Dos nens considerats “vampirs”

Recentment s’ha conegut que, a la localitat anglesa de Sudbury (Suffolk), dos nens pateixen un mal que els fa semblar una espècie de vampirs com els cinematogràfics.

Aquests dos germans responen als noms de Simon, de 11 anys i George Cullen de 13 anys d'edat i pateixen un estrany mal anomenat "displàsia hipohidròtica ectodèrmica" que només afecta a unes 7.000 persones a tot el món, i la qual provoca que la pell sigui molt pàl•lida i tenir “al•lèrgia” al so. 

A més d'aquest mal a la pell, els petits germans tenen la dentadura incompleta i deforme la qual els fa veure només uns estranys ullals. I per acabar-ho d'adobar, es diuen Cullen, com el personatge de Stephenie Meyer de la sèrie Crepuscle. Tot està servit per a la comparació amb els upirs.

Diversos mitjans van britànics van informar a principis de setmana que els nens no es preocupen pel seu físic i se senten feliços encara que els agradaria sortir quan hi ha sol. "És difícil quan fa calor i no podem sortir al carrer per por al sol. Llavors ens hem de quedar a casa", va declarar el petit George.

Neix la literatura del Vampirisme (1749)

Dom Augustin Calmet (1672-1757) publica Dissertation sur les apparitions des esprits et sur les vampires et revenants, una raríssima edició d'aquest home que era un erudit benedictí francès.

Les seves obres foren de tema molt divers i una de les més destacables és el Dictionaire historique, critique, chronologique, géographique et littéral de la Bible, en quatre volums, publicada a París el 1720. Però en el llibre primer esmentat dedica tot un seguit de pàgines als Vampirs d'Hongria i dels països dels voltants... «En aquesta època (el segle XVIII), un altre drama s'ha estat produint al llarg d'una seixantena d'anys a Hongria, Moravia, Silèsia i Polònia; es parla d'homes que moriren mesos o anys enrere i que caminen i parlen novament i persegueixen homes i animals, van pels poblets, xuclen la sang dels seus parents fins que aquests es posen malalts o moren, i no existeix més que un mitjà per a l'alliberament del poble de tan perillós assot: Els cadàvers han de ser exhumats, empalats en una estaca i decapitats i llavors cal arrabassar el seu cor o cremar el seu cos. Aquests espectres són anomenats vampirs...». La paraula vampir, de l'alemany, són grans ratapinyades que poden midar fins a 75 centímetres d'envergadura i que es nodreixen amb fruites, insectes i, ocasionalment, xuclen la sang de l'home i dels animals adormits. Al mateix temps, la creença popular del cadàver que surt de la tomba i xucla la sang dels vius es troba a molts indrets d'Europa. Familiarment, aquest mot s'aplica també a la persona que s'enriqueix amb el treball d'altri. Però són aquests monstres nocturns eixits dels cementiris que han atret l'atenció dels escriptors, i dels quals, el més conegut és el Comte Dràcula, de Bram Stocker. Igualment tocaren el tema Lawrence Durrell, Sheridan Le Fanu, Theophile Gautier, Edgar Allan Poe, Simon Raven, Guy de Maupassant, E. F. Benson, Sir Arthur Conan Doyle, Robert Bloch, Nicolai Gogol, E. C. Tubb, Luigi Capuana, Ray Bradbury... i algun altre. És curiós que la 'ratapinyada' en general no gaudeixi de grans simpaties entre les cultures del nord mentre que aquí, a la Mediterrània, i concretament a Mallorca, és símbol de bon auguri, motiu pel qual, el rei Jaume I la posava en els seus escuts d'armes. És clar que aquí no hi ha ratapinyades 'vampirs' com a altres indrets com Sud-Amèrica, per exemple. Bram Stocker, quan en els acabaments del segle XIX, va concebre i escriure Dràcula, la seva fantasia aconseguí molt més del que s'havia proposat i creà un món d'éssers misteriosos que realitzaren el miracle de fer estremir els lectors primer i els espectadors de cinema anys després. Estremir a causa de la fondària imaginativa i literària de la seva fantasmagòrica narració i que féu dubtar tothom de si realment existeix el 'vampir' que sobreviu a través dels segles i s'alimenta amb aquesta substància vital que és la sang humana.

