En ple segle de les llums, el gran filòsof Voltaire no podia explicar la raó per la qual encara es creia en vampirs, i al trobar-nos en els albors del segle XXI nosaltres podríem pensar que les paraules del filòsof segueixen tenint validesa.
Si bé el vampir és un personatge fictici, alimentat per la literatura i la indústria cinematogràfica, tampoc és estrany veure que es segueix investigant el tema d'una forma seriosa, apareixent nous estudis i publicacions.
El tema dels vampirs resulta molt atractiu a molta gent, potser per ser un mort vivent que es dedica a alimentar-se amb la sang d'altres mortals (primer entre la familia i després a qui se li trobi per davant), o perquè unifica dos elements que sempre han despertat el misteri i el simbolisme en l'home: El culte a la sang i la immortalitat.
Des de temps distants l'home ha tingut per sagrats tres fluids humans: la llet Materna, el semen i la sang. La sang com a energia vital, va haver de considerar-se com a sacra des que el primer home va trepitjar la terra, quan en aquells llunyans temps es comprovava que passava quan es perdia gran quantitat d'ella i va haver d'associar el dolor amb la perduda de la mateixa.
Per a diverses religions i creences aquest fluid tènia un caràcter especial, citant com a exemple la mateixa sang de Jesucrist que atorga la vida eterna; el concepte de Sang blava lligat a la noblesa; la puresa de a sang de Jueus i els milers de ritus pagans on es bevia aquest preat líquid per diverses raons.
A Amèrica alguns pobles menjaven la carn i bevien la seva sang dels seus enemics o parents, a fi de posseir i adquirir les qualitats que tenia el difunt en vida.
L'eternitat, ser immortal ha estat fins avui un dels majors anhels i misteris del ser humà, trobar la font de l'eterna joventut, retardar l'envelliment, qui no ha pensat i somiat en això.
Aquest somni d'aconseguir la immortalitat va lligat amb la por a la mort, no perquè pogués ser quelcom dolorós, sinó més que res per aquell temor al que es desconeix i a la disgregació. Com a exemple només hem de recordar a la cultura egípcia amb el seu afany de transcendir en el temps, la seva creació de mòmies i tècniques funeràries han intentat salvar aquests misteri.
Si bé el vampir és un personatge fictici, alimentat per la literatura i la indústria cinematogràfica, tampoc és estrany veure que es segueix investigant el tema d'una forma seriosa, apareixent nous estudis i publicacions.
El tema dels vampirs resulta molt atractiu a molta gent, potser per ser un mort vivent que es dedica a alimentar-se amb la sang d'altres mortals (primer entre la familia i després a qui se li trobi per davant), o perquè unifica dos elements que sempre han despertat el misteri i el simbolisme en l'home: El culte a la sang i la immortalitat.
Des de temps distants l'home ha tingut per sagrats tres fluids humans: la llet Materna, el semen i la sang. La sang com a energia vital, va haver de considerar-se com a sacra des que el primer home va trepitjar la terra, quan en aquells llunyans temps es comprovava que passava quan es perdia gran quantitat d'ella i va haver d'associar el dolor amb la perduda de la mateixa.
Per a diverses religions i creences aquest fluid tènia un caràcter especial, citant com a exemple la mateixa sang de Jesucrist que atorga la vida eterna; el concepte de Sang blava lligat a la noblesa; la puresa de a sang de Jueus i els milers de ritus pagans on es bevia aquest preat líquid per diverses raons.
A Amèrica alguns pobles menjaven la carn i bevien la seva sang dels seus enemics o parents, a fi de posseir i adquirir les qualitats que tenia el difunt en vida.
L'eternitat, ser immortal ha estat fins avui un dels majors anhels i misteris del ser humà, trobar la font de l'eterna joventut, retardar l'envelliment, qui no ha pensat i somiat en això.
