Els vricolacs o vricolaques grecs

El vricolac anomenat de vegades Vorvolac, és un tipus de no-mort grec comparable al vampir eslau.Le paraula Vrykolakas prové d'una paraula d'origen eslau, el vrkolak o vlkolak, en búlgar, vukodlak, que significa «llop» i «dlaka», que significa "pell". El terme defineix l’homellop. Aparentment, els conceptes d’home-llop i vampir s'han barrejat. A Bulgària, el terme designa avui un vârkolak com un vampir que té l'aspecte d'un llop. El contagi lingüístic també ha afectat el romanès.

Tradicionalment, els grecs pensaven que una persona es podia transformar en vricolaques després de la mort en resposta a un estil de vida sacríleg o a l'origen de la mort, una excomunió, el suïcidi, una inhumació en un terreny no consagrat, o el fet de menjar carn de xai que hauria estat ferida per un llop o un espectre. Alguns grecs pensaven fins i tot que un espectre es podria fer un vampir poderós després d'haver estat mort i conservaria aspecte del llop, els ganxos, el pelatge, i els ulls de la fera que posseïa abans.

Els vricolaques tenen les mateixes característiques que els vampirs dels Balkans. Se’ls troba ensangonats, però en la tradició popular grega, la criatura s’alimenta sobretot de la por i dels malsons que infligeix a les seves víctimes. El vricolac ofega les seves víctimes al llit o les escanya asseient-se sobre elles com ho fan els súcubes i els íncubs o els vampirs del folklore búlgar. Actua com un espectre causant epidèmies com la pesta, per exemple, i el pànic en les comunitats. El vricolac pica a les portes de les cases, crida pel nom als residents, però ha de ser convidat a entrar per poder cometre les seves malifetes. Si no rep cap resposta la primera vegada, deixarà els habitants en pau. Si algú respon a la porta, aquesta persona morirà alguns dies més tard pels atacs molts cops indefinits del monstre; i es fa a són volta un vricolac. Existeix una superstició a Grècia que explica que no s’ha de respondre a un desconegut mentre no hagi picat a la porta.

Per acabar amb aquests monstres, s'ha de destruir el seu cos. Això no es pot fer més que el dissabte, és l'únic dia en què el Vricolac descansa a la seva tomba. Cal empalar-lo, decapitar-lo, desmembrar-lo i finalment cremar-lo. Amb la destrucció, les ànimes de les seves víctimes queden alliberades.

Vampirs exquisits

Encara que des del segle XVII el príncep Vlad —una mescla d’història i llegenda— havia conquistat la ploma de certs escriptors, i alguns contes sobre el personatge començaven a difondre’s per bona part d’Europa, no va ser fins a l’eclosió del romanticisme que el mític vampir va prendre autèntica carta de naturalesa literària. Goethe i Potocki, a més de molts altres poetes de li època, van incloure el vampirisme en les seues novel·les. Però actualment la més recordada de totes elles és “El Vampir”, de Polidori, sense cap dubte a causa que va ser engiponada alhora que el “Frankenstein”, de Mary Shelley, en el transcurs d’unes vacacions que passaven a Suïssa junt amb Lord Byron i Percy B. Shelley.

Este llarg període de gestació del personatge del Vampir guarda una gran similitud amb el del senyor Juan, perquè este també havia aparegut quasi d’incògnit en les cantigues gallegues medievals i va haver d’esperar diversos segles per a ser pres en consideració pels grans escriptors i expandir-se després pels territoris lingüístics de diferents literatures.

La veritat és que el Vampir assentava bé a l’estètica i a la ideologia romàntica, amb el seu gust pel medieval, amb les seues ruïnes prenyades de misteris, amb l’estremiment produït per la confluència del bell i del sublim esglaiador. Però no del tot, perquè el paisatge era connatural a eixe moviment artístic —basta recordar els olis de Friedrich o de Gericault— i el Vampir necessitava espais tancats, avencs sense llum.

Per tal raó, el Vampir va haver d’esperar quasi un altre segle per a trobar el moment adequat en que mostrar-se en tota la seua esplendor literària, quan Bram Stocker li va adjudicar el nom de Drácula en una novel·la d’arquitectura perfecta. Però Stocker no va treballar en el buit, sinó recolzat en un nou moviment pictòric que afonava les seues arrels precisament en el romanticisme, però preferia els interiors neogòtics als paisatges oberts: el Simbolisme. Moreau, Delville, Ensor, Klimt, i Munch, per citar als més rellevants seguidors d’este corrent artístic, havien trobat l’hàbitat perfecte per al monstre de les tenebres.

Afortunadament, els mites literaris no poden tancar-se en si mateixos. El seu propi caràcter de mite obliga els artistes a donar-los nova vida d’acord amb el canvi que porten les vicissituds dels temps. Tal cosa ha ocorregut sempre, i a tots els mites, i com més universals han sigut, més seqüeles han produït.

Una, de gran importància, s’anomena Lestat, nom que hi ha donat Anne Rice al seu propi vampir, quasi un altre segle després que el de Stoker. La immensa saga vampírica d’Anne Rice compta amb dotzenes de novel·les, però només tres mereixen alguna atenció, “Entrevista amb el Vampir”, “La Reina dels Condemnats” i “Lestat el Vampir”. Esta última és una autèntica obra d’art, d’un ritme trepidant i una anàlisi exhaustiva del món actual sota múltiples disfresses.

Per descomptat, el Lestat de Rice es fonamenta en un altre moviment artístic, el postmodernisme, que intenta ser suma i superació de tots els anteriors, manejant a un temps elements romàntics, simbòlics, realistes i de totes les avantguardes. Personalment, no tinc especial sintonia amb el postmodernisme, que em pareix un desori d’idees i sensacions, però sí el convenciment que Lestat donarà molt més que parlar del que ara podem imaginar. Per què? Perquè és un model nou. Enfront del Dràcula d’instints primaris, que s’alimenta per a la supervivència, corroït per la seua pròpia maldat, atroç i deforme, s’alça Lestat. Que li agrada viure en grans palaus, rodejat d’obres d’art, amic de les festes i dels oripells, orgullós de si mateix, bell, aficionat als mossos exquisits.

