Més enllà de la moda, el tema sempre ha sigut fascinant per a molts
Abans de l’estrena del Dràcula de Bram Stoker (1931), a Veneçuela no es parlava de vampirs sinó dels fantasmes locals: la Mula travada, la Saiona, la Plorona... Així ho assegura el periodista Oscar Yanes, qui narra una anècdota de temps de Juan Vicente Gómez. "El 1935 el vell ja estava malalt i la gent deia que la policia prenia els xiquets per a traure’ls la sang i portar-li-la a Gómez". També en els anys 30, la premsa va ressenyar que una dona disfressada de captaire extreia el vital fluid dels més xicotets. "La gent contava que als seus fills els faltava sang". Yanes recorda que per aquells anys era comú escoltar: "Ai, com que se l’estan xuplant!", en referència a una dona molt flaca.
I és que els vampirs, sers immortals que s’alimenten de sang humana, han apassionat a productors i consumidors de cultura en tot el món, i Veneçuela no s'escapa.
El 1980 es va estrenar en el teatre La Campiña una versió de Dràcula, protagonitzada per Raúl Amundaray, sota la direcció de José Ignacio Cabrujas. "Vaig veure les pel·lícules i vaig anar a Broadway a veure les propostes de Frank Langella i Raúl Julià", recorda l’actor, qui després faria El retrat de Dorian Grey en la televisió (1985), que prenia trets del primer.
"El meu era un Dràcula aterridor però seductor, de fet no tenia ullals. Feia l’amor amb les dones i prenia la seua sang, era un home galant, elegant, vestit de seda i vestits vaporosos... del personatge de Stoker vaig prendre la seua forma de comportar-se, el seu gest, els seus gestos, la seua cavallerositat, recorda que ell és un comte, el Príncep de les Tenebres", relata Amundaray.
El 1990 el grup Seguretat Nacional edita el tema Vampir (Vampiro), aquell que "sempre està desitjant més... perquè és un vampir vestit de dona". Zapato 3 reeditaria el 1993 l’emblemàtic èxit. Ja havia eixit el 1989 l’apegalós Dràcula Don Juan, d’Alberto K. També dels 80 és aquell gelat homònim que portava fins i tot uns ullals postissos.
Reina de cors (Reina de corazones 1998), de Kiko Olivieri, va ser una telenovel·la de misteri transmesa per RCTV que tenia en la seua trama el personatge de la vampiressa Catalina Monsalve, interpretada per Dad Dàger. "Va ser una experiència divinament estranya, perquè era quelcom vampiresc amb mescla d’esoterisme, amb efectes especials, una cosa sensual, eròtica...", va relatar l’actriu.
Considerant l’espècie de febre que s’ha desencadenat en l’actualitat amb els vampirs, Dad Dàger diu: "Fixa’t que estàvem com a l’avantguarda fa més de deu anys".
L’escriptor Norberto José Oliverar indica que el seu interès pel tema va començar precisament fa una dècada. La seua col·lecció de contes, El misteriós cas d’Agustín Baralt (El misterioso caso de Agustín Baralt, 2000), incloïa en un dels relats al vampir Ramon Pérez Bresner, un personatge real però secundari, que passa a ser el protagonista d’una de les històries centrals que van nodrir després Un vampir a Maracaibo (Un vampiro en Maracaibo, Alfaguara, 2008).
D’acord amb xifres de l’editorial, s’han venut 3 mil exemplars d’este llibre que ja va per la seua segona edició. Oliverar, qui opta per escapar de l’estereotip del vampir clàssic, narra històries ocorregudes en el seu Maracaibo natal. Segons l’autor, Ramon Pérez Bresner és un personatge que apareix en un document del patrimoni històric de la Secretaria de Govern, que data de l’any 1939. En el text s’ordena la seua captura per hipnotitzar i violar dones, abusar de menors, bruixeria i vampirisme.
També narra el cas de Luis Ortega (anomenat en el llibre Zacaries), un assassí que en els anys 70 va atacar més de 20 víctimes a qui assassinava, bevia la seua sang i després sepultava en ritus satànics. I la història d’un grup que segrestava xiquets en els 80, per a prendre el fluid roig.
"El gènere humà té una fascinació per saber què hi ha més enllà de la vida, i el vampir és l’heroi de les nostres pors, ha aconseguit vèncer la mort. El vampir no està sotmès a normes socials, religioses o morals", opina Oliverar.
Per a Oscar Yanes l’interès del públic pels vampirs respon a la por que produïx el més enllà. Mentre que Raúl Amundaray pensa que "la immortalitat ens agrada a tots". A més, agrega el toc seductor, misteriós i fins a fantàstic. Dad Dàger no descarta que hi haja morbo, però creu més aviat que es tracta de donar-li forma a aspectes psicològics de l’ésser humà: "Reencarnar, xuplar l’energia de l’altre... això crida l’atenció".
Ángel Ricardo Gómez , El Universal
