'Nocturna' de Guillermo del Toro

El cineasta mexicà Guillermo del Toro, el cap del qual alberga un tresor de fantasia infinita, s’ha passat a la literatura per a escriure ‘Nocturna’, una faula de vampirs en el segle XXI, en la que a ritme trepidant reflexiona sobre la por, en un Nova York envaït per una plaga de ‘no morts’.
El realitzador cinematogràfic ha deixat deu dies Nova Zelanda, on s’ha instal•lat durant tres anys per a realitzar, segons diu, el seu projecte "més ambiciós", l’adaptació cinematogràfica del ‘Hobbit’, de Tolkien, per a concedir a Londres algunes entrevistes i poder parlar de ‘Nocturna’.
Un primer volum d’una trilogia escrita en col·laboració amb Chuck Hogan, un gran autor de best sellers.
‘Ha estat fascinant escriure amb Hogan -aclareix-, hem col·laborat durant més de quatre anys en els tres volums i m’agradaria continuar escrivint amb ell, encara que també vull fer projectes literaris en solitari, perquè la literatura et dóna molta més llibertat que el cine’, precisa.
Una llibertat que es tradueix per a Guillermo del Toro (Jalisco, Mèxic, 1964) en poder escriure qualsevol classe d’escenes sense haver de donar explicacions o ‘tenir por de la classificació per la censura, la taquilla o a l’espectador horroritzat que se surt de la sala’.
I és que a ‘Nocturna’ el lector ha d’estar preparat per a concebre tot allò aparentment inexplicable i veure no vampirs aristocràtics, seductors i elegants amb esmolats ullals i capa negra amb forro de vellut roig, i que després es converteixen en rates penades, sinó a éssers poderosos, no morts, que volen tornar i envair la terra amb infectats amb molta set de sang.
‘A mi no m’interessa el vampir romàntic, el que naix en la literatura d’Occident el 1819, aqusll vampir dandi, no m’interessa. A mi m’agrada el pobre diable, el vampir com a paràsit aterridor, com un drogoaddicte que té necessitat de sang, m’agrada el vampir lumpen’, recalca.
I com a amant de la biologia, Del Toro realitza en el llibre un minuciós tractat d’anatomia i biologia del vampir.
‘Des de petit -argumenta- m’interessa aquest tema i des de llavors tenia una noció ja del càncer com de cèl·lules del cos que es posen a construir òrgans que no valen per a res i que acaben matant, i vaig pensar que hi havia un acte de rebel•lia del cos i d’ací la idea del vampir. Mai havia pogut narrar-ho açò bé i ara ho he fet amb Hogan, perquè vull donar un angle nou a la mitologia del vampir’.
Aquest objectiu de ‘redefinir els orígens del vampir’ ho podrà completar el lector amb els altres dos volums que conformen la trilogia. El segon està previst que surti a finals d’any, o en el 2010 i el tercer està encara en fàbrica.
Amb tot això, Del Toro vol que al final els tres llibres es portin a la llar i es converteixin en una sèrie de TV per cable. ‘Vull que els personatges no estiguin tancats i donaran moltes voltes, els herois es convertiran en vilans i al revés’, matisa
Però per ara ‘Nocturna’ farà feliços a tots aquells que estimin aquesta ment sense límits de Del Toro, per a qui el "entronització de la raó per damunt de l’emoció és absolutament aterridor’.
‘Quan la gent diu que les coses fantàstiques són per a joves em riu molt o em fa pena; perquè hi ha gent que adora la política, que és com jugar a indis i a vaquers amb el destí d’un país, estan encantats i no els fa vergonya. Ara la gent vol reinventar-se i això si que és juvenil. Però veurem: per què cal creure més en la geografia que en la màgia? són tot línies imaginàries, conclou amb humor el creador.
"Nocturna" ha estat publicada esta passada setmana i als Estats Units ocupa els primers llocs de mes venuts. Però lamentablement no està disponible en català.

