Popurris amb zombis i vampirs

Popurris (mashups). Això és el que es planteja el cine americà per a alguns dels seus projectes cinematogràfics. Monstres, personatges històrics, clàssics de la literatura més seriosa o estrelles de rock es donen cita en uns còctels verdaderament inusuals, també coneguts amb el nom de popurris, que arribaran a les nostres pantalles en pròximes temporades.

Mick Jagger contra els Beatles

I si els Beatles hagueren sigut uns zombis que van aprofitar la seva fama per a menjar-se els cervells dels seus fans? Això és el que ha pensat Alan Goldsher, l’autor de la novel·la gràfica Paul is Undead: The British Zombie Invasion (Paul és un no mort: la invasió zombi britànica). En el seu intent per anar més enllà del deliri, el llibre converteix a Mick Jagger en un caçazombis i a Yoko Ono en una ninja.

El llançament d’aquesta ha creat suficient rebombori com perquè els productors Michael Shamberg i Stacey Sher, responsables de Pulp Fiction, ja hagin comprat una opció per a portar-la al cinema. Es fan apostes sobre el possible càsting de tan coratjosa cinta. 

Abraham Lincoln, caçador de vampirs?

El popurri no coneix límits. No es respecta ni als presidents dels Estats Units. Aquest és el cas d’Abraham Lincoln, que es convertirà ni més ni menys que en un caçavampirs a Abraham Lincoln, Vampire Hunter, un projecte en què veurem dos cineastes que cotitzen alt al Hollywood actual: el director Estafar Bekmambetov, responsable de Wanted (Perseguit), i Tim Burton, en aquesta ocasió en labors de producció.

El film és l’adaptació de l’obra homònima de Seth Grahame-Smith, autor expert en el gènere del popurri i responsable d’un dels èxits literaris d’aquest tipus de potatges: Pride and Prejudice and Zombies (Orgull i prejudici i zombis), peculiar barreja dels personatges creats per Jane Austen i no morts. 

Jane Austen zombificada

La moda de les combinacions inusuals ja no és cosa de frikis i produccions de sèrie B. Així ho demostra l’adaptació cinematogràfica Orgull i prejudici i zombis que compta amb un director com David O. Russell, responsable de la prestigiosa Tres reis. Per si això fos poc, la protagonista d’aquest projecte és ni més ni menys que una estrella de la importància de Natalie Portman, que es posarà en la pell d’una aguerrida Elizabeth Bennet, una dona que, més que lluitar contra les convencions de l’Anglaterra victoriana, haurà d’estar llesta per a defensar-se d’una plaga de zombis. Shakespeare i Stoppard tampoc en queden lliures.

 Rosencrantz i Guildenstern, els populars personatges secundaris d’Hamlet que van ser protagonistes d’una obra del dramaturg Tom Stoppard, també han tingut la seva particular barreja cinematogràfic. Rosencrantz and Guildenstern are Undead (Rosencrantz i Guildenstern son no morts), dirigida per Jordan Galland, intenta establir connexions entre els vampirs, Hamlet i el Sant Grial en clau de comèdia independent.

Com ja s'ha dit , gran part de la “culpa”, d’aquest tipus de febre la té Seth Grahame-Smith, un guionista i escriptor que s’ha convertit en l’adalil del gènere amb Orgull i prejudici i zombis i Abraham Lincoln, Vampire Hunter.

Basat en un text de Julio Vallejo a La Información.com

Cinema de vampirs en català, al Màgic

Els vampirs de les pel·lícules Crepuscle i Lluna nova parlen en català al Megacine Badalona, al centre comercial Màgic. El primer film es podrà veure aquest diumenge a un quart d'una i el segon arribarà el pròxim 20 de juny a la mateixa hora. Les projeccions es faran arran de l'acord de col·laboració amb el Centre de Normalització Lingüística de Badalona i Sant Adrià per promocionar el cinema en català. Els vals de descompte, que ofereixen un preu reduït de 3,50 euros per entrada, s'han repartit a l'alumnat de 5è i 6è de totes les escoles i als instituts de Badalona i Sant Adrià. Els vals també es poden baixar dels webs www.cpnl.cat/badalona i www.cpnl.cat/santadria. També es poden obtenir a les oficines del CNL a Badalona i Sant Adrià.

El Punt

Mor Michael Pataki, un dels vampirs de la pantalla dels 70

Un dels vampirs de la pantalla dels '70, Michael Pataki  (n. 1938, Ohio) va morir de càncer el passat 15 d’abril als 72 anys. Havent debutat com a extra a Ten north Frederick, va ser a través de l’àmbit escènic que va aconseguir la suficient reputació com per a accedir a rols antagònics o bé directament de vilans en la pantalla. El cine fantàstic va recórrer a la seua figura enigmàtica en títols com Dream no evil (1970), The Return of Count Yorga (1972), The Baby (1973), Bat People (1974) i, especialment, Grave of the Vampire (1974), on va encarnar al sinistre Caleb Croft, un nosferatu que s'enfronta amb el seu fill  semivampir William Smith. Més tard va encarnar un descendent del Comte Drácula en el gens  memorable Dracula's Dog (1978). Els fans de Star Trek el recordaran pel seu personatge Korax, un klingon, a l’episodi The trouble with Tribbles (1967).

