Vicenç Altaió encarna Dràcula i Casanova al nou film del director d’‘honor de cavalleria’
Vèncer o morir: és el meu lema”, afirma Albert Serra. “ Com Gaddafi. Què farà Gaddafi? Fugirà? No ho crec”, reflexiona el director de la inclassificable Honor de cavalleria mentre remena el cafè. “Jo menyspreo el públic, com Gaddafi menysprea els seus seguidors. És una característica habitual dels dictadors: el menyspreu. I si parlem de cinema, menyspreo el públic; especialment el meu”, afirma Serra. I ho diu sense èmfasi, amb mig somriure. Sense aixecar la veu. Amb evident ironia. La ironia és el motor d’Albert Serra. Provocador i lliure com cap altre director de cinema en aquests moments. “La ironia (i el menyspreu) ha estat sempre el motor de les avantguardes”, afirma. Però millor remenar les seves paraules com es remena el sucre al cafè que estem prenent, perquè no quedin tan amargues: “Ja en tinc prou de pensar en la meva nova pel•lícula com per preocupar-me del què diran”. Fi de la traducció (lliure, òbviament). La mort, efectivament, és present a l’imminent nou film del director de Banyoles. Es diu Història de la meva mort i parla de Casanova i de Dràcula, dels dos. Junts.
Parlarà, explica Serra, de la llum que representa la racionalitat del segle XVIII al seu camí cap a la foscor arrabassada del Sturm und drag del romanticisme del XIX, amb les seves foscors retorçades, amb les seves passions desencadenades i inesperades...
“Un viatge de la sensualitat a la sexualitat; del dia a la nit”. Del seductor lluminós, professional i càndid, en fi, que era Casanova, a l’horror astut i nocturn de l’imprevisible com és, segons el mite, Dràcula.
Una altra road movie, doncs, a la filmografia d’Albert Serra, com a la seva manera ho era Honor de cavalleria (2006) sobre aquella road movie literària i fundacional que és en realitat El Quixot, com també ho era El cant del ocells (2008), la peculiar mirada del director de Banyoles sobre el viatge dels Reis Mags.
Albert Serra marxa a Romania dilluns per rodar-hi Història de la meva mort amb la seva troupe habitual, el seu Sancho i el seu Quixot de l’Empordà; els seus tres Reis Mags perduts a Islàndia, i els seus actors aficionats, els mateixos amb els quals sempre roda les seves coses. Amb un afegit inesperat: Vicenç Altaió, director del Centre d’Art Santa Mònica (CASM) de Barcelona, un gestor cultural de llarga tradició o, millor, un agitador cultural, com al mateix Altaió li agrada reconèixer-se. “Estarà distret”, fa broma Albert. “Estarem rodant a Romania fins al dia 16, i després continuarem el rodatge a França, per acabar aquí, a Barcelona, amb el muntatge”.
De tot plegat Serra destaca que per primera vegada ha escrit un guió. “Però no l’ensenyaré als actors, no”. I recorda que ell no busca, troba. I si és necessari, llençarà el guió a les escombraries. “El meu fort és el fatalisme”, remarca. Fer de la necessitat virtut i confiar que “si surt amb barba, San Antoni; i si no, la Puríssima Concepció”. Què més ens diu de la seva Història de la meva mort? “Què en puc dir si encara no l’he rodada! Quan la tingui, llavors en parlem”.
Salvador Llopart, La Vanguardia