Agència EFE

Ressenya de la sèrie 'Moonlight'

'Moonlight' és una sèrie televisiva sobre vampirs centrada en la vida de Mick, un atípic vampir que trenca amb els esquemes de les versions de Dràcula i seqüeles. Encara que té poders sobrenaturals, s’alimenta de sang d’humans acabats de morir i treballa com a investigador privat en la ciutat de Los Angeles. Està produïda per Joel Silver i protagonitzada per Alex O´Loughlin.
Mick St. John (Alex O´Loughlin) és un peculiar investigador privat que treballa a la Los Angeles i té habilitats sobrenaturals. En realitat es tracta d’un vampir que pot olorar el passat, traslladar-se a l’escena del crim o escoltar a 30 metres de distància. Posseeix el do de l’eterna joventut i una velocitat de moviments espectacular.
El 1952 el seu destí va canviar per sempre. Es va casar amb una vampir sense saber-ho i la nit de bodes ella la va mossegar en el coll convertint-lo en un no-mort. Mick va haver d’aprendre a viure amb els seus nous poders i a alimentar-se de sang. No obstant això, per a compensar el mal que va provocar a els humans quan era un vampir novell, va decidir fer-se investigador privat i ajudar la gent.
Anys més tard, una dona va acudir a ell desesperada perquè la seva filla havia estat segrestada i la policia no era capaç de trobar-la. Seguint el seu rastre, la va localitzar en mans de Coraline (Shannyn Sossamon) la seva ex-dona, que tenia la intenció que els tres formaren una família feliç. Mick va haver de lluitar contra ella per a rescatar a Beth Turner (Sophia Myles), que llavors tenia 4 anys. Ara Beth és una reputada periodista d’investigació que treballa per al canal d’internet 'Buzzwire' i que s’encreuarà en els casos de Mick. Amb el pas del temps, el somni del vampir serà convertir-se en humà per a poder estar junt amb ella.
Mick va prometre que mai s’alimentaria de la sang d’un humà viu, així que acudeix al seu amic Guillem, un jove que treballa a la morgue i que li la subministra en bossetes petites.
Les bones intencions i la moral de Mick xoquen constantment amb el caràcter prepotent i malvat de Josef Kostan (Jason Dohring). Aquest milionari i egocèntric vampir no accepta que el seu amic detectiu no actuï com un depredador i pensa que el seu comportament pot perjudicar tant la luxosa vida de què gaudeixen els vampirs a Los Angeles com a la seva clandestinitat.

Ressenya del 'Tractat sobre els vampirs' de Calmet

Calmet va ser un erudit en temes bíblics, que va dedicar vint-i-tres volums als seus comentaris a bíblics, estant imbuït de l’esperit de la Il•lustració, fou un típic representant del racionalisme del XVIII que dubtava de tot i tot ho sotmetia a la Raó. Calmet es va proposar acabar amb la superstició i per a això es va arreplegar de totes les armes que l’intel·lecte pot oferir. El tema era difícil perquè hi havia literatura científica i s’havien escrit informes oficials a petició de l’emperador sobre aquest revinguts. De 1749 és la primera edició de l’obra que s’anomenava Dissertació.
Dos anys després va completar l’obra editada en dos toms, el segon és el dedicat als vampirs. Es tracta del primer tractat sobre el tema. Sense Calmet, segurament no s’hagueren escrit 'Dràcula' ni el seu antecedent 'El vampir' de Pollidori ni 'Carmilla' de Le Fanu. En 63 capítols el bon clergue s’empra a fons perquè no ens quedi cap dubte sobre la inexistència dels vampirs si bé la seva lectura apassionant és més aviat un fracàs científic i un triomf literari de primera magnitud.
La prosa d’un tractat científic no té la frescor, la claredat, la gràcia de l’escriptura de Calmet. Estem davant d’un text d’imaginació, de fantasia on els fets es narren amb versemblança total i que pretén ser científic. Podem ser un llaurador de l’Est d’Europa que assisteix aterrit a la mort del seu bestiar i dels seus fills, que s’acosta ple de paüra a la tomba pudenta on el vampir descansa, han d’apartar la terra i clavar-li una estaca o tallar-li el cap i cremar-lo. Pot ser un dels habitants de l’illa de Míkonos on es va estendre una fatal epidèmia de vampirisme entre 1700 i 1702 que va despoblar l’illa.
L’argumentació és molt completa i no sols sobre els vampirs. Calmet es planteja tots els casos possibles i recorre a la documentació antiga i contemporània sobre el tema; per exemple, a Anglaterra, segons refereix Guillem de Malmesbury, un home difunt es va aparèixer a la seva dona i als seus familiars durant tres nits, els molestava i aquets feien sorolls per a espantar-lo. El bisbe de Lincoln va reunir al seu consell que es va mostrar partidari de cremar-lo; al bisbe li va semblar una crueltat i va preferir dictar una cèdula d’absolució que va ser dipositada sobre el seu cos i d’esta manera tot va tornar a l’orde; la casuística del religiós arriba a plantejar-se si es pot absoldre un pecador després de mort.
Un altre cas és el d’un mort que s’apareixia i demanava que el cremessin perquè en cas contrari no podria descansar. Deu joves fornits es van oferir a tallar el cadàver en trossos; quan anaven a cremar-lo van decidir traure-li cor per a evitar que, com en el poema de Lucà, els mags pogueren fer de les seves, així, es van cremar les restes i tots van descansar. El cas de Catalina, al Perú, una noia de setze anys que va morir en greu pecat per haver comés sacrilegis. La pudor que desprenia el seu cos va obligar a traure-la de la casa el més aviat possible. Es van produir diversos fenòmens que van atemorir als presents: un cavall es va encabritar, es va escoltar l’udol d’un llop, es van trencar teules, una criada va rebre un cop en l’esquena i, als pocs dies, va aparèixer Catalina levitant i trencant atifells de la cuina. El relat va quedar obert i no s’indica quines mesures es van prendre.
Els vampirs no moren i la possibilitat d’escapar d’aquest destí és d’un atractiu insuperable; d’altra banda, la transgressió de les normes morals és també d’un atractiu enorme; en definitiva, Calmet va voler negar i va confirmar, va excitar, va obrir camins a un món apassionant.