Cinemanía núm. 211.

Sant Francesc, entre vampirs

El IV duc de Gandia apareix en un quadre de Goya en la pel·lícula 'Crepuscle. Lluna Nova', del director Chris Weitz.

Sant Francesc de Borja, el IV duc de Gandia i patró de la ciutat, té el seu segon de glòria en la gran pantalla internacional. No per l’obra d’un miracle, lògicament, sinó pel seu debut en la taquillera pel·lícula de vampirs 'Crepuscle. Lluna Nova', un fenomen de masses entre adolescents.

Esta cinta de producció americana, dirigida per Chris Weitz, oferix una imatge del quadro que va pintar Francisco de Goya en 1788 i que es titula 'San Francesc de Borja i el moribund impenitent'. En ella, el jesuïta de Gandia porta en la mà un crucifix i pareix estar realitzant un exorcisme a un home que agonitza en el seu llit de mort.

La tètrica escena, molt apropiada en una cinta de terror, apareix al principi del film, quan la jove protagonista, Bella Swan, està sent curada d’una ferida sagnant en un despatx pel vampir bo Carlisle Cullen. Precisament en eixe moment, l’objectiu de la càmera es dirigix a uns quadros de Goya, entre els quals destaca el del IV duc de Gandia.

En l’obra, Francesc de Borja intenta convèncer agitant el crucifix a un moribund perquè confesse, mentres que uns sers grotescos, probablement dimonis, esperen fer-se amb la possessió de la seua ànima. Esta és una de les primeres ocasions en què apareixen en l’obra de Goya eixes figures monstruoses que més tard seran freqüents en moltes de les seues composicions pictòriques i també en els seus gravats.

El quadre de Goya

Esta obra va ser encarregada al pintor per part dels ducs d’Osuna, hereus del títol dels Borja, per a decorar la capella de Sant Francesc en la Catedral de València. La pintura reflectix molt bé el poder curatiu que el duc va emprar amb les seues pregàries exorcitzadores, segons apunta l’historiador Ximo Company en el llibre 'Francesc de Borja. Sant i duc de Gandia'. La segona part de 'Crepuscle' és un autèntic èxit.

L’única cosa que es pot lamentar és que pocs espectadors s’hauran donat compte que entre els sers fantàstics que s’alimenten de sang apareix el llenç de Sant Francesc de Borja.

Tot això, just en el moment en què s’està celebrant el V Centenari del Naixement del patró de Gandia. Respecte a la iconografia del duc, l’historiador Wifredo Rincón, en un congrés internacional celebrat recentment sota el títol 'Francesc de Borja i el seu temps: política, religió i cultura en l’Edat Moderna', assenyala que la dita iconografia, en el panorama artístic espanyol, és «sorprenentment escassa, a pesar de ser un personatge de gran rellevància".

Rincón, comissari de l’exposició sobre Borja que s’exhibix en el Museu de la Ciutat de València diu que la iconografia de Borja es reduïx a dos espais: a les cases de la Companyia de Jesús, on hi ha "abundant" iconografia del sant i a València, especialment a la capital a Gandia i Llombai.

Zoa Sanz. Las Provincias

Troben a Moràvia la tomba d’un vampir mil·lenari

Lluny de la imatge literària i cinematogràfica del vampir, en l’Edat Mitjana eren considerades com a tals persones amb deformitats físiques. En vida se’ls tenia por i una vegada morts els seus veïns tractaven d’assegurar-se de que no tornaren del més enllà prenent mesures, com menys, curioses.

En l’Edat Mitjana, qualsevol persona amb algun defecte físic com el ser geperut, tindre les articulacions corbades, la cara deformada o el crani prolongat, era susceptible de ser titllada de vampir.

El recent descobriment de la tomba d’un d’estos sers en el que va ser un important assentament del segle IX en l’Imperi de la Gran Moràvia ha alegrat als arqueòlegs que treballaven en la zona, proporcionant-los un ric material d’estudi.

Segons recull el web de Ràdio Praga, la tomba ha sigut localitzada en el tossal de Modrà, prop d’Uherské Hradistě, on des dels anys 50 es realitzen excavacions científiques.

El cap del departament arqueològic del Museu de Moràvia Eslovaca d’Uherské Hradistě, Miroslav Vaskových, apunta que a estos vampirs se’ls temia i fugia en vida i que era conegut que els seus veïns, a la seua mort, feien tot el que es puga per a evitar una hipotètica resurrecció i que s’aparegueren en els seus llars espantant-los. No és que estos sers es dedicaren a xuplar sang, però sí es pensava que podien atraure grans mals.

La importància del descobriment de l’anomenat 'vampir de Modrà' radica en el fet de que ve a confirmar el que la creença popular donava per segur, al marge de la novetat que puga aportar una vegada concloses les investigacions.