Miquel Ferrà i Martorell, Diari de Balears, 17-02-2000

La família reial britània podria ser descendent de Vlad Tepes

El príncep Carles d'Anglaterra, i amb ell tota la família reial britànica, és descendent directe del comte Dràcula, segons afirmava l'any 1998 el diari The Sun, citant un expert.

El rotatiu explicava que els Windsor estan emparentats directament amb el noble romanès del segle XV Vlad Tepes l'Empalador, que va agafar el nom del comte Dràcula.

Vlad, a qui la llegenda atribueix la matança de 10.000 turcs per setmana, va inspirar a l'escriptor irlandès del segle XIX Bram Stoner la seva novel·la Dràcula, que presenta el comte com un vampir. Citant el llibre Les arrels dels rics i els cèlebres de Robert Davenport, el diari explicava que l'arbre genealògic dels Windsor s'uneix al del comte Vlad amb l'arribada a la dinastia de la reina Maria, morta el 1953, que es va casar amb el rei Jordi V.

La reina Maria tenia avantpassats austríacs, descendents de la família hongaresa Teck, la qual alhora estava emparentada amb el tristament cèlebre Vlad, afirmava Davenport.

Europa Press/France Press Diari de Balears 10/10/1998

Bromera edita la primera novel·la d'una sèrie de vampirs ambientada a Virgínia

El primer volum d'uns sèrie de novel·les ambientades a Virgínia, centra l'acció sobre la localitat fictícia de Fell's, on viuen Damon i Stefan Salvatore, dos germans vampirs que tot i la centenària vida que els uneix, ben poc tenen a veure l'un amb l'altre. Elena, una jove de 17 anys amb un futur social prometedor, completa aquest triangle amorós mortífer.

Despertar, diaris de vampirs, ha estat escrit per L.J. Smith, una escriptora de gran volada als Estats Units d'Amèrica i, els seus llibres, s'han situat freqüentment entre les llistes de més venuts, segons el New York Times.

Aquesta sèrie, publicada als anys 90, està considerada tot un referent d ela literatura vampírica i ha inspirat històries posteriors.

Fins i tot té una adaptació televisiva que desperta passions i la TV3 ha emès la primera temporada de la sèrie sota el títol Diaris de vampirs, que ara té la seua reposició al canal juvenil 3XL.

Ausiàs Bermell, Avui

Halloween porta vampirs a l'agència EFE

L'agència de notícies espanyola EFE va lliurar ahir una nota sobre Jure Grando, el vampir de Kringa. El context en que es transmet és simplement Halloween perquè el contingut no té res de novetat. Aquí transcrivim el text que conté diverses inexactituds. La primera això de ser el primer vampirs europeu, que és manifestament fals com pot pot conèixer qualsevol que llegeixi, per exemple L'Upir.

"La llegenda de Jure Grando, el primer vampir europeu

Més de dos segles abans que Bram Stoker inundés la cultura popular amb el seu Dràcula, un vampir croat anomenat Jure Grando ja sembrava el terror entre els pobletans d’Ístria, fins al punt que els seus recorreguts li han valgut el títol de primer mort vivent d’Europa.

El llegat d’aquest vampir segueix avui viu com a atracció turística en Kringa, la semideserta localitat croat on va viure, va morir, es va alçar de la tomba i va ser novament mort pels seus paisans.

Al cementeri del poble, cap tomba porta el seu nom i ningú sap donar pista d’ella. "Aquesta tomba mai va existir", va assegurar amb lúgubre fastig a EFE una dona en el cementeri local.

"Els veïns probablement van enderrocar i van cobrir la tomba per por de que Grando tornés com a vampir per a maltractar-los", va explicar amb un misteriós somriure Igor Rajko, empleat del museu dedicat al vampir. "Hi ha sepulcres sense nom", va afegir enigmàtic.

Un d’ells, un imponent sepulcre anònim, va resistir tots els intents de ser fotografiat o filmat per la reportera: entre tots els arxius, només aquests bloquejaven contínuament l’ordinador en una curiosa falla tècnica. O alguna cosa més.

