diumenge, 13 de juny del 2010

Del Toro produirà una nova versió de Van Helsing

El cineasta mexicà Guillermo del Toro s’aventurarà a produir un nou projecte cinematogràfic sobre Van Helsing, el caçador de vampirs i enemic de Dràcula.
D’acord amb versions periodístiques, després de no aconseguir el seu propòsit en El Hobbit, Del Toro seria el productor del llargmetratge sobre el personatge que en 2004 va interpretar Hugh Jackman, en la pel·lícula homònima.
El doctor holandés Abraham Van Helsing és un personatge fictici i apareixia en la novel·la Dràcula de Bram Stoker i diverses estrelles del setè art l’han encarnat, com ara Edward van Sloan, Peter Cushing, Laurence Olivier i Anthony Hopkins, entre d'altres.
D’acord amb la revista Empire, esta no seria la primera vegada que el director de Mimic realitze un film de vampirs, ja que en Cronos (1993), la seua òpera prima, va abordar eixa temàtica en la Ciutat de Mèxic, amb les participacions de Claudio Brook i Rom Perlman; en la seua recent novel·la Nocturna també ho va repetir, però la història va ser ambientada a Nova York.
El bloc pajiba.com va assenyalar que Guillermo del Toro estaria escrivint els primers avanços d’una història que rescataria el personatge del doctor Van Helsing de la misèria en què el va deixar Stephen Sommers amb la seua pel·lícula de fa sis anys. 

Crónica de Hoy

dimecres, 9 de juny del 2010

Carpenter prepara el seu Dràcula

John Carpenter vol rodar el seu propi Drácula. El mític director, responsable de cintes com Hallowen, La boira o 1997: Rescat a Nova York, rodarà una pel·lícula sobre el vampir més famós de tots els temps que estarà protagonitzada per l’oscaritzada Hilary Swank.
Carpenter ja va dirigir la seva cinta sobre els xuclasangs, Vampirs una cinta rodada el 1998 sobre un grup de mercenaris que es dediquen a exterminar als no morts. Però en aquest cas se centrarà en el senyor dels no morts: Dràcula amb una història que pot ser definida com una barreja d’Entrevista amb el vampir i el Dràcula de Bram Stocker.
El mestre del cine de terror portarà al cine la novel·la Fangland, una obra escrita per John Marks, un antic productor de televisió. Curiosament el llibre té com a protagonista a una productora de la petita pantalla que, a la cerca de la notícia, viatja fins a Romania per a entrevistar a un perillós i ombriu criminal local.
El que seria un treball més per a la periodista es convertirà en un moment històric quan descobreixi que el seu entrevistat és en realitat el mateix Comte Dràcula. La protagonista de la història serà Hilary Swank. La doblement oscaritzada actriu encarnarà a Jonathan Harker, l’entrevistadora que curiosament porta el mateix cognom que el protagonista de la història de Stocker.

Europa Press

diumenge, 30 de maig del 2010

Popurris amb zombis i vampirs

Popurris (mashups). Això és el que es planteja el cine americà per a alguns dels seus projectes cinematogràfics. Monstres, personatges històrics, clàssics de la literatura més seriosa o estrelles de rock es donen cita en uns còctels verdaderament inusuals, també coneguts amb el nom de popurris, que arribaran a les nostres pantalles en pròximes temporades.

Mick Jagger contra els Beatles
I si els Beatles hagueren sigut uns zombis que van aprofitar la seva fama per a menjar-se els cervells dels seus fans? Això és el que ha pensat Alan Goldsher, l’autor de la novel·la gràfica Paul is Undead: The British Zombie Invasion (Paul és un no mort: la invasió zombi britànica). En el seu intent per anar més enllà del deliri, el llibre converteix a Mick Jagger en un caçazombis i a Yoko Ono en una ninja.
El llançament d’aquesta ha creat suficient rebombori com perquè els productors Michael Shamberg i Stacey Sher, responsables de Pulp Fiction, ja hagin comprat una opció per a portar-la al cinema. Es fan apostes sobre el possible càsting de tan coratjosa cinta. 