Els Habsburg reconquesten el castell de Bram

A vegades per les seves parets volen les ombres allargades de ratpenats, però no per això el castell de Bran, al centre de Romania, hauria d'infondre més por que qualsevol altra construcció tan antiga, diuen que de l'any 1377. Ni aquests ratpenats són la prova definitiva que la fortificació va pertànyer, fa més de cinc segles, a Vlad Tepes, més conegut com a Dràcula, convertit després per la imaginació literària de Bram Stoker en un temible comte vampíric. Però amb vampirs o sense, el castell de Bran, a prop de la ciutat de Brasov, té molta història, a la qual s'ha afegit una nova pàgina.
L'Estat romanès va firmar ahir un document que segella la devolució definitiva de l'alcàsser, en un acte protocol.lari que tindrà lloc el dia 1 de juny vinent, als hereus dels seus propietaris fins que el Govern comunista el va expropiar el 1948. La població local havia regalat la fortificació, situada entre les regions de Transsilvània i Valàquia, construïda per frenar els turcs otomans, en els anys 20, a la reina Maria, que el va deixar després a la seva filla, la princesa Ileana.

Infància als passadissos
Dominic d'Habsburg-Lothringen tenia llavors 8 anys i passava la seva infància als passadissos, les escales i les habitacions que tanta por feien als visitants, temorosos de trobar-se allà amb els vestigis del comte Dràcula. Ara, Dominic, nét de la reina Maria i fill d'Ileana, és un arquitecte establert a Nova York que haurà de supervisar la conservació de Bran. "Tinc molt bons records dels anys que hi vaig passar. Per a mi, recuperar el castell és molt important i emotiu", va manifestar l'arxiduc quan fa tres anys una nova llei va iniciar la devolució als hereus legítims.
L'acord entre les dues parts va ser que l'Estat gestionaria el castell durant tres anys més, termini que acabarà el dia 1 de juny. Mentrestant, Bran seguia rebent mig milió de visites anuals al seu castell museu, turistes atrets pel reclam de Dràcula malgrat que tant la població com els propietaris han intentant desempallegar-se, infructuosament, de la idea equivocada que hi va residir un dels personatges més temuts i mítics de la ficció. Segons els historiadors, Vlad Tepes no va trepitjar mai el castell de Bran, tot i que alguns sostenen que hi va passar unes nits.
Tampoc devia tenir gaire enyorança Dominic d'Habsburg (que durant dècades no va poder tornar a Romania), perquè des que es va fer pública la devolució als Habsburg (Dominic comparteix l'herència amb les seves germanes, Maria Magdalena Holzhausen i Elisabeth Sandhofer) la família l'ha posat unes quantes vegades a la venda. El comtat de Brasov es va negar a pagar els 60 milions d'euros sol.licitats i sembla que el magnat rus Roman Abra- móvitx, propietari del Chelsea, va estar a punt d'adquirir-lo per 50 milions.
Finalment, els Habsburg van haver de desistir de la seva venda, encara que la pregunta és quin ús donaran al castell quan finalment el dia 1 de juny rebin les seves claus. No els ha acabat d'agradar mai la fama draculiana del castell, però són conscients que és difícil, si no impossible, canviar la història. Tant hi fa que sigui fictícia.