Aquest somni d'aconseguir la immortalitat va lligat amb la por a la mort, no perquè pogués ser quelcom dolorós, sinó més que res per aquell temor al que es desconeix i a la disgregació. Com a exemple només hem de recordar a la cultura egípcia amb el seu afany de transcendir en el temps, la seva creació de mòmies i tècniques funeràries han intentat salvar aquests misteri.
Làmies i Strigoi
Des de l'antiguitat hem trobat el vampir formant part del panteó demoníac, en cultures com la Xina, Malàisia, Hispània, l'Índia, el Japó, Amèrica, entre altres llocs, però és exactament en els pobles eslaus en l'est europeu on adquireix el seu nom i gran part de la seva imatge característica.
En ple segle de les llums regions com Silèsia, Moldàvia, Rússia, Transsilvània, Valàquia, Àustria, o Hongria, van sofrir epidèmies de vampirisme, que es sumaven a la ignorància, el folklore i les llegendes populars que seguien formant part de la realitat familiar.
Cal donar-li especial importància també a la quantitat de malalties i pestes que van assolar eixos anys (porfíries, ràbia, ...). Ja no eren les “Làmies” de la cultura Grecollatina sinó que esta vegada els “Strigoi” assolaven les els poblats, saciant la seva fam amb sang fresca.
Sobre el terme “Vampir” podríem dir que ha sigut objecte de múltiples estudis. Alguns el relacionen amb les paraules “ Vopyr ” o “ Upyr ” (*) , pertanyent a la llengua eslava. Altres diuen que ve de “ upir ”, “ upior ”, “ upyr ” de l'eslau meridional i aquests del turc “ ubre” que significaria “Bruixa”, cosa que sembla totalment infundada.
Una altra versió més occidental ens porta a la paraula sèrbia “beamiup” o al lituà “wempti” que significaria quelcom com “beure” derivant a la paraula “vampir”, associant-se a termes com el “vopyr” rus o el “dhampir” albanés.
Autors americans i anglesos es limiten a extraure'l de la paraula sèrbia “vampir”, sent esta una de les posicions que més apareixen en llibres del tema. Però aquesta paraula és moderna en llurs diccionaris.
L'origen, imatge i personalitat és molt variada segons la zona geogràfica, generalment se'ls reconeix com a sers semblants als humans que van ser nascuts amb algun defecte físic, van ser excomunicats, van tenir una mort violenta o es van suïcidar.
La cinematografia els presenta com a persones lànguides i de pell extremadament blanca, freda, mal alè, ungles llargíssimes així també els seus ullals esmolats i punxeguts. Per a desfer-se d'ells s'empraven tècniques de les més variades, les quals es diferenciaven un poc segons la regió: Clavar-los el sudari en el taüt, deixar llavors en el mateix o tapar la mandíbula amb una rajola o pedra eren algunes, també podien ser eliminats amb el foc, tallant-los el cap o travessant el seu cor (injectat en sang) amb una estaca de fusta (i no qualsevol). També es parla de les bales de plata, encara que açò esta mas lligat amb el mite de l'home llop que vindria sent un parent pròxim.
Des de l'antiguitat hem trobat el vampir formant part del panteó demoníac, en cultures com la Xina, Malàisia, Hispània, l'Índia, el Japó, Amèrica, entre altres llocs, però és exactament en els pobles eslaus en l'est europeu on adquireix el seu nom i gran part de la seva imatge característica.
En ple segle de les llums regions com Silèsia, Moldàvia, Rússia, Transsilvània, Valàquia, Àustria, o Hongria, van sofrir epidèmies de vampirisme, que es sumaven a la ignorància, el folklore i les llegendes populars que seguien formant part de la realitat familiar.
Cal donar-li especial importància també a la quantitat de malalties i pestes que van assolar eixos anys (porfíries, ràbia, ...). Ja no eren les “Làmies” de la cultura Grecollatina sinó que esta vegada els “Strigoi” assolaven les els poblats, saciant la seva fam amb sang fresca.