Segons Ràdio Praga, la fossa de la tomba del vampir va ser cobert amb pedres perquè no poguera eixir i que estes al seu torn van ser cremades per l’efecte purificador que se li atribuïa al foc. A més, el cos del difunt es va ficar en un espai de només 30 centímetres de profunditat "perquè se sentira incòmode" i se li va esclafar la cara amb una pedra, una altra pràctica habitual amb què es castigava estos individus després de la seua mort. Soterrar-los lligats o atrapats en un cep de campanya també entrava entre el normal en aquella època.

Una cosa més sobre el 'vampir de Modrà': possiblement es tractara d’un xiquet, perquè les primeres investigacions no consideren que este individu mesurara més de 1,30 metres.

Basat en una notícia d'Ecodiario

L’erupció del Tambora va provocar el fred estiu en què es van escriure 'Frankenstein' i 'El vampir'

Va ocórrer abans de que existís la consciència planetària o la preocupació pel canvi climàtic. 1816 ha passat als annals d’Europa com l’any sense estiu, pel fet que en l’altra punta del món, a Indonèsia, va esclatar el volcà Tambora. Els efectes: un estiu amb un temps de gossos i pluges abundants. Els que llavors estiuejaven ho van resoldre com van poder. Un grup d’amics, reunits en una vil·la de Suïssa, van matar el tedi inventant històries de por. D’aquell repte intel·lectual va nàixer 'Frankenstein',de Mary Shelley, i El vampir, de John Polidori.

Sumbawa és una illa indonèsia que mesura 280 quilòmetres de cap a cap. Al nord està el volcà Tambora. Entre el 10 i l’11 d’abril de 1815, la caldera va explotar amb una virulència espantosa. Abans de l’episodi, la muntanya s’alçava 4.330 metres sobre el mar; després, 2.850. En 24 hores es va generar un núvol de cendres que va tapar el sol dos dies i que es va expandir per mig milió de quilòmetres a la redona. Va haver-hi tsunamis (curiosament, hui l’illa és el paradís dels del que fan surf per les seves onades), van morir desenes de milers de persones i es van arruïnar les collites; en l’illa i una altra propera es van registrar milers de defuncions per fam. Les postes i eixides de sol van adquirir tonalitats purpúries.

Aquest efectes es van prolongar fins a 1816, i se’l va conèixer com l’any sense estiu per les baixes temperatures i les constants precipitacions. Per als europeus, el clima no era el problema principal, sinó com organitzar-se després de les guerres napoleòniques. Però als que estiuejaven se’ls va espatllar la festa. Per exemple, als inquilins de Vil·la Deodati, en Ginebra. Al juny van coincidir allí el poeta Lord Byron i el seu amant Claire Clarement; el també poeta Percy Bysshe Shelley i la seva esposa, Mary Wollstonecraft; i el metge personal del noble, John Polidori. La nit del dia 16 estaven en el casalot sense poder posar un peu fora perquè estava caient una pluja torrencial. I a Byron se li va ocórrer una forma de matar el temps que estava alterat per un volcà indonesi: els va llegir històries alemanyes de fantasmes. Després, va proposar als seus companys escriure la narració més terrorífica possible.

La collita va ser fructífera. D’aquella nit retallada per la tempestat van nàixer criatures que han transcendit al temps. Mary, que ha passat a la llibres de literatura amb el cognom del seu marit, Shelley, va inventar a Frankenstein; el monstre tornat a la vida.

I Polidori va donar vida a un relat que es va anomenar 'El vampir'. Per cert, Polidori i Byron no s’engolien i el noble el menyspreava. Va tindre malament final, quasi tant com el protagonista del seu conte: es va suïcidar ingerint àcid prússic. Va ser un home desgraciat, a què tant Byron com Mary Shelley anomenaven "el pobret Polidori".

1816 va ser l’any sense estiu i el mal temps va fer aguditzar l’enginy. El pintor Turner ho va reflectir en algunes de les seves obres, i el mateix Byron li va dedicar un poema a tan estranya climatologia:

Vaig tenir un somni, que no va ser un somni / El sol s’havia extingit i les estrelles / vagaven a fosques a l’espai etern / Sense llum i sense rumb, la gelada terra / oscil•lava cega i negra en el cel sense lluna / Va arribar l’alba i se’n va anar / I va arribar novament, sense portar el dia / I l’home va oblidar les seves passions / en l’abisme de la desolació.

Amb semblant temps, no és estrany que els fills d’aquell estiu marcat per un volcà indonesi foren 'Frankenstein' i 'El vampir'.

La Vanguardia, Santiago Tarín

Els vricolacs o vricolaques grecs

El vricolac anomenat de vegades Vorvolac, és un tipus de no-mort grec comparable al vampir eslau.Le paraula Vrykolakas prové d'una paraula d'origen eslau, el vrkolak o vlkolak, en búlgar, vukodlak, que significa «llop» i «dlaka», que significa "pell". El terme defineix l’homellop. Aparentment, els conceptes d’home-llop i vampir s'han barrejat. A Bulgària, el terme designa avui un vârkolak com un vampir que té l'aspecte d'un llop. El contagi lingüístic també ha afectat el romanès.