Edwin Winkels, El Periódico de Catalunya

Romania renuncia a Dràcula com a icona per apromocionar el turisme

La llegenda és mítica, cèlebre, gloriosa. Si el mite del comte Dràcula fos americà fa temps que comptaria amb un circuit turístic i un parc d'atraccions on a un li podrien xuclar la sang. Però els romanesos no volen sentir parlar de la llegenda, ni del sanguinari comte, ni dels seus empalaments, tot i els intentes de fer-hi el parc temàtic..El rebuig arriba a un punt en què el Govern de Romania ha desestimat que el mite de Dràcula es converteixi en la marca del país per promocionar el turisme, perquè pels romanesos no té cap valor simbòlic i els sembla una cosa tètrica i més aviat denigrant.
Desestimada la possibilitat de promocionar Romania a través del comte Dràcula, el Ministeri de Turisme romanès ha convocat un concurs d'idees entre empreses publicitàries de tot el món per promocionar el turisme. Descartada la llegenda, els experts s'han posat a cavil.lar en missatges sobre els majestuosos tres braços del delta del Danubi, els impertorbables monestirs moldaus, les cases senyorials de Bucarest i els balnearis del mar Negre.
Sigui com sigui, la imatge de Romania, Transsilvània especialment, està lligada al comte Dràcula. Cada any visiten Romania uns nou milions d'estrangers. A l'igual que els britànics i espanyols, els catalanòfons se senten molt atrets per el tema de Dràcula.

ALS JÓVENS ELS AGRADA LA SANG?