La llegenda narra que Grando va ser un llaurador que va morir el 1656 i es va transformar en un malèfic ser que s’alçava de la seva tomba.

El vampir abusava sexualment de la seva pròpia viuda, qui va descriure amb horror com el cadàver del seu espòs se li apareixia amb un somriure espantós, la boca sagnant i fent un soroll horripilant esforçant-se per respirar.

Per a posar fi al malefici, el rector va assaltar el vampir amb un crucifix

Demandant que deixés d’aterrir-los.

Encara que les llàgrimes van sortir dels ulls de l’espectre, Grando va continuar aterrint a l’aldea fins al punt que un grup de pobletans el van atrapar i van tractar de perforar el seu cor amb estaques d’arç.

La història explica que ni tan sols el remei més conegut contra els vampirs va produir efecte i que les nits següents Grando es va venjar dels seus agressors: tocava a les portes de què li havien atacat i en cada casa alguna persona moria després de grans patiments com si algú li haguera xuplat la sang.

No va ser fins a 1672 quan, en un nou intent de posar fi a la maledicció, nou audaços pobletans i el rector van acordar degollar la criatura malèfica mentre descansava a la tomba.

El més valent entre ells, un cert Stipan Milasic, va aconseguir després d’una batalla feroç tallar-li el cap mentre el vampir saltava i cridava horriblement. De la ferida va sortir-ne tanta sang que va cobrir als presents. Quan va vessar de la tomba, el monstre finalment es va rendir.

Des de llavors la pau va tornar a Kringa. La mateixa pau inalterada que ara pertorben només els turistes interessats en el vampir.

Al cafè "Jure Grando" se serveixen còctels especials com la "Sang de vampir", el "Petó de vampir" i el "Orgasme vampíric".

Al restaurant "Danijela" se serveixen plats com "Pollastre diabòlic", embotits de sang i "Venjança de vampir", un gelat d’all, un tradicional repel•lent de vampirs.

Al cafè s’organitzen festivals de literatura fantàstica i el contigu Museu de Jure Grando s’ofereix objectes de la tradició popular com a taüts i un antic receptari contra vampirs.

 Antic receptari contra els vampirs, segons EFE

Una de les receptes és un preparat de mel que les "donzelles assaltades sexualment de nit per algun vampir" han de fregar sobre "els llocs vergonyosos" per a alliberar-se del malfactor.

El vampir d’Ístria va ser ja descrit en 1689 per l’historiador eslovè Johann Weichard Von Valvasor a L’Honor del ducat de Craim. També Herman Hesse es va referir a ell en 1925 en una obra sobre llegendes de bruixeria i espectres.

"Jure Grando és el més antic vampir documentat a Europa, amb nom i cognom, any d’aparició, testimonis, fins a la descripció del seu caràcter", va comentar a EFE l’escriptor croat Borís Peric.

Peric, que va estudiar a fons aquest fenomen, va assegurar que la figura de "Jure viu avui en la de Dràcula" ja que el cas va inspirar, a través de Valvassor, la literatura d’horror del romàntic segle XIX.

"Després de conèixer el conte, Lord Byron va començar a escriure el seu Vampir acabat per John Polidori, sobre el qual després es va desenvolupar tota aquesta literatura sobre vampirs que coneixem, a partir de Stoker fins a les pel•lícules que tenim avui", afirma."

Vesna Bernardic, Agència EFE, 30 d'octubre de 2010

Sobre la novel·la de Seth Grahame-Smith

El president que creia en els vampirs

Resulta que Abraham Lincoln creia en els vampirs. El president llibertador d'esclaus i vencedor de la guerra civil americana estava convençut de l'existència dels no-morts xucla-sang. Als Estats Units s'ha publicat una novel·la titulada Vampire Hunter, que es refereix a aquest assumpte i que segurament aviat apareixerà al nostre país.

Tot es basa en un diari juvenil del president Lincoln, en què va escriure que els vampirs van matar el seu avi patern i també la seva mare. Tal era el seu convenciment que es va convertir en un autèntic expert en aquesta matèria. En la novel·la, que ha escrit Seth Grahame-Smith, Lincoln es converteix en un ultraviolent caçador de vampirs.