Tradicionalment, els grecs pensaven que una persona es podia transformar en vricolaques després de la mort en resposta a un estil de vida sacríleg o a l'origen de la mort, una excomunió, el suïcidi, una inhumació en un terreny no consagrat, o el fet de menjar carn de xai que hauria estat ferida per un llop o un espectre. Alguns grecs pensaven fins i tot que un espectre es podria fer un vampir poderós després d'haver estat mort i conservaria aspecte del llop, els ganxos, el pelatge, i els ulls de la fera que posseïa abans.

Els vricolaques tenen les mateixes característiques que els vampirs dels Balkans. Se’ls troba ensangonats, però en la tradició popular grega, la criatura s’alimenta sobretot de la por i dels malsons que infligeix a les seves víctimes. El vricolac ofega les seves víctimes al llit o les escanya asseient-se sobre elles com ho fan els súcubes i els íncubs o els vampirs del folklore búlgar. Actua com un espectre causant epidèmies com la pesta, per exemple, i el pànic en les comunitats. El vricolac pica a les portes de les cases, crida pel nom als residents, però ha de ser convidat a entrar per poder cometre les seves malifetes. Si no rep cap resposta la primera vegada, deixarà els habitants en pau. Si algú respon a la porta, aquesta persona morirà alguns dies més tard pels atacs molts cops indefinits del monstre; i es fa a són volta un vricolac. Existeix una superstició a Grècia que explica que no s’ha de respondre a un desconegut mentre no hagi picat a la porta.

Per acabar amb aquests monstres, s'ha de destruir el seu cos. Això no es pot fer més que el dissabte, és l'únic dia en què el Vricolac descansa a la seva tomba. Cal empalar-lo, decapitar-lo, desmembrar-lo i finalment cremar-lo. Amb la destrucció, les ànimes de les seves víctimes queden alliberades.

Vampirs exquisits

Encara que des del segle XVII el príncep Vlad —una mescla d’història i llegenda— havia conquistat la ploma de certs escriptors, i alguns contes sobre el personatge començaven a difondre’s per bona part d’Europa, no va ser fins a l’eclosió del romanticisme que el mític vampir va prendre autèntica carta de naturalesa literària. Goethe i Potocki, a més de molts altres poetes de li època, van incloure el vampirisme en les seues novel·les. Però actualment la més recordada de totes elles és “El Vampir”, de Polidori, sense cap dubte a causa que va ser engiponada alhora que el “Frankenstein”, de Mary Shelley, en el transcurs d’unes vacacions que passaven a Suïssa junt amb Lord Byron i Percy B. Shelley.

Este llarg període de gestació del personatge del Vampir guarda una gran similitud amb el del senyor Juan, perquè este també havia aparegut quasi d’incògnit en les cantigues gallegues medievals i va haver d’esperar diversos segles per a ser pres en consideració pels grans escriptors i expandir-se després pels territoris lingüístics de diferents literatures.

La veritat és que el Vampir assentava bé a l’estètica i a la ideologia romàntica, amb el seu gust pel medieval, amb les seues ruïnes prenyades de misteris, amb l’estremiment produït per la confluència del bell i del sublim esglaiador. Però no del tot, perquè el paisatge era connatural a eixe moviment artístic —basta recordar els olis de Friedrich o de Gericault— i el Vampir necessitava espais tancats, avencs sense llum.

Per tal raó, el Vampir va haver d’esperar quasi un altre segle per a trobar el moment adequat en que mostrar-se en tota la seua esplendor literària, quan Bram Stocker li va adjudicar el nom de Drácula en una novel·la d’arquitectura perfecta. Però Stocker no va treballar en el buit, sinó recolzat en un nou moviment pictòric que afonava les seues arrels precisament en el romanticisme, però preferia els interiors neogòtics als paisatges oberts: el Simbolisme. Moreau, Delville, Ensor, Klimt, i Munch, per citar als més rellevants seguidors d’este corrent artístic, havien trobat l’hàbitat perfecte per al monstre de les tenebres.

Afortunadament, els mites literaris no poden tancar-se en si mateixos. El seu propi caràcter de mite obliga els artistes a donar-los nova vida d’acord amb el canvi que porten les vicissituds dels temps. Tal cosa ha ocorregut sempre, i a tots els mites, i com més universals han sigut, més seqüeles han produït.

Una, de gran importància, s’anomena Lestat, nom que hi ha donat Anne Rice al seu propi vampir, quasi un altre segle després que el de Stoker. La immensa saga vampírica d’Anne Rice compta amb dotzenes de novel·les, però només tres mereixen alguna atenció, “Entrevista amb el Vampir”, “La Reina dels Condemnats” i “Lestat el Vampir”. Esta última és una autèntica obra d’art, d’un ritme trepidant i una anàlisi exhaustiva del món actual sota múltiples disfresses.

