus de les d'Anne Rice - amb les seues Cròniques Vampíriques encapçalades amb Entrevista amb el vampir- o la recent Crepuscle de l'escriptora Stephenie Meyer demostren que l'atractiu de la sang en eixes edats seguix - i de quina manera- vigent.
Probablement el tabú de la sang romanga vigent mentres el ser humà no transforme radicalment la seua fisiologia. Mentres açò siga així, els jóvens de tot el món s'acostaran al fluid roig a la cerca de noves experiències. Posar un peu en altres mons forma part d'eixa malaltia a què anomenem joventut, que, per sort - o per desgràcia-, es cura amb el temps. I és quelcom sa sempre que es mantinga l'altre peu posat fermament en este món.

En les tenebres o en el núvols?
Un xicotet percentatge de persones, tal vegada un tres o un quatre per cent, tenen una forma de ser que alguns psicòlegs denominen "personalitat fantasiadora". Són individus sense patologia psiquiàtrica i ben adaptats socialment que, des de la infància, disfruten d'un món de fantasia paral·lel al món real. Quan són xiquets, per exemple, tenen companys de jocs tan reals com els companys de carn i ossos. I un dels moments més emotius de les seues vides és aquell en què descobrixen que els adults són incapaços de veure… Després, durant la joventut, este tret de personalitat s'accentua. Sovint estes persones es convertixen, per un instant, en personatges dels llibres que lligen o pel·lícules que veuen. Deixen de ser elles mateixes i entren en una història que viuen fins al detall: olors, sabors, tactes… En la seua memòria es mescla el fantàstic amb la realitat. El seu autocontrol corporal a l'hora d'entrar en el seu món de fantasia és sorprenent: ritme cardíac, pressió sanguínia i temperatura de la pell responen a allò que viuen en la seua fantasia. Reviuen els records amb una memòria auditiva perfecta; amb les mateixes visions, olors, sons, impressions tàctils i emocions de l'experiència original. En la maduresa, esta propensió a la fantasia roman íntimament en molts individus. En una investigació realitzada amb dones que tenien este tret de personalitat, tretze de les vint interrogades havien tingut alguna vegada els símptomes d'un fals embaràs. I això només era un exemple de la intensitat amb què podien viure sensacions imaginàries. No obstant això, el gaudi d'esta habilitat és difícil d'entendre per als altres. Per això, en adonar-se que són diferents, estes persones deixen de comentar este tipus d'experiències quan arriben a la maduresa. Moltes vegades no compartixen estos "viatges secrets" amb ningú, ni tan sols amb els sers reals més pròxims. Eixa és una de les raons per les quals comencen a oblidar les seues fantasies. En la maduresa, el record depèn més del suport social: moltes vegades ens recordem més del que la gent ens conta que hi ha ocorregut que de la nostra pròpia imatge. Les fantasies, al no ser compartides, són històries difícils de memoritzar. De fet, quan es parla d'este tema, la reacció de moltes persones és d'incredulitat. "Jo no pensava en eixos temes quan era jove", diuen. S'adduïxen altres raons perquè perdem de vista estos mons ficticis. Potser les fantasies complisquen un paper de bestreta del futur: ens ajuden a visualitzar objectius i a saber a on volem anar. A mesura que arriba la maduresa esta funció és menys important: ens centrem més en el present i menys en el futur. A més, una altra funció d'estes fantasies és ajudar-nos a eixir de la rigidesa de plantejaments. I en l'edat adulta, quan veiem la vida des del possible, deixa de ser important l'impossible. Madurar és adaptatiu. Però no hem d'oblidar que, en determinada edat, ens va resultar útil pensar l'irreal per a eixir-nos del rutinari i trencar tabús com el de la sang.

Sang elegant
Estem a Belgrad, l'any 1732. Falten més de 150 anys perquè Bram Stoker, amb la seua novel·la Dràcula, popularice la figura del vampir com un personatge fascinador, elegant i amb un gran component eròtic. Ací, a Belgrad, les coses són més dures. S'està desenterrant el cadàver d'un suposat vampir. I esta és la descripció que ens deixa algú que va estar present: "S'inclinava cap a un costat, tenia la pell fresca i rubicunda, les ungles llargues i espantosament torçudes, la boca xorrant sang del banquet de la nit anterior. Van clavar una estaca en el pit del vampir, que va emetre un terrible alarit mentres de la ferida brollava la sang en abundància. Després van cremar el cos, que va quedar reduït a cendres". La idea del vampir és molt antiga i amb el pas del temps ha anat arreplegant elements de diversa procedència. La por de ser soterrat viu o l'existència d'una secta de persones diferents a la resta són, per exemple, part de la tradició de moltes cultures. Però el que més caracteritza a este ser no-viu-i-no-mort és la seua peculiar fisiologia. El seu cos i la seua bioquímica li permet proeses impossibles per a nosaltres. És fàcil pensar que darrere de la llegenda del vampir es troba la dificultat del ser humà per a acceptar la seua esclavitud fisiològica, la seua carnalitat. De fet, la ràbia podria ser l'origen més immediat de la llegenda del vampir. Molts estudis assenyalen que hi ha un gran paregut entre els símptomes del vampirisme i els de la ràbia. La gran epidèmia d'esta malaltia que va assolar Hongria en el segle XVIII va poder ser l'origen de l'eclosió del mite. Les coincidències són moltes: esta patologia s'estén en gran part a causa dels rates penades. Les víctimes mostren sang liquada temps després de la seua mort, per la qual cosa no és res estrany que els suposats vampirs, al ser desenterrats, la segreguen encara per la boca. A més, els malalts no suporten ni els espills, ni la llum, ni l'aigua - per això la malaltia es coneix també com a hidrofòbia-. Quan estan davant d'estos elements temuts, xerriquen les dents i emeten sons estranys. La ràbia, a més, provoca insomni i pot produir episodis d'hipersexualitat. "Perquè la sang és vida", es diu en el Levític. No podem negar que tot el que som prové d'un substrat fisiològic. Però sí que podem - sobretot a certes edats- mitificar el que en el seu origen era la simptomatologia d'una malaltia. I convertim l'aversió física a certs elements en simbolisme del més enllà, l'hipersexualitat elemental en erotisme fascinador i la necessitat de sang sana la transformem en anhel romàntic per una altra persona.

Crepuscle
L'escriptora Stephenie Meyer assegura que va tindre la idea d'escriure Crepuscle durant un somni. I probablement es tracte del somni més rendible de la història, perquè dels llibres que componen la sèrie, encara inconclusa i que va començar a publicar-se en el 2005, s'han venut, segons algunes fonts, més de 17 milions d'exemplars en tot el món. Esta combinació de sang, amor adolescent i recaptació multimilionària, va donar el bot a les sales de cine el passat any. I el resultat va ser encara més contundent: en la primera setmana en cartell, la pel·lícula (imatges inferiors) havia reunit ja un poc més de huitanta milions d'euros. Fins hui, la cinta ha reportat uns ingressos de quasi 300 milions d'euros, i això explica que, a pesar de la crítica - que l'ha qualificat com High School Musical dels vampirs-, ja s'estiga rodant la segona entrega d'esta sèrie, Lluna Nova,que serà estrenada durant este mateix any. La fórmula de la primera entrega? Una mortal de 17 anys i un jove (tot el jove que pot ser un vampir) s'enamoren, i ja se sap que la relació entre una adolescent i un no mort no sempre és fàcil...

Luis Muiño. Psicoterapèuta. ES, Estilos de Vida, núm 27, La Vanguardia, 21 de març de 2009.