És precís fer menció, encara que molt succinta, dels cineastes. El “Vampyr” de Dreyer i el “Nosferatu” de Murnau són obres estèticament perfectes, però aporten poc de nou, com no siga una denúncia de la maldat del poder absolut. La “Entrevista amb el Vampir” de Jordà i el “Drácula” de Coppola seguixen el solc de Lestat i Drácula, però es limiten a ser superproduccions sense més afany que l’espectacle. Cas distint és el de Polanski, el del qual “El Ball dels Vampirs” trenca per sempre amb el vampir tradicional. I també el de Herzog, el “ del qual “Nosferatu” mostra els primers signes, tot i que encara molt lleus, d’un vampir sofisticat. Potser la influència d’ambdós en Anne Rice haja sigut més que anecdòtica.

Queda per saber quin tipus de vampir aportarà la literatura en els pròxims cent anys, però és segur que el model continuarà mutant i que, sens dubte, serà sorprenent.

Francisco Chaves Guzmán. La Lanza Digital

Stephen King es llança al còmic i crea un vampir sociòpata

El mercat dels xuclasangs està una mica saturat però encara queda espai i fam per als productes vampírics, encara més si darrere de l’últim, el còmic American Vampire, que Vertigo treu a la venda avui als Estats Units, apareix el nom d’un mestre del terror com Stephen King.

Els que troben tous els vampirs resplendents de la saga Crepúscle possiblement s’entregaran amb passió a les aventures d’un personatge dur com Skinner Sweet, el primer vampir del salvatge oest, que ha creat King. És un paio violent, un sociòpata en tota regla acostumat a viure als marges de la llei i lladre de bancs. L’autor d’El resplandor l’ha fet qualsevol cosa menys típic: la seva energia la treu del sol i entre els seus enemics es compten uns vampirs capitalistes.

King ja havia participat en el món de la historieta ajudant en l’adaptació de les seves Dark Towers, però aquest cop és responsable del guió d’una de les dues parts en què es divideix American Vampire. «Has de ser molt humil», va declarar a The daily beast en la seva única, per ara, entrevista sobre el còmic. «Has d’acceptar consells perquè és una forma de veure’hi i una nova manera d’escriure». Pels seus editors va saber que les bafarades per fer parlar els personatges són cosa del passat.

L’altra part d’American Vampire ha estat escrita per Scott Snyder, estrella en ascens de l’univers del relat curt, i se centra en Pearl Jones, una jove aspirant a estrella que recorre Hollywood i els seus bars secrets buscant una oportunitat als anys 20. Tant en aquesta part com en la de King, l’art és obra del brasiler Rafael Albuquerque, una altra fulgurant figura del còmic, que ha buscat el look Sergio Leone per a la part de King (en color) i angles i composicions que rememoren el cine mut per a la de Snyder (en blanc i negre).

Idoya Noain. El periódico de Catalunya

ANEM A... BUSCAR VAMPIRS

De l’aiguamoll de True blood a les platges "crepusculars". Sense oblidar els castells transsilvans o el Dublín de Bram Stoker.

Noi coneix noia. Noi té 104 anys i s’alimenta de sang. És la típica història de vampirs, però en la trilogia Crepuscle aquests no porten capa i en comptes de viure en castells transsilvans habiten arquitectures modernes del suburbi americà.

Milers de fans estan pelegrinant a les localitzacions dels llibres de Stephanie Meyer i les pel·lícules que han inspirat (la tercera, Eclipsi, s’estrenarà al juny). Fenòmens televisius com True blood o Cròniques vampíriques també alteren el mapa tradicional de caçavampirs, armats amb càmeres de fotos en compte d’estaques.

Ja no tot és Transsilvània en el vampiturisme, però, per molt cool que siguin els "ullalats" de nou encuny, Dràcula continuarà sent Dràcula. Heus ací una ruta per a criatures de la nit de avui i sempre.

01 Stephanie Meyer mai va estar aquí

L’autora de la saga Crepuscle va buscar en Google "el poble més plujós d’Amèrica" i va eixir Forks, Washington. La llar dels seus vampirs, a la península Olympic, havia d’estar sempre ennuvolat. Meyer, com la majoria dels seus 85 milions de lectors, mai havia posat un peu en esta anodina localitat fustera de 3.000 veïns que des de la publicació del primer best seller ha vist com es disparaven els seus visitants un 600%.

La Cambra de Comerç del poble té la furgoneta de Bella aparcada en l’entrada i s’han obert una dotzena de botigues de souvenirs, on es poden comprar des de claus de plàstic fins a l’anell de compromís de la prota. En els restaurants se servix Bellasagna o Bella Burgers; encara que els fans saben que el que cal demanar són raviolis de xampinyons en la trattoria Bella Itàlia (en el pròxim Port Angels), que és el que demana la parella vampir-humana en la seva primera cita.

Els que pitjor porten la marabunta de turistes són els discrets natius americans de la reserva Quileute (que en la saga es converteixen en llop), les terres sagrades de la qual travessen els autobusos d’adolescents.

Encara que Meyer va escriure sense veure Forks i les pel·lícules no es van rodar ací, el poble ofereix tours (per uns 20 euros) que es detenen, per exemple, en "la casa on haurien viscut els Cullen" (la més antiga del poble i actualment un pròsper bed & breakfast on, afirman, "es parla Crepuscle").