Per descomptat, el Lestat de Rice es fonamenta en un altre moviment artístic, el postmodernisme, que intenta ser suma i superació de tots els anteriors, manejant a un temps elements romàntics, simbòlics, realistes i de totes les avantguardes. Personalment, no tinc especial sintonia amb el postmodernisme, que em pareix un desori d’idees i sensacions, però sí el convenciment que Lestat donarà molt més que parlar del que ara podem imaginar. Per què? Perquè és un model nou. Enfront del Dràcula d’instints primaris, que s’alimenta per a la supervivència, corroït per la seua pròpia maldat, atroç i deforme, s’alça Lestat. Que li agrada viure en grans palaus, rodejat d’obres d’art, amic de les festes i dels oripells, orgullós de si mateix, bell, aficionat als mossos exquisits.

És precís fer menció, encara que molt succinta, dels cineastes. El “Vampyr” de Dreyer i el “Nosferatu” de Murnau són obres estèticament perfectes, però aporten poc de nou, com no siga una denúncia de la maldat del poder absolut. La “Entrevista amb el Vampir” de Jordà i el “Drácula” de Coppola seguixen el solc de Lestat i Drácula, però es limiten a ser superproduccions sense més afany que l’espectacle. Cas distint és el de Polanski, el del qual “El Ball dels Vampirs” trenca per sempre amb el vampir tradicional. I també el de Herzog, el “ del qual “Nosferatu” mostra els primers signes, tot i que encara molt lleus, d’un vampir sofisticat. Potser la influència d’ambdós en Anne Rice haja sigut més que anecdòtica.

Queda per saber quin tipus de vampir aportarà la literatura en els pròxims cent anys, però és segur que el model continuarà mutant i que, sens dubte, serà sorprenent.

Francisco Chaves Guzmán. La Lanza Digital

Stephen King es llança al còmic i crea un vampir sociòpata

El mercat dels xuclasangs està una mica saturat però encara queda espai i fam per als productes vampírics, encara més si darrere de l’últim, el còmic American Vampire, que Vertigo treu a la venda avui als Estats Units, apareix el nom d’un mestre del terror com Stephen King.

Els que troben tous els vampirs resplendents de la saga Crepúscle possiblement s’entregaran amb passió a les aventures d’un personatge dur com Skinner Sweet, el primer vampir del salvatge oest, que ha creat King. És un paio violent, un sociòpata en tota regla acostumat a viure als marges de la llei i lladre de bancs. L’autor d’El resplandor l’ha fet qualsevol cosa menys típic: la seva energia la treu del sol i entre els seus enemics es compten uns vampirs capitalistes.

King ja havia participat en el món de la historieta ajudant en l’adaptació de les seves Dark Towers, però aquest cop és responsable del guió d’una de les dues parts en què es divideix American Vampire. «Has de ser molt humil», va declarar a The daily beast en la seva única, per ara, entrevista sobre el còmic. «Has d’acceptar consells perquè és una forma de veure’hi i una nova manera d’escriure». Pels seus editors va saber que les bafarades per fer parlar els personatges són cosa del passat.

L’altra part d’American Vampire ha estat escrita per Scott Snyder, estrella en ascens de l’univers del relat curt, i se centra en Pearl Jones, una jove aspirant a estrella que recorre Hollywood i els seus bars secrets buscant una oportunitat als anys 20. Tant en aquesta part com en la de King, l’art és obra del brasiler Rafael Albuquerque, una altra fulgurant figura del còmic, que ha buscat el look Sergio Leone per a la part de King (en color) i angles i composicions que rememoren el cine mut per a la de Snyder (en blanc i negre).

Idoya Noain. El periódico de Catalunya

ANEM A... BUSCAR VAMPIRS

De l’aiguamoll de True blood a les platges "crepusculars". Sense oblidar els castells transsilvans o el Dublín de Bram Stoker.

Noi coneix noia. Noi té 104 anys i s’alimenta de sang. És la típica història de vampirs, però en la trilogia Crepuscle aquests no porten capa i en comptes de viure en castells transsilvans habiten arquitectures modernes del suburbi americà.

Milers de fans estan pelegrinant a les localitzacions dels llibres de Stephanie Meyer i les pel·lícules que han inspirat (la tercera, Eclipsi, s’estrenarà al juny). Fenòmens televisius com True blood o Cròniques vampíriques també alteren el mapa tradicional de caçavampirs, armats amb càmeres de fotos en compte d’estaques.

Ja no tot és Transsilvània en el vampiturisme, però, per molt cool que siguin els "ullalats" de nou encuny, Dràcula continuarà sent Dràcula. Heus ací una ruta per a criatures de la nit de avui i sempre.

01 Stephanie Meyer mai va estar aquí

L’autora de la saga Crepuscle va buscar en Google "el poble més plujós d’Amèrica" i va eixir Forks, Washington. La llar dels seus vampirs, a la península Olympic, havia d’estar sempre ennuvolat. Meyer, com la majoria dels seus 85 milions de lectors, mai havia posat un peu en esta anodina localitat fustera de 3.000 veïns que des de la publicació del primer best seller ha vist com es disparaven els seus visitants un 600%.