La fórmula de l'èxit: relats que mesclen el sobrenatural, l'amor, quelcom de transgressió i, segons el cas, d'acció. La indústria de l'entreteniment troba en els adolescents un terreny abonat per a injectar sang nova al vell subgènere de vampirs Encara que coste imaginar-ho, va haver-hi un temps en què Dràcula també va ser jove. Com ho són les legions de seguidors adolescents i preadolescents de pel·lícules, sèries de televisió, novel·les, còmics i inclús jocs de rol que han sorgit en les últimes dos dècades i que tenen, almenys en aparença, als vampirs com a protagonistes. Dos dècades o més de vampirisme per a adolescents que amb la publicació del llibre Crepuscle - i la seua posterior versió per a la gran pantalla, estrenada amb gran èxit de taquilla a la tardor passat- han arribat en els últims temps al seu zenit. És cert que la producció de cinema i literatura de terror per a jóvens ve de lluny, però ara els bevedors de sang estan guanyant decididament terreny als assassins psicòpates. Quina és la raó? Als adolescents els agrada la sang?
La següent escena - amb algunes variacions en el guió- està succeint en moltes llars del Regne Unit i els Estats Units. Un grup de xiquetes, que eixe dia dormen juntes a casa d'una d'elles, s'allunyen de la vista dels pares de l'amfitriona. Recorren la casa fins a trobar una habitació que tinga un espill gran en una de les parets. Apaguen les llums i encenen els ciris d'un canelobre.
En silenci i tremolant de por, se situen en cercle prop de l'espill. Comencen a girar al voltant de si mateixes. Quan han donat ja algunes voltes, comencen a pronunciar un nom en murmuris: "Bloody Mary" (Mary la Sagnant).
Cada vegada que la volta les porta a mirar l'espill, augmenta el volum de la invocació. Al final, la seua crida es convertix en un crit: "Bloody Mary!, BLOODY MARY!, ¡¡BLOODY MARY!!!". El terror les invadix, perquè saben que quan pronuncien eixe nom tretze vegades en l'espill apareixerà… Este ritual, molt estés en el món anglosaxó, ha sigut objecte d'estudi per part d'antropòlegs i altres estudiosos del comportament humà. Les xiquetes preadolescents - que solen ser les que més ho practiquen- creuen que seguint-ho apareixerà en l'espill un rostre ensanguinat que els farà disfrutar d'una experiència esglaiadora.
Les investigacions sobre este aborronador joc se centren a vegades en l'aspecte històric: com una reina com Maria Tudor, que va ajusticiar a centenars de persones per motius religiosos, acaba convertida en "Bloody Mary". Altres vegades, l'estudiós es deté a parlar del simbolisme dels ciris o els espills com a portes d'entrada al més enllà. Però, curiosament, pocs treballs analitzen la part més paradoxal d'este ritual: l'atractiu morbós que la sang pot exercir inclús en la infància… serà perquè els seus autors tenen por de convertir-se en víctimes d'eixa seducció, com li ocorre a la investigadora Helen Lyle, protagonista de la pel·lícula Candyman?
El tabú de la sang és un dels més arrelats en el ser humà. La prohibició cultural del seu contacte té, inclús, un correlat físic: moltes persones es desmaien al veure.
Però - potser precisament per eixa dificultat que tenim per a tractar-la amb normalitat- des d'antic s'ha usat com a símbol de força i persuasió. Es coneixen ritus i pactes de sang en moltes cultures de l'antiguitat i hi ha gran quantitat de religions que demanen als seus fidels que beguen el fluid vital dels seus déus.
Al llarg de la història, molts mites han usat esta capacitat de seducció dels sers ensanguinats. Des dels que narren històries de l'home llop rural fins als quals estudien a l'assassí en sèrie més urbà, tot el conta-contes creen - a vegades sense adonar-se, altres de forma voluntària- personatges de llegenda que tenen un factor comú: la seua proximitat amb el líquid roig.
Però potser el ser irreal que millor partit ha sabut traure d'este erotisme siga el vampir. Des que Bram Stoker va convertir el grosser buscador de vísceres de les llegendes balcàniques en un elegant no mort, milions de persones han fet aparèixer vampirs en els seus somnis amorosos. Va fer falta un lleuger toc romàntic per a transformar una criatura de malson en un personatge atractiu. Perquè el substrat estava ací: ni més ni menys que l'atractiu de la sang.
El líquid vital atrau pel mateix que ho fa qualsevol aspecte de la nostra experiència sobre el qual recau un tabú. En un principi, ens crida l'atenció per simple curiositat. No és casualitat que el joc de "Bloody Mary" es practique més sovint entre els nou i els dotze anys. Eixa és l'època vital que molts psicòlegs denominen "edat de Robinson". En este període els xiquets busquen satisfer la seua necessitat d'emocions a través d'experiències estranyes. És habitual veure jugar en la foscor, exposar-se a sers vius que temen o representar papers de malvats. Són formes segures d'obtindre plaer alliberant al mateix temps l'ansietat que els produïxen els seus pors ancestrals. I, sobretot: és una forma d'acostar-se a allò que els crida l'atenció precisament pel seu halo de prohibició.
Després, a mesura que anem creixent, la curiositat es transforma en atractiu eròtic. L'adolescència és l'època en què aquells que estan en mons prohibits es convertixen en objecte de desig.
L'erotisme adolescent necessita desconeixement i indefinició. Les seues sensacions es basen en la incertesa cognitiva. En eixa edat, és millor no estar segurs de res sobre l'altra persona: així és més fàcil omplir els buits amb qualitats mítiques. La inseguretat és essencial en eixe tipus de passió: l'altra persona és una desconeguda cada instant. Hi ha zones fosques d'eixe individu que atrauen però que no se sap el que contenen. La seua pertinença a altres mons (el dels bevedors de sang és un exemple d'això) és quelcom que ho convertix en cridaner, en fascinant. I ja se sap: l'atractiu d'una persona en eixa edat es basa en el seu caràcter únic, especial. Si algú aconseguix parèixer distint, farà créixer de forma notable el seu poder de seducció.
En totes les èpoques hi ha hagut una gran quantitat de jóvens fascinats pels personatges sanguinaris. Els romanços de cecs amb crims cruents narrats de forma detallada eren seguits en l'edat mitjana per multitud d'adolescents. L'èxit de la sanguinària narrativa de terror gòtic (El castell d'Otranto, Melmoth l'errabund, El monjo…) a finals del segle XVIII va ser en gran part degut al seu calat entre la joventut. En els últims anys, fenòmens com el de la sèrie televisiva Buffy Caçavampirs, las pel·lícules Des del Crepuscle fins a clarejar, Underworld o Jóvens ocults,o les sèries literàries del tipus de les d'Anne Rice - amb les seues Cròniques Vampíriques encapçalades amb Entrevista amb el vampir- o la recent Crepuscle de l'escriptora Stephenie Meyer demostren que l'atractiu de la sang en eixes edats seguix - i de quina manera- vigent.
Probablement el tabú de la sang romanga vigent mentres el ser humà no transforme radicalment la seua fisiologia. Mentres açò siga així, els jóvens de tot el món s'acostaran al fluid roig a la cerca de noves experiències. Posar un peu en altres mons forma part d'eixa malaltia a què anomenem joventut, que, per sort - o per desgràcia-, es cura amb el temps. I és quelcom sa sempre que es mantinga l'altre peu posat fermament en este món.