02 Silenci, es roda 'Crepuscle'

Per a rodar les pel·lícules de la saga Crepuscle, la productora va preferir recrear Forks i els seus voltants en uns quants pobles d’Oregon i en Pòrtland, que també s’han sumat a la crepusclemania. Hi ha un tour de tres dies que recorre localitzacions com el carreró (en el poble de Saint Helens) on Edward salva, una de tantes vegades, a Bella, o les rugoses platges i mil·lenaris boscos que apareixen en la pel·lícula. Les rutes també es detenen en els hotels i restaurants que van atendre a l’equip durant el rodatge per a escoltar de primera mà què menja Robert Pattison per a estar tan magnífic.

Els Cullen, la família vampírica del seu personatge, no habita un sinistre castell d’Europa de l’Est, sinó una moderna casa modular projectada per Jeff Kovel, de Skylab Architecture. L’edifici, situat en el boscós Forest Park de Pòrtland, s’obra al paisatge amb vitrines de sòl al sostre. Actualitzant el concepte plantejat per Lloyd Wright a la Casa de la Cascada, l’arquitectura juga amb les fronteres interior-exterior. A la realitat, la casa pertany a la família de John Hoke, director de disseny en Nike, que la va comprar als dos dies de posar-se en venda. Poc després d’aparèixer en una revista d’arquitectura, Hoke va rebre una telefonada del localitzador de Crepuscle.

El turisme crepuscular també ha arribat a Vancouver i la Columbia Britànica, on es van rodar parts de Lluna nova i Eclipsi. Per haver-hi, hi ha fins a un creuer temàtic que salpa de Seattle a l’agost.

Molt més prop, a Itàlia, els fans poden visitar el poble toscà de Montepulciano, que descansa sobre un tossal rodejat d’una muralla del segle XV. Toi i els seus múltiples atractius històrics, triomfen els tours diaris pels llocs en què Bella i Edward s’enfronten als poderosos Volteri, que vénen sent una mena de reis vampirs.

03 Postpunk en Whitby

Durant segles, les tempestats van fer naufragar vaixells sota els penya-segats de Whitby (York, Regne Unit). Un d’ells, la goleta russa Demeter, carregava en el seu bodega a un monstre. O almenys així ho va narrar Bram Stoker a la novel·la Dràcula, on descriu, tal com estan avui en dia, els 199 esglaons que va enfilar el vampir convertit en gos des del port fins al cementeri. L’anècdota ha convertit aquest encisador poblet de pescadors en meca per als gòtics britànics, que dues vegades a l’any, a l’abril i octubre, celebren el Whitby Gothic Weekend, un sarau de música postpunk i death-rock que faria que el refinat comte es recargolés a l’infern.

04 Vampirs 'minimal

Austeres fileres de blocs de tres pisos al voltant de jardins nevats. Minimalista, fred i opressiu, com l’estil del film sueca Deixa’m entrar, el suburbi d’Estocolm Blackeberg, on se situa l’elegant  pe·lícula de vampirs preadolescents, va ser construït per l’Estat als anys cinquanta. Un dels seus majors atractius (que apareix en la pel·lícula) és l’estació de metro projectada per l’arquitecte brutalista Peter Celsing el 1952.

05 Sobrevisquin a Vlad

En la primavera de 2009, Turisme de Romania va anunciar que Dràcula no seria la marca nacional. "Crec que el país pot ser representat molt millor per moltes altres coses", va dir la ministra, encara que va acceptar que el comte "és conegut en totes parts, i seria una pena que no l'utilitzàrem quan siga convenient". Així que... Dràcula sí, però poc.

A Transsilvània, no obstant això, porten anys explotant el mite per als turistes. En ciutats com Sighisoara o Brasov, les agències de viatges mesclen sense embuts la realitat històrica de Vlad l’Empalador amb la ficció icònica de Hollywood. És hilarant la crònica d’un d’aquets Dractours que Eric Nuzum fa en el seu llibre The dead travel fast (Els morts viatgen ràpid), que per cert arranca amb l’autor tractant de beure’s la seva pròpia sang, vomitant i sentint-se "com un idiota". "Cada vegada que passes un castell en l’autopista, el guia crida, 'Ey turistes, mireu, el castell de Dràcula!', i a ningú li importa, perquè estan de vacacions", narra l’autor.

En la web www.mysteriousjourneys.com hi ha itineraris avalats per la Societat Transsilvana de Dràcula. A www.rumania.es, ofereixen viatges de tres a set dies per tota Transsilvània (de 569 a 1.159 euros). Inclouen coses com participar en la matança d’un vampir, rebre una garlanda d’alls o conèixer un descendent del comte "que sembla lement jove per a la seva edat: 84 anys".

06 Castells de mal rotllo

En la part alta dels Carpats, les ruïnes del castell de Cachtice guarden una història terrible. Allí va viure Elizabeth Báthory a finals del segle XVI, batejada per la llegenda com la Comtessa Sagnant perquè va assassinar a unes 600 xicotes per a banyar-se en la seva sang i mantenir-se bella. La història va inspirar, entre altres, la mítica cinta de Jess Franco Vampirs lesbos. La visita al castell és gratuïta i es pot acompanyar d’una caminada d’uns 45 minuts pel muntanyós paisatge.

En el castell Orava va rodar Murnau moltes de les escenes de Nosferatu. La fortalesa, del XIII encara que reconstruïda en el XVII, pareix enfilar sobre la roca. Conté museus d’història, història natural i etnografia de la zona (costen uns cinc euros). El més demandat són les visites nocturnes, algunes de les quals -les "no tradicionals", segons la web oficial- giren al voltant del mite de Dràcula.

Però el que es considera el castell més bell d’Eslovàquia és el de Bojnice, on se celebra entre maig i abril el Festival Internacional de Monstres i Fantasmes. Acudeixen uns 50.000 turistes i altres tants ens malèfics.