La Cambra de Comerç del poble té la furgoneta de Bella aparcada en l’entrada i s’han obert una dotzena de botigues de souvenirs, on es poden comprar des de claus de plàstic fins a l’anell de compromís de la prota. En els restaurants se servix Bellasagna o Bella Burgers; encara que els fans saben que el que cal demanar són raviolis de xampinyons en la trattoria Bella Itàlia (en el pròxim Port Angels), que és el que demana la parella vampir-humana en la seva primera cita.

Els que pitjor porten la marabunta de turistes són els discrets natius americans de la reserva Quileute (que en la saga es converteixen en llop), les terres sagrades de la qual travessen els autobusos d’adolescents.

Encara que Meyer va escriure sense veure Forks i les pel·lícules no es van rodar ací, el poble ofereix tours (per uns 20 euros) que es detenen, per exemple, en "la casa on haurien viscut els Cullen" (la més antiga del poble i actualment un pròsper bed & breakfast on, afirman, "es parla Crepuscle").

02 Silenci, es roda 'Crepuscle'

Per a rodar les pel·lícules de la saga Crepuscle, la productora va preferir recrear Forks i els seus voltants en uns quants pobles d’Oregon i en Pòrtland, que també s’han sumat a la crepusclemania. Hi ha un tour de tres dies que recorre localitzacions com el carreró (en el poble de Saint Helens) on Edward salva, una de tantes vegades, a Bella, o les rugoses platges i mil·lenaris boscos que apareixen en la pel·lícula. Les rutes també es detenen en els hotels i restaurants que van atendre a l’equip durant el rodatge per a escoltar de primera mà què menja Robert Pattison per a estar tan magnífic.

Els Cullen, la família vampírica del seu personatge, no habita un sinistre castell d’Europa de l’Est, sinó una moderna casa modular projectada per Jeff Kovel, de Skylab Architecture. L’edifici, situat en el boscós Forest Park de Pòrtland, s’obra al paisatge amb vitrines de sòl al sostre. Actualitzant el concepte plantejat per Lloyd Wright a la Casa de la Cascada, l’arquitectura juga amb les fronteres interior-exterior. A la realitat, la casa pertany a la família de John Hoke, director de disseny en Nike, que la va comprar als dos dies de posar-se en venda. Poc després d’aparèixer en una revista d’arquitectura, Hoke va rebre una telefonada del localitzador de Crepuscle.

El turisme crepuscular també ha arribat a Vancouver i la Columbia Britànica, on es van rodar parts de Lluna nova i Eclipsi. Per haver-hi, hi ha fins a un creuer temàtic que salpa de Seattle a l’agost.

Molt més prop, a Itàlia, els fans poden visitar el poble toscà de Montepulciano, que descansa sobre un tossal rodejat d’una muralla del segle XV. Toi i els seus múltiples atractius històrics, triomfen els tours diaris pels llocs en què Bella i Edward s’enfronten als poderosos Volteri, que vénen sent una mena de reis vampirs.

03 Postpunk en Whitby

Durant segles, les tempestats van fer naufragar vaixells sota els penya-segats de Whitby (York, Regne Unit). Un d’ells, la goleta russa Demeter, carregava en el seu bodega a un monstre. O almenys així ho va narrar Bram Stoker a la novel·la Dràcula, on descriu, tal com estan avui en dia, els 199 esglaons que va enfilar el vampir convertit en gos des del port fins al cementeri. L’anècdota ha convertit aquest encisador poblet de pescadors en meca per als gòtics britànics, que dues vegades a l’any, a l’abril i octubre, celebren el Whitby Gothic Weekend, un sarau de música postpunk i death-rock que faria que el refinat comte es recargolés a l’infern.

04 Vampirs 'minimal

Austeres fileres de blocs de tres pisos al voltant de jardins nevats. Minimalista, fred i opressiu, com l’estil del film sueca Deixa’m entrar, el suburbi d’Estocolm Blackeberg, on se situa l’elegant  pe·lícula de vampirs preadolescents, va ser construït per l’Estat als anys cinquanta. Un dels seus majors atractius (que apareix en la pel·lícula) és l’estació de metro projectada per l’arquitecte brutalista Peter Celsing el 1952.

05 Sobrevisquin a Vlad

En la primavera de 2009, Turisme de Romania va anunciar que Dràcula no seria la marca nacional. "Crec que el país pot ser representat molt millor per moltes altres coses", va dir la ministra, encara que va acceptar que el comte "és conegut en totes parts, i seria una pena que no l'utilitzàrem quan siga convenient". Així que... Dràcula sí, però poc.