Sobre el terme “Vampir” podríem dir que ha sigut objecte de múltiples estudis. Alguns el relacionen amb les paraules “ Vopyr ” o “ Upyr ” (*) , pertanyent a la llengua eslava. Altres diuen que ve de “ upir ”, “ upior ”, “ upyr ” de l'eslau meridional i aquests del turc “ ubre” que significaria “Bruixa”, cosa que sembla totalment infundada.
Una altra versió més occidental ens porta a la paraula sèrbia “beamiup” o al lituà “wempti” que significaria quelcom com “beure” derivant a la paraula “vampir”, associant-se a termes com el “vopyr” rus o el “dhampir” albanés.
Autors americans i anglesos es limiten a extraure'l de la paraula sèrbia “vampir”, sent esta una de les posicions que més apareixen en llibres del tema. Però aquesta paraula és moderna en llurs diccionaris.
L'origen, imatge i personalitat és molt variada segons la zona geogràfica, generalment se'ls reconeix com a sers semblants als humans que van ser nascuts amb algun defecte físic, van ser excomunicats, van tenir una mort violenta o es van suïcidar.
La cinematografia els presenta com a persones lànguides i de pell extremadament blanca, freda, mal alè, ungles llargíssimes així també els seus ullals esmolats i punxeguts. Per a desfer-se d'ells s'empraven tècniques de les més variades, les quals es diferenciaven un poc segons la regió: Clavar-los el sudari en el taüt, deixar llavors en el mateix o tapar la mandíbula amb una rajola o pedra eren algunes, també podien ser eliminats amb el foc, tallant-los el cap o travessant el seu cor (injectat en sang) amb una estaca de fusta (i no qualsevol). També es parla de les bales de plata, encara que açò esta mas lligat amb el mite de l'home llop que vindria sent un parent pròxim.
Tractats i Literatura Fantàstica
Entre aquest textos destaquem el “Visum et Repertum”(1731), que era una investigació sobre un cas conegut de vampirisme que afectava a una persona anomenada Arnold Paole, llaurador que després de morir va ser acusat de vampirisme. També podem citar el tractat “De Masticatione Mortuorum in Tumulis Líber” publicat en Leipzig l'any 1728 per Michael Ranft i el “Dissertatio Physica de Cadaveribus Sanguisugis" de Johann Estoc (1732). Però el més conegut és el “Traité sud els apparitons dónes esprits, et sud els Vampires, ou els revenants d'Hongrie, de Moravie, etc.”, escrit pel clergue el senyor Agustín Calmet (1672-1757). Aquests monjo benedictí en una obra curiosa i de dos volums presenta una varietat de casos de vampirisme i aparicions.
El mateix text fa que Voltaire s'indigni i dediqui un capítol sencer en el seu “Diccionari Filosòfic”, mentre Rosseau fustiga la creença en vampirs enviant una carta a París.
Sense l'aportació de Calmet, les llegendes populars, els ritus i supersticions no podria haver sigut concebudes obres tals com: “Dràcula”, “Carmilla”, “Varney”, “Lestat”, “Clarimonda”, “La nóvia de Corint”, “La Tomba de Sarah”, “Ligeia” o “El Vampir” de John William Polidori. Aquests últim conte marca el punt de partida de la narrativa de vampirs i ve a ser el pare del Vampir aristocràtic tal com el tenim conceptualitzat en la nostra ment.
L'aparició del vampir en altres manifestacions artístiques com el teatre, el còmic, el cine passant per els moviments gòtics, entre altres van anar modificant i adaptant la imatge del vampir segons la interpretació dels seus autors, independent si s'ajustaven a la idea original.
Fonts
- Jordi Ardanuy i altres autors. "Vampiros: magia póstuma dentro y fuera de España". Barcelona, Luna Negra, 1994.
- Emili Olcina Introducció a "El Llit sota la tomba. Antologia de la narrativa de vampirs de Goethe a Scott Fitzgerald, 1797-1927". Barcelona, Laertes, 2003.
- Emili Olcina Introducció a "El Llit sota la tomba. Antologia de la narrativa de vampirs de Goethe a Scott Fitzgerald, 1797-1927". Barcelona, Laertes, 2003.