07 Set criolla

Robert "ahhhh!" Pattinson encara estava en bolquers quan les adolescents de fa 15 anys sospiràvem amb Louis (Brad Pitt) i Lestat (Tom Cruise). "Al tornar a Nova Orleans, tan prompte com vaig oldre l’aire, vaig saber que estava a casa. Era dens, quasi dolç", diu Louis a Entrevista amb el vampir. La sensualitat del barri francès va servir la novel·lista Anne Rice, veïna de la ciutat, per a inspirar la seva saga vampírica. No obstant això, la relació de Nova Orleans amb el vodú i els no morts venia de molt abans, de quan es va fundar en 1718 com a colònia francesa, i segueix present en molts ritus pagans. La ciutat, que ofereix multitud de tours terrorífics, compta amb un prestigiós festival de cine especialitzat en el gènere (a l’octubre, aprofitant Halloween).

08 El jove Bram

El petit Abraham, Bram, Stoker era un xiquet malaltís. Va nàixer en 1847 en el número 15 de Marino Crescent, en el suburbi dublinès de Clontarf, i el van batejar en la propera església de Sant Joan Baptista. El nen va passar anys al llit, fins als set. "Era de natural reflexiu, i l’oci d’una llarga malaltia va permetre que els meus pensaments donaren els seus fruits", va escriure l’autor. Potser tant de repòs li fera fantasiejar sobre el son etern, potser el fet de ser el tercer de set germans l’espantés somiar amb monstres solitaris que maten a gent.

Ja curat, Stoker es va convertir en un jove atlètic i va acudir al preciós Trinity College, on va estudiar matemàtiques i filosofia. La universitat, la primera d’Irlanda, fundada el 1592, ofereix visites als seus edificis isabelins i victorians. Graduat amb honors, Stoker va seguir els passos de son pare i es va fer funcionari en el Castell de Dublín, experiència que inspiraria la seva primera novel·la, The duties of clerks of petty sessions in Ireland (Les obligacions dels escrivents en els tribunals de primera instància d’Irlanda).

Per a satisfer el cuquet de l’art escrivia crítiques teatrals en el Dublín Evening Mail. En una d’elles va elogiar l’actor Henry Irving, que el va invitar a sopar a l’elegant hotel Shelbourne (encara allà), on es va forjar la seva llarga amistat. Anys després d’independitzar-se en el número 30 de Kildare Street (on hi ha una placa commemorativa), Bram Stoker va decidir abandonar el seu Dublín natal per a anar-se’n a Londres a treballar amb Irving en el Lyceum Theatre.

Encara que no hi ha un tour pel Dublín de Bram Stoker, els que necessiten guia es poden apuntar al Ghost Bus (autobús fantasmal), en el que s’expliquen els orígens irlandesos de Dràcula.

09 Triangle en el poble

De la mà del creador de Dawson creix, han arribat les Cròniques vampíriques, la nova sensació televisiva entre els adolescents. Narra la lluita entre dos germans vampirs per l’amor d’una jove humana al poblet de Mystic Falls, que en realitat és Covington, Geòrgia. Fundat el1822, la seva arquitectura victoriana ha servit com a teló de fons per a pel·lícules de terror com Jason viu, Divendres 13 o Halloween. No obstant això, Covington és una localitat tranquil·la on la gent peta la xerrada en engronsadores en els porxos i exhibeix la seva amabilitat meridional.

10 Làpides victorianes

Les llegendes urbanes són el folklore de l’edat moderna, i a Londres, a principis dels anys setanta, es va forjar un mite: el vampir del cementeri de Highgate. L’assumpte va començar amb dos investigadors rivals del fets paranormals que van creure veure "quelcom" en el cementeri. Afegeixis al còctel un grup de satanistes dels setanta i adoni’s amb la premsa groga dels tabloides britànics. Tant es va inflar la història que un divendres 13 (de març de 1970), una horda d’espontanis es va plantar en el cementeri per a donar caça al vampir. Aquell mateix any, l’Hammer va rodar en Highgate una de les seves tantes pel·lícules de sèrie B protagonitzades per Christopher Lee: El poder de la sang de Dràcula.

Vampirs a banda, el cementeri és una joia victoriana, poblada d’arbres, enfiladisses salvatges i flors silvestres. Entre les seves tombes hi ha capelles estil Tudor, una galeria de nínxols que emula un temple egipci i làpides amb formes al·lucinants. Una és un lleó; una altra, un piano. No sabem si el vampir continua rondant el lloc; els que segur que romanen allí són el dissident rus Litvinenko (a què van enverinar amb poloni), els pares de Charles Dickens o el seu mort més famós: Karl Marx.

11 Claus de Chayanne

Per tota Llatinoamèrica triomfa la minisèrie Gabriel, amor immortal, en la que Chayanne és un vampir convertit a ser immortal fa 300 anys ni més ni menys que pel conquistador Francisco Pizarro, interpretat per José Luis Rodríguez, El Puma. La sèrie transcorre en l’actualitat i ha estat rodada a Miami, Puerto Rico, Roma i Venècia, però inclou flashbacks amb sacerdotesses inques i ritus asteques. De fet, el mite del vampir apareix en la cultura prehispànica abans que Pizarro, amb la forma de monstres com el tlahuelpuchi dels nahuas (que és sibarita i només come xiquets). Molt després, en el segle XX, va aparèixer l’infame xuclacabres.

12 Abans no-mort que senzill

Gavardines de cuiro fins als peus, capes, camises amb regalims, cotilles -amb randes victorianes o de modern vinil-. El vampir urbà té on triar. Pot anar clàssic o contemporani, més o menys recarregat. "Açò està de moda, tot tipus de gent porta roba rotllo vampíric", explica el dependent de la botiga madrilenya J. Canovas Gothic.

Per a lluir el modelet, el millor és dirigir-se a un club gòtic. En la botiga ens recomanen el nou KGB (els dissabtes a Papa Papa). Aquest mateix dia, la sala Wind es converteix en el 666 a ritme de The Cure o Dream Theatre, i la sala Flamingo s’enfosqueix per a convertir-se en el Dark Hole. A Barcelona, DJ Luismi meu i Lady Morte porten l’Undead Dark Club, on la música manté la "essència fosca i terrorífica". En el seu flyer de febrer apareix Vampira, personatge de culte dels anys cinquanta i estrella de Pla 9 de l’espai exterior, on són els extraterrestres els que ressusciten als morts.