Abraham Lincoln, caçador de vampirs?
El popurri no coneix límits. No es respecta ni als presidents dels Estats Units. Aquest és el cas d’Abraham Lincoln, que es convertirà ni més ni menys que en un caçavampirs a Abraham Lincoln, Vampire Hunter, un projecte en què veurem dos cineastes que cotitzen alt al Hollywood actual: el director Estafar Bekmambetov, responsable de Wanted (Perseguit), i Tim Burton, en aquesta ocasió en labors de producció.
El film és l’adaptació de l’obra homònima de Seth Grahame-Smith, autor expert en el gènere del popurri i responsable d’un dels èxits literaris d’aquest tipus de potatges: Pride and Prejudice and Zombies (Orgull i prejudici i zombis), peculiar barreja dels personatges creats per Jane Austen i no morts. 

Jane Austen zombificada
La moda de les combinacions inusuals ja no és cosa de frikis i produccions de sèrie B. Així ho demostra l’adaptació cinematogràfica Orgull i prejudici i zombis que compta amb un director com David O. Russell, responsable de la prestigiosa Tres reis. Per si això fos poc, la protagonista d’aquest projecte és ni més ni menys que una estrella de la importància de Natalie Portman, que es posarà en la pell d’una aguerrida Elizabeth Bennet, una dona que, més que lluitar contra les convencions de l’Anglaterra victoriana, haurà d’estar llesta per a defensar-se d’una plaga de zombis. Shakespeare i Stoppard tampoc en queden lliures.
 Rosencrantz i Guildenstern, els populars personatges secundaris d’Hamlet que van ser protagonistes d’una obra del dramaturg Tom Stoppard, també han tingut la seva particular barreja cinematogràfic. Rosencrantz and Guildenstern are Undead (Rosencrantz i Guildenstern son no morts), dirigida per Jordan Galland, intenta establir connexions entre els vampirs, Hamlet i el Sant Grial en clau de comèdia independent.

Com ja s'ha dit , gran part de la “culpa”, d’aquest tipus de febre la té Seth Grahame-Smith, un guionista i escriptor que s’ha convertit en l’adalil del gènere amb Orgull i prejudici i zombis i Abraham Lincoln, Vampire Hunter.

Basat en un text de Julio Vallejo a La Información.com

dijous, 27 de maig del 2010

Cinema de vampirs en català, al Màgic

Els vampirs de les pel·lícules Crepuscle i Lluna nova parlen en català al Megacine Badalona, al centre comercial Màgic. El primer film es podrà veure aquest diumenge a un quart d'una i el segon arribarà el pròxim 20 de juny a la mateixa hora. Les projeccions es faran arran de l'acord de col·laboració amb el Centre de Normalització Lingüística de Badalona i Sant Adrià per promocionar el cinema en català. Els vals de descompte, que ofereixen un preu reduït de 3,50 euros per entrada, s'han repartit a l'alumnat de 5è i 6è de totes les escoles i als instituts de Badalona i Sant Adrià. Els vals també es poden baixar dels webs www.cpnl.cat/badalona i www.cpnl.cat/santadria. També es poden obtenir a les oficines del CNL a Badalona i Sant Adrià.

El Punt

dissabte, 8 de maig del 2010

Mor Michael Pataki, un dels vampirs de la pantalla dels 70

Un dels vampirs de la pantalla dels '70, Michael Pataki  (n. 1938, Ohio) va morir de càncer el passat 15 d’abril als 72 anys. Havent debutat com a extra a Ten north Frederick, va ser a través de l’àmbit escènic que va aconseguir la suficient reputació com per a accedir a rols antagònics o bé directament de vilans en la pantalla. El cine fantàstic va recórrer a la seua figura enigmàtica en títols com Dream no evil (1970), The Return of Count Yorga (1972), The Baby (1973), Bat People (1974) i, especialment, Grave of the Vampire (1974), on va encarnar al sinistre Caleb Croft, un nosferatu que s'enfronta amb el seu fill  semivampir William Smith. Més tard va encarnar un descendent del Comte Drácula en el gens  memorable Dracula's Dog (1978). Els fans de Star Trek el recordaran pel seu personatge Korax, un klingon, a l’episodi The trouble with Tribbles (1967).

