El vampir és una figura tràgica: destrueix el que estima. I el que estima el destrueix. Ni ha prou de veure Nosferatu de Murnau i el seu icònic final, on el vampir/rata mor després de l’engany d’una dona que deixa que la bestiola begui del seu coll fins que surti el sol; es suficient veure el Dràcula de Coppola: el destí del comte està segellat en l’instant en què troba la reencarnació de la dona que estima. No és exageració assegurar que, previ a la saga de Twilight (Crepuscle), tot vampir moria per amor o per luxúria: per voler tindre aquella damisel·la, per voler mossegar aquell coll, per voler entrar per tal finestra.
Aquest paradigma vampíric s’ha desvirtuat en els últims anys. Els Edward Cullens i Bill Comptons han fet a un costat el tràgic i emfatitzat el romàntic. Han deixat de ser monstres per a convertir-se en foscos prínceps, rescatant donzelles de les seves rutines mundanes. I en aquestes males èpoques per als fanàtics del vampir de la vella escola arriba Chan-wook Park –director d’Oldboy- a rescatar el gènere del xuclasang amb la seva última cinta: Thirst.
Thirst narra la història d’un sacerdot catòlic anomenat Sang-hyeon (Kang-ho Song, a qui recordem per The Host) què se sotmet a un tractament mèdic els efectes secundaris del qual el transformen en un vampir. En la seva primera lectura, la cinta de Park resulta una òbvia al·legoria sobre els conflictes entre la religió i la naturalesa humana. Si ja no s’és estrictament humà, com jutja Déu a un vampir? Potser és molt diferent del guillot que caça a la gallina? Aquets interrogants serien suficients per a una pel·lícula interessant, però Park no es conforma. Thirst sembla voler explorar cada norma, convencionalisme, estereotip i idea del vampir, destruint i reinterpretant en el procés.
Com en la seva anterior trilogia de venjança (composta per Sympathy for Mr. Vengance, Oldboy i Lady Vengance) un xicotet i insignificant esdeveniment és l’inici de la tempestat. Sentint-se diferent per la seva sobtada transformació, Sang-hyeon comença un lleuger flirteig amb Tae-joo, l’esposa d’un amic de la infància. Aviat es troben en una relació que teixirà el fil narratiu de la resta de la pel·lícula.
Al principi la relació és quasi platònica: Tae-joo admira els nous poders de Sang-hyeon. En aquest sentit és semblant a la relació representada a Twilight i Park sembla comentar de manera àcida sobre esta. Però quan Tae-joo es convertix en vampir, la relació entre ambdós protagonistes canvia. Ella assumeix sense piular el seu paper depredador i creu que els seus poders són clara mostra que estan destinats a matar per a alimentar-se. D’altra banda, Sang-hyeon decideix reprimir els seus instints i viure com una espècie de paràsit, alimentant-se de sang humana sense assassinar (després de tot, ell havia estat sacerdot). Aquesta discrepància donarà lloc a l’impactant últim capítol: una espècie de posada en escena de Who’s Afraid of Virginia Wolf? dirigida per Stanley Kubrick.
Durant la cinta el to va mutant. És característic de Park no allunyar-se de l’humor sense importar què tan ombrívoles són les imatges a la pantalla. Thirst no és l’excepció. A vegades és una cinta tan seca que sembla d’Aki Kaurismäki. Després canvia novament i solta un acudit tan bast com els de John Waters.
La pel·lícula sencera és un exercici d’estil sobre contingut, i a ningú familiaritzat amb la filmografia de Park l’agafarà per sorpresa. Hi ha moments que sacrifica la coherència a canvi d’instants visualment impactants, visceralment aborronadors. Reptes que Park li posa a l’espectador: les seves pel·lícules no són per a tots. No són per als amants dels vampirs que adornen les revistes d’ adolescents. Són, més aviat, per als fanàtics de Near Dark, Hunger o Trouble Everyday. Resumint, Thirst és una galtada a Twilight: un còctel irresistible de sang i tragèdia. Murnau estaria orgullós.
Rodrigo Rothschild, Letras Libres