Sexe, sang fresca i 'rock and roll

La sèrie True blood (Sang fresca) és molt més rock and roll que Crepuscle. Per a començar, humans i vampirs "ho fan" (molt i amb desenfrenament). La sang de vampir és droga amb què es trafica i els sers de la nit han eixit del taüt i conviuen obertament amb els veïns de la humida i calorosa Luisiana. Algunes localitats emblemàtiques del fictici Bon Temps es poden visitar en pobles com Clinton o Shreveport, on es troba la casa del vampir Bill (que era una plantació) i les mansions antebellum (anteriors a la guerra civil) típiques del Sud. Els llocs més impressionants, no obstant això, són el llac Bistineau i, sobretot, el llac Caddo, que apareix en els magnífics crèdits inicials de la sèrie sobre la sensual cançó Bad things (Cosas dolentes). El llac és un espai protegit i un dels majors boscos de xiprers del món. Hi ha multitud de tours per a explorar els seus sinistres amagatalls. El paisatge és inquietant: el típic baiou meridional, fangós, dens... en el que no cal molta imaginació per a creure en allò paranormal. No obstant això, la major part de la sèrie està rodada a Califòrnia. Per exemple, l’antivampírica Germandat del Sol s’allotja en la moderníssima Sky Rose Chapel de Whittier, una església projectada per l’arquitecte organicista Fay Jones, deixeble avantatjat de Frank Lloyd Wright.

Original de Patricia Gonsálvez a El Viajero

L'editorial La Galera es reinventa amb noves col·leccions i novel·les de vampirs

Amb Iolanda Batallé, anteriorment vinculada a Random House Mondadori, com a nova directora de l'editorial, La Galera estrena una etapa marcada per la creació de noves col·leccions, el redisseny de sèries ja existents i la revaloració dels premis literaris que organitza, entre altres accions. «Redireccionar l'editorial amb la qual vaig aprendre a llegir és un repte difícil i, alhora, preciós», diu Batallé.

Les exigències del mercat han portat a La Galera, fundada el 1963 per Andreu Dòria i renovadora de l'edició infantil i juvenil en català mitjançant històries i il·lustracions de Josep Vallverdú, Sebastià Sorribes, Joaquim Carbó, Pilarín Bayés i Fina Rifà, entre altres autors, a formular una aposta per les novel·les romàntiques amb vampirs, zombis i àngels caiguts. La nova col·lecció que les publicarà s'anomena Lluna Roja i, entre les novetats més imminents, hi ha la traducció al català de llibres de gran èxit internacional com ara Legacy, de Cayla Kluver o Wings, d'Aprilynne Pike.

Amb la reedició constant de part els 1.800 llibres de fons, La Galera preveu la publicació, durant el 2010, de 200 títols juvenils i 80 d'infantils. Entre els llançaments, un llibre de Lluís Gavaldà sobre una cançó dedicada al seu fill, He jugat amb els llops de Gabriel Janer Manila (últim premi Joaquim Ruyra) i Cornèlius i el rebost d'impossibles de Carles Sala (premi Folch i Torres).

El Punt

Murnau estaria orgullós

El vampir és una figura tràgica: destrueix el que estima. I el que estima el destrueix. Ni ha prou de veure Nosferatu de Murnau i el seu icònic final, on el vampir/rata mor després de l’engany d’una dona que deixa que la bestiola begui del seu coll fins que surti el sol; es suficient veure el Dràcula de Coppola: el destí del comte està segellat en l’instant en què troba la reencarnació de la dona que estima. No és exageració assegurar que, previ a la saga de Twilight (Crepuscle), tot vampir moria per amor o per luxúria: per voler tindre aquella damisel·la, per voler mossegar aquell coll, per voler entrar per tal finestra.

Aquest paradigma vampíric s’ha desvirtuat en els últims anys. Els Edward Cullens i Bill Comptons han fet a un costat el tràgic i emfatitzat el romàntic. Han deixat de ser monstres per a convertir-se en foscos prínceps, rescatant donzelles de les seves rutines mundanes. I en aquestes males èpoques per als fanàtics del vampir de la vella escola arriba Chan-wook Park –director d’Oldboy- a rescatar el gènere del xuclasang amb la seva última cinta: Thirst.

Thirst narra la història d’un sacerdot catòlic anomenat Sang-hyeon (Kang-ho Song, a qui recordem per The Host) què se sotmet a un tractament mèdic els efectes secundaris del qual el transformen en un vampir. En la seva primera lectura, la cinta de Park resulta una òbvia al·legoria sobre els conflictes entre la religió i la naturalesa humana. Si ja no s’és estrictament humà, com jutja Déu a un vampir? Potser és molt diferent del guillot que caça a la gallina? Aquets interrogants serien suficients per a una pel·lícula interessant, però Park no es conforma. Thirst sembla voler explorar cada norma, convencionalisme, estereotip i idea del vampir, destruint i reinterpretant en el procés.

Com en la seva anterior trilogia de venjança (composta per Sympathy for Mr. Vengance, Oldboy i Lady Vengance) un xicotet i insignificant esdeveniment és l’inici de la tempestat. Sentint-se diferent per la seva sobtada transformació, Sang-hyeon comença un lleuger flirteig amb Tae-joo, l’esposa d’un amic de la infància. Aviat es troben en una relació que teixirà el fil narratiu de la resta de la pel·lícula.