El dia 3 de desembre de l'any 1863, Abraham Lincoln escriuria: «No puc parlar de les coses que he vist, ni hi ha consol per al patiment que he experimentat. Si parlés, aquesta nació s'enfonsaria en la bogeria o pensaria que el seu president és un malalt mental. Temo que la veritat ha de quedar en el paper i la tinta, amagada i oblidada fins que cada home que cito s'hagi convertit en cendres».

Inquietant, ¿no?

No cal dir que hi haurà versió cinematogràfica de l'obra. Tim Burton vol produir la pel·lícula sobre el president caçavampirs.

Hi ha un moment especialment metafòric a la novel·la de Grahame-Smith en què el president Lincoln assisteix a la seva primera subhasta d'esclaus. Resulta que un grup de compradors són vampirs que, a baix preu, s'asseguren la seva dosi de sang. Seguint l'argument novel·lesc, Lincoln decideix lluitar a partir d'aquell moment i amb totes les seves forces contra l'esclavisme. La raça blanca vampírica succionant parasitàriament la sang dels negres subjugats.

Xavier Sardà, El Periódico de Catalunya, 31 d'octubre de 2010

Els vampirs tornen al cinema alemany: "Som la nit"

 

Amb l’onada dels vampirs arriba una pel•lícula alemanya que, sent del mateix gènere, pretén ser diferent per adherir-se més a la tradició: Wir sind Die Nacht (Som la nit), de Dennis Gansel.

El cinema alemany torna produir pel•lícules de gènere: aquests dies s’estrena per a Halloween, Wir sind Die Nacht (Som la nit), un film de vampirs amb els actors Nina Hoss i Karoline Herfurth i dirigit per Dennis Gansel, qui es va fer un nom amb els llargmetratges Die Welle (L’onada) i Napola. Gansel És el primer en molt de temps a produir una pel•lícula de vampirs a Alemanya.

La pel•lícula

Berlín de nit. Lena (Karoline Herfurht) és una jove que ha corregut món. És lladra, drogoaddicta i cau en les mans de la policia durant una batuda, Però aconsegueix escapar-se. Poc després s’introdueix en un club elegant. Allí crida l’atenció de Louise, una dona bella i misteriosa, un paper que li cau com a anell al dit a Nina Hoss.

Dennis Gansel ha triat als seus actors per a aconseguir una atmosfera misteriosa i envoltant; la intenció era aconseguir una pel•lícula de vampirs moderna que es distanciés de Crepuscle. “Des de 1996 havia volgut fer una pel•lícula dedicada als vampirs; Sempre tornàvem a intentar finançar-la i fracassàvem", explica, "respecte a aquest nou boom de les pel•lícules de vampirs, puc dir que és una benedicció i una maledicció al mateix temps. Però jo m’ho prenc amb calma perquè, d’una banda, la història és totalment diferent. A qui opini que les pel•lícules de vampirs s’han tornat massa romàntiques, la nostra li agradarà: és més eròtica, més ràpida, té més acció. És un retorn al clàssic d’aquest gènere”.

Per a aquest director de 36 anys, Wir sind Die Nacht representa la targeta de presentació del cinema alemany a nivell internacional. Després que en l’últims anys camerògrafs i experts en efectes especials se’n van anar a treballar a Hollywood – on també els actors germànics tenen cada vegada millor acollida -, Dennis Gansel es va dir que ja era hora de que es fes de nou cinema de terror a Alemanya.

“Nosaltres hem sigut els pares de diversos gèneres: amb Metròpolis vam crear el de ciència-ficció; amb El Golem, el zombi; amb Nosferatu, el primer vampir. Teníem aquesta tradició i la vam exportar al món sencer. Però després va venir la guerra i ens ha costat molt esforç reintegrar-nos”, repassa Gansel. El resultat d’aquest empeny és avui visible i no ha sigut una casualitat que Wir sind Die Nacht fos estrenada en el Festival de Cinema de Ciència-ficció de Sitges, on va guanyar el premi especial del jurat.