En les tenebres o en el núvols?
Un xicotet percentatge de persones, tal vegada un tres o un quatre per cent, tenen una forma de ser que alguns psicòlegs denominen "personalitat fantasiadora". Són individus sense patologia psiquiàtrica i ben adaptats socialment que, des de la infància, disfruten d'un món de fantasia paral·lel al món real. Quan són xiquets, per exemple, tenen companys de jocs tan reals com els companys de carn i ossos. I un dels moments més emotius de les seues vides és aquell en què descobrixen que els adults són incapaços de veure… Després, durant la joventut, este tret de personalitat s'accentua. Sovint estes persones es convertixen, per un instant, en personatges dels llibres que lligen o pel·lícules que veuen. Deixen de ser elles mateixes i entren en una història que viuen fins al detall: olors, sabors, tactes… En la seua memòria es mescla el fantàstic amb la realitat. El seu autocontrol corporal a l'hora d'entrar en el seu món de fantasia és sorprenent: ritme cardíac, pressió sanguínia i temperatura de la pell responen a allò que viuen en la seua fantasia. Reviuen els records amb una memòria auditiva perfecta; amb les mateixes visions, olors, sons, impressions tàctils i emocions de l'experiència original. En la maduresa, esta propensió a la fantasia roman íntimament en molts individus. En una investigació realitzada amb dones que tenien este tret de personalitat, tretze de les vint interrogades havien tingut alguna vegada els símptomes d'un fals embaràs. I això només era un exemple de la intensitat amb què podien viure sensacions imaginàries. No obstant això, el gaudi d'esta habilitat és difícil d'entendre per als altres. Per això, en adonar-se que són diferents, estes persones deixen de comentar este tipus d'experiències quan arriben a la maduresa. Moltes vegades no compartixen estos "viatges secrets" amb ningú, ni tan sols amb els sers reals més pròxims. Eixa és una de les raons per les quals comencen a oblidar les seues fantasies. En la maduresa, el record depèn més del suport social: moltes vegades ens recordem més del que la gent ens conta que hi ha ocorregut que de la nostra pròpia imatge. Les fantasies, al no ser compartides, són històries difícils de memoritzar. De fet, quan es parla d'este tema, la reacció de moltes persones és d'incredulitat. "Jo no pensava en eixos temes quan era jove", diuen. S'adduïxen altres raons perquè perdem de vista estos mons ficticis. Potser les fantasies complisquen un paper de bestreta del futur: ens ajuden a visualitzar objectius i a saber a on volem anar. A mesura que arriba la maduresa esta funció és menys important: ens centrem més en el present i menys en el futur. A més, una altra funció d'estes fantasies és ajudar-nos a eixir de la rigidesa de plantejaments. I en l'edat adulta, quan veiem la vida des del possible, deixa de ser important l'impossible. Madurar és adaptatiu. Però no hem d'oblidar que, en determinada edat, ens va resultar útil pensar l'irreal per a eixir-nos del rutinari i trencar tabús com el de la sang.