Cinemanía núm. 211.

dissabte, 1 de maig del 2010

Sant Francesc, entre vampirs


El IV duc de Gandia apareix en un quadre de Goya en la pel·lícula 'Crepuscle. Lluna Nova', del director Chris Weitz.

Sant Francesc de Borja, el IV duc de Gandia i patró de la ciutat, té el seu segon de glòria en la gran pantalla internacional. No per l’obra d’un miracle, lògicament, sinó pel seu debut en la taquillera pel·lícula de vampirs 'Crepuscle. Lluna Nova', un fenomen de masses entre adolescents.
Esta cinta de producció americana, dirigida per Chris Weitz, oferix una imatge del quadro que va pintar Francisco de Goya en 1788 i que es titula 'San Francesc de Borja i el moribund impenitent'. En ella, el jesuïta de Gandia porta en la mà un crucifix i pareix estar realitzant un exorcisme a un home que agonitza en el seu llit de mort.
La tètrica escena, molt apropiada en una cinta de terror, apareix al principi del film, quan la jove protagonista, Bella Swan, està sent curada d’una ferida sagnant en un despatx pel vampir bo Carlisle Cullen. Precisament en eixe moment, l’objectiu de la càmera es dirigix a uns quadros de Goya, entre els quals destaca el del IV duc de Gandia.
En l’obra, Francesc de Borja intenta convèncer agitant el crucifix a un moribund perquè confesse, mentres que uns sers grotescos, probablement dimonis, esperen fer-se amb la possessió de la seua ànima. Esta és una de les primeres ocasions en què apareixen en l’obra de Goya eixes figures monstruoses que més tard seran freqüents en moltes de les seues composicions pictòriques i també en els seus gravats.


El quadre de Goya

Esta obra va ser encarregada al pintor per part dels ducs d’Osuna, hereus del títol dels Borja, per a decorar la capella de Sant Francesc en la Catedral de València. La pintura reflectix molt bé el poder curatiu que el duc va emprar amb les seues pregàries exorcitzadores, segons apunta l’historiador Ximo Company en el llibre 'Francesc de Borja. Sant i duc de Gandia'. La segona part de 'Crepuscle' és un autèntic èxit.
L’única cosa que es pot lamentar és que pocs espectadors s’hauran donat compte que entre els sers fantàstics que s’alimenten de sang apareix el llenç de Sant Francesc de Borja.
Tot això, just en el moment en què s’està celebrant el V Centenari del Naixement del patró de Gandia. Respecte a la iconografia del duc, l’historiador Wifredo Rincón, en un congrés internacional celebrat recentment sota el títol 'Francesc de Borja i el seu temps: política, religió i cultura en l’Edat Moderna', assenyala que la dita iconografia, en el panorama artístic espanyol, és «sorprenentment escassa, a pesar de ser un personatge de gran rellevància".
Rincón, comissari de l’exposició sobre Borja que s’exhibix en el Museu de la Ciutat de València diu que la iconografia de Borja es reduïx a dos espais: a les cases de la Companyia de Jesús, on hi ha "abundant" iconografia del sant i a València, especialment a la capital a Gandia i Llombai.