Al principi la relació és quasi platònica: Tae-joo admira els nous poders de Sang-hyeon. En aquest sentit és semblant a la relació representada a Twilight i Park sembla comentar de manera àcida sobre esta. Però quan Tae-joo es convertix en vampir, la relació entre ambdós protagonistes canvia. Ella assumeix sense piular el seu paper depredador i creu que els seus poders són clara mostra que estan destinats a matar per a alimentar-se. D’altra banda, Sang-hyeon decideix reprimir els seus instints i viure com una espècie de paràsit, alimentant-se de sang humana sense assassinar (després de tot, ell havia estat sacerdot). Aquesta discrepància donarà lloc a l’impactant últim capítol: una espècie de posada en escena de Who’s Afraid of Virginia Wolf? dirigida per Stanley Kubrick.

Durant la cinta el to va mutant. És característic de Park no allunyar-se de l’humor sense importar què tan ombrívoles són les imatges a la pantalla. Thirst no és l’excepció. A vegades és una cinta tan seca que sembla d’Aki Kaurismäki. Després canvia novament i solta un acudit tan bast com els de John Waters.

La pel·lícula sencera és un exercici d’estil sobre contingut, i a ningú familiaritzat amb la filmografia de Park l’agafarà per sorpresa. Hi ha moments que sacrifica la coherència a canvi d’instants visualment impactants, visceralment aborronadors. Reptes que Park li posa a l’espectador: les seves pel·lícules no són per a tots. No són per als amants dels vampirs que adornen les revistes d’ adolescents. Són, més aviat, per als fanàtics de Near Dark, Hunger o Trouble Everyday. Resumint, Thirst és una galtada a Twilight: un còctel irresistible de sang i tragèdia. Murnau estaria orgullós.

Rodrigo Rothschild, Letras Libres

El programa Millennium tracta sobre vampirs

Sembla que finalment a casa nostra s'han pres una mica seriosament el tema dels vampirs. Així el programa Millennium de Televisió de Catalunya va tractar ahir dijous sobre la matèria. I, almenys, a la taula rodona hi havia persones que saben sobre el tema, especialment el doctor Jordi Ardanuy i l'escriptor Emili Olcina.

Aquestes són les dades que he tret del web del programa.

VAMPIRS, ENTRE TENEBRES

Aquest dijous al "Millennium" ens preguntarem pels orígens mitològics, antropològics i literaris de la figura del vampir. Per fer-ho, Ramon Colom entrevistarà Dacre Stoker, nebot besnét de Bram Stoker, el creador del personatge de Dràcula. A la taula de debat, Emili Olcina, Eulàlia Iglesias i Jordi Ardanuy analitzaran el mite del vampir des de l'antropologia, la literatura i el cinema. Finalment, Jaume Radigales ens descobrirà l'única òpera que s'ha escrit amb els vampirs com a protagonistes.

Convidats

AUME RADIGALES

Crític musical

Jaume Radigales és crític musical i professor titular a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, on hi imparteix les assignatures d'Estètica i de Música i Audiovisual. Actualment exerceix la crítica musical al diari La Vanguardia i a la revista Ópera actual, a més de Catalunya Música, on realitza I presenta el programa "Una tarda a l'òpera".


DRACRE STOKER
Escriptor

Dracre Stoker és descendent de Bram Stoker, el creador de la figura clàssica i literària de Dràcula, tal com la coneixem avui. A partir de les notes que l'autor va prendre durant el sis anys que va durar la redacció de la seva novel·la, Dracre i l'historiador Ian Holt, especialista en el mite del vampir, han escrit una nova novel·la que reprèn els personatges de l'original i que ara publica Roca Editorial sota el títol: Drácula, el no muerto.


EMILI OLCINA
Escriptor i assagista

Emili Olcina és escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de contes L'art i el cos de Madonna: entre la ciutat i l'aventura, i Històries del vespre i de la nit; les novel·les La catedral buida i La deessa nua i l'Antologia de narrativa fantàstica catalana, tots publicats a l'editorial Laertes.


JORDI ARDANUY
Professor UB

Jordi Ardanuy és físic i antropòleg i professor de l'UB a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació. Col·labora estretament amb Cercle V, una societat catalana per a la divulgació del folklore sobre vampirs, especialment relacionat amb el tema de la mort i els revinguts. Ha publicat força articles sobre aquest tema, i a l'editorial Laetoli, Vampiros ¡vaya timo!.


EULÀLIA IGLESIAS
Escriptor i assagista

L'Eulàlia Iglesias és periodista especialitzada en cinema i audiovisuals i professora a la Universitat Rovira i Virgili i també a l'escola Observatorio de Cine de Barcelona. Membre del consell de redacció de Cahiers du cinéma - España, col·labora a Rockdelux, Cine 365, Blogs & Docs i al diari Público, entre d'altres. Ha participat en diversos llibres d'autoria col·lectiva, entre els quals hi ha Las miradas de la noche. Cine y Vampirismo, publicat a Ocho y medio, l'any 2005.