Per a Gansel “quasi és una novel•la moderna de viatge, d’herois. Es tracta d’algú que surt del fang, del no-res, i que es nega a entrar a un nou món. Contra la seva voluntat, és mossegada i passa a formar part d’un àmbit en el qual regna l’hedonisme pur, en el que hom es mou amb Ferrari i se surt de compres a la nit. És a dir, en el que es viu a l’abundància. Ella es dóna compte que ha de pagar un preu; és un mite de la història de la humanitat”, respon Gansel.

Fonts diverses.

Els monstres del cinema prenen Torí

L’èxit dels vampirs no és d’ara. Porten mossegant en el cinema des que aquest va donar els seus primers passos. Això sí, abans no eren tan guapos. Els uns i els altres es donen citació en el Museu de Torí, on una exposició arreplega els últims 80 anys del gènere. En la mostra també hi ha lloc per als fantasmes de gran cor, i si no que se’l diguin a ‘Casper’, ‘Autopista cap al cel’ o ‘Gosht’. No falta ni un.

Sota el títol ‘Diversamente vivi. Zombi, vampiri, mummie, fantasmi’, el Museu Nazionale del Cinema de Torí (Itàlia) ha orquestrat una espectacular exposició en què repassa la història d’un gènere que ha evolucionat amb el temps i que ha estat present en el cinema des dels seus inicis. La mostra –que es pot veure fins al 9 de gener- comprèn des del terror que aquests monstres despertaven en els anys 30 fins a l’actual ‘boom vampíric’ gràcies a la saga ‘Crepuscle’, passant per sèries de televisió i còmics tant de Hollywood com contornada. Inclús l’espanyol Alejandro Amenábar té un buit amb ‘Els Altres’.

N’hi ha prou d’apropar-se- als voltants del museu –el monumental edifici de la Mole Antonelliana- per a fer-se una idea del calat de l’exposició. Una sèrie de 30 fotografies pengen de les reixes del recinte mostrant al transeünt els amagatalls del cinema de terror. Bela Lugosi en ple procés de transformació per a convertir-se en La Mòmia o el mític Borís Karloff maquillant-se per a encarregar al terrorífic Dràcula són només dos exemples. Una bona forma d’entrar en matèria i posar-se en situació abans de passar a l’interior.

I, una vegada dins de les instal·lacions, comença l’espectacle. Passin i vegin. Màscares, reproduccions de personatges mítics, objectes de rodatge, escenaris, fotos, material promocional, cartells… i una escenografia ideada per a l’ocasió que evoca l’atmosfera de les pel·lícules de terror clàssiques (obra d’Elena d’Agnolo Vallan i Marco Ostini). Mentre es contemplen les vitrines i es passeja per les instal·lacions, una sèrie d’efectes especials sorprenen al visitant. Jocs de llums, música… i unes butaques res usuals que inviten a fer una parada tècnica tombant-se -literalment- a gaudir en dues pantalles enormes d’escenes memorables.

Vistos els monstres, els objectes i les relíquies, el viatge no acaba aquí. Continua per la història d’un gènere centenari que s’ha anat adaptant als temps. Ascendint l’espectacular rampa de caragol que circumda l’interior de l’edifici, l’exposició recorre 80 anys de cinema de zombis, vampirs, mòmies i fantasmes. Els clàssics dels anys 30 obren el camí. El ‘Dràcula’ de Tod Browning, les terrorífiques històries del britànic Terence Fisher o l’implacable ‘Nosferatu’ de Walter Herzog.

Aquells monstres eren terrorífics. Encara que, ara, dècades després, cal aprendre a veure’ls amb els ulls de llavors. Sinó, el més probable és que semblin antiquats i ridículs, provocant més una rialla que un sobresalt. Però no tots són malvats o han de fer por. El mite de zombis, vampirs, mòmies i fantasmes també ha calat en altres gèneres com la comèdia, el thriller, el musical o el drama. I ells també tenen el seu lloc en aquesta exposició que bé val una escapada a Torí. ‘La núvia cadàver’ de Tim Burton, ‘Ghost’ i fins a ‘Autopista cap al cel’ tenen el seu propi espai de protagonisme. I és que encara que la seva funció principal sigui la de fer por o resultar repulsius, també hi ha fantasmes bons, com Casper, i vampirs desitjats, com Edwuard Cullen. 