Zoa Sanz. Las Provincias

Troben a Moràvia la tomba d’un vampir mil·lenari


Lluny de la imatge literària i cinematogràfica del vampir, en l’Edat Mitjana eren considerades com a tals persones amb deformitats físiques. En vida se’ls tenia por i una vegada morts els seus veïns tractaven d’assegurar-se de que no tornaren del més enllà prenent mesures, com menys, curioses.
En l’Edat Mitjana, qualsevol persona amb algun defecte físic com el ser geperut, tindre les articulacions corbades, la cara deformada o el crani prolongat, era susceptible de ser titllada de vampir.
El recent descobriment de la tomba d’un d’estos sers en el que va ser un important assentament del segle IX en l’Imperi de la Gran Moràvia ha alegrat als arqueòlegs que treballaven en la zona, proporcionant-los un ric material d’estudi.
Segons recull el web de Ràdio Praga, la tomba ha sigut localitzada en el tossal de Modrà, prop d’Uherské Hradistě, on des dels anys 50 es realitzen excavacions científiques.
El cap del departament arqueològic del Museu de Moràvia Eslovaca d’Uherské Hradistě, Miroslav Vaskových, apunta que a estos vampirs se’ls temia i fugia en vida i que era conegut que els seus veïns, a la seua mort, feien tot el que es puga per a evitar una hipotètica resurrecció i que s’aparegueren en els seus llars espantant-los. No és que estos sers es dedicaren a xuplar sang, però sí es pensava que podien atraure grans mals.
La importància del descobriment de l’anomenat 'vampir de Modrà' radica en el fet de que ve a confirmar el que la creença popular donava per segur, al marge de la novetat que puga aportar una vegada concloses les investigacions.
Segons Ràdio Praga, la fossa de la tomba del vampir va ser cobert amb pedres perquè no poguera eixir i que estes al seu torn van ser cremades per l’efecte purificador que se li atribuïa al foc. A més, el cos del difunt es va ficar en un espai de només 30 centímetres de profunditat "perquè se sentira incòmode" i se li va esclafar la cara amb una pedra, una altra pràctica habitual amb què es castigava estos individus després de la seua mort. Soterrar-los lligats o atrapats en un cep de campanya també entrava entre el normal en aquella època.
Una cosa més sobre el 'vampir de Modrà': possiblement es tractara d’un xiquet, perquè les primeres investigacions no consideren que este individu mesurara més de 1,30 metres.

Basat en una notícia d'Ecodiario

dimarts, 27 d’abril del 2010

L’erupció del Tambora va provocar el fred estiu en què es van escriure 'Frankenstein' i 'El vampir'

Va ocórrer abans de que existís la consciència planetària o la preocupació pel canvi climàtic. 1816 ha passat als annals d’Europa com l’any sense estiu, pel fet que en l’altra punta del món, a Indonèsia, va esclatar el volcà Tambora. Els efectes: un estiu amb un temps de gossos i pluges abundants. Els que llavors estiuejaven ho van resoldre com van poder. Un grup d’amics, reunits en una vil·la de Suïssa, van matar el tedi inventant històries de por. D’aquell repte intel·lectual va nàixer 'Frankenstein',de Mary Shelley, i El vampir, de John Polidori.
Sumbawa és una illa indonèsia que mesura 280 quilòmetres de cap a cap. Al nord està el volcà Tambora. Entre el 10 i l’11 d’abril de 1815, la caldera va explotar amb una virulència espantosa. Abans de l’episodi, la muntanya s’alçava 4.330 metres sobre el mar; després, 2.850. En 24 hores es va generar un núvol de cendres que va tapar el sol dos dies i que es va expandir per mig milió de quilòmetres a la redona. Va haver-hi tsunamis (curiosament, hui l’illa és el paradís dels del que fan surf per les seves onades), van morir desenes de milers de persones i es van arruïnar les collites; en l’illa i una altra propera es van registrar milers de defuncions per fam. Les postes i eixides de sol van adquirir tonalitats purpúries.
Aquest efectes es van prolongar fins a 1816, i se’l va conèixer com l’any sense estiu per les baixes temperatures i les constants precipitacions. Per als europeus, el clima no era el problema principal, sinó com organitzar-se després de les guerres napoleòniques. Però als que estiuejaven se’ls va espatllar la festa. Per exemple, als inquilins de Vil·la Deodati, en Ginebra. Al juny van coincidir allí el poeta Lord Byron i el seu amant Claire Clarement; el també poeta Percy Bysshe Shelley i la seva esposa, Mary Wollstonecraft; i el metge personal del noble, John Polidori. La nit del dia 16 estaven en el casalot sense poder posar un peu fora perquè estava caient una pluja torrencial. I a Byron se li va ocórrer una forma de matar el temps que estava alterat per un volcà indonesi: els va llegir històries alemanyes de fantasmes. Després, va proposar als seus companys escriure la narració més terrorífica possible.
La collita va ser fructífera. D’aquella nit retallada per la tempestat van nàixer criatures que han transcendit al temps. Mary, que ha passat a la llibres de literatura amb el cognom del seu marit, Shelley, va inventar a Frankenstein; el monstre tornat a la vida.
I Polidori va donar vida a un relat que es va anomenar 'El vampir'. Per cert, Polidori i Byron no s’engolien i el noble el menyspreava. Va tindre malament final, quasi tant com el protagonista del seu conte: es va suïcidar ingerint àcid prússic. Va ser un home desgraciat, a què tant Byron com Mary Shelley anomenaven "el pobret Polidori".
1816 va ser l’any sense estiu i el mal temps va fer aguditzar l’enginy. El pintor Turner ho va reflectir en algunes de les seves obres, i el mateix Byron li va dedicar un poema a tan estranya climatologia:
Vaig tenir un somni, que no va ser un somni / El sol s’havia extingit i les estrelles / vagaven a fosques a l’espai etern / Sense llum i sense rumb, la gelada terra / oscil•lava cega i negra en el cel sense lluna / Va arribar l’alba i se’n va anar / I va arribar novament, sense portar el dia / I l’home va oblidar les seves passions / en l’abisme de la desolació.
Amb semblant temps, no és estrany que els fills d’aquell estiu marcat per un volcà indonesi foren 'Frankenstein' i 'El vampir'.

