La novel·la, publicada al maig 1897 (Westminster, Archibald Constable and Company), desplega erudició sobre vampirisme. El vampir ha aconseguit la no mort, més que la immortalitat, ja que està condemnat a viure quasi com un espectre.
El terme vampir és eslau, prové del serbi "vampir" i del rus "upir". No existeix en romanès una paraula per a designar el vampir. Alguns tradueixen el terme romanès "strogoi" com a vampir, però aquest mot es refereix a una bruixa o espectre, no a un vampir. Alguns diuen que "nosferatu" és la paraula romanesa per a vampir, però en realitat prové del grec "nosophoro", que significa "portador del mal". La veritat és que els vampirs ni tan sols provenen de Transsilvània, vénen principalment d'Hongria, Sèrbia, Moràvia i els països eslaus.
El vampir és conegut “en tots els llocs en què ha existit l'home”, li fa dir Stoker al seu personatge, el doctor Van Helsing, metge expert en “malalties fosques”. “Ha seguit el rastre del berserker islandès, de l'hun, engendrat pel diable; de l'eslau, el saxó, el magiar”.
En les primeres pàgines de la seva novel·la, Stoker insinua la seducció horrorosa del vampir. En un castell decadent, rodejat d'un paisatge hivernal i solitari, un home cultivat, aristocràtic i que provocar temor acaba de franquejar l'entrada a un jovençà anglès amb la frase clau: “Entri vostè lliurement i per la seva pròpia voluntat”. El comte Dràcula no reflecteix la seva imatge en els miralls; i és que la superstició deia que el vampir havia perdut la seva ànima (les antigues cultures relacionen la imatge reflectida amb l'esperit). Dràcula és perillós, repugnant i veladamentment sensual. Aviat es veurà que conviu amb espectres. Però estos espectres són voluptuoses figures femenines. Aquesta imatge del vampir no és un invent de Stoker, s'havia desenrotllat àmpliament amb anterioritat, des de la publicació del relat “El Vampir” de Polidori en 1816, fins a la publicació de “La bona Lady Ducayne” en el 1896, un any abans de la publicació de “Dràcula”. El vampir havia pres diversos noms, Lord Ruthven, Lord Seymour, Sir Francis Varney, i havia tingut molt d'èxit en tot Europa en espectacles de circ, obres de teatre, melodrames, òperes, novel·les, contes i fulletons.
Per mitjà de diaris personals dels principals personatges i cartes que estos s'intercanvien, Stoker desenvolupa una història en què es revela la desmesurada ambició de poder de Dràcula, qui es trasllada a Londres i mou exèrcits de rates, boira, llops, rates penades i tempestats per a aconseguir el seu objectiu.
Stoker coneixia els detalls de la superstició i refereix els poders del vampir (capacitat d'alterar el clima, d'aconseguir obediència de sers repulsius, com les rates, mosques, aranyes i els rates penades, però també dels llops i les guilles), força sobrehumana, possibilitat de convertir-se en animal o boira. El vampir fuig de la llum diürna, que el debilita però no el destrueix, pot moure's en el migdia durant un escàs període de temps (el comte Dràcula en la novel·la apareix a plena llum del dia buscant a Mina Harker); dorm sobre terra portada del seu lloc natal, en l'interior d'un taüt; beu sang humana (el seu únic aliment) i converteix en vampirs a les persones a qui assesta la seva mossegada fatídica. Se'l pot mantenir controlat amb crucifixos, rastos d'all, hòsties i aigua beneita, però perquè mori realment s'ha de clavar una estaca en el seu cor, decapitar-lo o ferir-lo amb una bala de plata.
El “Dràcula” de Stoker té tots els elements dels vampirs que el van precedir, més algunes característiques preses de l'home llop, la història del qual havia sigut publicada poc abans.
El terme vampir és eslau, prové del serbi "vampir" i del rus "upir". No existeix en romanès una paraula per a designar el vampir. Alguns tradueixen el terme romanès "strogoi" com a vampir, però aquest mot es refereix a una bruixa o espectre, no a un vampir. Alguns diuen que "nosferatu" és la paraula romanesa per a vampir, però en realitat prové del grec "nosophoro", que significa "portador del mal". La veritat és que els vampirs ni tan sols provenen de Transsilvània, vénen principalment d'Hongria, Sèrbia, Moràvia i els països eslaus.
El vampir és conegut “en tots els llocs en què ha existit l'home”, li fa dir Stoker al seu personatge, el doctor Van Helsing, metge expert en “malalties fosques”. “Ha seguit el rastre del berserker islandès, de l'hun, engendrat pel diable; de l'eslau, el saxó, el magiar”.
En les primeres pàgines de la seva novel·la, Stoker insinua la seducció horrorosa del vampir. En un castell decadent, rodejat d'un paisatge hivernal i solitari, un home cultivat, aristocràtic i que provocar temor acaba de franquejar l'entrada a un jovençà anglès amb la frase clau: “Entri vostè lliurement i per la seva pròpia voluntat”. El comte Dràcula no reflecteix la seva imatge en els miralls; i és que la superstició deia que el vampir havia perdut la seva ànima (les antigues cultures relacionen la imatge reflectida amb l'esperit). Dràcula és perillós, repugnant i veladamentment sensual. Aviat es veurà que conviu amb espectres. Però estos espectres són voluptuoses figures femenines. Aquesta imatge del vampir no és un invent de Stoker, s'havia desenrotllat àmpliament amb anterioritat, des de la publicació del relat “El Vampir” de Polidori en 1816, fins a la publicació de “La bona Lady Ducayne” en el 1896, un any abans de la publicació de “Dràcula”. El vampir havia pres diversos noms, Lord Ruthven, Lord Seymour, Sir Francis Varney, i havia tingut molt d'èxit en tot Europa en espectacles de circ, obres de teatre, melodrames, òperes, novel·les, contes i fulletons.
Per mitjà de diaris personals dels principals personatges i cartes que estos s'intercanvien, Stoker desenvolupa una història en què es revela la desmesurada ambició de poder de Dràcula, qui es trasllada a Londres i mou exèrcits de rates, boira, llops, rates penades i tempestats per a aconseguir el seu objectiu.
Stoker coneixia els detalls de la superstició i refereix els poders del vampir (capacitat d'alterar el clima, d'aconseguir obediència de sers repulsius, com les rates, mosques, aranyes i els rates penades, però també dels llops i les guilles), força sobrehumana, possibilitat de convertir-se en animal o boira. El vampir fuig de la llum diürna, que el debilita però no el destrueix, pot moure's en el migdia durant un escàs període de temps (el comte Dràcula en la novel·la apareix a plena llum del dia buscant a Mina Harker); dorm sobre terra portada del seu lloc natal, en l'interior d'un taüt; beu sang humana (el seu únic aliment) i converteix en vampirs a les persones a qui assesta la seva mossegada fatídica. Se'l pot mantenir controlat amb crucifixos, rastos d'all, hòsties i aigua beneita, però perquè mori realment s'ha de clavar una estaca en el seu cor, decapitar-lo o ferir-lo amb una bala de plata.
El “Dràcula” de Stoker té tots els elements dels vampirs que el van precedir, més algunes característiques preses de l'home llop, la història del qual havia sigut publicada poc abans.