Bibliografia

NOCHES INSOMNES
ELISABETH HARDWICK
Duomo Editorial, 2009

EL VIATGE AL PASSAT
STEFAN ZWEIG
Edicions 1984, 2009

LA LLETRA FEMENINA DE COLOR BLAU
FRANZ WERFEL
Edicions 1984, 2009

MENTRE LA NIT NO ARRIBA
JOSUE GUIMARAES
Edicions 1984, 2009

FUT
JIM DODGE
Edicions 1984, 2009

AHIR
AGOTA KRISTOF
Empuries, 2009

CREPUSCLE
STEPHENIE MEYER
Ediciones Alfaguara, 2008

MUERTO PARA EL MUNDO
CHARLAINE HARRIS
Suma, 2009

LOS DRÁCULA: VLAD TEPES, EL EMPALADOR Y SUS ANTEPASADOS
RALF-PETER MÄRTIN
Tusquets editores, 2009

LA MADRIGUERA DEL GUSANO BLANCO
BRAM STOKER
Valdemar, 2001

EL ENTIERRO DE LAS RATAS Y OTROS CUENTOS DE HORROR
BRAM STOKER
Valdemar 1998

EL VAMPIRO
VV.AA.
Siruela, 2006

DRÁCULA
BRAM STOKER
Alianza editorial, 2009

UN LLOC INCERT
FRED VARGAS
Ara llibres, 2009

A LA SOMBRA DEL MAESTRO: CUENTOS CLASICOS EDGAR ALLAN POE
MICHAEL CONNELLY
Belacqua, 2009

LOS VAMPIROS
JORDI ARDANUY
Laetoli, 2009

VAMPYR
CAROLINA ANDUJAR
Belacqua, 2009

Passió pel vampir

Imatge: Denis Sinyakow. Reuters

Els vampirs de veritat no s’assemblen res als de Crepuscle. Oblidin-se de pentinats a l’última, de cossos atractius i de mirades febrils: l’autèntic xuclasang és la bestiola negra de la foto, la fastigoseta sangonera de tota la vida, viscosa i fartona. Però sembla que, igual que els seus cosins llunyans del cine i la literatura, també estes criatures s’han posat de moda: els metges d’antany, impotents davant de tants mals, solien sagnar els seus pacients per a equilibrar els humors del seu organisme, en una pràctica que ha ressorgit en temps recents amb fins terapèutics -diuen, per exemple, que les sangoneres segreguen una substància que calma el dolor- i estètics. que han llegit per ací que l’actriu Demi Moore les usa com a tractament de bellesa i de desintoxicació?
La noia de la imatge no és Demi i no creiem que el rubor cosmètic de les seves galtes es pugui atribuir al amic petitó -per fortuna, inapetent- que es passeja per la seva cara. Ella és una treballadora del Centre Internacional de Sangoneres Medicinals d’Udelnaya, a Rússia, la major granja del món dedicada a la cria d’aquesta espècie. Es va fundar el 1937, produeix cada any tres milions d’exemplars i crea molta més repulsió que qualsevol pel·lícula de monstres: imaginen metres i metres de prestatgeries repletes de pots de vidre que contenen sangoneres alimentades amb sang de vaca. L’empresa exporta bona part dels seus animals i fins i tot fabrica amb ells xampús i cremes... Segur que no falten en el tocador dels guapíssims vampirs de mentida!

Carlos Benito. La Rioja.com

Cientifisme i desinformació a 20 minutos

El diari de Madrid 20minutos ha publicat avui un article que intentant anar de seriosos i científics, desinforma absolutament perquè busca una explicació cientifista als vampirs, quan aquest són simplement un producte d'antigues creences sobre la pluralitat de l'ànima, tal i com ja han posat en evidència diversos especialistes, entre ells, en el nostre País, el professor Jordi Ardanuy.
Cal esmentar també, que les característiques a les quals aquests estudis creuen donar resposta, es corresponen amb els vampirs cinematogràfics i literaris, i no pas els del folklore. Això s'explica perquè biòlegs, físics i d'altres científics no són especialistes en folklore i història del pensament i les idees religioses i es basen en les seves concepcions fonamentades en relats de ficció.

Aquí teniu la traducció de l'article.

Què hi ha de real en el mite dels vampirs?

Un grup de científics analitza alguns fenòmens reals que podrien haver donat lloc al mite.
Condicionants biològics i antropològics van influir en la seva invenció.
La intolerància a la llum del sol podria derivar d’una malaltia coneguda com porfíria; la necessitat de sang derivaria de l’anèmia.
Els vampirs estan de moda; sèries televisives, pel·lícules i llibres són protagonitzats per estes criatures fantàstiques. Però la seva popularitat ve de llarg. I és que des que Dràcula començara a atemorir al món, el mite ha romàs viu. Ara, un grup de científics ha decidit explicar què hi ha de real en la història dels 'xuclasang'.
En realitat, el naixement d’estes criatures, com han explicat aquests experts, està lligat amb algunes pors que van atemorir a l’home en el passat. Temors que, majoritàriament, ja compten amb una explicació de tipus científic.
Diverses malalties que hui sí es coneixen, eren abans contemplades com a fenòmens estranys. Els desconegut sempre ha generat un cert temor en totes les cultures.
Així que podria dir-se que el mite dels vampirs es recolza en condicions biològiques, d’una banda, i antropològiques per l’altre. La Doctora Katherine Ramsland, que imparteix l’assignatura de psicologia forense en la DeSales University i autora del llibre The Science of Vampires, es fa, precisament, aquestes preguntes:
"El mite dels vampirs es basa en el temor de la mort, en la falta de coneixement sobre la descomposició dels cossos (en aquell temps), o potser es basa en l’observació dels símptomes d’una malaltia mental que actualment és coneguda com a 'vampirisme clínic'?".
Unes reflexions que porten a preguntar-se si aquestes històries "estan expressant la necessitat que la societat té del mite"; o millor dita, si la història dels vampirs va ser "un intent d’explicar fenòmens llavors desconeguts".
En aquest sentit, biòlegs, antropòlegs i físics, han volgut analitzar les raons científiques que explicarien el més significatiu del mite:

Intolerància a la llum solar
L’explicació de per què els vampirs no poden exposar-se al sol, radicaria en algunes manifestacions d’una malaltia anomenada porfíria. Una estranya malaltia que provoca intolerància a la llum solar.
Els que la patien s’acostumaven a viure a la nit, i si havien d’eixir al carrer durant el dia, ho feien coberts amb capes i barrets, ja que l’exposició a la llum els ocasionava lesions cutànies.
És fàcil imaginar que, arran d’açò, i donat el desconeixement sobre estes malalties, la gent començà a inventar llegendes urbanes i històries sobre criatures d’un altre món.