La Vanguardia, Santiago Tarín

divendres, 23 d’abril del 2010

Els vricolacs o vricolaques grecs

El vricolac anomenat de vegades Vorvolac, és un tipus de no-mort grec comparable al vampir eslau.Le paraula Vrykolakas prové d'una paraula d'origen eslau, el vrkolak o vlkolak, en búlgar, vukodlak, que significa «llop» i «dlaka», que significa "pell". El terme defineix l’homellop. Aparentment, els conceptes d’home-llop i vampir s'han barrejat. A Bulgària, el terme designa avui un vârkolak com un vampir que té l'aspecte d'un llop. El contagi lingüístic també ha afectat el romanès.
Tradicionalment, els grecs pensaven que una persona es podia transformar en vricolaques després de la mort en resposta a un estil de vida sacríleg o a l'origen de la mort, una excomunió, el suïcidi, una inhumació en un terreny no consagrat, o el fet de menjar carn de xai que hauria estat ferida per un llop o un espectre. Alguns grecs pensaven fins i tot que un espectre es podria fer un vampir poderós després d'haver estat mort i conservaria aspecte del llop, els ganxos, el pelatge, i els ulls de la fera que posseïa abans.
Els vricolaques tenen les mateixes característiques que els vampirs dels Balkans. Se’ls troba ensangonats, però en la tradició popular grega, la criatura s’alimenta sobretot de la por i dels malsons que infligeix a les seves víctimes. El vricolac ofega les seves víctimes al llit o les escanya asseient-se sobre elles com ho fan els súcubes i els íncubs o els vampirs del folklore búlgar. Actua com un espectre causant epidèmies com la pesta, per exemple, i el pànic en les comunitats. El vricolac pica a les portes de les cases, crida pel nom als residents, però ha de ser convidat a entrar per poder cometre les seves malifetes. Si no rep cap resposta la primera vegada, deixarà els habitants en pau. Si algú respon a la porta, aquesta persona morirà alguns dies més tard pels atacs molts cops indefinits del monstre; i es fa a són volta un vricolac. Existeix una superstició a Grècia que explica que no s’ha de respondre a un desconegut mentre no hagi picat a la porta.
Per acabar amb aquests monstres, s'ha de destruir el seu cos. Això no es pot fer més que el dissabte, és l'únic dia en què el Vricolac descansa a la seva tomba. Cal empalar-lo, decapitar-lo, desmembrar-lo i finalment cremar-lo. Amb la destrucció, les ànimes de les seves víctimes queden alliberades.