Sang elegant
Estem a Belgrad, l'any 1732. Falten més de 150 anys perquè Bram Stoker, amb la seua novel·la Dràcula, popularice la figura del vampir com un personatge fascinador, elegant i amb un gran component eròtic. Ací, a Belgrad, les coses són més dures. S'està desenterrant el cadàver d'un suposat vampir. I esta és la descripció que ens deixa algú que va estar present: "S'inclinava cap a un costat, tenia la pell fresca i rubicunda, les ungles llargues i espantosament torçudes, la boca xorrant sang del banquet de la nit anterior. Van clavar una estaca en el pit del vampir, que va emetre un terrible alarit mentres de la ferida brollava la sang en abundància. Després van cremar el cos, que va quedar reduït a cendres". La idea del vampir és molt antiga i amb el pas del temps ha anat arreplegant elements de diversa procedència. La por de ser soterrat viu o l'existència d'una secta de persones diferents a la resta són, per exemple, part de la tradició de moltes cultures. Però el que més caracteritza a este ser no-viu-i-no-mort és la seua peculiar fisiologia. El seu cos i la seua bioquímica li permet proeses impossibles per a nosaltres. És fàcil pensar que darrere de la llegenda del vampir es troba la dificultat del ser humà per a acceptar la seua esclavitud fisiològica, la seua carnalitat. De fet, la ràbia podria ser l'origen més immediat de la llegenda del vampir. Molts estudis assenyalen que hi ha un gran paregut entre els símptomes del vampirisme i els de la ràbia. La gran epidèmia d'esta malaltia que va assolar Hongria en el segle XVIII va poder ser l'origen de l'eclosió del mite. Les coincidències són moltes: esta patologia s'estén en gran part a causa dels rates penades. Les víctimes mostren sang liquada temps després de la seua mort, per la qual cosa no és res estrany que els suposats vampirs, al ser desenterrats, la segreguen encara per la boca. A més, els malalts no suporten ni els espills, ni la llum, ni l'aigua - per això la malaltia es coneix també com a hidrofòbia-. Quan estan davant d'estos elements temuts, xerriquen les dents i emeten sons estranys. La ràbia, a més, provoca insomni i pot produir episodis d'hipersexualitat. "Perquè la sang és vida", es diu en el Levític. No podem negar que tot el que som prové d'un substrat fisiològic. Però sí que podem - sobretot a certes edats- mitificar el que en el seu origen era la simptomatologia d'una malaltia. I convertim l'aversió física a certs elements en simbolisme del més enllà, l'hipersexualitat elemental en erotisme fascinador i la necessitat de sang sana la transformem en anhel romàntic per una altra persona.

Crepuscle
L'escriptora Stephenie Meyer assegura que va tindre la idea d'escriure Crepuscle durant un somni. I probablement es tracte del somni més rendible de la història, perquè dels llibres que componen la sèrie, encara inconclusa i que va començar a publicar-se en el 2005, s'han venut, segons algunes fonts, més de 17 milions d'exemplars en tot el món. Esta combinació de sang, amor adolescent i recaptació multimilionària, va donar el bot a les sales de cine el passat any. I el resultat va ser encara més contundent: en la primera setmana en cartell, la pel·lícula (imatges inferiors) havia reunit ja un poc més de huitanta milions d'euros. Fins hui, la cinta ha reportat uns ingressos de quasi 300 milions d'euros, i això explica que, a pesar de la crítica - que l'ha qualificat com High School Musical dels vampirs-, ja s'estiga rodant la segona entrega d'esta sèrie, Lluna Nova,que serà estrenada durant este mateix any. La fórmula de la primera entrega? Una mortal de 17 anys i un jove (tot el jove que pot ser un vampir) s'enamoren, i ja se sap que la relació entre una adolescent i un no mort no sempre és fàcil...

Luis Muiño. Psicoterapèuta. ES, Estilos de Vida, núm 27, La Vanguardia, 21 de març de 2009.

Trobades les restes d'una 'dona vampir'a Venècia

Un grup d'arqueòlegs i investigadors italians han trobat les restes d'una dona vampir del segle XVI a la petita illa veneciana de Lazzaretto Nuovo, al nord d'Itàlia. L'interès se centra en el crani d'una dona amb un totxo a la boca, cosa que es correspon amb les supersticions de l'època, quan els habitants d'aquesta zona d'Itàlia acostumaven a exorcitzar així els presumptes vampirs. Segons les llegendes populars, la pesta era provocada pls vampirs fque s'alimentaven dels cossos dels altres morts o de les mortalles. Per impedir-ho, els habitants de la zona introduïen un totxo a la boca dels cadàvers sospitosos.