Immortalitat
Els vampirs no són vius, però, d’altra banda, són immortals. L’origen d’esta característica vampírica podria radicar, com assenyalen des de Fox News, en el que els científics anomenen 'cèl·lules immortalitzades'. L’envelliment depèn de que les cèl·lules segueixen dividint-se.
Els telòmers, regions d’ADN no codificant, altament repetitives, juguen un paper essencial en la divisió cel·lular. L’enzim telomerasa pot prolongar l’activitat dels telòmers el que ens ajudaria a romandre joves per més temps. Açò és per als científics, l’únic fenomen biològic vinculable al mite de la immortalitat.

Beure sang
La característica vampírica per excel·lència podria tindre les seves arrels en una altra malaltia: l’anèmia. Els que pateixen esta malaltia presenten una deficiència de ferro, i ingerir sang és una bona solució.
No es tracta de beure sang en sentit literal, però sí d’un bon bistec poc fet, per exemple; encara que, per descomptat, també hi ha altres maneres... No és l’única raó que els científics han donat, també recorren als mosquits o les rates penades, que, com sabem, 'xuclen' la sang.
Al final d’aquesta curiosa 'anàlisi vampíric', els experts conclouen en la impossibilitat de l’existència d’estes criatures, que "contradiuen els principis de la vida humana"; encara que sí que han donat raons molt lògiques en les que basar el mite.

El retorn dels ullals

La saga ‘Crepuscle’ i telesèries com ‘True blood’ ressusciten el mite del vampir, que sedueix l’home modern perquè uneix l’obsessió per la sexualitat i la por a la mort

Ullals afilats refulgeixen en la foscor. Literatura, cine, sèries de televisió i fins i tot la vestimenta gòtica de certs adolescents han tornat a posar de moda els no morts. La tetralogia Crepuscle, de la nord-americana Ste­phenie Meyer, ja ha venut només a Espanya un total de tres milions d’exemplars, un èxit comercial estimulat en les últimes setmanes per l’estrena de la segona entrega cinematogràfica de la saga, Lluna nova, segons el director editorial d’Alfaguara Infantil i Juvenil, Raúl González. I un llistat exhaustiu de tots els títols que alimenten la febre vampírica. Què és el que està passant? Recorrem a diversos experts per desentranyar les claus d’aquest fenomen.
Jacobo Siruela, editor d’Atalanta i antòleg de la més completa col·lecció de relats decimonònics sobre la matèria publicada fins a la data en castellà, considera que no es tracta d’una moda passatgera o efímera, sinó recurrent: des que va començar a estudiar el mite, fa 20 anys, ha pogut constatar que cada lustre el vampir torna amb una renovada set de sang. En uns termes semblants s’expressa Pere Sureda, director editorial del Grupo Norma, que concedeix un trienni de glòria al boom actual. Potser el revingut atrapat en uns llimbs impossibles entre el taüt i les passions humanes, és incapaç d’abandonar per sempre més l’imaginari cultural de l’home modern. Una llegenda fascinant: la immortalitat.
Des que el doctor John William Polidori va fundar, amb un relat publicat el 1819, la figura romàntica del vampir, culminada amb el Dràcula de Bram Stoker (1897), el mite sedueix al nostre inconscient perquè amalgama dues qüestions principals: l’obsessió per la sexualitat i la por profunda a la mort. «Després de la mossegada –explica Jacobo Siruela–, la víctima passa a ser un no mort, un ésser de la nit condemnat a portar una vida que simbolitza el que està prohibit, allò que la raó i la moral no accepten i condemnen». Encara podria afegir-se un altre element al revival que ens està afectant, almenys pel que fa a literatura juvenil: el vampir se sent com un ésser diferent dels altres i, per tant, «encaixa a la perfecció amb la figura de l’adolescent», en paraules d’Isabel Clúa, investigadora del grup Cos i Textualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
El mite de Dràcula ha anat evolucionant –i no sempre d’una forma lineal– des d’una criatura regida pels instints més animals i el desig, reflex de les pors de la moral victoriana, fins a un ésser més complex, vulnerable, que té ànima, consciència i un pathos de pèrdua irreparable. En les últimes entregues, no obstant, podria fer la sensació que el símbol ha acabat fent un pas enrere: a Crepuscle no hi ha sexe explícit, sinó un amor inconsumable, i tant en aquesta saga com a la sèrie televisiva True Blood (Sang fresca), basada en les novel·les de Charlaine Harris, el fantasma melancòlic ja no desitja alimentar-se de fluids humans, sinó de sang animal i plasma sintètic. Per al psiquiatre Vittorino Andreoli, autor del pròleg a l’última edició anotada a Itàlia de Dràcula (Rizzoli), els canvis són un signe dels temps: «Un cop acabat el freudisme, tenim uns vampirs amb dents de llet, ideals per a aquesta generació de joves sense una forta identitat: mascles ben vestits, pentinats i que senten un instint sexual molt feble».

Contenció sexual
Aquest argument és tan atraient com rebatible. Clúa recorda que la contenció alimentària i sexual a Crepuscle encaixa perfectament amb el perfil ideològic de l’autora i amb el fet que Meyer sigui mormona, una fe que abraça la castedat prèvia al matrimoni. Segons els editors Siruela i Sureda hi segueix havent una forta pulsió sexual en aquestes revisions del mite: sense ella tot l’artifici novel·lesc s’acabaria enfonsant. L’èxit de la literatura vampírica es basa en això: el desig és imprescindible encara que no pugui arribar a consumar-se.
Una altra novetat en aquest ressorgiment és el fet que el lector ha anat desplaçant-se des d’un públic adolescent fins a dones que ronden els 30 anys i a qui agrada consumir novel·les que revisiten uns amors idealitzats i irreals, del tipus de l’obra Romeu i Julieta. I què? La investigadora Clúa alerta del perill de vincular les dones amb les formes marginals de la literatura, «una manera de deslegitimar les unes i les altres i de perpetuar un determinat cànon amb uns valors ideològics associats». Un fenomen global, sens dubte, que no aspira a transgressions literàries.

Olga Merino. El Periódico