Vampirs exquisits

Encara que des del segle XVII el príncep Vlad —una mescla d’història i llegenda— havia conquistat la ploma de certs escriptors, i alguns contes sobre el personatge començaven a difondre’s per bona part d’Europa, no va ser fins a l’eclosió del romanticisme que el mític vampir va prendre autèntica carta de naturalesa literària. Goethe i Potocki, a més de molts altres poetes de li època, van incloure el vampirisme en les seues novel·les. Però actualment la més recordada de totes elles és “El Vampir”, de Polidori, sense cap dubte a causa que va ser engiponada alhora que el “Frankenstein”, de Mary Shelley, en el transcurs d’unes vacacions que passaven a Suïssa junt amb Lord Byron i Percy B. Shelley.
Este llarg període de gestació del personatge del Vampir guarda una gran similitud amb el del senyor Juan, perquè este també havia aparegut quasi d’incògnit en les cantigues gallegues medievals i va haver d’esperar diversos segles per a ser pres en consideració pels grans escriptors i expandir-se després pels territoris lingüístics de diferents literatures.
La veritat és que el Vampir assentava bé a l’estètica i a la ideologia romàntica, amb el seu gust pel medieval, amb les seues ruïnes prenyades de misteris, amb l’estremiment produït per la confluència del bell i del sublim esglaiador. Però no del tot, perquè el paisatge era connatural a eixe moviment artístic —basta recordar els olis de Friedrich o de Gericault— i el Vampir necessitava espais tancats, avencs sense llum.
Per tal raó, el Vampir va haver d’esperar quasi un altre segle per a trobar el moment adequat en que mostrar-se en tota la seua esplendor literària, quan Bram Stocker li va adjudicar el nom de Drácula en una novel·la d’arquitectura perfecta. Però Stocker no va treballar en el buit, sinó recolzat en un nou moviment pictòric que afonava les seues arrels precisament en el romanticisme, però preferia els interiors neogòtics als paisatges oberts: el Simbolisme. Moreau, Delville, Ensor, Klimt, i Munch, per citar als més rellevants seguidors d’este corrent artístic, havien trobat l’hàbitat perfecte per al monstre de les tenebres.
Afortunadament, els mites literaris no poden tancar-se en si mateixos. El seu propi caràcter de mite obliga els artistes a donar-los nova vida d’acord amb el canvi que porten les vicissituds dels temps. Tal cosa ha ocorregut sempre, i a tots els mites, i com més universals han sigut, més seqüeles han produït.
Una, de gran importància, s’anomena Lestat, nom que hi ha donat Anne Rice al seu propi vampir, quasi un altre segle després que el de Stoker. La immensa saga vampírica d’Anne Rice compta amb dotzenes de novel·les, però només tres mereixen alguna atenció, “Entrevista amb el Vampir”, “La Reina dels Condemnats” i “Lestat el Vampir”. Esta última és una autèntica obra d’art, d’un ritme trepidant i una anàlisi exhaustiva del món actual sota múltiples disfresses.
Per descomptat, el Lestat de Rice es fonamenta en un altre moviment artístic, el postmodernisme, que intenta ser suma i superació de tots els anteriors, manejant a un temps elements romàntics, simbòlics, realistes i de totes les avantguardes. Personalment, no tinc especial sintonia amb el postmodernisme, que em pareix un desori d’idees i sensacions, però sí el convenciment que Lestat donarà molt més que parlar del que ara podem imaginar. Per què? Perquè és un model nou. Enfront del Dràcula d’instints primaris, que s’alimenta per a la supervivència, corroït per la seua pròpia maldat, atroç i deforme, s’alça Lestat. Que li agrada viure en grans palaus, rodejat d’obres d’art, amic de les festes i dels oripells, orgullós de si mateix, bell, aficionat als mossos exquisits.
És precís fer menció, encara que molt succinta, dels cineastes. El “Vampyr” de Dreyer i el “Nosferatu” de Murnau són obres estèticament perfectes, però aporten poc de nou, com no siga una denúncia de la maldat del poder absolut. La “Entrevista amb el Vampir” de Jordà i el “Drácula” de Coppola seguixen el solc de Lestat i Drácula, però es limiten a ser superproduccions sense més afany que l’espectacle. Cas distint és el de Polanski, el del qual “El Ball dels Vampirs” trenca per sempre amb el vampir tradicional. I també el de Herzog, el “ del qual “Nosferatu” mostra els primers signes, tot i que encara molt lleus, d’un vampir sofisticat. Potser la influència d’ambdós en Anne Rice haja sigut més que anecdòtica.
Queda per saber quin tipus de vampir aportarà la literatura en els pròxims cent anys, però és segur que el model continuarà mutant i que, sens dubte, serà sorprenent.

Francisco Chaves Guzmán. La Lanza Digital