A Transsilvània, no obstant això, porten anys explotant el mite per als turistes. En ciutats com Sighisoara o Brasov, les agències de viatges mesclen sense embuts la realitat històrica de Vlad l’Empalador amb la ficció icònica de Hollywood. És hilarant la crònica d’un d’aquets Dractours que Eric Nuzum fa en el seu llibre The dead travel fast (Els morts viatgen ràpid), que per cert arranca amb l’autor tractant de beure’s la seva pròpia sang, vomitant i sentint-se "com un idiota". "Cada vegada que passes un castell en l’autopista, el guia crida, 'Ey turistes, mireu, el castell de Dràcula!', i a ningú li importa, perquè estan de vacacions", narra l’autor.

En la web www.mysteriousjourneys.com hi ha itineraris avalats per la Societat Transsilvana de Dràcula. A www.rumania.es, ofereixen viatges de tres a set dies per tota Transsilvània (de 569 a 1.159 euros). Inclouen coses com participar en la matança d’un vampir, rebre una garlanda d’alls o conèixer un descendent del comte "que sembla lement jove per a la seva edat: 84 anys".

06 Castells de mal rotllo

En la part alta dels Carpats, les ruïnes del castell de Cachtice guarden una història terrible. Allí va viure Elizabeth Báthory a finals del segle XVI, batejada per la llegenda com la Comtessa Sagnant perquè va assassinar a unes 600 xicotes per a banyar-se en la seva sang i mantenir-se bella. La història va inspirar, entre altres, la mítica cinta de Jess Franco Vampirs lesbos. La visita al castell és gratuïta i es pot acompanyar d’una caminada d’uns 45 minuts pel muntanyós paisatge.

En el castell Orava va rodar Murnau moltes de les escenes de Nosferatu. La fortalesa, del XIII encara que reconstruïda en el XVII, pareix enfilar sobre la roca. Conté museus d’història, història natural i etnografia de la zona (costen uns cinc euros). El més demandat són les visites nocturnes, algunes de les quals -les "no tradicionals", segons la web oficial- giren al voltant del mite de Dràcula.

Però el que es considera el castell més bell d’Eslovàquia és el de Bojnice, on se celebra entre maig i abril el Festival Internacional de Monstres i Fantasmes. Acudeixen uns 50.000 turistes i altres tants ens malèfics.

07 Set criolla

Robert "ahhhh!" Pattinson encara estava en bolquers quan les adolescents de fa 15 anys sospiràvem amb Louis (Brad Pitt) i Lestat (Tom Cruise). "Al tornar a Nova Orleans, tan prompte com vaig oldre l’aire, vaig saber que estava a casa. Era dens, quasi dolç", diu Louis a Entrevista amb el vampir. La sensualitat del barri francès va servir la novel·lista Anne Rice, veïna de la ciutat, per a inspirar la seva saga vampírica. No obstant això, la relació de Nova Orleans amb el vodú i els no morts venia de molt abans, de quan es va fundar en 1718 com a colònia francesa, i segueix present en molts ritus pagans. La ciutat, que ofereix multitud de tours terrorífics, compta amb un prestigiós festival de cine especialitzat en el gènere (a l’octubre, aprofitant Halloween).

08 El jove Bram

El petit Abraham, Bram, Stoker era un xiquet malaltís. Va nàixer en 1847 en el número 15 de Marino Crescent, en el suburbi dublinès de Clontarf, i el van batejar en la propera església de Sant Joan Baptista. El nen va passar anys al llit, fins als set. "Era de natural reflexiu, i l’oci d’una llarga malaltia va permetre que els meus pensaments donaren els seus fruits", va escriure l’autor. Potser tant de repòs li fera fantasiejar sobre el son etern, potser el fet de ser el tercer de set germans l’espantés somiar amb monstres solitaris que maten a gent.

Ja curat, Stoker es va convertir en un jove atlètic i va acudir al preciós Trinity College, on va estudiar matemàtiques i filosofia. La universitat, la primera d’Irlanda, fundada el 1592, ofereix visites als seus edificis isabelins i victorians. Graduat amb honors, Stoker va seguir els passos de son pare i es va fer funcionari en el Castell de Dublín, experiència que inspiraria la seva primera novel·la, The duties of clerks of petty sessions in Ireland (Les obligacions dels escrivents en els tribunals de primera instància d’Irlanda).

Per a satisfer el cuquet de l’art escrivia crítiques teatrals en el Dublín Evening Mail. En una d’elles va elogiar l’actor Henry Irving, que el va invitar a sopar a l’elegant hotel Shelbourne (encara allà), on es va forjar la seva llarga amistat. Anys després d’independitzar-se en el número 30 de Kildare Street (on hi ha una placa commemorativa), Bram Stoker va decidir abandonar el seu Dublín natal per a anar-se’n a Londres a treballar amb Irving en el Lyceum Theatre.

Encara que no hi ha un tour pel Dublín de Bram Stoker, els que necessiten guia es poden apuntar al Ghost Bus (autobús fantasmal), en el que s’expliquen els orígens irlandesos de Dràcula.