Agències

'Eclipsi' ja té data d’estrena

LOS ANGELES, 23 Feb. (EUROPA PRESS) - Encara no ha començat el rodatge de Lluna Nova, la seqüela de Crepuscle (Twilight), i els seus productors ja estan pensant en la tercera entrega. Summit Entertainment ja ha posat data per a l'estrena a Eclipsi, la tercera part de la saga, que veurà la llum el 30 de juny de 2010. Una data que els milions de fans dels vampirs de Stephenie Meyer ja han assenyalat en el seu calendari amb roig sang.

Aquesta nova dosi de les aventures, lluites i amors entre els vampirs adolescents de Meyer arribarà als cinemes tan sols set mesos després de la segona part, que finalment portarà per títol La saga Crepuscle: Lluna Nova, i l'estrena de la qual està previst per a novembre de l'any que ve.
A més, ja està pràcticament confirmat que en la seva tercera aventura cinematogràfica la saga de Crepuscle tornarà a canviar de director. Així, segons revela una informació publicada per 'Entertainment Weekly', Chris Weitz, el director que substituïx Catherine Hardwicke, a Lluna Nova no dirigirà Eclipsi pel que esta tercera entrega serà rodada amb un nou director.

Logo oficial i nou títol per a 'Lluna Nova'

LOS ANGELES, 20 Feb. (EUROPA PRESS) - La seqüela cinematogràfica de Crepuscle, ja té logo oficial i... nou títol. La segona pel·lícula sobre els vampirs adolescents ja no s'anomenarà Lluna Nova (New Moon en anglès) a simplement sinó que passa a anomenar-se 'The Twilight saga's New Moon', és a dir La saga Crepuscle: Lluna Nova.
Un títol ampliat amb el que la productora, Summit Entertainment, intenta que cap fan despistat es perdi pel camí entre la primera i la segona pel·lícula. Ha sigut la MTV la que, en exclusiva, ha avançat el canvi de títol, que seguix així la moda dels títols interminables. Alguns dels últims exemples d'aquesta tendència són Transformers: La venjança dels caiguts, Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall o Street Fighter: La llegenda de Chun-Li.
A Lluna Nova, que tornarà a estar protagonitzada per Robert Pattinson i Kristen Stewart, Chris Weitz (La brúixola daurada) substituirà en la direcció a Catherine Hardwicke. El rodatge començarà el pròxim mes de març a Vancouver, per a després traslladar-se a Itàlia, en concret a la regió de la Toscana.
I és que en la novel·la de Stephenie Meyer la Toscana és on es troba el Quarter General dels Volturi, la més antiga i poderosa família de vampirs del món, que tindrà un paper fonamental en la història que de la mà d'Aurum veurà la llum en els cinemes catalans a final d'any, tot i que encara no hi ha data concreta per a l'estrena.
En canvi sí es coneix el dia de l'estrena als Estats Units, el 20 de novembre, i al Regne Unit, on s'estrenarà una setmana més tard. Més de 2 milions d'espectadors van veure Crepuscle que amb una recaptació de més de 12,5 milions d'euros, va ser una de les cintes més taquilleres de 2008. A més Crepuscle i les seues tres continuacions continuen copant la llista dels llibres de ficció més llegits a Catalunya.

Lluna Nova, segona part de Crepuscle

El rodatge de la segona part de Crepuscle, començarà el proper mes de març a Canadà i a la Toscana.
L’èxit de públic en tot el món de la pel·lícula de vampirs adolescents Crepuscle ha fet que la seva productora es posi a adaptar per al cinema els altres llibres de l’escriptora Stephenie Meyer.
En Lluna Nova, repetiran tots els actors de la primera part inclosos la parella protagonista a Robert Pattinson i Kristen Stewart.
En aquesta ocasió, l’amor entre Bella i Edward es veurà regirat per una de les famílies de vampirs més poderoses del món, els Volturi.
Crepuscle actualment està en el lloc 99 del llistat que ofereix BOX office MULLE i és l’última cinta del 2008 a ingressar en aquest llistat amb 187 milions de dòlars. Altres de l’any passat que es van colar van ser Iron Man, Hancock, Kung-Fu Panda i Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall.

http://fr.groups.yahoo.com/group/vampirs