El mite del vampir és un dels temes que més ha nodrit al cine de terror; centenars de pel·lícules l'han tingut com el seu protagonista, però igual que en la literatura, el personatge ha patit transformacions i ha generat un auge i una decadència en el tractament del tema.
La cinta de vampirs més antiga és Nosferatu, una simfonia d’horror, de l’alemany F.W. Murnau, film que és la cúspide del moviment expressionista alemany. La cinta és una versió lliure de la novel·la Dràcula , de Bram Stoker (1897), a la que el director, per no pagar drets d’autor, va canviar el nom del personatge pel de comte Orlok. En el film la representació física del vampir es caracteritza per tindre una figura molt prima, d’aspecte sinistre i repulsiu, amb orelles punxegudes i claus i urpes esmolades; esta imatge va ser represa en el remake que va realitzar Werner Herzog en 1977.
Va ser després als Estats Units, durant la dècada del trenta, que els estudis Universal, empresa encarregada de produir pel·lícules de terror, es van arriscar al portar al cine una adaptació de Dràcula, amb l’actor hongarés Bela Lugosi. La cinta va ser un èxit de taquilla i l’aspecte del comte canvia: ja no és el ser tenebrós que inspirava terror en la cinta de Murnau; Lugosi li conferix al personatge una figura elegant i refinada, el temor és més de caràcter psicològic, l’amenaça només es presenta en forma de mirades intenses que són l’avís de l’atac del monstre. Esta és la imatge que va adoptar el vampir cinematogràfic, una figura que serà sinònim d’elegància.
Com resultat de l’èxit d’esta pel·lícula, Hollywood va produir desenes de llargmetratges referents al vampir amb desigual qualitat, la qual cosa va causar la saturació del tema. És quan es fa evident la decadència del personatge, a finals dels anys quaranta. El terrorífic ser es convertix en comparsa d’actors còmics en pel·lícules de dubtós gust. Esta obligada hivernació dura fins a finals dels cinquanta, quan la productora anglesa Hammer compra els drets dels monstres clàssics dela Universal i realitza amb reeixida taquilla una nova versió de Dràcula, amb Christopher Lee. En este llargmetratge es donen certs canvis en la fisonomia del personatge: se li dóna un aire elegant, aristòcrata i seductor, projectant erotisme, es mostren els seus esmolats claus i se li adapten lentilles roges en els ulls per a donar-li un aire més sinistre. El Dràcula de Lee és més imponent que el de Lugosi.
Estos personatges mantenen els trets tradicionals del vampir de l’escriptor John Polidori i de Stoker. Els senyals físics també són adaptades als personatges femenins, com en el cas de la cinta de Carmilla, basada en l’obra de Le Fanu.
El cicle reeixit de l’Hammer dura fins a finals dels setanta, perquè en 1979 es realitza una nova producció del comte Dràcula encarnat per Frank Languella, mentres Laurence Olivier representa a Van Helsing. El seu director va ser John Badham. Esta cinta es va basar en un èxit teatral de Broadway. A partir de llavors el tema torna a esgotar-se, caient en una llarga letargia.
La cinta de vampirs més antiga és Nosferatu, una simfonia d’horror, de l’alemany F.W. Murnau, film que és la cúspide del moviment expressionista alemany. La cinta és una versió lliure de la novel·
Va ser després als Estats Units, durant la dècada del trenta, que els estudis Universal, empresa encarregada de produir pel·lícules de terror, es van arriscar al portar al cine una adaptació de Dràcula, amb l’actor hongarés Bela Lugosi. La cinta va ser un èxit de taquilla i l’aspecte del comte canvia: ja no és el ser tenebrós que inspirava terror en la cinta de Murnau; Lugosi li conferix al personatge una figura elegant i refinada, el temor és més de caràcter psicològic, l’amenaça només es presenta en forma de mirades intenses que són l’avís de l’atac del monstre. Esta és la imatge que va adoptar el vampir cinematogràfic, una figura que serà sinònim d’elegància.
