El vampir és una criatura quimèrica, ni morta i no viva que, seguint diversos folklores i supersticions populars, surt de la tomba per xuclar la sang dels éssers vius per tal de treure’n la força vital. La llegenda dels vampirs té els seus orígens de tradicions mitològiques antigues i es troben éssers llegendaris dotats de característiques dels vampirs en totes les menes de cultures a través del món.
El vampir va ser popularitzat al començament del segle XVIII i va emergir més específicament a Europa oriental, particularment als Balcans. En aquesta tradició folklòrica, els vampirs eren descrit com aparicions en mortalla que, visitant el seu estimat, causaven mort i desolació al veïnatge. A la mateixa època, el benedictí francès Augustin Calmet, el descriu com una "aparició en cos", distingint-se així de les aparicions immaterials (fantasmes o esperits).
El vampir va ser popularitzat al començament del segle XVIII i va emergir més específicament a Europa oriental, particularment als Balcans. En aquesta tradició folklòrica, els vampirs eren descrit com aparicions en mortalla que, visitant el seu estimat, causaven mort i desolació al veïnatge. A la mateixa època, el benedictí francès Augustin Calmet, el descriu com una "aparició en cos", distingint-se així de les aparicions immaterials (fantasmes o esperits).
La història del vampir comença molt aviat, però trobarà la seva plenitud en els segles XVII i XVIII, quan els testimonis de vampirs es fan més nombrosos.A la Grècia antiga, les ombres del regne de l’Hades són llamineres de la sang de les víctimes (Homèr, Odissea, X, 520-540, «Circé»). Els Antics temien el vagareig sobre la Terra si no eren enterrats per la seva família o els seus amics ja que el descans definitiu venia de la incineració, el que explica el mite de Polinices, Aristeu, Plató i Demòcrit sostenien que la l’ànima pot romandre amb els morts privats de sepultura. Les ànimes desgraciades i errants es deixen atreure llavors per l’olor de la sang. Un es pot referir a Pòrfiri de Tir (Dels sacrificis, cap. II "Del vertader culte"). Els endevins se servien llavors d'aquestes ànimes per endevinar els secrets i tresors. Tenint coneixement de la seva presència, els homes van buscar mitjans per apaivagar-les o oposar-s’hi. A Creta, segons Pausànies, s’enfonsava al cap de certs morts un clau. Ovidi també parlarà dels vampirs. Teòcrit anota també les empuses (espectres multiformes de la nit que poden convertir-se en monstres innominables o en criatures de somni, també anomenades dimonis del sud).
A l'Imperi romà, existia la llei "Jus Pontificum" segons la qual els cossos no havien de ser deixats sense sepultura. De més, les tombes eren protegides contra els lladres i enemics. Les violacions eren considerades com sacrilegi i eren castigades amb la mort. També es troba la Làmia, una vampiresa necròfaga, reina dels súcubs que devora els fetus i que espanta els nens a la nit (Horaci, Art poètica, 340). De la Làmia vénen les làmies, més necròfagues que vampirs: lascives, onejants, serpentines, àvides de luxúria i de mort, als peus de cavall i als ulls de drac. Atreien els homes per devorar-los i s’assemblen als súcubs. Es parla també de les striges, dimonis femelles amb ales, així designats a causa dels seus crits aguts, i les empuses, dimonis als peus d’ase que atacaven els viatgers perduts.
Al segle XII, els vampirs estaven considerats ser tan nombrós a Anglaterra que eren cremats per calmar la passió popular. Jean-Christophe Herenberg cita d'altra banda dos casos en 1337 i 1347: els presumptes culpables de vampirisme van ser empalats i cremats. Igualment, al segle XIV, les epidèmies de pesta són l'ocasió per a la població (sobretot a Europa de l'Est) d'un verdader frenesí antivampir. El segle XVI, apareix la primera gran figura que s’ha relacionat amb el vampirisme : la comtessa hongaresa Erzsébet Báthory. A Moràvia, el bisbe d'Olmütz (Olomouc actualment), davant la multiplicació de les queixes dels pobletans de la regió, va crear comissions de recerca. El primer cas de vampirisme atribuït a una persona concreta i estudiat en detall fou el de Michael Casparek, l’any 1718. El seu cas va ser objecte d'una enquesta oficial, al seu petit poble de Liptov a Hongria. Desgraciadament, molt poques dades han pogut arribar fins a nosaltres. La paraula «vampir» apareix per primera vegada el 1725, quan una report presenta l'exhumació del llavors recentment mort Peter Plogojowitz, un pagès serbi, que roman fins avui com el cas més cèlebre de vampir històric del món, després del d'Arnold Paole, soldat i pagès també serbi, el 1726, origen de dues epidèmies de «vampirisme » la segona de les quals, el Gener de 1731, va ser objecte d'una report detallat pel metge militar Johann Flückinger. Aquest text, generalment conegut sota el títol de Visum et Repertum (constatar i descobrir), va ser abundament divulgat i traduït per Dom Calmet, i va fer probablement fluir encara més la tinta que el cas Plogojowitz. Abans, es parlava de «vampyr». Un altre cas de vampirisme és aquell de Johannes Cuntius de Silèsia. Això no obstant, els personatge més carismàtic i sofisticat dels vampirs procedeixen de la literatura. Els vampirs moderns van aparèixer amb la publicació el 1819 del llibre El vampir (The vampyre) de John Polidori del qual, l’heroi va ser inspirat en la figura de Lord Byron, del qual Polidori era el metge personal. El llibre va guanyar un gran èxit però és l’obra que Bram Stoker va escriure el 1897, Dràcula, que continua sent la quinta essència del gènere, establint una imatge del vampir tan popular actualment a les obres de ficció, fins i tot encara que estigui allunyat dels seus avantpassats folklòrics dels quals no conserva més que alguna característica original, com en el cas d’Stephen King o Anna Rice.