Agències

Els vampirs segueixen vius al Festival de Cinema de Sitges

El XLIII Festival Internacional de Sitges, que se celebra des d'aquest dijous fins al 17 d'octubre, confirmarà amb les pel·lícules seleccionades l'auge de les pel·lícules de vampirs i la tornada de l'estètica gòtica.

El director del festival, Àngel Sala, va explicar dilluns en roda de premsa que com a reacció al fenomen Crepuscle ha nascut «un altre vampir, més dur, més sexual». Són els que protagonitzen pel·lícules com We are the night, Prowl i Stake land. Aquest manteniment de l'interès cinèfil en els vampirs en el Festival contrasta amb el que es veu a la fira de Frankfurt on predomina la novel·la negra i la crossover, la dedicada a un públic juvenil, però que enganxa també a molts adults.

També retornen al Festival els psychokillers, però renovats i Red White & Blue, Coldfish i The Devil són alguns exemples. Una altra de les tendències que es percep en la programació d'enguany és l'auge del cinema emergent llatinoamericà.

«Hi ha pel·lícules que alcen molta expectació» ha, va reconèixer Sala, que va posar coma exemple Let me in (Deixa'm entrar) el remake de la reeixida pel·lícula europea i Helldriver una, pel·lícula de zombis de Yoshihiro Mishimura, «el nou guru del cinema japonès».

Entre les desenes de pel·lícules de cinema fantàstic i de terror destaca A Serbian film una, exhibició de violència i pornografia que, per la seva duresa, obliga al festival a reservar-se el dret d'admissió per a evitar que entren menors. "Jo l'he vist una vegada, i juro que no la tornaré a veure", va assegurar el director.

Al marge de les pel·lícules a concurs, el festival entregarà el gran premi honorífic a Vicent Cassel. L'actriu Caroline Munro rebrà la Maria honorífica, igual que Julie i Roger Corman; Tom Savini i Joe Dant estan entre els guardonats amb el premi Màquina del Temps, mentre que el Nosferatu anirà a parar a les mans d'Eugenio Martín.

El festival, que enguany homenatge en el seu cartell a El Resplendor no tindrà, com estava previst, uns passis de revival de Retorn al futur, que compleix ara 25 anys. La causa, segons Sala, és que la seva distribuïdora internacional ha congelat tots els actes públics.

El certamen espera superar les 60.000 entrades que es van vendre l'any passat, tot i que s'han programat menys passes de cada pel·lícula. El motiu és econòmic: ara, en lloc de pagar per la presència de film en festival, es paga per projecció.

Cercle V

El vampir és un mort vivent

Xavier Antoine Terrisse ha escrit el llibre [en castellà] Manual del vampir modern  (Saymon). És un llibre que poc dirà als vampiròlegs de bona fusta, però que té cosa si pensem en el baix perfil de la moda vampiro-friendly. Ja ho va dir Voltaire: "De 1730 a 1735 no se sentia parlar de res més que de vampirs". Doncs avui igual.

Durant quatre divendres seguits, vaig anar a Girona a veure a Terrisse. D’això fa ja uns anys. A primera hora de la vesprada, agafava el tren en Arc del Triomf i el viatge, ni curt ni llarg, em permetia ordenar fitxes per a uns llargs articles de paraciència. Buscàvem un cafè prop de la Catedral i després, si ell estava loquaç, em brindava molt del seu saber sobre nosferatus.

Llavors ell estudiava tres coses. Una: l’interès pel mite no creix com a rebuig al desenvolupament tecnològic i científic, sinó que sempre s’ha mantingut alt. Dos: la seva eclosió a Europa Oriental obeeix que en els països cismàtics la putrefacció del cos és una mena d’expiació, mentre que en els catòlics la incorrupció del finat és santa.