Com resultat de l’èxit d’esta pel·lícula, Hollywood va produir desenes de llargmetratges referents al vampir amb desigual qualitat, la qual cosa va causar la saturació del tema. És quan es fa evident la decadència del personatge, a finals dels anys quaranta. El terrorífic ser es convertix en comparsa d’actors còmics en pel·lícules de dubtós gust. Esta obligada hivernació dura fins a finals dels cinquanta, quan la productora anglesa Hammer compra els drets dels monstres clàssics de
Estos personatges mantenen els trets tradicionals del vampir de l’escriptor John Polidori i de Stoker. Els senyals físics també són adaptades als personatges femenins, com en el cas de la cinta de Carmilla, basada en l’obra de Le Fanu.
El cicle reeixit de l’Hammer dura fins a finals dels setanta, perquè en 1979 es realitza una nova producció del comte Dràcula encarnat per Frank Languella, mentres Laurence Olivier representa a Van Helsing. El seu director va ser John Badham. Esta cinta es va basar en un èxit teatral de Broadway. A partir de llavors el tema torna a esgotar-se, caient en una llarga letargia.
A inicis dels noranta el gènere té una revitalització: s’estrena Dràcula, de Francis Ford Coppola (1992), i Entrevista amb el vampir, de Neil Jordà (1994), els personatges del qual guarden el perfil clàssic, però en l’aspecte psicològic diferixen dels anteriors models, perquè ja no són sers assedegats de sang, que busquen només sembrar la destrucció i senten plaer per fer el mal, ara són sers torturats, que assumixen la seua condició d’immortals no com un benefici sinó com una verdadera càrrega de sacrificis, i se senten impossibilitats de concretar una relació amb els humans. La pel·lícula Lost Boys, de Joel Schumacher (1987), també retorça al mite; en esta cinta els vampirs ja no actuen sols, sinó en grups, i el més interessant és que hi ha un canvi generacional, són vampirs jóvens que busquen ‘vampiritzar’ a altres de la seua edat per a construir una comunitat. Esta pel·lícula exercix després una gran influència per a explotar el tema i generar sucosos ingressos per a les productores de Hollywood.
Ixen productes com Buffy, la caçavampirs (1992), film poc reeixit que aconseguix reconeixement amb una sèrie televisiva que situa els personatges en una secundària i mostra els problemes dels adolescents, els seus primers amors i dificultats amb els adults representat pels pares. Estos elements són tocats en pel·lícules com a Crepuscle, basada en la novel·la del mateix nom, de Stephenie Meyer, que tracta de vampirs adolescents que busquen integrar-se entre humans, portant al mite a un procés d’humanització total, encara que un xicotet grup es nega a eixe procés, tractant de mantindre la seua condició. Açò pot evidenciar quelcom perillós per al mite: el vampir s’està tornant part de la quotidianitat, deixant la seua condició de ser exclòs, de pertànyer al món de les ombres, per a ser absorbit pel món del consum. Seran símptomes de l’esgotament que evidencia el personatge? Només el temps ho dirà; mentrestant, el cine continuarà donant voltes al molí per a continuar produint cintes d’este tipus i encara podrem escoltar el sinistre aleteig del vampir.
Ixen productes com Buffy, la caçavampirs (1992), film poc reeixit que aconseguix reconeixement amb una sèrie televisiva que situa els personatges en una secundària i mostra els problemes dels adolescents, els seus primers amors i dificultats amb els adults representat pels pares. Estos elements són tocats en pel·lícules com a Crepuscle, basada en la novel·la del mateix nom, de Stephenie Meyer, que tracta de vampirs adolescents que busquen integrar-se entre humans, portant al mite a un procés d’humanització total, encara que un xicotet grup es nega a eixe procés, tractant de mantindre la seua condició. Açò pot evidenciar quelcom perillós per al mite: el vampir s’està tornant part de la quotidianitat, deixant la seua condició de ser exclòs, de pertànyer al món de les ombres, per a ser absorbit pel món del consum. Seran símptomes de l’esgotament que evidencia el personatge? Només el temps ho dirà; mentrestant, el cine continuarà donant voltes al molí per a continuar produint cintes d’este tipus i encara podrem escoltar el sinistre aleteig del vampir.
Freddy Aviles. El Universo de Guayaquil