09 Triangle en el poble

De la mà del creador de Dawson creix, han arribat les Cròniques vampíriques, la nova sensació televisiva entre els adolescents. Narra la lluita entre dos germans vampirs per l’amor d’una jove humana al poblet de Mystic Falls, que en realitat és Covington, Geòrgia. Fundat el1822, la seva arquitectura victoriana ha servit com a teló de fons per a pel·lícules de terror com Jason viu, Divendres 13 o Halloween. No obstant això, Covington és una localitat tranquil·la on la gent peta la xerrada en engronsadores en els porxos i exhibeix la seva amabilitat meridional.

10 Làpides victorianes

Les llegendes urbanes són el folklore de l’edat moderna, i a Londres, a principis dels anys setanta, es va forjar un mite: el vampir del cementeri de Highgate. L’assumpte va començar amb dos investigadors rivals del fets paranormals que van creure veure "quelcom" en el cementeri. Afegeixis al còctel un grup de satanistes dels setanta i adoni’s amb la premsa groga dels tabloides britànics. Tant es va inflar la història que un divendres 13 (de març de 1970), una horda d’espontanis es va plantar en el cementeri per a donar caça al vampir. Aquell mateix any, l’Hammer va rodar en Highgate una de les seves tantes pel·lícules de sèrie B protagonitzades per Christopher Lee: El poder de la sang de Dràcula.

Vampirs a banda, el cementeri és una joia victoriana, poblada d’arbres, enfiladisses salvatges i flors silvestres. Entre les seves tombes hi ha capelles estil Tudor, una galeria de nínxols que emula un temple egipci i làpides amb formes al·lucinants. Una és un lleó; una altra, un piano. No sabem si el vampir continua rondant el lloc; els que segur que romanen allí són el dissident rus Litvinenko (a què van enverinar amb poloni), els pares de Charles Dickens o el seu mort més famós: Karl Marx.

11 Claus de Chayanne

Per tota Llatinoamèrica triomfa la minisèrie Gabriel, amor immortal, en la que Chayanne és un vampir convertit a ser immortal fa 300 anys ni més ni menys que pel conquistador Francisco Pizarro, interpretat per José Luis Rodríguez, El Puma. La sèrie transcorre en l’actualitat i ha estat rodada a Miami, Puerto Rico, Roma i Venècia, però inclou flashbacks amb sacerdotesses inques i ritus asteques. De fet, el mite del vampir apareix en la cultura prehispànica abans que Pizarro, amb la forma de monstres com el tlahuelpuchi dels nahuas (que és sibarita i només come xiquets). Molt després, en el segle XX, va aparèixer l’infame xuclacabres.

12 Abans no-mort que senzill

Gavardines de cuiro fins als peus, capes, camises amb regalims, cotilles -amb randes victorianes o de modern vinil-. El vampir urbà té on triar. Pot anar clàssic o contemporani, més o menys recarregat. "Açò està de moda, tot tipus de gent porta roba rotllo vampíric", explica el dependent de la botiga madrilenya J. Canovas Gothic.

Per a lluir el modelet, el millor és dirigir-se a un club gòtic. En la botiga ens recomanen el nou KGB (els dissabtes a Papa Papa). Aquest mateix dia, la sala Wind es converteix en el 666 a ritme de The Cure o Dream Theatre, i la sala Flamingo s’enfosqueix per a convertir-se en el Dark Hole. A Barcelona, DJ Luismi meu i Lady Morte porten l’Undead Dark Club, on la música manté la "essència fosca i terrorífica". En el seu flyer de febrer apareix Vampira, personatge de culte dels anys cinquanta i estrella de Pla 9 de l’espai exterior, on són els extraterrestres els que ressusciten als morts.

Sexe, sang fresca i 'rock and roll

La sèrie True blood (Sang fresca) és molt més rock and roll que Crepuscle. Per a començar, humans i vampirs "ho fan" (molt i amb desenfrenament). La sang de vampir és droga amb què es trafica i els sers de la nit han eixit del taüt i conviuen obertament amb els veïns de la humida i calorosa Luisiana. Algunes localitats emblemàtiques del fictici Bon Temps es poden visitar en pobles com Clinton o Shreveport, on es troba la casa del vampir Bill (que era una plantació) i les mansions antebellum (anteriors a la guerra civil) típiques del Sud. Els llocs més impressionants, no obstant això, són el llac Bistineau i, sobretot, el llac Caddo, que apareix en els magnífics crèdits inicials de la sèrie sobre la sensual cançó Bad things (Cosas dolentes). El llac és un espai protegit i un dels majors boscos de xiprers del món. Hi ha multitud de tours per a explorar els seus sinistres amagatalls. El paisatge és inquietant: el típic baiou meridional, fangós, dens... en el que no cal molta imaginació per a creure en allò paranormal. No obstant això, la major part de la sèrie està rodada a Califòrnia. Per exemple, l’antivampírica Germandat del Sol s’allotja en la moderníssima Sky Rose Chapel de Whittier, una església projectada per l’arquitecte organicista Fay Jones, deixeble avantatjat de Frank Lloyd Wright.

Original de Patricia Gonsálvez a El Viajero