A l'Imperi romà, existia la llei "Jus Pontificum" segons la qual els cossos no havien de ser deixats sense sepultura. De més, les tombes eren protegides contra els lladres i enemics. Les violacions eren considerades com sacrilegi i eren castigades amb la mort. També es troba la Làmia, una vampiresa necròfaga, reina dels súcubs que devora els fetus i que espanta els nens a la nit (Horaci, Art poètica, 340). De la Làmia vénen les làmies, més necròfagues que vampirs: lascives, onejants, serpentines, àvides de luxúria i de mort, als peus de cavall i als ulls de drac. Atreien els homes per devorar-los i s’assemblen als súcubs. Es parla també de les striges, dimonis femelles amb ales, així designats a causa dels seus crits aguts, i les empuses, dimonis als peus d’ase que atacaven els viatgers perduts.
Al segle XII, els vampirs estaven considerats ser tan nombrós a Anglaterra que eren cremats per calmar la passió popular. Jean-Christophe Herenberg cita d'altra banda dos casos en 1337 i 1347: els presumptes culpables de vampirisme van ser empalats i cremats. Igualment, al segle XIV, les epidèmies de pesta són l'ocasió per a la població (sobretot a Europa de l'Est) d'un verdader frenesí antivampir. El segle XVI, apareix la primera gran figura que s’ha relacionat amb el vampirisme : la comtessa hongaresa Erzsébet Báthory. A Moràvia, el bisbe d'Olmütz (Olomouc actualment), davant la multiplicació de les queixes dels pobletans de la regió, va crear comissions de recerca. El primer cas de vampirisme atribuït a una persona concreta i estudiat en detall fou el de Michael Casparek, l’any 1718. El seu cas va ser objecte d'una enquesta oficial, al seu petit poble de Liptov a Hongria. Desgraciadament, molt poques dades han pogut arribar fins a nosaltres. La paraula «vampir» apareix per primera vegada el 1725, quan una report presenta l'exhumació del llavors recentment mort Peter Plogojowitz, un pagès serbi, que roman fins avui com el cas més cèlebre de vampir històric del món, després del d'Arnold Paole, soldat i pagès també serbi, el 1726, origen de dues epidèmies de «vampirisme » la segona de les quals, el Gener de 1731, va ser objecte d'una report detallat pel metge militar Johann Flückinger. Aquest text, generalment conegut sota el títol de Visum et Repertum (constatar i descobrir), va ser abundament divulgat i traduït per Dom Calmet, i va fer probablement fluir encara més la tinta que el cas Plogojowitz. Abans, es parlava de «vampyr». Un altre cas de vampirisme és aquell de Johannes Cuntius de Silèsia. Això no obstant, els personatge més carismàtic i sofisticat dels vampirs procedeixen de la literatura. Els vampirs moderns van aparèixer amb la publicació el 1819 del llibre El vampir (The vampyre) de John Polidori del qual, l’heroi va ser inspirat en la figura de Lord Byron, del qual Polidori era el metge personal. El llibre va guanyar un gran èxit però és l’obra que Bram Stoker va escriure el 1897, Dràcula, que continua sent la quinta essència del gènere, establint una imatge del vampir tan popular actualment a les obres de ficció, fins i tot encara que estigui allunyat dels seus avantpassats folklòrics dels quals no conserva més que alguna característica original, com en el cas d’Stephen King o Anna Rice.