Ni què dir que en el llibre aquests temes estan esbossats, però no tractats amb la penetració que Terrisse (sempre d’espigat port, fill d’una família de vinaters) desitjaria. S’enervava Terrisse en veure que llibres com els d’Agustin Calmet, Thyracus de Neusso o el capital Io credi nei vampiri d’Emilio di Rossingoli no tingueren major divulgació.

El tercer tema d’estudi era els orígens bíblics del mite. Hi ha qui creu que el vampir prové de la primera esposa d’Adam: Lilim. Farta de l’Edèn, Lilim fuig al desert de Mesopotàmia, on s’acobla amb Asmodeo (Satan), i enfurit Déu fa perdre cent fills a Lílim, dels que només sobreviu Lílit, pilleta dentat.

Terrisse creia més aviat en la teoria que explica el vampirisme a través de la soledat d’Adam entre que fuig Lilim i arriba Eva. Mentre dorm, i sense incórrer en pecat, el desig fa que tingui un orgasme i la seva llavor es vessi en lloc indegut. S’atribueix a les pol•lucions frustrades, al seu encontre amb un cadàver, la multiplicació dels no-morts.

Voldria saber què pensa Terrisse avui sobre la banalització cinematogràfica i literària que se sotmet l’evitern, sobre la presència ubiqua que assola el mite. La sèrie de tv True Blood, la saga Crepuscle... hi ha quelcom bell i fatal en la mentalitat adolescent subjugada pels vampirs i la seva metàfora sexual, encara que tal explotació juvenil només encobreixi puritanisme o rebel•lia de centre comercial. No és ridícul com la xicota protagonista es pugi a lloms del petimetre xuplador i es llencin a volar? I aqueixos blocs sobre el tema en què en l’edat de l’autor està la xifra 43?

Terrisse no obra amb tanta lleugeresa. La seva generositat és la seva vasta cultura, el seu aprofundiment en aquesta làbil àrea de saber i, per què no dir-ho, la seva col•lecció de ribelles de pisa i metàl•liques amb aspes interiors.

Em va ensenyar alguns d’aquests útils. Mentre un es renta les mans (Terrisse tenia totes les ribelles repartides pel seu pis), les aspes remouen pel fons l’aigua, la qual cosa impedeix que la superfície pugui retornar reflex algún.

L’últim dia que el vaig veure, ens vam acomiadar en el pont de pedra del riu Onyar. I ara té llibre nou. En llegir-lo es nota que ha degut refrenar molta informació o servir-la d’una altra manera, i així i tot el talent aflora. Una mostra: Manual del vampir modern acaba amb un qüestionari de preguntes en què, després de plantejar al lector una situació, se li interroga per a descobrir si té algun tret draculí.

La pregunta 2, per exemple, diu així: "Lletrada exímia, ha obtingut vostè grans èxits en el seu primer any de carrera, proporcionant resultats favorables a l’empresa que la va contractar. Aquesta nit el consell d’administració ha decidit complimentar-la, organitzant un sopar informal en una de les mansions que la companyia té en la zona benestant. És una suau nit de primavera i les estrelles brillen en el cel. Després de la dutxa, entre vostè al seu enorme vestidor i descorre les portes dels armaris. Quina roba tria per a l’ocasió?"

La 9: "Una vesprada d’estiu, després del sol. No té vostè res a fer i s’ocupa de donar unes braçades en la piscina buida. Les palmeres llueixen altes al voltant d’una tanca. El sol segmenta l’aigua en dues peces. Acaba el llarg i ix de l’aigua. Es tomba al sol a eixugar-se sobre l’herba. I deixa lliure la seva imaginació. Permet que flueixi pels plecs de l’estímul sexual, aixecant impactes, escenes, arguments. Com se sent vostè en relació a les profunditats que aconsegueix la seva imaginació?"

M’agrada com resol Terrisse la papereta d’escriure aquest qüestionari. L’autor tria el gust pel tangencial, per l’acció inacabada i pel ritu en un espai plàcid i hipnòtic. I és que, amb prosa vampírica així, fem bé a seguir burlant-nos del tema. La rialla ens serveix per a treure-li ferro. 

Pere Guixà, La Vanguardia. 8 de setembre de 2010